dissabte, 29 de març del 2014

·         Breu història  Mancomunitat de Catalunya
·          
«Recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes», amb aquest objectiu, el 6 d’abril de 1914 s’estableix la Mancomunitat de Catalunya.
Comença una nova etapa política, amb el president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, al capdavant: un líder que sap unir esforços. La Mancomunitat de Catalunya és la federació voluntària de les quatre diputacions de Catalunya, amb l’objectiu de recuperar la unitat trencada per la divisió provincial de 1833.
Tot i que la Mancomunitat de Catalunya és un projecte pensat des del 1908, no és fins l’any 1911 quan la Diputació de Barcelona proposa a les altres tres diputacions tirar endavant la iniciativa, que al mes de setembre d’aquell mateix any accepten i aproven les bases de la seva constitució. Només una de les diputacions (Girona) està governada per la Lliga Regionalista, el mateix partit de Prat de la Riba. A Lleida domina el partit monàrquic liberal espanyol i, a Tarragona, els republicans autonomistes.
A Madrid, les bases d’aquesta futura Mancomunitat de Catalunya són defensades per Francesc Cambó. Des de les diputacions catalanes, però, es realitza una consulta als ajuntaments catalans. D’un total de 1.087, només rep l’abstenció de 55 consistoris i dos més voten en contra.
El suport català  es torna a manifestar el 24 d’octubre de 1913 amb una gran manifestació pel centre de Barcelona. Pràcticament dos mesos després, el 18 de desembre, un decret del govern conservador d’Eduardo Dato permet la constitució de la Mancomunitat.
Tot i que aquest decret també obre la via a la implantació de noves institucions a altres províncies limítrofes, la Mancomunitat de Catalunya és l’única que s’implanta a tot l’Estat per la qual cosa dóna la impressió d’una entitat preautonòmica.
La constitució té lloc el 6 d’abril de 1914 al Palau de la Generalitat. Quatre mesos després esclata la Primera Guerra Mundial. És per això que mentre a Europa es destrueixen vides, pobles i monuments, a Catalunya la Mancomunitat comença a construir una nació.
La Diputació de Prat de la Riba és el principal motor de la Mancomunitat de Catalunya. Compta amb el 57% de la població però aporta 80% dels recursos globals d’aquesta nova institució.
Dues etapes
Prat de la Riba és elegit com a primer president d’aquest nou ens el 6 d’abril de 1914 amb 80 vots a favor, sis abstencions i cap vot en contra dels diputats de les quatre diputacions catalanes que formen l’Assemblea de la Mancomunitat.
En el seu primer discurs com a president, anuncia que l’objectiu prioritari de la Mancomunitat és dotar a tots els municipis de la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. I cal tenir present que l’any 1914 molts pobles de Catalunya no té cap d’aquests elements.
Prat de la Riba mor l’1 d’agost de 1917 a Castellterçol, a l’edat de 47 anys. Com a successor, l’Assemblea elegeix a Josep Puig i Cadafalch el mateix any. Aquest arquitecte prestigiós, historiador de l’art i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans s’imposa al monàrquic lleidetà Joan Rovira i Agelet per 48 a 39 vots.
Al llarg de la seva trajectòria política, Puig i Cadafalch és reelegit tres vegades en els sis anys posteriors, sense cap rival. Sota la seva presidència, el 1920 les quatre diputacions traspassen a la Mancomunitat tots els serveis i recursos que encara són de la seva titularitat. Això contrasta amb el fet que cap dels governs espanyols no ha traspassat cap competència ni cap recurs fiscal al govern català.
Dissolució

L’any 1924, Primo de Rivera imposa Alfons Sala al capdavant d’aquesta institució catalana. I és el mateix Primo de Rivera qui, l’any 1925, dissol definitivament la Mancomunitat de Catalunya.






Enric  Granados

Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya).

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França).
Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor.

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries.
Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va  ser   convidat   pel  president  dels  Estats  Unitd per  tocar  a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la  causa  que  el  compositor   perdés   el  transatlàntic  que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.
Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va  embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va  prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí  alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   .
El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la  però  tots  dos  moren  ofegats
La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  ,  Lleida, París,   a Nova   York,  se  li  van  tributar  homenatges  pòstums





Enric  Granados

Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya).

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França).
Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor.

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries.
Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va  ser   convidat   pel  president  dels  Estats Unitd per  tocar  a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la  causa  que  el  composit  perdés   el  transatlàntic  que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.
Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va  embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va  prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí  alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   .
El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la  però  tots  dos  moren  ofegats
La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  ,  Lleida, París,   a Nova   York,  se  li  van  tributar  homenatges  pòstums







Enric  Granados


Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya). 

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França). 
Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor. 

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries. 
Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va ser convidat   pel  president  dels  Estats  Unitd per  tocar a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la causa  que  el  compositor   perdés   el  transatlàntic que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.
Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   . 
El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la però  tots  dos  moren  ofegats  
La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  , Lleida, París, Nova   York, on se  li  van  tributar homenatges  pòstums




dissabte, 8 de març del 2014

Dia    Internacional  de  la  dona

Origen del Dia Internacional de les Dones


El 8 de març s'ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.


diumenge, 5 de gener del 2014

Nit de Reis



Imatges  de  la  postguerra

Mentre  la  mainada  vivíem  poc  o  molt  protegits  al jardí  de la  infantesa  bé  ens  adonàvem  a  través  de clarianes, esqueixos  de la  lluita  tenaç i  difícil  que  molta  gent  gran  duia  a  terme.
El  menjar mancava, cues  llargues  per  anar  a  buscar   el  pa  negre,els  productes  de racionament, sucre, oli, la llet  per  al nadó  que  la  mare  no  podia  alletar...
Cases  fredes  sense  poder  encendre  el foc.
Recordo  amb  tendresa  la  saleta  més  acollidora  de  la  casa , on  hi  havia  la  màquina  de  cosir  que  la  meva   mare  havia  rebut  com  apart  del  seu  aixovar,  col·locada    al  davant   de  la finestra   on  la llum   il·luminava  tot  l’espai, a l’altre  racó  una  taula  rodona    amb  una  braser, on  fèiem  els  deures, quatre  cadires  i  el  caliu  del  nostre  cor.
La  mare cosia  i cosia   piles  de  davantals que  queien   omplint  tot el terra   i  al  costat  el  mocador  de farcell on  s’hi  anàvem  col·locant  les  peces  ja  acabades,  a  vegades jo  també  hi  podia  ajudar  , tallant  fils  i  endreçant  les  davantals  acabats, m’agradava  classificar-los  per  colors   i  em  produïa  gran  complaença  la  diversitat  del  colorit.
La  mare jove,  dinàmica  i  disciplinada , organitzava  la  casa.
Els  avis des del   poble  ens  feien arribar  de tant  en  tant pel  recader  una  panistra  plena  de  menjars  saborosos, oli,una  mica  de topina  , pa  petit  de  ronyó...
Tota  la  família  contribuïa  a  fer  petites  parcel·les  de  felicitat.
Seguint  el  fil   dels  meus  records,  buscant  en  el  racó  més  llunya  de  la  memòria
M’envaeix la  imatge  lluminosa  d'una  nit  de Reis.  La  sorpresa i  la  alegria que  em va  produir  en trobar   al  balcó,  un  “nino  llorón. La  meva  mare  malgrat  les  dificultats  de  la  època  , amb  la  seva  destresa   li  va confeccionar   un   vestit  blanc  que  embellia  la  senzillesa  del  pepón.

.es  mans  de  la meva  mare  , sempre   han estat   a punt  per  fer  feliços  als altres
L’Enric  també  la  bicicleta  que s’ hi  va  trobar  el  va  omplir  de joia.
A  la  nit  quan  érem  a  dormir  , desprès  d’un  jornada  plena  de  jocs  i  alegria,  un soroll  inesperat  ens  va despertar, era  ell  que somnàmbul  es passejava  passadís  amunt  i  avall.
Una  nit  màgica  que els  pares ens  van  oferir  amb  tot  el  seu  amor.
La  visió  de  la  nostra  alegria,  segur  que  els  va   allunyar  de  la  duresa  del  moment  que  estàvem  vivint.
..
Les  mans  de  la meva  mare  , sempre   han estat   a punt  per  fer  feliços  als altres
L’Enric  també  la  bicicleta  que s’ hi  va  trobar  el  va  omplir  de joia.
A  la  nit  quan  érem  a  dormir  , desprès  d’un  jornada  plena  de  jocs  i  alegria,  un soroll  inesperat  ens  va despertar, era  ell  que somnàmbul  es passejava  passadís  amunt  i  avall.
Una  nit  màgica  que els  pares ens  van  oferir  amb  tot  el  seu  amor.
La  visió  de  la  nostra  alegria,  segur  que  els  va   allunyar  de  la  duresa  del  moment  que  estàvem  vivint.


Nit de Reis Dolors Monserdà

LA NIT DE REIS

Dins d'un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d'un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d'aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l'estendre's damunt d'ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n'és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n'estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te'n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s'ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

   Dolors  Montserdà