dissabte, 24 de març del 2018

El club de la buena estrella












Vuit dones, dues generacions i un gran xoc cultural. D'una banda tenim a quatre mares i de l'altra a les quatre filles. Suyuan Woo, An-mei Hsu, Lindo Jong i Ying-ying St. Clair són les mares, quatre dones xineses que han hagut de fugir del seu país a causa de la guerra. La seva nova llar, Estats Units, dista molt del seu país natal per la qual cosa creen El club de la bona estrella com una via d'escapament.
Un club en el qual es reuneixen per jugar a mah jong, per menjar menjar xinès i per parlar dels seus somnis i de les seves vides a la Xina. Aquestes reunions els serveixen per no pensar en el que està passant al seu país natal, per no pensar en tot el que han hagut de deixar i en la seva situació actual. Una d'aquestes dones mor i la seva filla passa a ocupar el seu lloc al club. És llavors quan la següent generació, la de les filles, entra en escena. Elles són Jing-mei Woo, Rose Hsu Jordan, Waverly Jong i Lena St. Clair. Aquestes noies ja han nascut i s'han criat als Estats Units i això es nota. Tot i que les seves mares els van voler inculcar la cultura xinesa, elles estan molt americanitzades. Es nota el xoc cultural, la bretxa que hi ha entre les mares i les filles.
"Però no pots romandre en la foscor durant molt de temps. Una cosa dins teu comença a esvair-se i llavors et tornes com una persona famolenca, desesperadament ansiosa de llum. "
El club de la bona estrella està dividit en quatre parts i al seu torn en capítols narrats per les diferents protagonistes. Els capítols es van alternant i no tenen una connexió directa entre ells. Cada protagonista ens va narrant tant el seu present com escenes viscudes en el passat. Gràcies a això podem anar coneixent les històries de cadascuna d'elles i perquè són a dia d'avui com són. Podem anar veient el que pensa cadascuna, la relació mare-filla i com han canviat les coses en el salt de generació. No solament perquè el canvi d'època sinó també pel canvi de cultura. Perquè el xoc cultural està present al llarg de tota la novel·la. Al principi del llibre ens trobem un esquema amb els noms de les mares i els noms de les seves filles. Us recomano tenir aquest esquema sempre a mà, jo ho vaig posar en un post-it que sempre tenia davant. Més que res perquè us podeu fer un embolic amb els noms i és millor prevenir que després haver de curar.
"Així és com es cura una ferida: comença a tancar-se sobre si mateixa, a protegir el que fa mal tant i, un cop tancada, ja no veus que hi ha sota, això que provocava el dolor."
Els capítols en què les mares se centren en la seva infància, en la seva vida a la Xina, són els que més especials m'han semblat. Coneixem la infància per la qual han passat, la relació que han tingut amb les seves pròpies mares, les tremendes situacions que van haver de passar ja des de petites.
 També coneixerem pel que han hagut de passar per fugir del seu país d'origen. Sens dubte són els capítols més especials però alhora són els que més mal fan al lector. Són capítols durs, capítols que reflecteixen que aquestes dones no han tingut una vida gens fàcil. Capítols que després de llegir-los has de tancar el llibre i agafar aire.
El club de la bona estrella ha estat una novel·la que he gaudit de principi a fi, he gaudit de cada capítol. He conegut a vuit dones meravelloses, molt dispars entre elles però a les quals és impossible no agafar afecte. És una novel·la en què aquestes vuit protagonistes tenen tot el pes de la història, les figures masculines estan relegades a un segon pla totalment. He vist reflectit el canvi cultural, la bretxa que separa aquestes dues generacions. Unes mares que no volen deixar enrere la Xina, que no volen que la seva cultura desaparegui de la seva família, que se segueixen guiant pels costums del seu país natal.
I unes filles que estan totalment americanitzades, que no donen la importància necessària als detalls que les seves mares volen recalcar tant. És una novel·la que l'acabes i saps que t'ha deixat empremta, saps que va a estar sempre en el fons de la teva memòria i del teu cor

Amy Tan








Escritora estadounidense nacida el 19 de febrero de 1952 en Oakland (California) en el seno de una familia de inmigrantes chinos, lo que marca su biografía con una doble influencia cultural, china y americana. Su familia vivió en distintas comunidades en el norte de California antes de asentarse finalmente en Santa Clara. Su madre, Daisy, se divorció de su anterior marido en China y perdió la custodia de sus tres hijas, y hubo de dejarlas atrás cuando escapó de China en el último barco que abandonaba Shanghai antes de la invasión comunista en 1949. Su nuevo matrimonio con John Tan, un ministro bautista que había emigrado a América intentando escapar de los disturbios de la Guerra Civil china, le dio a Daysy otros tres hijos, Amy y sus dos hermanos. El padre y el hermano mayor de Amy murieron con un año de diferencia a causa de tumor cerebral y la madre de Amy se trasladó con sus dos hijos a Suiza, donde Amy terminó el instituto y asistió a ocho colegios superiores distintos; pero en este tiempo madre e hija estuvieron en constante conflicto, hasta el punto de pasar seis meses sin hablarse.
Los padres de Amy Tan habían pensado que se dedicara a la medicina, pero ella se decidió por la literatura y se licenció en Lingüística e Inglés por la Universidad de San José, en San Diego. En 1974 se casó con Louis DeMattei y algo más tarde se trasladaron a San Francisco. Su marido era abogado y ejerció como experto en leyes fiscales mientras Tan realizaba el doctorado en lingüística; primero en la Universidad de California en Santa Cruz y, más tarde, en Berkeley. Mientras realizaba sus estudios de doctorado se interesó por los problemas de desarrollo lingüístico que presentaban los discapacitados; en 1976 abandonó el programa doctoral y trabajó como asesora de desarrollo del lenguaje en la Alameda County Association for Retarded Citizens y más tarde dirigió un proyecto de entrenamiento para niños discapacitados hasta 1981. Por otro lado, comenzó a realizar junto a su marido trabajos para ejecutivos de grandes corporaciones a los que escribían los discursos.
A raíz de una fuerte discusión con su marido, Amy se dedicó a escribir por su cuenta; bajo seudónimo, escribió el folleto de 26 capítulos titulado "Telecommunications and You," producido para IBM. Amy Tan prosperó como escritora y después de unos años ahorró el dinero suficiente para comprarle una casa a su madre. Aunque los ingresos proporcionados por este tipo de trabajo eran elevados, Tan llegó a cansarse de este negocio, comenzó a estudiar piano y a escribir historias. Con la primera de estas historias, titulada "Endgame", se ganó su admisión al taller de escritores de Squaw Valley; además, su relato apareció publicado en la revista literaria FM y en Seventeen. La segunda historia de Amy, "Waiting Between the Trees", impresionó gratamente al agente literario Sandra Dijkstra, quien comenzó a representarla y le animó a que escribiera todo un libro de historias. La madre de Tan cayó enferma por entonces y Amy se prometió que si su madre se recuperaba la llevaría a China para ver a sus primeras hijas, lo que aconteció en 1987. El viaje fue revelador para Tan, a quien le causó un impacto tan fuerte que le inspiró por completo el libro de historias que le había prometido a su agente. Dijkstra presentó los capítulos que Tan había terminado por completo y una sinopsis de los incompletos a la empresa Putnam's Sons, que adelantó 50.000 dólares y se comprometió a publicar el libro, ahora con el título de The Joy Luck Club (1989, El Club de la Buena Estrella). Tan terminó de escribir el libro en menos de cuatro meses y, después, su vida cambió para siempre.
La publicación de The Joy Luck Club obtuvo estupendas críticas y la novela se mantuvo durante ocho meses en la lista de los libros más vendidos del New York Times. Tal ha sido el éxito de la obra que se ha traducido a 23 idiomas, incluido el chino. En El club de la buena estrella Amy Tan presentó los problemas generacionales y culturales existentes entre madres e hijas, agravados cuando aquéllas nacieron en China y éstas en los Estados Unidos. La autora organizó el libro en cuatro partes, precedida cada una de ellas de una corta parábola que es, de alguna manera, un paralelismo de la historia que se va a contar; dividió cada una de estas partes a su vez en otras cuatro que llevan el nombre de la narradora. De esta manera, Tan aprovechó para alternar las voces de las madres, cuyas historias se centran en la lucha mantenida por ellas mismas contra las costumbres y supersticiones de China y la sujeción a la familia, con las voces de las hijas, cuya vida en Estados Unidos les hace enfrentarse a la desigualdad profesional y a las dificultades en su relación con sus madres.
Esta particular relación entre el pasado y presente es típica del estilo de Tan. A través de ella, la autora ha descrito las distintas dificultades que se les presentan a las madres chinas para compartir sus experiencias personales con sus hijas americanas. En estas historias se recogen vivencias propias de la autora, una situación no muy distinta de la vivida por la madre de Amy Tan, quien estuvo casada en China con un hombre distinto al padre de Amy y que tuvo tres hijas en este matrimonio; aquí, se nos presenta en el personaje de “June”. Con El Club de la Buena Estrella Amy Tan ha ganado diversos premios, entre ellos el L.A. Book Award y The National Book Award; además, su novela ha sido llevada al cine en 1993, con gran éxito, bajo la producción de Oliver Stone y la dirección de Wayne Wang.
La siguiente novela de Tan, titulada The Kitchen God's Wife (1991, La esposa del Dios del Fuego), ha reafirmado su reputación como novelista y ha sido de nuevo un gran éxito de ventas. En ella, Amy Tan, inspirada en la vida que llevara su madre durante su juventud, relató las dificultades de una madre soltera para sobrevivir en la China de antes y durante la Segunda Guerra Mundial, y la complicada relación que mantenía con su hija. Su última novela, The Hundred Secret Senses (1995, Los cien sentidos secretos), se ha convertido también en un éxito de ventas. Amy Tan se ha dedicado también a la literatura infantil y ha publicado dos libros para niños, The Moon Lady (1992, La dama de la luna) y The Chinese Siamese Cat (1994, El gato siamés chino).
La temática de las novelas de Amy Tan está enfocada principalmente hacia el tratamiento de los problemas que los inmigrantes chinos sufren en Estados Unidos, la vida y costumbres de las mujeres asiático-americanas y las dificultades en las relaciones entre madres e hijas. El estilo de Tan, que ha sido influido en gran media por la americana Louise Erdrich, se apoya en el frecuente uso de flash backs, la técnica del relato enmarcado y el uso del misterio. Tan ha comentado en sus entrevistas que su intención al escribir no es proporcionar al lector información histórica, sino más bien la creación de una obra de arte. Por esta razón, sus trabajos no se centran necesariamente en temas orientales sino en historias universales (la adaptación del individuo a su entorno, los conflictos generacionales, la guerra de sexos, etc.), aunque presentan el rasgo original de tratarse de historias narradas a través de protagonistas que buscan el equilibrio entre su nuevo estilo de vida americana y la siempre presente herencia cultural china.
Amy Tan pertenece al selecto grupo de los novelistas más populares de América, cuando hace solamente 20 años la lista de autores americanos más conocidos no incluía ningún escritor asiático-americano. Este espectacular éxito se debe, en parte, a que sus historias han encontrado una apasionada audiencia entre americanos con todo tipo de antecedentes y que prestan gran atención a lo étnico, a las costumbres familiares y a narraciones de voces femeninas. Esta extraordinaria popularidad de Amy Tan ha contribuido a poner de moda la literatura asiático-americana y a constituir un movimiento de escritoras asiático-americanas en el que se incluye también a Maxine Hong Kingston (The Woman Warrior) y a Wakako Yamauchi (Songs My Mother Taught Me). Amy Tan vive ahora junto a su marido en San Francisco.
En abril de 2006 presentó su novela Un lugar llamado Nada, en el que narra la delirante historia de unos norteamericanos que acaban secuestrados en la selva de Myanmar.


dilluns, 12 de març del 2018

Treballadors del Mar


'Els treballadors de la mar' de Victor Hugo. Edicions de 1984. Traducció d’Anna-Maria Corredor.

L’escriptor romàntic francès Victor Hugo va fer una d’aquelles evolucions que contradiuen els tòpics: va ser un jove conservador i un home gran revolucionari, o si més no prou rebel contra Napoleó III per haver de passar vint anys a l’exili, a les illes anglonormandes de Jersey i Guernsey. En aquesta última és on va residir més temps i és on es devia enamorar del mar, o de la mar, com ha encertat a traduir Anna-Maria Corredor. Va treure ploma i pinzell (també era dibuixant) i va deixar testimoni d’aquest enamorament en un volum il·lustrat que Edicions de 1984 ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics. 
Hi ha vida més enllà d’Els miserables : Hugo escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantàstiques que podrien ser tretes de Charles Nodier i de Guy de Maupassant. Si se’n vol fer una lectura política també es pot, i de fet aquesta en va ser la interpretació contemporània: que Hugo, dolgut per l’exili i alarmat pel conservadorisme que s’havia imposat al Segon Imperi, s’havia empescat una història sobre un vaixell de vapor que era un símbol de la República que només la força del poble podria restaurar. No en va Hugo és un dels símbols de l’escriptor compromès amb la política en un país on això es valora positivament.

Els treballadors de la mar s’obre amb un pòrtic d’unes vuitanta pàgines que ens presenta  una visió “v de les illes anglonormandes: un compendi d’informació aclaparador sobre costums, història, geografia, lingüística i antropologia de les illes del canal de la Mànega, entre França i Anglaterra, i que sempre han servit de refugi per a criminals: lladres del nord d’Espanya com els que descriu Victor Hugo i advocats de les fortunes més milionàries d’aquest nostre món tan ple de contrastos. A continuació comença la novel·la pròpiament dita. Extraordinària.
 De seguida coneixem Gilliatt, un noi misteriós i solitari, a qui s’acusa de ser fill d’una dona i potser un diable, i que té mil habilitats: és pescador, és ferrer, és fuster i és calafatador. A vegades surt de nit a pescar i no torna fins al cap d’un mes, potser dorm dins el mar, acotxat per les ones. O això diuen les males llengües, que en els pobles petits són moltes, i llargues. El seu veí és el senyor Lethierry, un devot de Voltaire i del progrés, que es desviu només per dues coses: la seva neboda Déruchette i la seva barca de vapor, la Durande, no necessàriament en aquest ordre. Per culpa d’una sèrie de coses que ara no venen al cas, la Durande embarranca entremig de les roques més perilloses de tot el canal de la Mànega, i el senyor Lethierry cau en una depressió total. Serà Gilliatt qui, tot sol, recuperarà la maquinària intacta de la barca de vapor i la remolcarà fins al port, en un acte d’heroisme que no tindrà la recompensa que ell s’esperava.


dissabte, 3 de febrer del 2018

Los buscadores de conchas



Los  buscadores   de  conchas  de   Rosamunda  Pilcher





L'elegant ploma de Rosamunde Pilcher recrea un microcosmos de sentiments emmarcats en unes complexes relacions familiars. Penelope Stern, protagonista d'aquesta història, és filla d'un cotitzat pintor de fama internacional. La seva estabilitat afectiva depèn d'una sèrie de fets ocorreguts en el passat. Ha conviscut amb les seves seqüeles dolorosament, però ara està disposada a unir tots els caps per lligar. I no desistirà en el seu afany fins aconseguir comprendre a si mateixa i als membres de la seva família 
La estructura no evoluciona progressivament respecte al temps. Es una estructura que
Compren  salts en el temps   cap  el passat, generalment son records y anècdotes
dels aspectes de la vida en aquells anys, o simplement  una introducció per
explicar y poder entendre el  que va a succeir.

Una  narració  entranyable  ,  un  vocabulari  molt  acurat  que  t’ajuda  a  sentir  i  percebre  les  emocions

dimecres, 31 de gener del 2018

John Maxwell Coetzee

Va néixer el 9 de febrer del 1940 a ciutat del Cap i va passar la infantesa i la primera etapa formativa entre la seva ciutat natal i Worcester, de la província de Cap occidental. 
Després d'estudiar en una escola catòlica, va estudiar anglès i matemàtiques a la Universitat de ciutat del Cap, on es graduà el 1960 i 1961, respectivament.

Als inicis de la dècada del 1960, es va desplaçar a Londres (Anglaterra), on va treballar durant algun temps com a programador informàtic per a la companyia IBM. Posteriorment, realitzà un postgrau en literatura a la Universitat de Texas (EUA), i fou professor de llengua i literatura anglesa a la Universitat de Buffalo. El 1984, retornà al seu país, en què fou professor de literatura anglesa a la Universitat de ciutat del Cap, fins a la seva jubilació l'any 2002. En l'actualitat, exerceix funcions d'investigador en el Departament d'anglès de la Universitat d'Adelaida (Austràlia). Coincidint amb la Setmana Literària d'Adelaida de l'any 2006, Coetzee va rebre la nacionalitat australiana, sense que això l'hagi allunyat de Sud-àfrica, el seu lloc de naixement i on transcorre gran part de la seua obra.John Maxwell Coetzee l'any 2006 a Cracòvia
En les seves obres, marcades per un estil simbòlic i metafòric, qüestiona el règim de l'apartheid i qualsevol tipus de racisme, i explora les seves negatives conseqüències en l'ésser humà i la seva societat, i és un dels màxims exponents del corrent postmodernista.
Va ser el primer escriptor guardonat en dues ocasions amb el Premi Booker, el més prestigiós de la literatura en llengua anglesa, l'any 1983 per Life & Times of Michael K i el 1999 per Disgrace.
L'any 2003, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que retrata d'innombrables maneres la sorprenent implicació del foraster, i esdevingué el quart africà a obtenir aquest reconeixement.

Elisabet Castello de Coetzee

 Elizabeth Costello És Una reconeguda novel·lista australiana que ens  revela  a traves d'una Sèrie de 8 Conferències impartides   pel  Món,  el  seu  caràcter  i  la  seva  personalitat. 
Des del Discurs d'acceptació d’un premi  en  una una Facultat de Lletres de Nova Anglaterra , una Conferència sobre el mal celebrada a Amsterdam, fins una lectura del poeta    Robert  Duncan  plena  d’al·lusions  sexuals .
 Coetzee condueix  al Lector inexorablement, com és habitual en aquest autor,cap a una última reflexió més profunda. Elizabeth Costello és, en aparença, La història d'una Dona en la seva faceta de mare, germana, escriptora. Però és també una  incisiva meditació vers l’essència   de narrar   una necessitat   de posar-se  en el lloc de l'altre  per comprendre que la Humanitat és única. Només un escriptor de la mida de Coetzee pot dur a terme aquesta tasca.
Coetzee investiga d'aquesta manera en la comprensió de l'ésser humà. Les seves debilitats, les seves bondats i les seves nombroses ombres.  Interessant i introspectiu.


dissabte, 6 de gener del 2018

El Marroc sensual i fantàstic Aurora Bertrana

El Marroc sensual i fanàtic és la crònica d'un viatge al Marroc de l'escriptora gironina Aurora Bertrana i Salazar, publicat el 4 d'abril de 1936. L'obra, escrita en prosa i en primera persona, recull les impressions del viatge que va realitzar el 1935 al nord d'Àfrica, per estudiar la relació home-dona en la cultura musulmana, i representa una versió molt elaborada de la literatura de viatges de les dones europees a l'època.

Aurora Bertrana va tornar de la seva estada a la Polinèsia l'any 1930, a causa de la malaltia de la seva germana Cèlia.[2] En temps de la Segona Repúblicas'embranca en la política. La seva simpatia amb el moviment feminista i el catalanisme incipient de l'època, amb el naixement d'Esquerra Republicana, van ser claus en la seva implicació definitiva amb la realitat del present. Tot i les expectatives, Bertrana no és afí a la vida política, i torna a viatjar. Poc abans d'esclatar la Guerra Civil, emprèn el viatge cap a Marroc. En cites com aquesta, extreta de la pròpia obra, pot intuir-se clarament l'aversió gairebé bohèmia cap a la vida social i política que l'apressava a marxar i li condicionava la mirada durant el seu viatge
"Llevat dels paisatges, aspectes, caràcter racial i costums, no m'interessava res més. La política [...] no pot interessar un escriptor lliure i sincer sinó a distàncies respectables."
El llibre relata un recorregut per les presons i harems o prostíbuls del país Bertrana s'apropa al món musulmà femení des d'un periodisme no informatiu, sinó subjectiu: és el punt de vista d'una dona que opina sobre la situació d'altres dones Isabel Marcillas apunta que el contrast de la personalitat "moderna" de Bertrana amb la descripció de les "dones orientals" resulta en una imatge gairebé animalitzada de les marroquines. Els estereotips pictòrics orientalistes, instal•lats en l'imaginari col•lectiu, exerceixen una influència decisiva en la ploma d'Aurora Bertrana.
Consideracions
La manera que té l'autora de seleccionar i descriure el que veu revela com pensava una intel•lectual catalana, progressista i independent a principis de segle. Es mou contínuament entre l'atracció i la repulsió pel món del Magrib. Lloa l' "eterna i complicada polidesa marroquina", però alhora aguanta "la decadència inevitable, els vicis clàssics, les misèries massa vulgars" de la ciutat de Fez.
Bertrana no s'identifica mai amb el colonialisme espanyol (recordem que, en les dates del viatge, Espanya ja ha perdut la Guerra del Marroc). D'una banda, perquè és una dona escriptora. Aquest fet li permetia viure la implicació d'Espanya al Marroc des d'una barrera consistent, ja que a les dones no se les considerava elements actius en política, i ja coneixem l'opinió que aquesta li mereixia com a escriptora i artista. De l'altra, el fet de ser catalana no li facilitava en cap cas la identificació amb la política colonial espanyola. Això es veu reflectit en un silenci deliberat respecte a qüestions polítiques, i en una consciència constant de ser "en un altre lloc", de trobar-se envoltada d'un ambient completament exòtic —tot i la proximitat geogràfica i cultural amb la zona d'Andalusia, per exemple
Per sobre de tot, Aurora Bertrana deixa ben clar que és ella qui viatja, una dona amb un objectiu concret: escriure. En la seva narració no vol prescindir dels inconvenients sorgits al llarg del viatge a causa del seu sexe. Si bé la condició sexual pot coartar la seva activitat com a viatgera, i això és fins a cert punt explícit en l'obra, l'escriptura li permet exposar l'aventura com més convingui als seus interessos.
Un dels pilars estructurals de l'obra és la dura crítica a la condició de la dona dins la cultura musulmana. Tot i això, no s'està de traslladar la seva crítica a la vida europea i moderna:
"Les poques molèsties i contrarietats que m'han embarassat en terra de moros no eren filles ni de la temperatura, ni de les bèsties, ni de mals físics, ni d'homes africans, sinó dels europeus d'Àfrica per a aquest senyor, poblador, colonitzador, viatger o funcionari, una dona sola al Marroc no pot ésser altra cosa que allò que somnia i tem tothora: una femella disfressada, plena de possibilitats, però també de perills."