Nit de Reis Dolors Monserdà

LA NIT DE REIS

Dins d'un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d'un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d'aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l'estendre's damunt d'ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n'és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n'estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te'n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s'ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

   Dolors  Montserdà

Tradicions

Nadal   a  ritme  de  swing

Avui  L’Auditori  ens  ha  ofert  un  concert  entranyable  i  d’una  gran  qualitat  artística i originalitat.  

Nadales  clàssiques,  espirituals  i Estàndards  de  jazz  perfectament  harmonitzades  ens  han  apropat  a  aquest  Nadal   a ritme  d jazz.

Mes  de  300  cantaires procedents   de  diferents  Casals de  les  persones grans  de  la  ciutat , disposats  al  escenari  i ales  grades  del  1r  pis i  acompanyats  de  grans professionals  del món  del swing   i   de  la  seva  directora  Montserrat  Menesses  han  sabut  compaginar  ,art,  música, amistat    i  poesia.

En  aquest  marc  extraordinari  de  l’Auditori  ple  de  gom  a  gom   tothom    ha vibrat  d’emoció  a la  colenda  de  l’acte  amb  el  cant  “El  noi  de  la  mare”

I  en  uns  moments  que  sembla  que  sols  tenen  cabuda  les  notícies   de  la  crisis ,  retallades   malversacions  i  possible  pèrdua  de  la  nostra   identitat.

Vull  fer  palès  que  actes  com  aquest  ,  on  s’uneix  la  cultura,  la  solidaritat i  les  tradicions  de  casa  unides  amb  altres  ,mouen  sentiments i emocionen.

Una  alenada  d’aire  fresc     ple   música    amistat   i  poesia  ha  envaït  l’Auditori.

Vull agrair  a totes  les  persones i  Institucions   que  han  fet  possible  aquests  acte  per  la  seva  generositat 

Nadal   J. Raspall

Viure  és  Nadal
entre  el  poc   i  el  massa.

És  un  foc  que  cal
encendre'l amb  traça

Tradicions

El     Pessebre

A Catalunya el pessebrisme té més de 600 anys d'història. Actualment hi ha al voltant d'un centenar d'associacions o grups que ofereixen exposicions de pessebres, 40 dels quals formen la Federació Catalana de Pessebristes. Arreu d'Europa s’anomena

Avui en dia ja està clar que el pessebrisme, com tantes altres manifestacions de cultura popular, no només té un valor religiós. El pessebrisme com a activitat d'oci té una riquesa impressionant.

És un compendi d'arts. En el procés de muntar el pessebre poden arribar a treballar-se disciplines artístiques o tècniques tan diverses com l'escultura, la pintura, el dibuix, el modelatge, la fusteria, l'electricitat, el miniaturisme, la composició o l'escenografia. Cada pessebre és una laboriosa obra d'art que el mateix pessebrista destrueix passat el Nadal.

El pessebrisme convida a observar la natura de l'entorn. "Si vols ser pessebrista has de fer-te excursionista", diem. Fa estimar els indrets del passat, fa apreciar els detalls de l'arquitectura, de la fusteria; fa estimar les tradicions; qui fa pessebre aprèn a observar les coses d'una altra manera. Els pessebres sovint ajuden a recordar com eren els pobles abans i ajuden a mantenir la memòria d'elements i de tradicions que han desaparegut.

Fer el pessebre estimula la creativitat i la capacitat de trobar solucions enginyoses als problemes. A més a més, és un bon exercici de paciència i de concentració. Tot això el converteix en una activitat ideal per distreure's de forma sana, agraïda, ja que la feina del pessebrista té una compensació molt especial, per Nadal a tothom li agrada veure pessebres.

El  primer  pessebre  vivent  que  vaig  veure  va  ser   a  Engordany  Andorra  , era  molt  jove  20  acabava  d’acabar  la carrera  i amb  el  servei  que  tots  els  llicenciades  debiem  exerci  abans  de  poder  entrar  en  el  món  del  treball  ja  que  era   necessari  la  certificació  conforme  havies  complert  aquest  treball  socil   ,  concretament jo  vaig  iniciar  el  meu  treball  Social  A  San  Pere  de  les  Puelles  una  escola  de  la  secció  Femenina  .  i  va  ser  allí  on es  va  organitzar  una  sortida   a  Andorra  i  vam  visitar  en  el méu  cas  el  pessebre  vivent.  Va  ser  molt  emotiu  i  espectacular  l’escenari  completament nevat  ,  els  cants  el  foc  esplèndit,  el  públic  seia  a  la  platea  davant  l’escenari on  actuaven  els  actors.

Desprès  mes  tard    vam  anar  amb  tota  la  família   a  la casa  que  la  meva  tieta  tenia  a  Corbera on  hi  havia  un  fet  diferencial:  el  públic es  passejava  pels  camins barrejant-se amb  les  figures  vivents,  guiats   per  una  narració  megafonia  del  text evangèlic    i  enriquit per  comentaris en  prosa  i  poesia  popular.  Més  de  200  actuants vestits  segon  els  costums hebreu i  català,  representen   per  als  visitants  diverser  escenes: L’Anunciació de  l’Angel  a  la  Verge,  els  pastors  ,  les  Bugaderes  ,  el  Naixement  a  la  Cova  , l’Anunci de  l’Angel  als  Pastors,  els  reis  ,  la

Vida  de   família  a  Natzaret,  i  per  acabar  el  recorregut  escenes  típiques  catalanes  , on  es  treballenels  oficis

Ja  desapareguts  ,  i  es  fa  cagar  el tió  davant  el  tradicional  pessebre  de  molsa.  A  més   ,  el  pessebre  vivent  no  es  mai  el  mateix,  evoluciona  cada  temporada  i  incorpora  noves  escenes  representacions  i  o  personatges

Aquesta  particularitat  ha  atret  més   de 800.000  persones  al llarg  de  quasi  cinquanta anys,  més  1.500  representacions   .  A  més  el  pessebre  no  es  mai  el mateix,  evoluciona  cada  temporada  i  incorpora  noves  escenes  construccions  i  personatges.

A banda  de  les  figures  de  les  figures d’arrel  religiosa  consubstancials al  pessebre (  Infant  Jesús  , la  Mare  de  Déu,  sant  Josep,  els  Reis  d’Orient ...) n’hi  ha   una  d’inspiració  popular  molt  lligada  a  la  tradició  pessebrística catalana,  el  caganer,  es  remunta al  segle  XVIII.  Als  pessebres  catalans,  el  caganer  hi  apareix  mig  amagat  ,  a  diferència de  la  resta  dels  personat5ges  del  pessebre,  re interpretat  i  modificat  anualment  per  par  del  figuraires.  Se’n  poden  veure   de  tota  mena   ,  i cada  vegada  més,  que  representen  personatges  de  relleu  públic,  des de   polítics  a  personatges  d’animació, passant  per  esportistes .

Aquesta  metamorfosis  anual  del  caganer  ha  esdevingut,  amb  el  temps,  un  reflex de  l’actualitat  política  econòmica   i  també  de  la  resta  del món.

I  es  aquí  on vull  mostra  la  meva  indignació   de  la  nova  figura  que  aquest  any  s’ha  introduït  de  la  figura  de  la  Verge  de  Montserrat.

Símbol  de  la  fe  i de  Catalunya .Crec  que  es  vergonyós  que  s’hagi  permès  la  sortida  d’aquesta  figura  i  no  s’ha  retirat  completament  i s’hagi  sancionat  públicament  al seu trist creador.

Aquest  és  el  reflex  que  volem  de  la  nostra  societat  actual ?   pèrdua  dels valors,  la  dignitat  i  el  respecte.

 

Mor  als  100 anys la  poeta  lexicòloga i  bibliotecària  Joana  Raspall

La poeta, lexicòloga i bibliotecària Joana Raspall ha mort la matinada d'aquest dimecres a Sant Feliu de Llobregat als 100 anys, una setmana després que es clausuressin els actes d'homenatge pel seu centenari. Ella era l'única poeta viva de tots els escriptors dels quals aquest any se celebra el centenari, entre ells Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Teixidor.

El conseller de Cultura, Joan Mascarell, ha volgut destacar la dedicació de Joana Raspall a la normalització de l'ús del català, així com la seva contribució a la difusió de la cultura catalana.

La família ha anunciat la seva mort a través del seu compte Twitter amb aquesta piulada i ha animat totes les escoles de Catalunya a recordar-la llegint un dels seus poemes.

 A Twitter la crida també s'ha fet amb l'etiqueta #gràciesJoana.

Avui  en  el grup  de  lectura , Espai de  Dinamització  Educativa Lola  Anglada  hem  recordat   a aquesta  poetessa  entranyable  fent  la  lectura  del  seu  poema PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra...

Si haguessis nascut en una altra terra

podries ser blanc, podries ser negre...
Un altre país fora casa teva,

i diries "sí" en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser més dolenta.

Tindries més sort o potser més pega...

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries..., podries...

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra

25 de novembre Dia Internacional per l'eradicació de la violència envers les dones

Avui  dia  25  de novembre  Dia  Internacional  per   l’eradicació  de  la   violència  en  vers   les  dones.

En  el  Centre  Cívic   Can   Basté  s’ha  fet  un   jornada ,  on  s’ha  fet  palès  la  lluita  que  al  llarg  de  la  història  la  dona ha  hagut  de desenvolupar  per  aconseguir

deixar  de  ser invisible,  moltes  dones  han  destacat  pel  seu  pensament ,coneixements  i  dots  de  lideratge  en  un  món  dominat  per  homes.

Han  sabut  trobar   els  seus  objectius  ,  lluitar  per ells ,dur-los  a  terme  i  afavorir i  beneficiar  a  tota  la  societat  fent  escoltar la  seva  veu.

 “Us asseguro que algú es recordarà de nosaltres en el futur”

  Safo  de Lesbos Poetessa  grega  (sVIIa C-sVI aC)

Desprès d’una brillant  pinzellada  per  la  història   des de  Grècia  fent  esment   a  Safo , Penèlope reina   d’Ítaca(personatge de L’Odissea  Penèlope, reina d’Ítaca CleopatraVII  faraó d´Egipte  etc  subtilment  hem  anat  arribant  als  nostres  dies i   de  la  mà  de  la  Mercè  Otero   hem  pogut  valorar  la  manera  progressiva  i  constant  de com  s’ha anat  avançant .

Però  en  aquest  punt  hem recordat l’assignatura  pendent  de  l’eradicació  de  la  violència  envers  les  dones ,les  51 dones  assassinades   durant  l’any  2013...

La violència contra les dones té moltes formes i nivells d'intensitat. La més visible són el nombre d’assassinats al llarg de l'any, que van acumulant-se en les últimes dècades de manera alarmant, arribant a xifres que l'ONU considera pròpies d'una pandèmia mundial. Tenim una llei integral pionera, però que no està resultant efectiva perquè no se l'ha dotada del pressupost ni dels recursos necessaris. Cal  unir  esforços  per  millorar i  aconseguir  l’eradicació de  la  violència  envers  les  dones.

Com  a  cloenda  del  acte  s’ha  passat  un  vídeo  forum  de  una  dona  singular. “Clara  Campoamor.  La  dona  oblidada”

"Clara Campoamor, la dona oblidada" és una Tv movie sobre la dona que va fer possible el sufragi femení a Espanya; sobre la seva lluita i sobre com ha estat oblidada. La Clara Campoamor, interpretada en el llarg metratge per l'Elvira Mínguez, va ser una fervent defensora de la no discriminació per raons de sexe, la igualtat jurídica dels fills i filles nascuts dins i fora del matrimoni, el divorci i el sufragi universal, sovint anomenat "vot femení". El film s'estrena el 12 d'octubre després del "TN migdia". El llarg metratge va rebre el premi Mariana Pineda per reflectir els valors de la igualtat, en el marc del XI Festival Dones del Cine de Granada.

L'any 1931, a Espanya es proclama la Segona República. En aquest context, les dones són elegibles però no poden votar. Clara Campoamor i Victoria Kent són les primeres dones diputades que trepitgen les Corts i es plantegen molt fermament lluitar pels drets de la dona. Clara Campoamor sap que això passa per una primera i gran conquesta: el vot femení. A partir d'aquest moment, la seva lluita no és gens fàcil. Molt aviat topa amb el seu primer obstacle: els seus mateixos companys de partit, republicans, d'esquerres, temen que les dones votin influenciades per l'Església i, en conseqüència, la dreta, així que li giren l'esquena. Aquest argument es generalitza i fa que Clara Campoamor es vagi quedant sola al Parlament en la seva defensa del sufragi universal. Després d'una lluita constant i de múltiples traïcions, l'1 de desembre del 1931 Clara Campoamor aconsegueix el seu gran objectiu: el vot per a la dona.

El  col·loqui  posterior  ha  esta participatiu interessant i emotiu  . 

Gràcies   a  les  organitzadores   i  a  la  Mercè  Otero  una gran  coneixedora  de  la  dona  que  ens  ha  sabut  transmetre  emocions

Arc del Triomf

Passejada   per  la  ciutat

Arc   del  Triomf

Aquest  monument  ens  recorda   un dels esdeveniments més transcendentals en la historia de Barcelona, com va ser la primera Exposició Universal de 1888. L’emplaçament escollit per aquell esdeveniment va ser el dels terrenys del parc de la Ciutadella, donat que oferien l’espai necessari.

Fou l’Arc del Triomf, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca. Aquesta construcció, un dels referents visuals del paisatge urbà de Barcelona, s’inclou dins d’un arquitectura d’arrel historicista triomfal. Projectat com a porta d’honor al recinte, va ser ubicat a l’entrada del Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys, dedicat a la memòria del que fou President de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1933-1939 i que més tard va ser afusellat pel règim franquista.)

 Com material constructiu s’utilitzà el maó, element que a partir d’aquell moment començava a ser emprat pels arquitectes més innovadors pels seus efectes plàstics i expressius. L’arc recrea una arquitectura clàssica amb llenguatge múdejar. Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el de la façana principal obra de Josep Reyné, representa Barcelona acollint els visitants, i el de la façana posterior, de Josep Llimona, simbolitza el lliurament de guardons als participants.

A la part central l’Arc de Triomf està tancat amb una balustrada amb elements decoratius de ferro fos. Cal destacar uns majestuosos fanals-bancs modernistes, obra de l’arquitecte Pere Falqués, que també va dissenyar els del passeig de Gràcia. El passeig enllaça l’Arc del Triomf amb el Parc de la Ciutadella, autèntic pulmó urbà de la ciutat. El nom de Ciutadella fa referència a l’edifici militar construït per ordre del rei Felip V, després del setge de Barcelona que va finalitzar el 1714.

Es tracta d'una construcció vermellosa de maó vist d'estil neomudèjar, molt habitual a l'època.[ Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el fris de la façana principal, la que dóna al passeig de Sant Joan, conté l'escultura "Barcelona rep les nacions" de Josep Reynés; el de la façana posterior ("Recompensa", obra primerenca de Josep Llimona) representa el lliurament de guardons als participants a l'Exposició.

Els frisos dels costats inclouen al·legories de l'Agricultura i la Indústria, obra d'Antoni Vilanova, i del Comerç i l'Art, de Torquat Tassó.

La decoració es completa amb una sèrie d'escultures al fris, l'escut d'Espanya al capdamunt i els escuts de les diverses províncies espanyoles tot al voltant de l'arc en cadascuna de les façanes.

Francesc de Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889) fou un polític i advocat català, monàrquic i liberal. Fou alcalde de Barcelona en quatre ocasions durant el període de restauració borbònica comprès entre 1858 i 1889. Fou l'impulsor de l'Exposició Universal de 1888 i de les reformes urbanístiques que se'n derivaren.

Em  plau  concloure  el    meu  passeig  amb  la  frase  de  Pere  Duràn  i  Farrell,  ,enginyer  empresari  i  pensador , creador  del Gas  Natural, en  la  que  es  fa  palès  l’esperit  i  el  coratge  de  Rius  i  Taulet on   es   reflecteix  un  moment històric que  podríem  traslladar  en  el  que  estem  vivim .

“El  mèrit  fonamental   de  Rius  i  Taulet  , és  que  va  saber  connectar   amb  el  sentiments  i actituds  d’aquella  societat  que, sobretot  des dels  anys  60  , vivia  en  el  desconcert  i  que  va  intuir-ne  el  seu  potencial  per  viure  activament  en  la  modernitat com  a  poble  fet  i  digne... “Pere  Duran  i  Farrell.

Mites i llegendes de Barcelona

Carrer  Petritxol

Conta la llegenda que allà al segle IX, quan Barcelona es trobava sota el domini musulmà, l'única missa cristiana que es permetia celebrar era a l'església del Pi, abans de l'alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies a les mesquites ja que de l'altra forma es consideraria un fet ofensiu.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga marrada ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores sumat a la gran volta que havien de donar feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del  pou  per rentar el calze abans de missa, amb la mala fortuna de trencar-se la corda de la galleda. Intentant recuperar-la utilitzant garfis i tot el que tenia a mà va extreure davant la seva sorpresa un cofre ple d'or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquest or el van haver de guardar en un lloc segur els cristians, abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d'ells. 
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir a l'emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l'església, és a dir, el camí més curt. L'emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d'or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l'ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l'església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d'or i van començar a cobrir el sòl del carrer. 
Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar.
 En veure tantíssims diners junts, l'emir no podia perdre l'ocasió d'omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans. 
Més que una porta era una porteta o portitxol o Petritxol, donant nom al carrer.