Banús RYSZARD KAPUSCINKI

Context històric de l'obra obra En aquest llibre Kapuscinski ens relata una gran quantitat de situacions viscudes per ell en els anys en què va estar d'corresponsal a diferents zones d'Àfrica, que coincideixen amb l'època de la descolonització. La descolonització d'Àfrica es basa en tres circumstàncies diferents: el desig dels pobles indígenes a independitzar-se, la distracció europea pels assumptes mundials i el ressentiment popular contra el racisme i la desigualtat. Les colònies africanes, a diferència de les colònies americanes, no tenien un mestissatge racial important, ja que els colons europeus no s'havien barrejat amb els nadius. En comptes d'això, els prejudicis racistes havien fet impacte en la consciència europea, que veia els africans com inferiors, ja sigui per les diferències culturals, la manca de participació política o l'educació inferior dels africans. Àfrica patia una gran desestabilitat política, pobresa econòmica i dependència de les potències a causa del deute. La inestabilitat política va néixer de la introducció a l'Àfrica d'ideologia marxista o de la influència capitalista, així com de les diferències racials, que incitaven a guerres civils, formant-se grups nacionalistes negres, que participaven en atacs violents contra els colons blancs, intentant així posar fi a el govern de la minoria blanca. Les fronteres acordades pels europeus durant la colonització va ser una altra font de violència, ja que alguna de les noves nacions no estava d'acord amb les seves fronteres. És constant aquesta descripció de la descolonització, viu en carn pròpia com ho veuen els africans per ser blanc ia través de el llibre explica com es van descolonitzant els diferents països que visita. Estil Narratiu Començant en els anys seixanta, va escriure llibres d'un gran nivell literari, caracteritzats per un sofisticat estil narratiu, en què relata els diferents conflictes que ha viscut. Kapuscinski no només es veia atret per la gent i cultures dels altres països, també per la seva literatura. Segons vaig investigar, abans d'un viatge estava setmanes llegint literatura de el lloc de destinació. En els seus articles i llibres es veia una cara única de l'conflicte, Kapuscinski sabia com escoltar la gent i llegir les escenes amb què es trobava. En el fons, té un estil molt personal amb el que d'una forma simple era capaç de reflectir situacions d'elevada complexitat política i social, com la dels conflictes africans. Estil a què deu la gran reputació que ha adquirit internacionalment. Ell mateix deia que no escrivia pensant en uns lectors polonesos o europeus, sinó "per a qualsevol persona prou jove encara per a ser curiosa sobre el món". La seva forma d'escriure és descriptiva, és a dir que va analitzant els llocs on es troba, a més d'aportar amb relats sobre la història de cada poble. Com era periodista i historiador, la barreja que es dóna en el llibre és bastant nova, ja que barreja a literatura, amb la descripció i el context històric en el qual està immers. Com el llibre està escrit segons la seva vida, relata de forma personal com veu la vida allà però ho fa d'una forma "neutral" Anàlisi de llibre "He viscut uns quants anys a l'Àfrica. Hi vaig anar per primera vegada el 1957. Després, al llarg de quaranta anys, he tornat cada vegada que es presentava l'ocasió. Vaig viatjar molt. Sempre he evitat les rutes oficials, els palaus, les figures importants, la gran política. Tot el contrari: preferia pujar-me a camions trobats per casualitat, recórrer el desert amb els nòmades i ser hoste dels pagesos de la sabana tropical. la seva vida és un martiri, un turment que, però, suporten amb una tenacitat i un ànim sorprenents. De manera que aquest no és un llibre sobre l'Àfrica, sinó sobre algunes persones d'allà, sobre les meves trobades amb elles i el temps que vam passar junts. Aquest continent és massa gran per descriure'l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem "Àfrica". En la realitat, excepte pel nom geogràfic, Àfrica no existeix Aquesta cita pertany a la introducció de el text, sense cap dubte reflecteix el que és el llibre en si. És difícil fer un resum sobre aquesta novel·la ja que encara que soni contradictori, no és una novel·la pròpiament tal. No presenta un principi, un desenvolupament i un final. Kapuscinski, és un periodista, historiador i escriptor, la qual cosa el transforma en un relator exclusiu seves experiències viscudes, que t'ajuda a viure-las com si fossis tu mateix. No és una novel·la convencional perquè no té els personatges típics en tot el relat, és ell el mateix protagonista i al llarg de el llibre va explicant les seves aventures en terres africanes. Ens explica experiències desagradables com la vegada que va estar a punt de morir per haver emmalaltit de malària, anècdotes gracioses com el rar que els resultava als nadius veure un blanc (en més d'una ocasió s'aturaven a mirar-lo), i moltes coses més que li van succeir en els anys que va estar per aquelles regions, la gran majoria desconegudes per a nosaltres. Kapuscinki va acompanyar a diversos dels líders de les guerres d'alliberament de el continent: A un flamant ministre d'Educació a Ghana que té 29 anys i una afició per les càmeres fotogràfiques, coneix als tres dictadors d'Uganda i és testimoni dels canvis que l'Àfrica ha patit en quaranta anys d'història. El retrat més agut que fa Kapuscinski sobre aquest transcórrer és el d'Idi Amin, un dels dictadors d'Uganda. Ens parla de persones amables i hospitalàries, que tot i no tenir res per menjar, acullen l'estranger blanc a casa seva i es mostren amables amb ell. Aquestes mateixes gents li expliquen com va arribar la seva tribu a aquest lloc, quantes setmanes es van passar caminant gairebé sense un objectiu fix, i li ensenyen a sobreviure en aquelles terres on tan difícil és fer-ho. Allà on va, Kapuscinski troba persones que l'ajuden a arribar a altres llocs, li diuen a qui ha de dirigir-se i com ho ha de fer si vol aconseguir el favor d'aquesta persona. La forma que té l'autor de fer-nos veure amb tots els detalls la manera en què aquestes societats viuen o al menys ho intenten, ja que el seu és un continu joc entre la vida i la mort, com entren en aferrissades batalles per defensar el tros de terra que des de feia segles els pertanyia i que, després d'una cruel colonització, vine perdre per buscar la independència de les potències europees. A l'Àfrica hi ha mil realitats, tal com explica Kapuscinski al llarg de el llibre. A partir d'aquí, el llibre es compon de relats de les seves experiències periodístiques, records dels seus viatges, converses amb els habitants de cada un dels plecs d'aquesta terra, la seva vida quotidiana. Quan vaig començar a llegir el llibre, immediatament em vaig posar a imaginar com és l'Àfrica, Kapuscinski una cura especial a traslladar-se físicament a el lloc. En què entenguem el que significa ser-hi. En que sentim Àfrica. El narrador explica històries que mai vaig saber, batalles, creences, migracions. L'explicació que dóna sobre els orígens dels països és notable. Aquest llibre ens mostra amb gran veracitat com és Àfrica des de dins. I això només es pot aconseguir barrejant-se amb la gent tal com va fer Kapuscinki, sent un més. . Un llibre molt interessant viu i emoti, un viatge virtual que ens ajuda a entendre els problemes i evolució d'Àfrica,fins arribar a colonització i l'indepèndencia

RYSZARD KAPUSCINSKI

Ryszard KapuScinski va néixer a Pinsk (Bielorússia) el 1932, va ingressar el 1951 a la Universitat de Varsòvia, en la qual va estudiar Història i va obtenir un màster en Art (1955). Ha impartit classes a les Universitats de Caracas (1978) i en la Temple University de Filadèlfia (1988) com a professor visitant, i com a lector a Harvard, Londres, Canberra, Bonn i la British Columbia University de Vancouver (Canadà). Entre els anys 1959 i 1981 es va dedicar a el periodisme, treballant com a corresponsal de l'agència de notícies Polish Press a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina i col·laborant amb publicacions com Time, The New York Times i Frankfurter Allgemeine Zeitung, estant considerat un dels millors reporters de el món. Membre de diversos consells editorials, ha compaginat des de 1962 les seves col·laboracions periodístiques amb l'activitat literària. És autor de dinou llibres dels que s'han venut prop d'un milió d'exemplars i dels quals alguns s'han traduït a més de trenta idiomes. Bus po polsku (1962) va ser la primera de les seves obres, a la qual van seguir títols com L'Emperador (1978, sobre la decadència de l'regnat a Etiòpia d'Haile Selassie), El Sha (1987), La guerra el futbol (1992), Lapidarium (1990), l'imperi (1994, sobre la descomposició de la Unió Soviètica), Banús (1998, sobre el futur de el continent africà), així com l'àlbum de fotografies Des d'Àfrica (2000). Nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Silèsia el 1997, ha obtingut diversos guardons per la seva creació literària com el premi Alfred Jurzykowski (Nova York, 1994), el Hansischer Goethe (Hamburg, 1998), o el Imegna (Itàlia, 2000). Va morir el 23 de gener de 2007, als 75 anys d'edat, a Varsòvia. Durant mig segle ha estat un model de periodista independent que ha donat compte en forma verídica, fins amb el risc de la pròpia vida, de nombrosos i transcendentals conflictes del nostre temps en diversos continents (en aquest cas d'Àfrica). No s'ha limitat a descriure externament els fets sinó que ha indagat les seves causes i analitzat les repercussions, sobretot entre els més humils, amb els quals se sent profundament compromès. Els seus treballs són valuosos reportatges, agudes reflexions sobre la realitat circumdant i, a el mateix temps, exemples d'ètica personal i professional, en un món en què la informació lliure i no manipulada es fa més necessària que mai. Jugant-se la vida i la salut, amb pocs mitjans, Kapuscinski no es conforma amb els estereotips o les versions oficials, que permeten als periodistes enviar cròniques sense si més no sortir de l'hotel. RK s'endinsa als barris més pobres, i allí s'instal·la. Viatja a llocs que no són notícia per a nosaltres, i per rutes que només transiten els nadius africans. S'acosta a la realitat de les persones més humils i descriu el que veu, amb una mirada humana, en la qual s'endevina el desig de comprendre i ajudar.

Biografia Luis Landero

Biografia Luis Landero Duran Luis Landero nació el 25 de marzo de 1948 en Alburquerque, Badajoz Estudios Trabajó para poder pagarse sus estudios de bachillerato y en la universidad, donde se licenció en Filología Hispánica. Escritor En 1990 le otorgaron el Premio de la Crítica y Nacional por su primera novela Juegos de la edad tardía (1989). A parte de escribir se dedica a impartir clases de Lengua y literatura españolas en un Instituto de Enseñanzas Medias de Madrid y en la Escuela de Arte Dramático, también de Madrid. Libros Tras su primera novela, apareció Caballeros de fortuna (1994), Entre líneas (1996) y El mágico aprendiz (1999). En 2002 aparece El guitarrista, la primera que escribe en primera persona y que tiene mucho de autobiografía. Posteriormente publica Hoy, Júpiter (2007, Tusquets), Retrato de un hombre inmaduro (2009, Tusquets) y El huerto de Emerson (2021, Tusquets) Obras Novela Juegos de la edad tardía (1989, Tusquets) Premio de la Crítica 1989 y Premio Nacional de Literatura 1989 Caballeros de fortuna (1994, Tusquets) El mágico aprendiz (1998, Tusquets) El guitarrista (2002, Tusquets) Hoy, Júpiter (2007, Tusquets) Retrato de un hombre inmaduro (2009, Tusquets) Absolución (2012, Tusquets) El balcón en invierno (2014, Tusquets) La vida negociable (2017, Tusquets) Lluvia fina (2019, Tusquets) El huerto de Emerson. (2021, Tusquets) Otras Entre líneas: el cuento o la vida (2000, Tusquets). Ensayo Ésta es mi tierra (2000, Editora Regional de Extremadura) ¿Cómo le corto el pelo, caballero? (2004, Tusquets). Artículos El balcón en invierno (2014, Tusquets). Autobiografía. Enlaces de interés: Luis Landero | Planeta de Libros *buscabiografias.com

Pluja fina de Luis Landero

Després de molt temps sense a penes veure ni tractar-se, Gabriel decideix cridar a les seves germanes i reunir a tota la família per celebrar el 80 aniversari de la mare i tractar així de reparar els vells rancors que cadascú guarda en el seu cor, i que els han distanciat durant tants anys. Aurora, dolç i equànime, la confident de tots i l'única que sap fins a quin punt els dimonis del passat segueixen tan vius com sempre, tracta de dissuadir-lo, perquè tem que l'intent de reconciliació agreugi fatalment els conflictes fins ara reprimits. I, en efecte, la primera trucada de telèfon deslliga altres trucades i converses, innocents a del principi i cada vegada més aferrissades, i d'aquesta manera anirem coneixent les vides de Sonia, d'Andrea, d'Horaci, d'Aurora, del propi Gabriel i de la mare, i amb elles la història familiar, des de la infància dels fills fins a l'actualitat. Tal com temia Aurora, les antigues querelles van reapareixent com una pluja fina que amenaça de formar un poderós curs a el límit de desbordament. Es el nus que hi ha entre les paraules i les emocions , Perquè els primers paràgrafs de Pluja fina al.l>la. No som innocents dels relats, de les paraules que pronunciem, de les històries que expliquem, de vegades inventant, altres ometent fets, altres magnificant, de vegades gairebé de manera inofensiva. De totes aquestes paraules que no se les endur el vent queden pòsits, llim, sediments, fang que, amb els anys s'estanca, es compacta, es fa rígid i conforma una història de vida i de relacions amb els altres. Una història que t’atrapa , el final trist, en el meu entendre , Aurora la gran protagonista que sap escoltar a tots i va trenant les històries, veu la llum resplendent en el moment la fugida en el seu suïcidi Cal llegir-la més d’una vegada per entendre la profunditat del missatge

El dia que va morir Barcelona de Enric Calpena

El dia que Barcelona va morir, d’Enric Calpena Qui estigui mitjanament interessat en la història i escolti habitualment Catalunya Ràdio ja deu saber qui és l’autor. Per als qui no, en 3 paraules com diuen alguns personatges: És un divulgador apassionat de la història, i des de fa molts anys porta el programa radiofònic “En guàrdia!”. Evidentment té un currículum més ampli que el podreu consultar aquí. Aquest llibre va en la línia dels grans bestsellers històrics que hem pogut veure darrerament. A mi em recorda especialment tot hi que no estaria ben bé al mateix nivell de complexitat, a les novel•les d’El metge o Xaman, de Noah Gordon, Els pilars de la terra de Ken Follet o L’església del mar i Els hereus de la terra d’Ildefonso Falcones. Una molt recomanable lectura on no hi trobarem a faltar un fidel reflex de la societat barcelonina de l’any 1000 (985 per ser exactes), així com alguns detalls de la organització dels exèrcits comtals i andalusins, i les tècniques de guerra i la presa de decisions Amè, precís i la descripció dels personatges, les seves característiques psicològiques i físiques desprenen tanta veracitat que et porten de la mà per viure intensament la història. Un goig la seva lectura Les qualitats del personatges , la noblesa, el coratge, la indecisió, l’amor, l’avarícia , la por... Geriberta, Riquilda,Ermengarda Donatella , Borrell , Udalard ,Marcus,,Arnulf..., Gonderamus ... t’enganxan i et fan viure la història intensament

                                                        

Colson Whitehead (Nova York, 6 de novembre de 1969) és un escriptor afroamericà que va rebre el Premi Pulitzer d'Obres de Ficció del 2017 per la novel·la El ferrocarril subterrani

Colson Whitehead va créixer a Manhattan i es va graduar a la Universitat Harvard. Va començar a treballar a Village Voice, fent ressenyes sobre llibres, música i televisió. La seva primera novel·la The Intuitionist (1999) va ser finalista del premi PEN/Hemingway i va guanyar el premi New Voices del The Quality Paperback Book Club. El seu segon llibre, John Henry Days (2001), va ser finalista del National Book Critics Circle Award, del Premi Los Angeles Times de Ficció i del Premi Pulitzer. També va rebre el premi Young Lions Fiction i el Premi Anisfield-Wolf Book. El 2003 va publicar The Colossus of New York, un assaig sobre aquesta ciutat. La següent novel·la, Apex Hides the Hurt (2006), va ser finalista del PEN/Oakland Award. Sag Harbor (publicada el 2009) va ser finalista del del PEN/Faulkner i del Hurston/Wright Legacy Award. El 2011 publica el bestseller Zone One i, el 2014, The Noble Hustle: Poker, Beef Jerky & Death. Colson Whitehad ha publicat articles, ressenyes i relats de ficció en prestigioses publicacions com New York Times, The New Yorker, New York Magazine, Harper's i Granta.

El 2016 va publicar The Underground Railroad, traduït al català amb el títol El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), que narra la fugida d'una esclava de la plantació i que ha obtingut, entre altres, els prestigiosos premis National Book Award del 2016, el Premi Pulitzer d'Obres de Ficció del 2017 i l’Indies Choice Book Award del 2017 al millor llibre de ficció per a adults de l’any.

El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead

 

El ferrocarril subterrani és el nom amb què es coneixia una extensa xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII i fins als anys 60 del XIX, va ajudar milers d’esclaus negres a escapar-se dels estats del sud i a arribar fins als estats del nord o al Canadà. Whitehead reconstrueix aquella heroica xarxa antiesclavista, però ho fa convertint en real el figurat ferrocarril subterrani, amb la seva locomotora i els seus vagons, amb les seves estacions amagades i els seus túnels quilomètrics. L’agosarada invenció de donar una entitat física al ferrocarril permet a l’autor escapar-se del realisme cruel i inhumà de la història -el brutal sotmetiment sofert pels negres a mans dels blancs- i fer incursions alliberadores en el gènere de la faula i en les seves possibilitats simbòliques.

La protagonista de la novel·la és una esclava jove, la Cora. En la seva memòria familiar i íntima hi ha condensat tot el dramatisme de la seva condició. Neta d’una esclava robada de l’Àfrica, filla d’una esclava de la qual no ha sabut res més des que va intentar fugir, víctima d’una violació múltiple quan només tenia catorze anys, un dia la Cora ja no pot més i s’escapa amb un altre esclau, el Cèsar, de la terrible plantació de Geòrgia en què malviuen. El seu periple la portarà per diversos estats i la farà entrar en contacte amb personatges de tota mena. La capacitat de Whitehead per crear una rica galeria de personatges memorables és desbordant. Destaca el Ridgeway, un caçador d’esclaus sanguinari que, tot i la seva imponent presència individual i concreta, té també una dimensió simbòlica. Amb les seves constants invocacions a “l’imperatiu americà”, encarna la immoralitat depredadora que batega rere els dos pecats originals dels Estats Units: l’extermini dels indis i l’esclavitud. A més, la fúria implacable amb què persegueix la Cora, com un destí ominós contra el qual sembla que no es pot fer res, també pot ser llegida en clau contemporània.

Estructurada com un mosaic que mai resulta confús, escrita amb una prosa d’una precisió diamantina -bona traducció d’Albert Torrescasana-, El ferrocarril subterrani és una novel·la terrible i prodigiosa, que es mou amb intel·ligència, cruesa i emotivitat entre la tragèdia i l’aventura, entre la desesperació i la bellesa, entre la poesia i la calamitat

Mitja Vida de Care Santos

Mitja Vida   Care  Santos

 

 En  aquest obra  l’escriptora d’una  marea  dinámica  subtil i molt crativa  ens explica una història que comença l’estiu de 1950. Les protagonistes, cinc noies -les dues bessones Olga i Marta Viñó, la Nina, la Lolita i la Julia- juguen, com elles duien, a “Acció o Veritat” (el joc de les penyores). A les dues bessones els queda ben poquet per romandre al internat de les monges paulines: per elles comença una nova vida plena d’interrogants, lluny d’allà.

Totes són nenes riques, vénen de famílies més o menys benestants,… totes, menys la Julia. La Julia està al internat per circumstàncies que es descobreixen mes endavant. La Julia és llesta, té una beca d’estudis però és pobre. Fa de minyona a les altres, els para la taula, els renta els plat bruts, però això sí, juga amb elles, tot tapant-se els forats dels vestit, la roba vella i antiga, morta de vergonya.

A l’internat de les paulines també hi ha el Vicentet, que va anar a parar allà perquè se’l va trobar una monja quan encara era un nadó. Mai no s’havia vist un noi entre les monges i les nenes… però era tan menut! Si Déu així ho volia, es quedaria al convent!

El Vicentet es va fent gran, extraordinàriament gran, com un gegant, amb una força descomunal que els va de meravella a les monges per fer-lo pencar de valent. A mida que creix el seu cos, va quedant demostrat que el seu cap va a un ritme diferent. El Vicentet és un babau, un infeliç que quan veu les nenes li cau la baba i els diu “Guapes, guapes, guaaapes!!”. Està reclòs en una mena de forat amb un llit i una lleixa on guarda els seus trofeus mes preuats: pedretes, herbes,, algun cuc, insectes, fins i tot un ratolí mig ressec.

La cosa va més o menys bé fins que la ideòloga del grup, l’Olga, altrament dita “La boleta” per la seva complexió física, les fa jugar al joc de les penyores. Cadascuna d’elles ha d’aportar alguna cosa preuada i personal. A la perversa Olga, la mestra de cerimònies se li acudeix que cal anar al recambró del Vicentet i amb unes boniques tisores de brodar que ella mateixa posa com a penyora, tallar-li un floc de cabells.

A partir d’aquí, mai res no tornarà a ser el mateix per cap d’aquestes nenes. Mai més.

Passen 30 anys i les nenes s’han fet grans. Algunes s’han casat, tenen fills, algunes fins i tot néts. S’han separat, han conegut la tristesa, la mort, la infidelitat,… la vida, en una paraula.

Ara comença l’hora de la veritat. Desprès de tants anys, tants secrets amagats, es tornen a trobar i comença l’hora de la catarsi, de la sinceritat, de dir d’una vegada per totes la veritat.

Una  història preciosa sobre l’amistat en el seu espectre més ampli. Sense caure en l’almívar ni en la llàgrima fàcil, ha escrit un text que commou, que et fa vibrar en tots els sentits, sentir ràbia o empatia per les cinc noies… i odiar-ne alguna d’elles sense remei.

La Care Santos sap explicar històries que no semblen inventades. És una mestra que toca la música i que la sap ballar com ningú. Perdre’s aquesta Mitja vida és un disbarat

 

 Aquesta historia  a  desvetllat  en  mi  emocions  i  records  d’un  grup  de  companyes   que  durant   50  anys  tot  recordant  la  data  de  la  nostra  graduació  …ens  hem  anat  retrobant  any  rere  any.

Al  començament  formàven  un  grup gran  heterogeni, hem  anat  visquen  les canvis  … moltes  ja  ens  han  deixat  però  ,  aquest  dia  sempre   sempre  especial romandrà  en  el  nostre  record.

Gràcies  a  la  Margarita E.P D ,  la  Núria i  la  Josefina que  han  estat  les  impulsores d’aquestes  reunions que  han  mantingut  viva  la  nostra  amistat i la  il.lusió del  retrobament

Jacint Verdaguer és una de les figures literàries més rotundes i inspiradores de la nostra història. Sobre la seva vida se n’han fet un bon nombre de novel·les, estudis, concerts, pel·lícules i obres de teatre amb més o menys atreviment i encert. Aquesta novel·la no es pot dir que tingui un tema «original», doncs; és en l’estil i la llengua on juga la seva partida de manera genuïna. ‘Fills de la terra dura’ ens apropa la vida de Verdaguer sense caure en el parany de la mitificació ni en la superficialitat, destil·la els grans conflictes del poeta i construeix, de passada, el retrat d’una època i d’un país a partir de breus estampes de gran bellesa que conviden a ser llegides gairebé com un film. Llums, tinta i acció.

Montse Barderi Palau

Biografia
Naixement 1969  (50/51 anys)
Sabadell (Vallès Occidental)
Activitat
Ocupació Escriptora i funcionària
Lloc web montsebarderi.com

Montse Barderi Palau (Sabadell, 1969) és escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere i autora de nou llibres tant de literatura com de filosofia pràctica. Ha estat traduïda a l'italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d'anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat, Dones úniques. Dones d'aquí que no podràs oblidar. El retrat de 86 dones dels Països Catalans de tots els temps i tots els àmbits on també hi apareix Teresa Pàmies. Col·labora mensualment a la secció Tribuna d'El Punt Avui i al 2020 és columnista mensual a Serra d'Or. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de l'UB, subdirectora amb Fina Birulés del X Simposium Internacional de Filòsofes IAPH, patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal, Forma part del projecte guanyador eTwinning 2015 en l'àmbit Europeu de Ciutats Educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l'Any Teresa Pàmies per a la Institució de les Lletres Catalanes. Premi Prudenci Bertrana 2019 per la novel·la La memòria de l'aigua.

La memòria de l'aigua

La  memòria  de  l'aigua

És un llibre a tres veus amb aparença de novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament, ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins el mateix final

Montse Barderi és escriptora i filòsofa, col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils, les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida grisa,  supeditades a marits despòtics o indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria, que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i  eogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse social sovint, literàriament, oculta.

Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda. La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la plenitud de la maduresa.

Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el dia 3 d'agost de 1918, a la Rambla de les Flors. Era filla del folklorista Aureli Capmany i de Maria Farnés, i néta del periodista i polític Sebastià Farnés.

Es va iniciar acadèmicament a l'Escola de Dona Mercè Climent, l'Escola Montessori (1920-1926) i a l'Institut Feminal, per passar després a l'Institu-Escola dependent de la Generalitat de Catalunya, que representava l'avantguarda educativa de l'època i seguia les directrius de la Escuela Libre de Enseñanza.

Alhora, en aquest Institut-Escola va iniciar les seves activitats literàries, concretament quan va participar en un concurs de contes esperonada pel seu professor Ramon Ezquerra. Seguint la idea del seu pare, segons el qual tots havien de saber un ofici, durant aquests anys aprenia a gravar el vidre a l'Escola Massana, compaginant-ho amb els seus estudis

El 1937 ingressà a la Universitat Autònoma, però només va poder completar els curs 1937-38. Acabada la Guerra Civil li anul·laren els estudis realitzats, de tal manera que va haver de passar una revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos de comunes en un de sol, la qual cosa li va permetre matricular-se el 1940 a la branca de Filosofia, pagant-se els estudis universitaris treballant com a gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en l'estudi de la VI Eneida de Plotí. Però després de tres anys com a ajudant de càtedra abandonà el món universitari (1945). A continuació, impartí classes de filosofia en diferents col·legis i acadèmies particulars, fins que la contractaren a l'Instituto Aléniz de Badalona; el 1951 la van nomenar directora d'aquest Institut.

Durant la seva estada a Badalona, va compaginar aquesta docència amb les classes a l'escola Isabel de Villena de Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de l'Institut-Escola. En l'escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia, exercia d'animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare, i sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les quals va escriure un dels seus primers textos dramàtics.

El curs 1952-53 va marxar a París amb una beca de l'Institut de France per a cursar estudis a la Universitat de Sorbona. Va assistir als cursos de Merleau-Ponty i de Marcel Bataillon.

Mentre era a l'escola d'Isabel de Villena va fundar, amb Ricard Salvat, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, entitat establerta a la Cúpula del Coliseum com a secció del Foment de les Arts Decoratives, en relació estreta amb el Museu d'Art Contemporani que havia creat Alexandre Cirici. Per aquesta escola, al llarg dels seus anys d'existència, de 1960 a 1970, van passar totes les personalitats relacionades amb el món del teatre; en ella, Maria Aurèlia va fer d'actriu i de directora d'escena, a més d'escriptora i adaptadora.

El 1967 va deixar definitivament el món de l'ensenyament per a dedicar-se de ple a activitats literàries.

Activitats literàries

El 1947 va escriure Necessitem morir, novel·la que ella mateixa qualifica com a gòtica i psicològica; va quedar finalista al premi Joanot Martorell de 1948. Va ser reeditada el 1953. El 1948 escriví El cel no és transparent, amb la qual obtingué el premi Joanot Martorell de 1949. No la hi van publicar fins el 1963, després de reduir-la a la meitat i de canviar-li el títol per La pluja als vidres.

El 1954 publicà L'altra ciutat, seguida de Mme. Adà i d'Estranys presoners d'Arenys a Sinera (Barcelona: Selecta, 1955). Inclou una novel·la, contes i una tercera narració en què parla del seu encontre literari amb Salvador Espriu.

Tana o la felicitat (1956) és la primera de les tres novel·les breus que Maria Aurèlia Capmany publicà entre 1956 i 1959. Les altres dues van ser Ara (Barcelona: Albertí, 1958) i Traduït de l'americà (Barcelona: Albertí, 1959), que serà reeditada amb ampliacions el 1980 amb el títol Vés-te'n ianqui! El mateix any es publica Betúlia, que alguns crítics consideren la primera novel·la important de Maria Aurèlia, i que representa l'adopció d'una idea novel·lística que es reflectirà, igualment, a El gust de la pols (1962), a Un lloc entre els morts (1967), i a Feliçment, jo sóc una dona (1960).

També de final dels anys cinquanta és el llibre Com una mà (1958), que reuneix vuit contes, alguns dels quals són exercicis literaris a la manera dels seus autors predilectes. Després seran recopilats, junt amb d'altres, al volum Coses i noses (1980), que conté la major part de la producció curta de Maria Aurèlia Capmany.

El 1970 s'edita Pedra de Toc, I (Barcelona: Nova Terra, 1970, amb segona edició el 1975). Publica, amb Carme Alcalde, El feminismo ibérico (Oikos-Tau, 1970), i la seva novena novel·la Vitrines d'Amsterdam (Barcelona: Club Editor, 1970).

A l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual li van posar en escena, durant els anys seixanta, algunes obres com El desert dels dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965). Escriví, en col·laboració amb Xavier Romeu, una peça política, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada clandestinament el 1970. En aquests anys va introduir a Catalunya el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a ésser representades al local barceloní La Cova del Drac, com Dones, flors i pitança (1968) i La cultura de la Coca-Cola (1969), entre altres, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover. Escriví, també, amb la intenció de divulgar els clàssics, una versió teatral de Tirant lo Blanc, estrenada a València el 1971. Aquest mateix any, el Grup d'Estudis Teatrals d'Horta li va representar la seva obra més important, el drama històric L'ombra de l'escorpí.

Després d'aquests anys d'intensa activitat, la seva presència en els escenaris va ser cada cop menor fins al 1980, en què estrenà la versió teatral d'Un lloc entre els morts; el 1981, l'adaptació d'una peça de Goldoni, La viuda trapella, i el 1982 Món, dimoni i carn, sobre la figura d'Anselm Turmeda.

A començament dels anys setanta, Maria Aurèlia Capmany publicà Quim/Quima (1971) i el Jaqué de la democràcia (1972), inspirada en la novel·la negra americana. Després d'un silenci de deu anys com a novel·lista, Maria Aurèlia Capmany tornà al gènere amb Lo color més blau (1982).

La personalitat de Maria Aurèlia Capmany, així mateix, es manifesta també en la seva presència pública a la premsa, la ràdio, la televisió i actes públics de diverses característiques, des de la Universitat Catalana d'Estiu fins a conferències, cursos de divulgació cultural o mítings polítics. Cal destacar la seva continuada col·laboració a la premsa, des del Noticiario Universal fins a l'Avui, i també a Serra d'Or, on mantingué durant anys la columna Dia rere dia, així com la seva tasca a la ràdio amb Història de Catalunya (1977-1978), amb quaranta-cinc capítols i diferents guions de televisió (Jaume I, Teresa que baixava les escales —sobre l'obra homònima de Salvador Espriu—), i realitzà el guió per a la televisió La nina (sobre Casa de nines, d'E. Ibsen). De 1978 a 1979 dirigí l'edició de l'espai televisiu Cita a mitja tarda. L'octubre de 1979 es va dur a la televisió el seu guió Aquesta nit no vindrem a sopar i, el desembre, La nit catalana. En aquestes dates, va començar a sortir al mercat l'edició en casset de la seva història de Catalunya radiofònica amb el títol Temps passat, notícia d'avui.

El 1979 Maria Aurèlia va ser premiada pel Ministeri d'Afers Exteriors d'Itàlia per la seva tasca de difusió de la literatura italiana, gràcies a les seves traduccions. També va ocupar la presidència del PEN Club català, des de 1979 a 1983.

Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany:

Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany:

L’autora comença la seva novel·la amb paraules extretes de les Mémories de Rigolboche: Ma «carrure» et ma position m’ont crée une foule d’antagonistes, parmi mes compagnes surtout. Elles ont répandu sur moi plus de calomnies qu’il n’en faudrait pour faire pendre un homme. Heureusement que je suis une femme.^[10] (El meu prestigi i la meva posició m’han creat una pila d'antagonistes, especialment entre les meves companyes. Han propagat sobre mi més calúmnies que les que farien falta per penjar un home. Feliçment, jo sóc una dona.)

I fa servir també aquesta última frase per donar títol a la novel·la. La traducció que en fa Capmany és indicativa del doble sentit que hi vol donar. L’opció de traduir de manera literal l’adverbi heureusement per feliçment –hauria pogut ser «sort que sóc una dona, per sort, afortunadament...»–,  li permet connotar la idea de felicitat i mostra la voluntat de destacar l’orgull de ser dona.^[11]

En el pròleg que dona inici al relat, la protagonista es planteja la forma que han de tenir les memòries que ella mateixa es proposa d’escriure i ens diu: He decidit, doncs, començar en primera persona, després ja veurem. D’altra banda en Tudurí va tranquil·litzar-me l’altre dia dient-me que tota la novel·la picaresca està escrita en primera persona. Els novel·listes ho fan per fer-te creure que es tracta d’autèntiques confidències [...]. Per què he d’abandonar jo aquesta primera persona autèntica? I afegeix, fent seu l’agosarament del personatge: Diré més aviat, com la meva estimada Rigolboche, «estimo tant la veritat, que quan hagi de fer elogis de mi mateixa sacrificaré la modèstia».

Ma carrure  et ma  position  <m’ont  crée une  foule  d’antagonistes,  parmi  mes  compagnes  surtout.Elles  ont  répondu  sur  moi plus  de  calomnies  qu’íl  n’en  faudriat pour  faire  pendre  un  homme,  Heureusement  que  je  suis  une  femme

La vespra de gairebé tot: Germinal Ibarra és un policia desencantat a què persegueixen els rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la seva malenconia fins a una comissaria de La Corunya, on va demanar el trasllat després que la resolució de l'sonat cas de l'assassinat de la petita Amanda el convertís en l'heroi que ell mai va voler ni sentir ser. Però el refugi i anonimat que Germinal creia haver aconseguit queda truncat quan una nit el reclama una dona ingressada a l'hospital amb contusions que mostren una gran violència. Una misteriosa dona anomenada Paola que intenta fugir dels seus propis fantasmes ha aparegut fa tres mesos en el lloc més recòndit de la costa gallega. Allà s'instal•la com a hoste a casa de Dolors, d'ànima sensible i torturada, que acaba acollint sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que alleuja la seva solitud. L'encreuament d'aquestes dues històries en el temps es converteix en un mar amb dos vaixells en rumb de col•lisió que aniran avançant sense escapatòria possible. Una magnífica novel•la sobre el passat que sempre torna. Uns personatges que lluiten per tornar a començar i seguir sempre endavant.

La vespra de gairebé tot

 Víctor del Árbol

Germinal Ibarra és un policia desencantat a què persegueixen els rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la seva malenconia fins a una comissaria de La Corunya, on va demanar el trasllat després que la resolució de l'sonat cas de l'assassinat de la petita Amanda el convertís en l'heroi que ell mai va voler ni sentir ser. Però el refugi i anonimat que Germinal creia haver aconseguit queda truncat quan una nit el reclama una dona ingressada a l'hospital amb contusions que mostren una gran violència.
Una misteriosa dona anomenada Paola que intenta fugir dels seus propis fantasmes ha aparegut fa tres mesos en el lloc més recòndit de la costa gallega. Allà s'instal·la com a hoste a casa de Dolors, d'ànima sensible i torturada, que acaba acollint sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que alleuja la seva solitud.
L'encreuament d'aquestes dues històries en el temps es converteix en un mar amb dos vaixells en rumb de col·lisió que aniran avançant sense escapatòria possible.

Una magnífica novel·la sobre el passat que sempre torna.
Uns personatges que lluiten per tornar a començar i seguir sempre endavant.

Víctor del Àrbol

Víctor del  Àrbol  

Naixement         6 novembre 1968 (51 anys)

Barcelona

Formació        Universitat de Barcelona

Activitat

 (Barcelona, 1968) és un escriptor català. Va cursar estudis d'història a la Universitat de Barcelona i va treballar com a funcionari de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1992 i 2012. Va participar dos anys com a locutor i col·laborador amb el programa radiofònic de realitat social «Catalunya sense barreres» (Radio Estel, ONCE).

Biografia

Com a escriptor, va ser finalista del Premi Fernando Lara el 2008 amb L'abisme dels somnis (no publicada) i va guanyar el Premi Tiflos de Novel·la, organitzat per l'ONCE, el 2006 amb El peso de los muertos. El 2011 va publicar La tristeza del samurai (Editorial Alrevés), traduïda a una desena d'idiomes i best seller a França, amb traducció de Claude Bleton. Compta amb nombrosos premis, entre ells, Le Prix du polar Européen 2012 a la millor novel·la negra europea que atorga la publicació francesa Le Point en el festival de Novel·la Negra de Lió, el Prix QuercyNoir 2013, de Cahors, i el Premi Tormo Negre, atorgat pel Club de novel·la criminal de la Biblioteca Fermín Caballero, de Conca, en 2013.[1]

El gener de 2016 va guanyar el Premi Nadal de Novel·la, amb La víspera de casi todo.

Obra

El peso de los muertos, Editorial Castalia, 2006

La tristeza del samurai, Alrevés Editorial, 2011

Respirar por la herida, Alrevés Editorial, 2013

Un millón de gotas, Destino, 2014[2]

La víspera de casi todo, Destino 2016

Biografia Simonetta Agnello

Biografia
Simonetta Agnello va néixer a Palerm en el si d'una família aristocràtica i es va criar a Sicília , fins que el 1965 va obtenir una beca Fulbright , amb la qual va iniciar estudis de Dret a la Universitat de Kansas , concloent al Regne Unit, on es va especialitzar com advocada en matèria de menors i violència domèstica . [1] [2]

Des de 1972 resideix a Londres , on va fundar el 1979 un bufet d'advocats al barri de Brixton , especialitzat en defensar les comunitats musulmana i africana, [3] que va ser també el primer despatx a tenir una secció especialitzada en violència intrafamiliar. [1] Ha estat professora de Dret de menors a la Universitat de Leicester i durant vuit anys va presidir a temps parcial el Special Educational Needs and Disability Tribunal, [2] un tribunal que coneix de les apel·lacions contra les decisions administratives de les autoritats educatives locals sobre nois amb necessitats educatives especials . Des 2012 col·labora amb la Global Foundation for the Elimination of Domestic Violence.

Agnello va debutar com a novel·lista el 2002 amb La Mennulara (una paraula siciliana per "recol·lectora d'ametlles"), que va ser traduïda a 19 llengües. Des de llavors ha publicat, sempre en italià, almenys altres sis novel·les, majoritàriament ambientades en la seva Sicília natal, així com textos autobiogràfics i llibres de cuina. En 2019 ha publicat una nova versió de La Mennulara, incloent alguns capítols omesos en l'edició original. [4]

Simonetta Agnello està casada amb el ciutadà britànic Martin Hornby i té dos fills. Un d'ells, George, pateix esclerosi múltiple . Amb ell va protagonitzar el 2013 el docu-reality Io & George, emès en sis capítols per Rai 3 , que representa un viatge de Londres a Sicília, amb l'objectiu de sensibilitzar sobre les persones amb discapacitats.

La tia marquesa de Simonetta Agnello Hornby

Costanza Safamita és filla d'una rica família de terratinents a la Sicília del segle XIX; el seu pare, el baró Domenico, l'adora, la seva mare l'odia. Pèl-roja i de trets que la porten a semblar «d'una altra raça», creix entre les dones del servei. Per voluntat del seu pare, Costanza, i no els seus germans, heretarà les riqueses i el prestigi de la família. Molts anys després, Amalia Cuffaro, la seva nodrissa, serà qui a poc a poc desvetlli la vida de Costanza, la tia marquesa: el seu abandonament de la tranquil·la vida de províncies pel bulliciós món palermitano, la seva turbulenta vida matrimonial, el seu enfrontament amb la Màfia i seva sensació de no pertànyer a cap d'aquests mons. El retrat d'aquesta dona excepcional, inconformista i contradictòria, es retalla no només sobre el rerefons d'una saga familiar ple de passions, crueltat, enganys i abusos de poder, sinó sobre tota una època crucial de la història de Sicília: la fi del regnat borbònic i l'arribada dels Savoia, l'ascens del poder mafiós al camp i les últimes raneres d'una classe aristocràtica en decadència, símbol d'un univers ja perdut. Després de l'èxit de la seva primera novel·la, La Mennulara, Simonetta Agnello Hornby ens regala aquesta nova història, ambientada també a Sicília, i centrada de nou en un personatge femení, aquest cop, però, pertanyent a l'aristocràcia vuitcentista.

Biografia Neus catala

Biografia de Neus Català

Neus Català va néixer el 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Dos anys més tard va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col•laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück, un camp situat a 90 quilòmetres de Berlín. Se’l coneixia també com el camp de les dones perquè, entre 1939 i 1945, hi van ser registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir més de 92.000 persones. Posteriorment al camp de Flossenburg. Neus Català va passar 15 mesos als camps de la mort, com ella els anomena.

Va ser alliberada per l’Exèrcit Roig el 8 de maig de 1945. En aquell moment es va comprometre a treballar per la memòria de les persones que hi moriren. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme.

No es considera una excepció sinó una testimoni. Des de 1965, cada cinc anys, Neus Català hi peregrina per retre homenatge a les dones que hi van morir i per fer memòria del que va succeir. La seva pell canvia de color quan hi entra però considera el seu deure divulgar el que ha estat la deportació femenina republicana que, segons diu, és l’oblidada entre els oblidats. Als 87 anys va col•laborar en l’obra de teatre Las Reinas, estrenada en les instal•lacions del camp de Ravensbrück, que explica la vida de les dones al camp d’extermini. Les “reines” és com s’anomenaven les joves poloneses que els nazis van fer servir per als seus experiments “científics”.

Neus Català explica que la clau de la seva supervivència als camps de concentració estava en el seu pensament, que era als Guiamets, i en el riure. L’ajudava recordar la seva infància rebel, l’alegria de la joventut, els temps de l’organització de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, l’haver dut a bon port els 182 infants de la colònia, l’acompliment estricte dels seus deures amb la Resistència, el fet de resistir els interrogatoris i de no haver denunciat ningú. Es repetia “No em moriré perquè no em vull morir”. La solidaritat, la lluita, l’alegria, les ganes de viure i també la sort, com ella mateixa reconeix, li van permetre passar un dia rere un altre i allargar la vida fins a l’alliberament.

All llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos actes de reconeixement entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2005 i el dels mitjans de comunicació, que la proclamaren Catalana de l’Any el 2006 per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück.

El 2014, als seus 99 anys, la ciutat de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. El 9 de març va rebre a mans del president Artur Mas la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva lluita per la justícia social i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats als camps d’extermini nazis i la defensa dels drets humans.

 Mort: 13 d’abril de 2019 (103) Els Guiamets 

Un cel de plom de La vida de Neus Català

NEUS CATALÀ, UN CEL DE PLOM
La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant.

 Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: "Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres." Va sobreviure a l'horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

 Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història

Gracies  per  aquest  llibre  escrit  amb  amor  sensibilitat  i  coratge. Ingredients  necessaris  per  poder  transmetre,  els  fets  i  el  pensaments  d’aquesta  dona  extraordinària

Prepópolis

Petrópolis  la  ciutat  fundada per l’Emperador Pedro  per  a  la  seva  dona Maria Leopoldina d'Àustria

La història de Petrópolis s'inicia molt abans de la seva fundació oficial, a causa que la seva ubicació està profundament lligada al que es va conèixer com el Caminho Novo, un camí construït per millorar la connexió entre Rio de Janeiro i Mines Gerais, on hi havia les principals mines d'or i pedres precioses del país i que eren embarcades pel port de Rio amb destinació a Portugal.

Va ser l'emperador Pere I qui va concebre el somni de crear una gran residència d'estiu que estigués a l'altura de les residències de vacances que la reialesa acostumava tenir a Europa. El clima suau i l'exuberant vegetació de la regió van seduir a l'emperador des que la va visitar per primera vegada en 1822, per la qual cosa anys després va comprar diversos terrenys per aixecar el que va pensar cridar el "Palau dóna Concòrdia". Tristament per a Pedro I, l'obra mai es va realitzar ja que a l'abril de 1831 va ser obligat a abdicar i a tornar a Portugal.

A mitjan segle XIX l'estabilitat econòmica i política s'havia recuperat en l'imperi brasiler i va ser en aquest moment quan l'Emperador Pere II va reprendre el somni del seu pare. El projecte va estar a càrrec de Paulo Barbosa da Silva, majordom de la Casa Imperial, i de l'enginyer alemany juliol Frederico Koeler i no es va limitar només a construir un palau d'estiu sinó que va ser la planificació urbanística de tota una població, que va incloure la donació de terres a colons provinents de diversos països europeus, principalment d'Alemanya.

Petrópolis es va convertir així en la residència de l'emperador durant llargues temporades d'estiu que arribaven a durar fins a sis mesos, el que va atreure gran presència d'aristòcrates, polítics, diplomàtics i rics empresaris que van construir bells palauets, alguns dels quals encara es poden veure.

Petròpolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial Rio de Janeiro

Petrópolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial

Amb la proclamació de la República el 1889, la família imperial va ser obligada a exiliar-se, però la ciutat no va perdre la importància que havia adquirit. De fet, Petrópolis va arribar a ser per vuit anys la capital de l'Estat de Rio de Janeiro durant la Revolta de l'Armada contra el govern del Mariscal Floriano Peixoto, que va obligar a transferir a Petrópolis el govern en 1894.