Milan Kundera

Milan Kundera va néixer a La República Txeca el 1929 i va estudiar a la Facultat de cinema de l'Acadèmia de Praga. Va ensenyar durant 10 anys 'Història del cinema'. Tot i que, al principi, es va inscriure en el Partit Comunista, va ser expulsat fins a dues vegades (la definitiva el 1970) per no estar d'acord amb les idees totalitàries del partit. Tot i que va obtenir premis com el premi de la Unió d'escriptors txecoslovacs (1968) la seva obra va ser prohibida a causa de la invasió dels russos. Per això, en 1975 emigra a França amb la seva dona on obtenen la nacionalitat francesa. Allí va estar donant classes a la Universitat de Rennes de 'Literatura comparada' i més tard, a París.

La seva obra mestra és aquesta novel·la, que va escriure el 1984 i per la qual va obtenir el Premi Jerusalem. Al seu país, però es va editar 22 anys després. El 2006 va rebre el 'Premi nacional txec de literatura' però no va voler anar a recollir-lo.

És important conèixer totes aquestes dades per entendre millor el sentir de Kundera. No només en aquesta obra, sinó en gairebé totes les altres, s'aprecia una crítica ferotge al socialisme tot i que, va ser militant del Partit Comunista.

A La insuportable lleugeresa de l'ésser es reflecteix a la perfecció tot el viscut a l'Europa de l'est durant els anys de l'anomenada 'guerra freda'.

En tota la seva obra l'autor s'enfronta als seus fantasmes personals: l'exili, el totalitarisme ... i sobretot el desengany. I tot això després d'un aparent llenguatge clar i formal replet, al seu torn, d'ironia i sarcasme. A més, sense oblidar la inclusió d'una infinitat de: digressions, dades reals, polifonia narrativa ...

Records i ennyorances

                                                                

                                                    La bicicleta de  la  tieta

                                                              Asseguda  entre  dues  pedretes

                                                                           Decansa la  bicicleta

                                                                       I cada matí s’emmiralla

                                                                 En els  ulls  de  la  meva  tieta.

                                                             Lluny  queden els  anys  quaranta

                                                                         Quan  noia  i  bicicleta

                                                          Passejaven per carrers   i  carreteres

                                                                  Buscant camins  i  dresseres

                                                                         Era  la  més  moderna

                                                                            De color  i  disseny

                                                                        I lleugera  però  ferma 

                                                          La  duia  la  tieta  amb  molt  de   seny

                                                                    No  te  bonys  ni  rascades

                                                            Ni  tan  sols  les  llantes   rovellades

                                                               I per  obtener  bones  frenades

                                                   Llueix  amb  orgull dues  banyes  platejades

                                                                   El timbre  és  molt  especial

                                                                    De  so  brillant  i  estrident

                                                              Avisa  eficient  sempre  que  cal.

                                                              I  saluda somrient: Hola  que  tal!

                                                                  Amb  l’any  2.000 va emigrar

                                                         Amb  la  maleta  d’eines  a  l’esquena

                                                                     La  tieta  ens  la  va  donar

                                                                      Encara  que  li  fes  pena

                                                            De sobte  es  va  trovar  a  la  ciutat

                                          Dormint  en  un  parquing, lligada   amb  un  cadenat

                                                      Recorda  que  era sola   en  una  entrada

                                               Iencara que  més  lliure,  no  n´està  ennyorada

                                                                      És  amb  altres  bicicletes

                                                                   Que  envejoses  i  coquetes

                                                                        Els  agrada  preguntar:

                                                                       Et  treuran  a  passejar?

                                                   I  amb  aires  d’ironia  ella  cofoia  contesta :

                                                                    A mi  tant  no  em  treuran

                                                                   Però tampoc m’atrotinaran

                                                           Perquè quan  surto…És  una  festa!

                                                                    I te  tant  en  tant  passeja,

                                                                  Vora  el  mar  i  sense  presa.

                                                    Lluint la  cadena  engreixada  dent  a  dent

                                                                I  el seu  manillar  resplandent.

                                                                      La  seva  silueta  granada

                                                                  Atrau de  tothom  la mirada.

                                                             Per la  familia   se  sent  estimada

                                                                   I roda  sempre  engrescada

                                                                       Albert  Segarra  Alegret

                                                                              Sant  Jordi  2000

  

Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,

Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat d'Irun.

 Interessat pel món del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.

Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la música.

En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el Silverio Cañada o el Brigada 21.

Luigi Pirandello

(Agrigento, Italia, 1867-Roma, 1936) Escritor italiano. Hijo de un rico comerciante, estudió en las universidades de Palermo, Roma y Bonn. Tras graduarse en ésta última en 1891, regresó a Italia. En 1894, una vez hubo concluido su primera novela, L'esclusa, contrajo matrimonio y publicó su primer libro de relatos, Amores sin amor.

Luigi Pirandello

En 1897 fue contratado como profesor de literatura italiana, y en 1904 apareció su novela El difunto Matías Pascal, que recogía muchos elementos biográficos del autor y constituyó un enorme éxito. A la publicación del ensayo L'humorismo siguieron el drama Pensaci, Giacomino!, el volumen de relatos La trampa, y la novela Si gira...

Con la representación, en 1917, de la pieza teatral Así es si así os parece, se decantó claramente por el género dramático, en el cual creó escuela por su peculiar construcción de la pieza teatral, sus recursos escénicos y la complejidad de sus personajes. A partir de 1920 publicó varias comedias, entre ellas La señora Morli, que abordaba el tema de la doble personalidad, y Seis personajes en busca de autor, que fue un fracaso clamoroso. Con Enrique IV, puesta en escena en 1922, recuperó el favor del público.

Tras abandonar la enseñanza para dedicarse por entero a la creación literaria, y reconocido ya en todo el mundo, en 1925 asumió la dirección del Teatro d'Arte de Roma y cuatro años después fue nombrado miembro de la Academia de la Lengua de Italia. A esta época pertenecen los dramas Esta noche se improvisa, Lázaro, Como tú me quieres y No se sabe cómo. La obra dramática de Pirandello extrema los elementos en plena disolución de un realismo en crisis y la ficción teatral en varios planos para romper el espacio escénico tradicional. En 1934 le fue otorgado el Premio Nobel de Literatura.

Blanca Busquets i Oliu

Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961). Escriptora en català i periodista.

Les lletres escrites ha marcat la seva vida. Als dotze anys va escriure el seu primer conte, i des de llavors, escriure es converteix en l'eix central de la seva vida.

Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu (Proa, 2003); i, amb l'editorial Rosa dels Vents, El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007); i, traduïdes a l'espanyol (amb Ed.Grijalbo) Vés a saber on està el cel (2009), La nevada del cucut (2010. Premiada pels llibreters catalans el 2011), La casa del silenci (2013), i Paraules a mitges (2014). Les seves obres s'han traduït a l'espanyol, italià, alemany, rus i noruec.

De periodista treballa des de 1986 en les emissores de Catalunya Ràdio on ha realitzat diversos programes com El Club de la Bona Lletra i Lletres d'Or. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys.

Escriu per Nació Digital i Osona.com

La Ratafia

La ratafia és un licor tradicionalment casolà amb més de mil anys antiguitat. S’el·labora des de finals dels S XIX de manera industrial. Per fer-la s’utilitza aiguardent o anís i la maceració principalment de nous verdes o altres fruites, herbes aromàtiques, i espècies. Reconeguda per la Unió Europea amb Denominació Geogràfica a Catalunya . Altres territoris com L’Aragó, Navarra, França, (les regions de Gascogne o Champagne, principalment)  i, Itàlia. Sens dubte una orografia similar en les comarques properes als Pirineus amb boscos de nogueres, roures, alzines i vegetació semblant han contribuït en trobar ratafies en territoris veïns.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni  s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent. 
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
  Afegirem les  espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa,  La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen  preparacions similars però amb altres noms.

Trobem ratafies de 4 fruits vermells, de cassis, de codony, de peres, de pell de taronja o llimona, aigua de nous, de flors de til·la etc,

La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i ve de la Selva i de Francesc Rosquellas d’un receptari antic en el qual consten diferents receptes de licor, de cuina, de remeis casolans i d’ungüents medicinals

Manolo Vázquez Montalbán va escriure que va ser  Mossen Cinto Verdaguer qui la va popularitzar quan explicava la llegenda de la trobada de 3 bisbes:  amb el “rata fiat” (queda signat). Però com escriu Jaume Fàbregas el nom de la ratafia segons Joan Corominas va venir d’America d’allà a França.

gui com sigui us engresco a preparar la ratafia i preparar plats i postres. Us deixo la recepta amb algunes variacions. He afegit algunes fruites que m’inspiren, les cireres com fan a la Provence i uns pètals de rosa de casa la mare.

Ingredients

1 litre d’aiguardent,

3 pells de nous verdes,

1 canó de canyella,

3 claus d'espècies,

Una mica de nou moscada

Unes cireres

3 o 4 pètals de rosa

Uns brots de Mª Lluïsa, tarongina, menta, farigola i romaní

Una mica escorça de llimona

500 gr. de sucre i, si voleu podeu afegir una mica d’aigua
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies,  les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.

Ratafia

Mossen Cinto  Verdaguer   explicava una  llegenda   sobre   l'origen del nom de la ratafia.

 " Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten. -Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se'n diu?. -És una beguda que nosaltres ens fem? -respongué el masover. -I no té nom? -replicà un dels bisbes. -Jo no n'hi sé cap -respongué el pagès. Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l'hi nosaltres -digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor. Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells es donà un cop de mà al front i digué: -Rata fiat! (Queda firmat). Amb l'aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes".