La Ratafia

La ratafia és un licor tradicionalment casolà amb més de mil anys antiguitat. S’el·labora des de finals dels S XIX de manera industrial. Per fer-la s’utilitza aiguardent o anís i la maceració principalment de nous verdes o altres fruites, herbes aromàtiques, i espècies. Reconeguda per la Unió Europea amb Denominació Geogràfica a Catalunya . Altres territoris com L’Aragó, Navarra, França, (les regions de Gascogne o Champagne, principalment)  i, Itàlia. Sens dubte una orografia similar en les comarques properes als Pirineus amb boscos de nogueres, roures, alzines i vegetació semblant han contribuït en trobar ratafies en territoris veïns.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni  s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent. 
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
  Afegirem les  espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa,  La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen  preparacions similars però amb altres noms.

Trobem ratafies de 4 fruits vermells, de cassis, de codony, de peres, de pell de taronja o llimona, aigua de nous, de flors de til·la etc,

La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i ve de la Selva i de Francesc Rosquellas d’un receptari antic en el qual consten diferents receptes de licor, de cuina, de remeis casolans i d’ungüents medicinals

Manolo Vázquez Montalbán va escriure que va ser  Mossen Cinto Verdaguer qui la va popularitzar quan explicava la llegenda de la trobada de 3 bisbes:  amb el “rata fiat” (queda signat). Però com escriu Jaume Fàbregas el nom de la ratafia segons Joan Corominas va venir d’America d’allà a França.

gui com sigui us engresco a preparar la ratafia i preparar plats i postres. Us deixo la recepta amb algunes variacions. He afegit algunes fruites que m’inspiren, les cireres com fan a la Provence i uns pètals de rosa de casa la mare.

Ingredients

1 litre d’aiguardent,

3 pells de nous verdes,

1 canó de canyella,

3 claus d'espècies,

Una mica de nou moscada

Unes cireres

3 o 4 pètals de rosa

Uns brots de Mª Lluïsa, tarongina, menta, farigola i romaní

Una mica escorça de llimona

500 gr. de sucre i, si voleu podeu afegir una mica d’aigua
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies,  les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.

Ratafia

Mossen Cinto  Verdaguer   explicava una  llegenda   sobre   l'origen del nom de la ratafia.

 " Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten. -Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se'n diu?. -És una beguda que nosaltres ens fem? -respongué el masover. -I no té nom? -replicà un dels bisbes. -Jo no n'hi sé cap -respongué el pagès. Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l'hi nosaltres -digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor. Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells es donà un cop de mà al front i digué: -Rata fiat! (Queda firmat). Amb l'aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes".

Tren a Puigcerdà

Darrerament la RENFE està de moda. Els retards han arribat a ser històrics. En algunes ocasions un tren pot estar aturat hores. I durant aquest temps poden passar moltes coses…

La nova novel·la de la Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà, es desenvolupa dins d’un vagó de tren aturat en què hi viatgen unes quantes persones unides entre elles, fins i tot sense saber-ho, amb uns fils invisibles. Com va destacar Joan Triadú durant la presentació, hi ha una frase dins del llibre que resum molt bé el que hi trobarem: aquest vagó és la vida. I és que un rere l’altre els personatges se’ns dibuixen des de diferents plans i punts de vista. Com si d’un quadre cubista es tractés, l’autora tiba dels fils i enllaça les vides dels protagonistes que, per diferents motius, viatgen aquell dia cadascú cap el seu destí.

A través de cada personatge se’ns presentaran temes actuals i punyents com són la violència masclista, l’alzheimer, la immigració… així com també temes eternament literaris: l’amor, la vellesa, la maternitat. I tot plasmat delicadament amb paraules senzilles, amb ironia, un cop més, i amb una manera de fer que ens evoca diferents autors, els quals, de ben segur, formen part del bagatge cultural de l’escriptora: Pla pel llenguatge i el humor, a voltes negre; Joyce pels monòlegs; Rodoreda per la fragilitat d’alguns personatges… En aquesta societat dura i postmoderna s’agraeixen la sensibilitat i humanitat que embolcallen el llibre de la Blanca Busquets i, encara més si la lectura resulta amena i lleugera! El jo narrador canvia constantment no deixant temps per amollar-nos al personatge, í fent que entrem al trencaclosques . Ara una falsa monja, ara una adolescent, ara una claustrofòbica prenyada… ens aniran mostrant els seus pensaments més íntims mentre que probablement estem aturats dins d’un tren. Serà el mateix?

Khaled Hosseini

Khaled Hosseini va néixer el 1965 a Kabul, capital de l'Afganistan.  El seu pare era diplomàtic i la seva mare professora de Farsi i Història.  El 1976, el seu pare va ser enviat a França i ell i la seva família vivien a París quan la Unió Soviètica va envair l'Afganistan a finals de 1979. A la família Hosseini se li va atorgar asil polític als Estats Units i al setembre de 1980 es van mudar a Sant Josep , Califòrnia.

 En acabar el col·legi, Hosseini va estudiar biologia a la Universitat de Santa Clara, on va obtenir el títol de Llicenciatura en 1988. A l'any següent es va inscriure en l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia, San Diego on es va titular com a metge en 1993. El 1996 va realitzar la seva residència en medicina interna al centre mèdic Cedars-Sinai a Los Angeles i va exercir com internista entre el 1996 i el 2004.

 Al març del 2001 Hosseini va començar a escriure la seva primera novel·la, "Estels en el Cel", basada en el seu natal Kabul.  Publicat al 2003, el llibre es va convertir en un èxit de vendes internacional, venut en almenys 70 països i mantenint-se més de 100 setmanes a la llista de best-seller del New York Times.  Conta la història d'Amir, un nen de Kabul i el seu amic més proper, Hassan, el jove servent del seu pare.  La història es desenvolupa dins d'un escenari d'esdeveniments tumultuosos, des de la caiguda de la monarquia a l'Afganistan, la intervenció militar Soviètica, fins l'èxode de refugiats al Pakistan i l'Iran, i el dur mandat del règim talibà.  Una pel·lícula basada en el llibre va ser estrenada l'any 2007.
                                               

El caçador d'estels de Khaled Hosseini

         

Aquesta és la inoblidable i colpidora història de l’amistat entre l’Amir i en Hassan, dos nens que creixen junts a Kabul durant els últims dies de la monarquia afganesa, un d’ells, fill d’un home ric i poderós, i l’altre, un hazara de classe inferior. 

Després de la invasió soviètica, l’Amir i el seu pare abandonen el país i comencen una nova vida a Califòrnia. 

Però el passat sempre torna, i el pes de la traïció de vegades esdevé massa feixuc. Una bellíssima novel·la sobre l’amistat, la traïció i el preu de la lleialtat.

És  una  història emotiva  i  dura  i inoblidable que desvetllar els  sentiments mes purs.

 És  un  gran  descriptor  d’emocions:  

Hi ha moments molt emotius i colpidors .... quan Sohrab després d´intentar suicidar-se diu” que està cansat ” ( de viure) fa molta pena…

Ens  fa  reviure   que  potser  la  realitat  superar  la  ficció,  els  nostres  nens , adolescents  els  seus  traumes  ...  com  aconseguir  desxifrar-los?

Els  costums  d'una  poble  que  a la primera nevada de l’hivern tanca l’escola i els nens es queden a casa, o surten a fer volar estels.

Les emocions  que   emmirallen   la relacions  entre   pare-fill del  protagonista,  una  amalgama  d'enveja, admiració i amo.

Tanmateix  la barreja d’amistat i crueltat infantil   del protagonista, la seva necessitat d’amor.

La fidelitat , la  traíció , els  ideals, els  pecats que  marquen  una vida  ,la  dona  i  l’islam.

Frasses  que  ajuden  a  reflexionar.

Va  passar  molt  de  temps  però  ara  sé  que  no  és  cert  el  que  diuen sobre  el  passat , sobre  com  pots  enterrar-lo.

Perquè  el  passat  acaba  ressucitant.

El  passat  sempre  torna   i el  pes  de  la  traïció  de  vegades  esdevé massa  feixuc..

 Per  a  mi   Amèrica  era  un  lloc  per  enterrar  els  meus  records.  Per   al  baba  un  lloc  per  a  plorar   els  seus

Només  era  un  somriure ,res  més. Alló no  ho  arreglava  tot. De  fet  ,no  arreglava  res.  Només  un  somriure. Una  cosa minúscula  .  Una  fulla  enmig  del  bosc  que  tremola sota  les  ales  d'un  ocell que  alça  el vol.

Però  l'agafaria  .  Amb  els  braços  oberts .Perquè  quan  arribar l a  primevera  , la  neus es  fon  floc  a  floc i  potser  el  que  acaba  de  veure  era  la  fosa  del primer  floc....la  esperança

Vaig  treure  en Sohrab de  la  certesa  de  la  confusó  i  el  vaig  portar  a  una  confusió.

 d'incerteses.

“Només hi ha un pecat, només un. I és el del robatori. La resta de pecats són variacions del robatori”.

.

Ningú estima a un home bo

Ningú estima a un home bo és una mirada desenganyada al mirall de la realitat.

El  títol  no  té  res  que  veure   amb  el  protagonista.

 Martín, el protagonista, és una d'aquelles persones que ha arribat a l'edat madura confonent eterna joventut amb infantilisme el  etern  Peter  Pan, immadur  ,  que  no  sap  gestionar  els  sentiments  i  la  comunicació.

Una  cadena  de  relacions  on cada  una  el porta  a  la  insatisfacció , el fracàs  i  el  desamor.

Encadena conquestes, sí, però no s'adona que a cada nova conquesta fracassa una mica més.

També té una filla, i una ex, i un treball, però la vida se li va en  aquesta   fugida   incontrolada  que sempre és l'amor .

La  seva  vida   és  com  un  vaixell  que  va  sempre  a  la   deriva

"Si abandones a algú i després a un altre algú hi  ha un altre algú, seràs intocable: ningú podrà abandonar mai". aquesta és la filosofia del protagonista.

  Una  novel·là  que  vol  reflectir   un  problema  que  potser  es  fa  evident    en  alguns    col·lectius

de  la  societat 

Carlos Zanón

Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,

Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat d'Irun.

 Interessat pel món del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.

Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la música.

En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el Silverio Cañada o el Brigada 21.