Mor  als  100 anys la  poeta  lexicòloga i  bibliotecària  Joana  Raspall

La poeta, lexicòloga i bibliotecària Joana Raspall ha mort la matinada d'aquest dimecres a Sant Feliu de Llobregat als 100 anys, una setmana després que es clausuressin els actes d'homenatge pel seu centenari. Ella era l'única poeta viva de tots els escriptors dels quals aquest any se celebra el centenari, entre ells Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Teixidor.

El conseller de Cultura, Joan Mascarell, ha volgut destacar la dedicació de Joana Raspall a la normalització de l'ús del català, així com la seva contribució a la difusió de la cultura catalana.

La família ha anunciat la seva mort a través del seu compte Twitter amb aquesta piulada i ha animat totes les escoles de Catalunya a recordar-la llegint un dels seus poemes.

 A Twitter la crida també s'ha fet amb l'etiqueta #gràciesJoana.

Avui  en  el grup  de  lectura , Espai de  Dinamització  Educativa Lola  Anglada  hem  recordat   a aquesta  poetessa  entranyable  fent  la  lectura  del  seu  poema PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra...

Si haguessis nascut en una altra terra

podries ser blanc, podries ser negre...
Un altre país fora casa teva,

i diries "sí" en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser més dolenta.

Tindries més sort o potser més pega...

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries..., podries...

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra

25 de novembre Dia Internacional per l'eradicació de la violència envers les dones

Avui  dia  25  de novembre  Dia  Internacional  per   l’eradicació  de  la   violència  en  vers   les  dones.

En  el  Centre  Cívic   Can   Basté  s’ha  fet  un   jornada ,  on  s’ha  fet  palès  la  lluita  que  al  llarg  de  la  història  la  dona ha  hagut  de desenvolupar  per  aconseguir

deixar  de  ser invisible,  moltes  dones  han  destacat  pel  seu  pensament ,coneixements  i  dots  de  lideratge  en  un  món  dominat  per  homes.

Han  sabut  trobar   els  seus  objectius  ,  lluitar  per ells ,dur-los  a  terme  i  afavorir i  beneficiar  a  tota  la  societat  fent  escoltar la  seva  veu.

 “Us asseguro que algú es recordarà de nosaltres en el futur”

  Safo  de Lesbos Poetessa  grega  (sVIIa C-sVI aC)

Desprès d’una brillant  pinzellada  per  la  història   des de  Grècia  fent  esment   a  Safo , Penèlope reina   d’Ítaca(personatge de L’Odissea  Penèlope, reina d’Ítaca CleopatraVII  faraó d´Egipte  etc  subtilment  hem  anat  arribant  als  nostres  dies i   de  la  mà  de  la  Mercè  Otero   hem  pogut  valorar  la  manera  progressiva  i  constant  de com  s’ha anat  avançant .

Però  en  aquest  punt  hem recordat l’assignatura  pendent  de  l’eradicació  de  la  violència  envers  les  dones ,les  51 dones  assassinades   durant  l’any  2013...

La violència contra les dones té moltes formes i nivells d'intensitat. La més visible són el nombre d’assassinats al llarg de l'any, que van acumulant-se en les últimes dècades de manera alarmant, arribant a xifres que l'ONU considera pròpies d'una pandèmia mundial. Tenim una llei integral pionera, però que no està resultant efectiva perquè no se l'ha dotada del pressupost ni dels recursos necessaris. Cal  unir  esforços  per  millorar i  aconseguir  l’eradicació de  la  violència  envers  les  dones.

Com  a  cloenda  del  acte  s’ha  passat  un  vídeo  forum  de  una  dona  singular. “Clara  Campoamor.  La  dona  oblidada”

"Clara Campoamor, la dona oblidada" és una Tv movie sobre la dona que va fer possible el sufragi femení a Espanya; sobre la seva lluita i sobre com ha estat oblidada. La Clara Campoamor, interpretada en el llarg metratge per l'Elvira Mínguez, va ser una fervent defensora de la no discriminació per raons de sexe, la igualtat jurídica dels fills i filles nascuts dins i fora del matrimoni, el divorci i el sufragi universal, sovint anomenat "vot femení". El film s'estrena el 12 d'octubre després del "TN migdia". El llarg metratge va rebre el premi Mariana Pineda per reflectir els valors de la igualtat, en el marc del XI Festival Dones del Cine de Granada.

L'any 1931, a Espanya es proclama la Segona República. En aquest context, les dones són elegibles però no poden votar. Clara Campoamor i Victoria Kent són les primeres dones diputades que trepitgen les Corts i es plantegen molt fermament lluitar pels drets de la dona. Clara Campoamor sap que això passa per una primera i gran conquesta: el vot femení. A partir d'aquest moment, la seva lluita no és gens fàcil. Molt aviat topa amb el seu primer obstacle: els seus mateixos companys de partit, republicans, d'esquerres, temen que les dones votin influenciades per l'Església i, en conseqüència, la dreta, així que li giren l'esquena. Aquest argument es generalitza i fa que Clara Campoamor es vagi quedant sola al Parlament en la seva defensa del sufragi universal. Després d'una lluita constant i de múltiples traïcions, l'1 de desembre del 1931 Clara Campoamor aconsegueix el seu gran objectiu: el vot per a la dona.

El  col·loqui  posterior  ha  esta participatiu interessant i emotiu  . 

Gràcies   a  les  organitzadores   i  a  la  Mercè  Otero  una gran  coneixedora  de  la  dona  que  ens  ha  sabut  transmetre  emocions

Arc del Triomf

Passejada   per  la  ciutat

Arc   del  Triomf

Aquest  monument  ens  recorda   un dels esdeveniments més transcendentals en la historia de Barcelona, com va ser la primera Exposició Universal de 1888. L’emplaçament escollit per aquell esdeveniment va ser el dels terrenys del parc de la Ciutadella, donat que oferien l’espai necessari.

Fou l’Arc del Triomf, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca. Aquesta construcció, un dels referents visuals del paisatge urbà de Barcelona, s’inclou dins d’un arquitectura d’arrel historicista triomfal. Projectat com a porta d’honor al recinte, va ser ubicat a l’entrada del Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys, dedicat a la memòria del que fou President de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1933-1939 i que més tard va ser afusellat pel règim franquista.)

 Com material constructiu s’utilitzà el maó, element que a partir d’aquell moment començava a ser emprat pels arquitectes més innovadors pels seus efectes plàstics i expressius. L’arc recrea una arquitectura clàssica amb llenguatge múdejar. Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el de la façana principal obra de Josep Reyné, representa Barcelona acollint els visitants, i el de la façana posterior, de Josep Llimona, simbolitza el lliurament de guardons als participants.

A la part central l’Arc de Triomf està tancat amb una balustrada amb elements decoratius de ferro fos. Cal destacar uns majestuosos fanals-bancs modernistes, obra de l’arquitecte Pere Falqués, que també va dissenyar els del passeig de Gràcia. El passeig enllaça l’Arc del Triomf amb el Parc de la Ciutadella, autèntic pulmó urbà de la ciutat. El nom de Ciutadella fa referència a l’edifici militar construït per ordre del rei Felip V, després del setge de Barcelona que va finalitzar el 1714.

Es tracta d'una construcció vermellosa de maó vist d'estil neomudèjar, molt habitual a l'època.[ Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el fris de la façana principal, la que dóna al passeig de Sant Joan, conté l'escultura "Barcelona rep les nacions" de Josep Reynés; el de la façana posterior ("Recompensa", obra primerenca de Josep Llimona) representa el lliurament de guardons als participants a l'Exposició.

Els frisos dels costats inclouen al·legories de l'Agricultura i la Indústria, obra d'Antoni Vilanova, i del Comerç i l'Art, de Torquat Tassó.

La decoració es completa amb una sèrie d'escultures al fris, l'escut d'Espanya al capdamunt i els escuts de les diverses províncies espanyoles tot al voltant de l'arc en cadascuna de les façanes.

Francesc de Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889) fou un polític i advocat català, monàrquic i liberal. Fou alcalde de Barcelona en quatre ocasions durant el període de restauració borbònica comprès entre 1858 i 1889. Fou l'impulsor de l'Exposició Universal de 1888 i de les reformes urbanístiques que se'n derivaren.

Em  plau  concloure  el    meu  passeig  amb  la  frase  de  Pere  Duràn  i  Farrell,  ,enginyer  empresari  i  pensador , creador  del Gas  Natural, en  la  que  es  fa  palès  l’esperit  i  el  coratge  de  Rius  i  Taulet on   es   reflecteix  un  moment històric que  podríem  traslladar  en  el  que  estem  vivim .

“El  mèrit  fonamental   de  Rius  i  Taulet  , és  que  va  saber  connectar   amb  el  sentiments  i actituds  d’aquella  societat  que, sobretot  des dels  anys  60  , vivia  en  el  desconcert  i  que  va  intuir-ne  el  seu  potencial  per  viure  activament  en  la  modernitat com  a  poble  fet  i  digne... “Pere  Duran  i  Farrell.

Mites i llegendes de Barcelona

Carrer  Petritxol

Conta la llegenda que allà al segle IX, quan Barcelona es trobava sota el domini musulmà, l'única missa cristiana que es permetia celebrar era a l'església del Pi, abans de l'alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies a les mesquites ja que de l'altra forma es consideraria un fet ofensiu.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga marrada ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores sumat a la gran volta que havien de donar feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del  pou  per rentar el calze abans de missa, amb la mala fortuna de trencar-se la corda de la galleda. Intentant recuperar-la utilitzant garfis i tot el que tenia a mà va extreure davant la seva sorpresa un cofre ple d'or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquest or el van haver de guardar en un lloc segur els cristians, abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d'ells. 
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir a l'emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l'església, és a dir, el camí més curt. L'emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d'or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l'ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l'església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d'or i van començar a cobrir el sòl del carrer. 
Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar.
 En veure tantíssims diners junts, l'emir no podia perdre l'ocasió d'omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans. 
Més que una porta era una porteta o portitxol o Petritxol, donant nom al carrer.

Tres Papes junts

Cap  de  setmana  a  Madrid

Estem  a punt d’acabar  el  curs  de  lectura   en  Català  i  per  practicar    l’idioma explicaré  el  meu  pas  per  Madrid  ,  en  català  “és  clar”.

Feia temps  que  tenia  curiositat  per  conèixer la  capital  d’España.

La  veritat és  que  m’ha  colpit; els  seus  edificis  tan  majestuosos, Són  impressionants : El  Palau  Reial ,  la  Catedral de  la  Almudena , el  Passeig   del  Prado ,  la  Font  de  Neptuno  que  representa   al  déu  del  mar, la  Font   de  Apolo  el  déu de la  Música  i  la  Poesia ,  la  Font de  la  Cibeles  que  representa  ,la  deessa  grega  de  la  Fertilitat.

Espectacular  el  Palau  de  Comunicacions  ,  la  Puerta  de  Alcalà  , ls  Puerta  del  Sol,  que  és  una  de  les  places  mes  populars  de  Madrid , es  a  més  d’on  parteix   el   quilòmetre 0 de  les  carreteres  nacionals  del  país, El  Oso  y  el  Madroño,  símbol  de la  ciutat.

M’oblidava  la  Plaça  Major famosa  pel  teatre   del  mateix  nom  i els  bars  de  tapes ,  on  hi  anàvem  cada  dia  a  fer  un  passeig  i  a  prendre  unes  “tapes”.

Sens  dubte  , val  la  pena  visitar  aquesta  gran  ciutat  on  es  fon  la  tradició  i  la  modernitat .

Ara  comprenc  millor  la  dita  “  De  Madrid  al  Cel ”

Satur  Gómez

Tots  els  ports  es  diuen  Helena  Joan  Barril

És  una  novel·la  d’amor, de  creixement, de  reflexió,  sobre  els  valors  i  les  misèries.

Jo hi  afegiria  ,la  supervivència,  l’enginy , la constància, el  valor ,  l’agraïment.

És la  història d’un  nen de  13  anys, d’un  estiu  diferent,  que  en  lloc  d’anar  a  Barcelona ,  amb  els  seus  avis, la  mare , se l’emporta  amb  ella i  el  seu  home en  Pier amb  el  que viu  sa Bruges ( Bèlgica).

En  Pier  , és  transportista  Fluvial i  amb  la  gavarra,  aquest  any portarà  pianos  per  tota  Europa,  pel  riu  Rhin ,  i  després  el  Danubi,  des de Rotterdam  fins  a  Bucarest ( Rumania).

En  aquest  viatge en  Guillem , passa  de  ser  un  nen  a  ser  un  adolescent  i  a  conèixer el  primer  amor.

La  mare  passa a  segon  pla  i  agafa  protagonisme   l’Helena,  una  nena  de  15  anys que  s’amaga   com  a  polissó en  la  gavarra.

Quan  el  Guillem  la  descobreix , l’ajuda  i  li  dona  menjar ,  i  s’enamora  d’ella .

A  mi  també  m’ha  conquistat  l’Helena.

Aquest  personatge   , no  té  res i  cada  dia   té    il·lusió  per  fer  coses  noves  , se  les  inventa  , i  arrossega   al  Guillem , per  les  ciutats  per  on  passem ; el  pobre  s’ha  quedat bocabadat  des de  que  la   va  conèixer , s’ha  enamorat ,  amb  13  anys ,  és  el  primer  amor , i  tots  sabem  que  en  aquest  temps  tots  estem  en  els  núvols.

Ell no  sabia fer  res  sense  diners  , i  ara  tan  sol  sap  mirar  i  escoltar  els  consells  de  l’Helena.

Quan  van  tenir   l’accident i  la  mare  , va  caure  al  riu  ,d’aigua  negra  , en  una  nit  de  por ,  en  Pier i  en  Guillem  , tan  sols  feien  que  cridar  a  la  mare : Aleshores  quan  van  aixecar  la  trampa  on  era  l’Helena ,  ella  que  des de  el  seu amagatall  ho  havia  sentit   tot ,  va  agafar  la  lot  i  es  va  llençar  al   riu  a  buscar  la  mare  d’en  Guillem  , i  la  va  trobar i  la  va   tornar  sana  i  estàlvia  a  la  gavarra.

Aquesta  nena  cada  dia  sorprèn  a  tots  però  al  final  rep  la seva recompensa  guanyada   a  pols,   trobant  a  la  seva   àvia.

Margarita  Tejido