dissabte, 3 d’octubre del 2015

La insoportable lleugeresa del ser



La  insuportable  lleugeresa  del  ser 

És  una  novel·la   existencial  ,  filosòfica  , escrita  per   Milan  Kundera en  1982. Però  no  va  ser  publicada fins  el 1984 ,  quan  una  editorial  francesa   va  accepta   l’original.  La  versió  te del  ser.
La  novel·là   transcórrer  principalment  a  Praga de   finals  de  la  dècada  del  60 y  principi   dels  70,  explora  la  vida  artística  e  intel·lectual  en  la  societat  txeca  durant  el  període   comunista.
Els  personatges  principals   son  Tomàs  un  cirurgià  intel·ligent  que  es  veu  obligat  a  deixar  la  feina  per  qüestions polítiques .  Enamoradís  que li  agrada  fer  l’amor  en  diferents dones, i  en  la  obsessió  d’aquesta  recerca   és  infidel  a  la  Teresa,però  malgrat  això  l’estima.
Teresa  esposa   de  Tomàs de  caràcter   feble  inspira compassió  i  tendresa   en  Tomàs.,  persegueix  la  llibertat.
Franz  personatge  secundari  . Científic  suís.  Home  bo   s’enamora  de   Sabina   i  la  idealitza
Sabina, personatge  secundari,amant  de   Tomàs  i  de   Franz,  Pintora persegueix  la  llibertat .
Un altre personatge que m'agradaria esmentar per la entranyable que resulta i per la importància que adquireix, tant per a Teresa com per a Tomás és Karenin, un gosset que aconsegueix salvar la distància que hi ha entre ells.

En  el primer   capítol   m’he  vist  obligada   a  cerca  informació   sobre   Parmènides   segle  VI a. Crist  i  que  és  planteja  el  qüestionament  entre  la  lleugeresa   el  pes. Quin  d’aquest  és  millor, Tot  el  món  està  dividit en  principis  contradictoris  , llum/obscuritat ,  calor  fred ,  ser  /no ser
Lleugeresa  per  ell  es  positiu, ja  que  significa  no  esta  supeditat  a les  normes  de  la  societat , La  Carga  és  negatiu.
Nietzche  1000 anys  després   parla   sobre   de   dos  móns  el  de  les  Idees  i  el  real  ,  distorsionat  per  l’home. Allibera   a  l’home  sempre  que  accepti la  carga  amb  el  pes  de  les responsabilitats si  solament   les  suporta podrà  fer   el  que  vulgui  o  pugui , per   tenir  la  lleugeresa,  però  necessita  carga amb  les  cargues  més  pesades  ,  sols  així  podrà  sentir-se  lliurecita  .
  Reflexiona   sobre  el  concepte   del  “etern  retorn, dos  elements  antagònics  que   utilitza  i    serveixen   als personatges  per  donar  sentit    a  les  seves  vides .
L’acció  d’aquests  personatges  està  estructurada   a partir   de  diferents   factors : històric-polític,  filosòfic,  psicològic  i  artístic.
“ La casualitat parla   mentre  que  la  monotonia  ens  enfonsa”.
“Viure  significa   veure  pag  97”
“Solament  les  preguntes   ingènues   son   verdaderament  sàvies “ pag  149.
Un  llibre  que  cal  llegir  a poc  a  poc  ,  i  et  fa  reflexionar. Els  comentaris  sorgits  en  el  club  de  lectura  m’han  ajudat   a veure   i comprendre’l  des  de  diferents  aspectes.. 


Pel que fa als temes, personalment m'han agradat els tints filosòfics que ha afegit a la novel·la. Ja des del primer capitula comença parlant de la teoria del 'Etern retorn' de Nietzsche. A través d'ella ens aporta la seva visió sobre la responsabilitat que tenim a l'hora de viure la nostra existència ja que ha de repetir-se fins a l'infinit. Així "les coses apareixerien sense la circumstància atenuant de la seva fugacitat". 

Milan Kundera



Milan Kundera va néixer a La República Txeca el 1929 i va estudiar a la Facultat de cinema de l'Acadèmia de Praga. Va ensenyar durant 10 anys 'Història del cinema'. Tot i que, al principi, es va inscriure en el Partit Comunista, va ser expulsat fins a dues vegades (la definitiva el 1970) per no estar d'acord amb les idees totalitàries del partit. Tot i que va obtenir premis com el premi de la Unió d'escriptors txecoslovacs (1968) la seva obra va ser prohibida a causa de la invasió dels russos. Per això, en 1975 emigra a França amb la seva dona on obtenen la nacionalitat francesa. Allí va estar donant classes a la Universitat de Rennes de 'Literatura comparada' i més tard, a París.
La seva obra mestra és aquesta novel·la, que va escriure el 1984 i per la qual va obtenir el Premi Jerusalem. Al seu país, però es va editar 22 anys després. El 2006 va rebre el 'Premi nacional txec de literatura' però no va voler anar a recollir-lo.
És important conèixer totes aquestes dades per entendre millor el sentir de Kundera. No només en aquesta obra, sinó en gairebé totes les altres, s'aprecia una crítica ferotge al socialisme tot i que, va ser militant del Partit Comunista.
A La insuportable lleugeresa de l'ésser es reflecteix a la perfecció tot el viscut a l'Europa de l'est durant els anys de l'anomenada 'guerra freda'.
En tota la seva obra l'autor s'enfronta als seus fantasmes personals: l'exili, el totalitarisme ... i sobretot el desengany. I tot això després d'un aparent llenguatge clar i formal replet, al seu torn, d'ironia i sarcasme. A més, sense oblidar la inclusió d'una infinitat de: digressions, dades reals, polifonia narrativa ...



dilluns, 3 d’agost del 2015

Records i ennyorances



                                                                






                                                    La bicicleta de  la  tieta


                                                              Asseguda  entre  dues  pedretes
                                                                           Decansa la  bicicleta
                                                                       I cada matí s’emmiralla
                                                                 En els  ulls  de  la  meva  tieta.

                                                             Lluny  queden els  anys  quaranta
                                                                         Quan  noia  i  bicicleta
                                                          Passejaven per carrers   i  carreteres
                                                                  Buscant camins  i  dresseres

                                                                         Era  la  més  moderna
                                                                            De color  i  disseny
                                                                        I lleugera  però  ferma 
                                                          La  duia  la  tieta  amb  molt  de   seny

                                                                    No  te  bonys  ni  rascades
                                                            Ni  tan  sols  les  llantes   rovellades
                                                               I per  obtener  bones  frenades
                                                   Llueix  amb  orgull dues  banyes  platejades

                                                                   El timbre  és  molt  especial
                                                                    De  so  brillant  i  estrident
                                                              Avisa  eficient  sempre  que  cal.
                                                              I  saluda somrient: Hola  que  tal!

                                                                  Amb  l’any  2.000 va emigrar
                                                         Amb  la  maleta  d’eines  a  l’esquena
                                                                     La  tieta  ens  la  va  donar
                                                                      Encara  que  li  fes  pena

                                                            De sobte  es  va  trovar  a  la  ciutat
                                          Dormint  en  un  parquing, lligada   amb  un  cadenat
                                                      Recorda  que  era sola   en  una  entrada
                                               Iencara que  més  lliure,  no  n´està  ennyorada

                                                                      És  amb  altres  bicicletes
                                                                   Que  envejoses  i  coquetes
                                                                        Els  agrada  preguntar:
                                                                       Et  treuran  a  passejar?

                                                   I  amb  aires  d’ironia  ella  cofoia  contesta :
                                                                    A mi  tant  no  em  treuran
                                                                   Però tampoc m’atrotinaran
                                                           Perquè quan  surto…És  una  festa!

                                                                    I te  tant  en  tant  passeja,
                                                                  Vora  el  mar  i  sense  presa.
                                                    Lluint la  cadena  engreixada  dent  a  dent
                                                                I  el seu  manillar  resplandent.

                                                                      La  seva  silueta  granada
                                                                  Atrau de  tothom  la mirada.
                                                             Per la  familia   se  sent  estimada
                                                                   I roda  sempre  engrescada

                                                                       Albert  Segarra  Alegret
                                                                              Sant  Jordi  2000



  


divendres, 12 de juny del 2015

Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,
Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat d'Irun.
 Interessat pel món del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.
Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la música.
En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el Silverio Cañada o el Brigada 21.



dilluns, 8 de juny del 2015



Luigi Pirandello
(Agrigento, Italia, 1867-Roma, 1936) Escritor italiano. Hijo de un rico comerciante, estudió en las universidades de Palermo, Roma y Bonn. Tras graduarse en ésta última en 1891, regresó a Italia. En 1894, una vez hubo concluido su primera novela, L'esclusa, contrajo matrimonio y publicó su primer libro de relatos, Amores sin amor.


Luigi Pirandello

En 1897 fue contratado como profesor de literatura italiana, y en 1904 apareció su novela El difunto Matías Pascal, que recogía muchos elementos biográficos del autor y constituyó un enorme éxito. A la publicación del ensayo L'humorismo siguieron el drama Pensaci, Giacomino!, el volumen de relatos La trampa, y la novela Si gira...

Con la representación, en 1917, de la pieza teatral Así es si así os parece, se decantó claramente por el género dramático, en el cual creó escuela por su peculiar construcción de la pieza teatral, sus recursos escénicos y la complejidad de sus personajes. A partir de 1920 publicó varias comedias, entre ellas La señora Morli, que abordaba el tema de la doble personalidad, y Seis personajes en busca de autor, que fue un fracaso clamoroso. Con Enrique IV, puesta en escena en 1922, recuperó el favor del público.

Tras abandonar la enseñanza para dedicarse por entero a la creación literaria, y reconocido ya en todo el mundo, en 1925 asumió la dirección del Teatro d'Arte de Roma y cuatro años después fue nombrado miembro de la Academia de la Lengua de Italia. A esta época pertenecen los dramas Esta noche se improvisa, Lázaro, Como tú me quieres y No se sabe cómo. La obra dramática de Pirandello extrema los elementos en plena disolución de un realismo en crisis y la ficción teatral en varios planos para romper el espacio escénico tradicional. En 1934 le fue otorgado el Premio Nobel de Literatura.



dijous, 4 de juny del 2015

Blanca Busquets i Oliu



Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961). Escriptora en català i periodista.

Les lletres escrites ha marcat la seva vida. Als dotze anys va escriure el seu primer conte, i des de llavors, escriure es converteix en l'eix central de la seva vida.

Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu (Proa, 2003); i, amb l'editorial Rosa dels Vents, El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007); i, traduïdes a l'espanyol (amb Ed.Grijalbo) Vés a saber on està el cel (2009), La nevada del cucut (2010. Premiada pels llibreters catalans el 2011), La casa del silenci (2013), i Paraules a mitges (2014). Les seves obres s'han traduït a l'espanyol, italià, alemany, rus i noruec.

De periodista treballa des de 1986 en les emissores de Catalunya Ràdio on ha realitzat diversos programes com El Club de la Bona Lletra i Lletres d'Or. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys.


Escriu per Nació Digital i Osona.com

dimarts, 2 de juny del 2015

La Ratafia

La ratafia és un licor tradicionalment casolà amb més de mil anys antiguitat. S’el·labora des de finals dels S XIX de manera industrial. Per fer-la s’utilitza aiguardent o anís i la maceració principalment de nous verdes o altres fruites, herbes aromàtiques, i espècies. Reconeguda per la Unió Europea amb Denominació Geogràfica a Catalunya . Altres territoris com L’Aragó, Navarra, França, (les regions de Gascogne o Champagne, principalment)  i, Itàlia. Sens dubte una orografia similar en les comarques properes als Pirineus amb boscos de nogueres, roures, alzines i vegetació semblant han contribuït en trobar ratafies en territoris veïns.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni  s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent. 
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
  Afegirem les  espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa,  La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen  preparacions similars però amb altres noms.

Trobem ratafies de 4 fruits vermells, de cassis, de codony, de peres, de pell de taronja o llimona, aigua de nous, de flors de til·la etc,
La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i ve de la Selva i de Francesc Rosquellas d’un receptari antic en el qual consten diferents receptes de licor, de cuina, de remeis casolans i d’ungüents medicinals


Manolo Vázquez Montalbán va escriure que va ser  Mossen Cinto Verdaguer qui la va popularitzar quan explicava la llegenda de la trobada de 3 bisbes:  amb el “rata fiat” (queda signat). Però com escriu Jaume Fàbregas el nom de la ratafia segons Joan Corominas va venir d’America d’allà a França.
gui com sigui us engresco a preparar la ratafia i preparar plats i postres. Us deixo la recepta amb algunes variacions. He afegit algunes fruites que m’inspiren, les cireres com fan a la Provence i uns pètals de rosa de casa la mare.

Ingredients
1 litre d’aiguardent,
3 pells de nous verdes,
1 canó de canyella,
3 claus d'espècies,
Una mica de nou moscada
Unes cireres
3 o 4 pètals de rosa
Uns brots de Mª Lluïsa, tarongina, menta, farigola i romaní
Una mica escorça de llimona
500 gr. de sucre i, si voleu podeu afegir una mica d’aigua
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies,  les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.