Cordes-sur-Ciel

Còrdas d'Albigés (nom occità; en francés Cordes o Cordes-sur-Ciel des del 1993), és un municipi francès, situat al departament de Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. L'any 1999 tenia 996 habitants.

És un poble medieval situat sobre un turó amb quatre muralles concèntriques que protegeixen una munió de carrerons estrets i tortuosos que més aviat semblen un laberint.

El primer recinte de principis del segle XIII, encara és visible al cim del pujol. L'església de Sant Miquel, amb un campanar molt particular, es començà el 1263 i es fortificà al segle XIV. Les fortificacions han estat modificades nombroses vegades fins al Renaixement.

El poble va ser fundat per Ramon VII de Tolosa el 4 de novembre de 1222, poc després de la mort del seu pare Ramon VI. Era el període de reconquesta occitana que va seguir a la mort del cap de la croada llançada contra els Càtars del Migdia declarats herètics. Còrdas és la primera i la més important de les ciutats fortificades, és a dir de les ciutats noves, creades per recollir les poblacions que la guerra havia privat de teulada i de foc.La ciutat s'envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades. Còrdas continuarà sent molt de temps la plaça més forta dels albigesos.

Probablement construït per raons estratègiques, Còrdas es fa de pressa un nom important. El rei de França demana que li sigui remesa al títol de propietat el 1229 (Tractat de Meaux).

Escrits ens indiquen que el catarisme s'hi va fer actiu molt aviat i segons una disposició feta a l'inquisidor Pierre Durand el 1245, hi havia un taller de teixidors càtars a Còrdas cap el 1225.

Còrdas va constituir una llar activa del catarisme. La ciutat patirà les envestides de la Inquisició empaitant els Càtars i participarà en els moviments de revolta contra els mètodes inquisitorials.

 La creu del Mercat (de finals del segle XIV) recordaria la massacre de tres inquisidors precipitats en el fons del pou 

Cordes- sur- Ciel

  Cordes -sur-  Ciel

Els  Manllevats




Els manllevats són uns dies que l’abril deixa al març perquè aquest darrer els hi demana. Unes jornades de fred, pluja, neu o glaç, que any rere any es van repetint amb major o menor intensitat, però que s'acostumen a complir segons la tradició. La vella de Romadriu.
 Romadriu és un poblet de la vall del riu de Santa Magdalena, molt prop ja dels límits del Pallars amb l’Alt Urgell.
"Segons una rondalla molt estesa per la comarca, fa moltíssims anys que vivia en aquest poblet una vella que tenia un ramat d’ovelles. Un any, el darrer dia del mes de març, la padrina exclamà tota satisfeta, perquè ja feia bon temps:
"Cent borrecs tinc a muntanya,
tots treuen un pam de banya.
Cent auvelles tinc a l’Urgell,
totes tinen lo seu anyell.
Març, marcerol:
no em fas més por que un caragol."
El març, que tenia fama de ser un mes molt dur i rigorós, es va enrabiar molt per aquestes paraules, que ell interpretà com el desafiament i la burla d’una dona insignificant. Llavors decidí d’enviar un fort escarment a la padrina, però, com que gairebé ja no li quedava temps, va demanar l’ajut del seu germà, el mes d’abril: "Abril gentil: deixa-me’n un, deixa-me’n dos, deixa-me’n tres;
un que jo en tinc en faran quatre
i a la mala vella els hi farem pernabatre!!!"
De seguida es va girar un fort temporal de vent i de fred, que va durar quatre dies. Aquesta maltempsada, que cada any es repeteix, és coneguda per aquest motiu amb el nom de «mal-llevants», és a dir, dies manllevats, prestats.
 A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
"Pel cul li’n pots dar, que pel cap no podràs!!"
Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”

Cada vall de muntanya n'aporta la seva peculiaritat, i hi ha una altra llegenda a Soldeu, (Andorra). La novetat d’aquests manllevats no són quatre dies, sinó tres: dos d’abril i un de març.
"El mes de març no volive acabar de marxar, però com què veïve que li faltaven dies per fer mal li va dir a l’abril:
Abril gentil! Deixa-me’n un, Deixa-me’n dos, i amb el que jo tinc, que farem tres! I acabaré de matar la vaca, del pobre pagès."
Els manllevats ens venen a confirmar com és d'impredecible la primavera. A veure com aniran els d'enguany i si es compleix la tradició.


Dites  populars  del  mes  de  març

Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.

Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

   125è   aniversari  Torre  Eiffel

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.
La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.
Només  havia  d'estar dreta  20  anys,  però  es va  salvar  per   la  utilitat  militar de   les  antenes  i  equips  de  ràdio.
Aquest   ús  pràctic  és  suficient  per  mantenir-la  dreta.
Avui  són  7 milions  de  visitants els  que  la   torre  Eifel  atreu  cada  any.


Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.


Girona  tè  una   obra  de  Gustave  Eiffel "  El  Pont de  les  peixateries

Aquest pont, popularment conegut com el Pont de ferro o pont de les Peixateries, fou construït per Gustave Eiffel i Cie. en 1876, tretze anys abans de la inauguració de la famosa torre parisenca, i firmà com  arquitecte  Manuel Almeda. Es tracta d'un pont amb estructura totalment de ferro units amb reblons,   d'un tram de llargada de 41,5 metres i 2,62 metres d'ample, situat a 7 metres de la llera del riu Onyar.
L'esmentat pont va donar gran vitalitat a la ciutat de Girona ja que apropà al cor de la ciutat antiga de la Rambla amb el carrer Santa Clara i la nova, que s'obría a l'exterior.

Feliç  aniversari  a  la  torre  Eiffel  i un  record   pera  Gustave  Eiffel  i  el  seu  pas  per  la  nostra terra

Primàries

 Les   Primàries obren  una  escletxa   de  llum   i  claredat   per  accedir  a  un  càrrec,

Podrien  marcar  l’inici  d´un  canvi  en  la llei  electoral dels  partits,  més   democràtica.

On  els  ciutadans   poden  conèixer   i  valorar  les persones  i sentir-se  més  implicats

És   així   com  hem  conegut  el  grup   dels  cincs  candidats   que  es  presentaven   com  alcaldables  de  la  ciutat  i  oferien  la  seva  proposta   de  canvi  amb  il·lusió  i empenta.

Carmen  Andrés, una  persona pràcticament desconeguda  , la  menys  mediàtica de  tots  amb  un  discurs  ,clar, sense  artificis ,  amb  un  tarannà  amable  ,  les  idees  clares ,  no  necessitava  imposar-les  amb  agressivitat ,  la  seva  força   la  portaven  , la  seva  formació, els  anys  dedicats  amb  excel.lència  i  esforç  en  el  districte   de  Nou  Barris   i  tota  la  gent  que  al  llarg  de  tots  aquests  anys   han pogut    gaudir   de  la  seva  manera  de   fer  política,treball   feina  i  empatia.

Els   ciudatans   li  han  donat   credibilitat ,  i  amb  el  seu  vot , han  fet  visible   una  dona  singular  digna  de  ser   coneguda,  potser   no  guanyarà  a la  segona  volta  ,  però,  Felicitats!   pel  camí   recorregut

Centenari  de  la  Mancomunitat 

La  història   és  la  exposició  sistemàtica   dels  esdeveniments    que  afecten   un  poble  .

Els  fets  històrics  es  repeteixen    i  la  consulta   del  passat  ens  ajuda  a  entendre   les  situacions  i  reptes  actuals  .

En  la  celebració    del  Centenari  de  la  Mancomunitat  s’obre  l’exposició    La  Mancomunitat   de  Catalunya   Cultura  i  Pedagogia  en  el  Museu   d’Història de  Catalunya on  es  fa   un  recorregut   per  la  trajectòria   ,  al  treball  i  a  l’esforç  d’una   època  marcada  per  un  un  lideratge   efectiu,  Enric  Prat  de  la  Riba   primer    president  de  la  Mancomunitat  de  Catalunya  i  a  la  seva  mort  Josep  Puig  I  Cadafalch que  van  saber  trobar  la  sortida  per  aconseguir   que  els  seus  somnis  no  fossin  una  quimera.

Recomano  una  visita   al  Museu  d’Història  ,  es  una  bona  ocasió  per  fer  una  passejada   per  tot  l’àmbit   i  aprendre   d’una  manera  visual   i  directa  la  historia  del  nostre  passat.

Fent  esment  a   les  paraules  del  consell  de  Cultura  F.  Mascarell   Buscant  el  paral·lelisme   entre  aquestes  dades 1714-  1914 pot ser ? el  2014    l’any  màgic  que  donarà resposta  a  les  nostres  incerteses