Jagnnath

Jagannath de Karin Tidbeck [Ressenya]Poques obres d'autors nòrdics arriben al nostre idioma, i molt menys si són de fantasia o ciència ficció. Sí, tots coneixem a Jo Nesbo, Lars Kepler o Mari Jungstedt, però tot això és novel·la policíaca o negra. Del gènere fantàstic tenim molt pocs referents.

Si alguna cosa crida l'instant l'atenció d'aquest llibre és el tema de la traducció. Karin Tidbeck escriu en suec, doncs ella és de Suècia. Actualment Karin Tidbeck ha publicat una antologia de relats en suec Vem är Arvid Pekon? I una novel·la també en el seu idioma natal Amatka. Jagannath és una antologia que ha patit un estrany procés de traducció. Tidbeck va escriure la meitat dels relats de la mateixa en suec i l'altra meitat en anglès. Per la seva publicació íntegra en aquest últim idioma, va haver de traduir els relats del suec a l'anglès, i segons ella mateixa ha declarat en altres entrevistes molts d'aquests relats van patir canvis, transformant la traducció en reescriptura.

L'escriptura de Tidbeck flueix entre una diversitat sorprenent de temes. La seva prosa és directa i no s'entreté en descripcions banals, va directa al gra. Això al meu entendre es veu incrementat pel fet de ser relats bastant curts. A més les seves històries varien entre nombrosos gèneres fantàstics: ciència ficció, fantasia, steampunk. Una antologia que demostra l'originalitat i el control de l'autora sobre diferents gèneres. A més, el més curiós d'aquesta antologia és que no respon a un mercat preestablert. L'obra de Tidbeck és una arriscada aposta personal que surt del normal o com se sol dir, que no és mainstream. Per a mi aquests relats tenen encara més valor ja que són complicats i parlen d'un món totalment personal i profund.

 Tidbeck portava publicant gairebé deu anys abans de Jagannath. La resta de la introducció ens parla de la sensació de Hand en llegir els relats, què va pensar i què li van fer reflexionar. Un petit text molt interessant.

i a Odin amb els seus corbs. Es tracta d'una mitologia local, el típic boca a boca. Històries que el vell del poble explica als joves al voltant d'una foguera. És un tipus de mitologia molt interessant ja que no segueix patrons jeràrquics, simplement dóna forma a les pors feéricos que els humans han tingut des de les cavernes. El bosc, els éssers vius que no comprenen, situacions que no es poden explicar sense estudi i reflexió. Tot això s'explica amb figures mitològiques i aquí és on Tidbeck fa germinar la seva prosa.

Quanta de la mitologia que ens exposa és real? No ho sé, no he investigat (encara) prou. El relat "Pyret" està escrit en forma de documental al principi i de relat al final. Hi ha alguna cosa de cert en aquest mite, en aquest ser? Tidbeck juga sobre la prima línia de la realitat i el inventat. Un dels relats que més m'han apassionat doncs poques vegades acabes de llegir una

història i vas rabent a internet a buscar informació.

És curiós que l'antologia es digui Jagannath, ja que és una deïtat hindú però també es tracta de la paraula anglesa "juggernaut" que significa gegant. Un gegant és inexorable i com a deïtat, podria cobrar significat quan pensem en el conjunt de relats com una gestació d'éssers. 

Plàcid Garcia Planas

Garcia-Planas Marcet (Sabadell, 1962) és un periodista català, llicenciat en Ciències de la informació per la Universitat de Navarra. És fill de l'empresari tèxtil Josep Garcia-Planas Cladellas, alcalde de Sabadell durant el franquisme i Medalla d'Or de la ciutat. Des del 15 de març de 2016 és director del Memorial Democràtic.

Reporter de la secció d'internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l'antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l'Iraq, 2003). Ha informat des de l'Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s'ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest.

«             Els reporters de guerra, de la guerra i del diari que sigui, tenim el mateix problema: com adverbiar el patiment, com adjectivar la foscor, com puntuar la mort            »

— Plàcid Garcia-Planas

Plàcid Garcia-Planas ha col·leccionat comunicats d'exèrcits, cartells i flyers propagandístics de l'exèrcit nord-americà encoratjant als militars iraquians a desertar sota l'amenaça de l'atac (1991) o bé permisos militars autoritzant-lo a circular per llocs restringits a les guerres de l'Afganistan (2009-2010). El seu interès per peces simbòliques l'han dut a conservar fragments d'objectes obtinguts en llocs destacats un cop destruïts com un fragment d'un plat de la residència de Gaddafi a Brega després de l'assalt (2011) o objectes militars com una màscara antigàs de la guerra del golf (1991). L'art és present a l'exposició a través de fragments d'obres amb símbols militars i de líders polítics recuperats després de la destrucció com un tros d'un monument a Saddam Hussein destruït per xiïtes a Bàssora (2003) o bé objectes quotidians que han esdevingut peces d'art essent intervinguts com bitllets iraquians amb la cara de Saddam Hussein als que se'ls hi ha afegit la imatge de la nina Barbie com a símbol d'intervenció occidental. També es mostren objectes personals i eines de treball de Garcia-Planas com a periodista i roba militar de camuflatge i protecció. Hi ha peces curioses com joguines amb referències militars com un nino antiestrès amb la figura de Saddam Hussein o souvenirs macabres al·lusius a episodis històrics dramàtics com un encenedor amb la forma de les torres bessones de Nova York essent atacades (2001).[3]

El 2012 es va inaugurar a l'Arts Santa Monica l'exposició : L'Arxiu del corresponsal de Guerra. Col·lecció Plàcid Garcia-Planas mostra objectes simbòlics de les guerres de què ha estat testimoni el periodista Plàcid Garcia-Planas com a reporter de La Vanguardia des de l'any 1988 fins a l'actualitat i d'altres conflictes bèl·lics anteriors. Al llarg dels anys, el corresponsal de guerra ha anat col·leccionant objectes que remeten a la realitat de les guerres i dels esdeveniments històrics que ha presenciat; es tracta d'objectes que sovint han estat protagonistes i motors narratius dels seus articles. La col·lecció que es presenta a l'Arts Santa Mònica són peces que traslladen al visitant a països i èpoques històriques per la via del detall, tot evocant situacions de conflicte i crisis humanitàries a partir d'objectes.

Jazz al despatx de Hitler

JAZZ AL  DESPATX  DE  HITLER    de   Plàcid  Garcia-Planas

Què és el que explica millor la guerra? Les ofensives de l'exèrcit afganès contra els talibans o l'ànsia dels soldats per gravar el combat als seus mòbils Nokia? On rau la notícia?, en el fet que Bet Furik és el poble de Cisjordània d'on han sortit més «màrtirs» o que el primer suïcida es va esclatar a si mateix vestit amb la samarreta del Real Madrid i el segon amb la del Barça? Què és més desconcertant?, que el pas fronterer on va començar la Segona Guerra Mundial és avui dia una zona gai o que just el lloc on van penjar Mussolini és, ara, un McDonald's?Plàcid Garcia-Planas, un dels periodistes més destacats de La Vanguardia, ens relata com la paradoxa -i paral·lelament el dolor i la malenconia- és, potser, la manera més eficaç d'explicar l'atrocitat de les guerres actuals. 

Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.

Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història   de  sempre ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.

L’escriptor  va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc, una  llibreta   senzilla  on  queden  reflectits  els  sentiments  d’aquelles  imatges  sagnants , posant cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no explotenI, així, anomena tots i cadascun dels conflictes ,les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).

La conjura de los necios

La  conjura  de  los  necios

Ignatius J. Reilly és un ésser inadaptat i anacrònic que somia que la forma de vida medieval , així com la seva moral , regnin de nou en el món. Per a això, i amb la intenció de ser escoltat en un món en el que és, en realitat, un incomprès, farcida de pròpia mà centenars de quaderns en què plasma la seva visió del món. Mentre plena aquests quaderns, els va escampant per la seva habitació, amb l'esperança d’ordenar-lo  algun  dia i així crear la seva ambiciosa obra mestra. Mentrestant, la deessa Fortuna, en contra de la seva voluntat, el sumi en aquest món capitalista que ell mateix tant odia i es veu obligat a sotmetre al que ell considera una forma d'esclavitud: la feina. Resignat, es compara a si mateix amb Boeci (el qual va acceptar sense queixa la seva pròpia execució) i surt a buscar una feina. La seva activitat laboral i vital és el fil que uneix i dóna sentit a tota l'obra i el que permet conèixer a altres personatges, igual de estrambòtics i entranyables que Ignatius.

Més enllà de les meres i hilarants anècdotes que el protagonista va generant, la novel·la transcendeix fins convertir-se, en el seu rerefons, en un despietat retrat del gènere humà i les seves misèries, dotat d'un realisme extrem. Plena de pietat i comprensió, alhora que d'amargor i resignació, l'obra amaga una dura crítica a la societat en què vivim: egoista i, en tantíssimes ocasions, cruel. Tal com diu Percy en el pròleg, malgrat les riallades que li va proporcionar la novel·la, no va poder deixar de sentir, al mateix temps, una certa tristesa. D'una banda, a causa del rerefons dramàtic de la novel·la i, de l'altra, per la tragèdia del propi autor, que es va suïcidar amb poc més de trenta anys sense arribar a veure publicada la seva novel·la, la seva obra mestra, i que amb la seva mort li va negar al món la possibilitat de seguir gaudint de la seva ploma

Escrita cap a 1962 , mentre realitzava el servei militar a Puerto Rico , narra les peripècies d' Ignatius J. Reilly , un personatge excèntric a la recerca de treball per pagar un deute, alhora que s'embarca en una sèrie de estrambòtiques aventures amb l'objectiu de rivalitzar amb la seva amiga Myrna Minkoff en el terreny de l'agitació social.

John Kennedy Toole mai va veure publicada la seva obra. Pel que sembla, va enviar l'original de la novel·la a diverses editorials; totes la van rebutjar. En una, la Simon and Schuster , sembla que al principi es van entusiasmar pel llibre, però la van refusar; van adduir que no tractava de res en concret. Poc temps després, l'autor va decidir llevar-se la vida.

La seva mare, en trobar el manuscrit anys després, el va portar a diferents editorials. Van tornar a rebutjar-la en nombroses ocasions. Obstinada en la seva publicació, ja que pensava que la novel·la tenia una qualitat notable, es va posar en contacte amb l'escriptor Walker Percy (autor entre altres de la novel·la El cinèfil, amb la qual havia tingut un considerable èxit) perquè la llegís i aconseguís la seva publicació. Percy, hi haurà de comptar en el pròleg de La conjura dels necis que, al principi, va recelar de llegir-la. Però, quan després de molt insistir va acceptar fer-ho, va quedar meravellat: no li semblava possible que la novel·la fos tan bona.

La novel·la va rebre el premi Pulitzer , i va ser un èxit editorial, va aparèixer en les llistes de llibres més venuts en molts països.

John Kennedy Toole

Biografia  Jhon  Kennedy  Toole

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat Colúmbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglès a la University of Louisiana a Lafayette, Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat Colúmbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.

Toole va enviar el manuscrit de la seva novel·la, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tan bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva novel·la. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.

Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.

Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa oest i després cap a Milledgeville (Geòrgia), on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de Biloxi, Mississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

Jhon Kennedy Toole

Biografia  Jhon  Kennedy  Toole

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat Colúmbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglès a la University of Louisiana a Lafayette, Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat Colúmbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.

Toole va enviar el manuscrit de la seva novel·la, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tan bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva novel·la. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.

Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.

Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa oest i després cap a Milledgeville (Geòrgia), on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de Biloxi, Mississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

 Najat el Hachmi ( Nador , Marroc , 2 de juliol de 1979 ) és una escriptora d'origen marroquí.

Es va traslladar a Espanya a 1987 . Llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona , és funcionària municipal en Granollers . Va obtenir el Premi Ramon Llull de novel·la en 2007 per L'últim patriarca ( L'últim patriarca ). 

Amb anterioritat havia escrit l'assaig, Jo també sóc catalana (2004), on tracta de la integració en la cultura catalana dels immigrants.També ha estat col·laboradora en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio , El 9 Nou d' Vich i en La Vanguardia .