Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,

Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat d'Irun.

 Interessat pel món del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.

Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la música.

En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el Silverio Cañada o el Brigada 21.

Luigi Pirandello

(Agrigento, Italia, 1867-Roma, 1936) Escritor italiano. Hijo de un rico comerciante, estudió en las universidades de Palermo, Roma y Bonn. Tras graduarse en ésta última en 1891, regresó a Italia. En 1894, una vez hubo concluido su primera novela, L'esclusa, contrajo matrimonio y publicó su primer libro de relatos, Amores sin amor.

Luigi Pirandello

En 1897 fue contratado como profesor de literatura italiana, y en 1904 apareció su novela El difunto Matías Pascal, que recogía muchos elementos biográficos del autor y constituyó un enorme éxito. A la publicación del ensayo L'humorismo siguieron el drama Pensaci, Giacomino!, el volumen de relatos La trampa, y la novela Si gira...

Con la representación, en 1917, de la pieza teatral Así es si así os parece, se decantó claramente por el género dramático, en el cual creó escuela por su peculiar construcción de la pieza teatral, sus recursos escénicos y la complejidad de sus personajes. A partir de 1920 publicó varias comedias, entre ellas La señora Morli, que abordaba el tema de la doble personalidad, y Seis personajes en busca de autor, que fue un fracaso clamoroso. Con Enrique IV, puesta en escena en 1922, recuperó el favor del público.

Tras abandonar la enseñanza para dedicarse por entero a la creación literaria, y reconocido ya en todo el mundo, en 1925 asumió la dirección del Teatro d'Arte de Roma y cuatro años después fue nombrado miembro de la Academia de la Lengua de Italia. A esta época pertenecen los dramas Esta noche se improvisa, Lázaro, Como tú me quieres y No se sabe cómo. La obra dramática de Pirandello extrema los elementos en plena disolución de un realismo en crisis y la ficción teatral en varios planos para romper el espacio escénico tradicional. En 1934 le fue otorgado el Premio Nobel de Literatura.

Blanca Busquets i Oliu

Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961). Escriptora en català i periodista.

Les lletres escrites ha marcat la seva vida. Als dotze anys va escriure el seu primer conte, i des de llavors, escriure es converteix en l'eix central de la seva vida.

Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu (Proa, 2003); i, amb l'editorial Rosa dels Vents, El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007); i, traduïdes a l'espanyol (amb Ed.Grijalbo) Vés a saber on està el cel (2009), La nevada del cucut (2010. Premiada pels llibreters catalans el 2011), La casa del silenci (2013), i Paraules a mitges (2014). Les seves obres s'han traduït a l'espanyol, italià, alemany, rus i noruec.

De periodista treballa des de 1986 en les emissores de Catalunya Ràdio on ha realitzat diversos programes com El Club de la Bona Lletra i Lletres d'Or. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys.

Escriu per Nació Digital i Osona.com

La Ratafia

La ratafia és un licor tradicionalment casolà amb més de mil anys antiguitat. S’el·labora des de finals dels S XIX de manera industrial. Per fer-la s’utilitza aiguardent o anís i la maceració principalment de nous verdes o altres fruites, herbes aromàtiques, i espècies. Reconeguda per la Unió Europea amb Denominació Geogràfica a Catalunya . Altres territoris com L’Aragó, Navarra, França, (les regions de Gascogne o Champagne, principalment)  i, Itàlia. Sens dubte una orografia similar en les comarques properes als Pirineus amb boscos de nogueres, roures, alzines i vegetació semblant han contribuït en trobar ratafies en territoris veïns.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni  s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent. 
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
  Afegirem les  espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa,  La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen  preparacions similars però amb altres noms.

Trobem ratafies de 4 fruits vermells, de cassis, de codony, de peres, de pell de taronja o llimona, aigua de nous, de flors de til·la etc,

La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i ve de la Selva i de Francesc Rosquellas d’un receptari antic en el qual consten diferents receptes de licor, de cuina, de remeis casolans i d’ungüents medicinals

Manolo Vázquez Montalbán va escriure que va ser  Mossen Cinto Verdaguer qui la va popularitzar quan explicava la llegenda de la trobada de 3 bisbes:  amb el “rata fiat” (queda signat). Però com escriu Jaume Fàbregas el nom de la ratafia segons Joan Corominas va venir d’America d’allà a França.

gui com sigui us engresco a preparar la ratafia i preparar plats i postres. Us deixo la recepta amb algunes variacions. He afegit algunes fruites que m’inspiren, les cireres com fan a la Provence i uns pètals de rosa de casa la mare.

Ingredients

1 litre d’aiguardent,

3 pells de nous verdes,

1 canó de canyella,

3 claus d'espècies,

Una mica de nou moscada

Unes cireres

3 o 4 pètals de rosa

Uns brots de Mª Lluïsa, tarongina, menta, farigola i romaní

Una mica escorça de llimona

500 gr. de sucre i, si voleu podeu afegir una mica d’aigua
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies,  les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.

Ratafia

Mossen Cinto  Verdaguer   explicava una  llegenda   sobre   l'origen del nom de la ratafia.

 " Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten. -Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se'n diu?. -És una beguda que nosaltres ens fem? -respongué el masover. -I no té nom? -replicà un dels bisbes. -Jo no n'hi sé cap -respongué el pagès. Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l'hi nosaltres -digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor. Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells es donà un cop de mà al front i digué: -Rata fiat! (Queda firmat). Amb l'aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes".

Tren a Puigcerdà

Darrerament la RENFE està de moda. Els retards han arribat a ser històrics. En algunes ocasions un tren pot estar aturat hores. I durant aquest temps poden passar moltes coses…

La nova novel·la de la Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà, es desenvolupa dins d’un vagó de tren aturat en què hi viatgen unes quantes persones unides entre elles, fins i tot sense saber-ho, amb uns fils invisibles. Com va destacar Joan Triadú durant la presentació, hi ha una frase dins del llibre que resum molt bé el que hi trobarem: aquest vagó és la vida. I és que un rere l’altre els personatges se’ns dibuixen des de diferents plans i punts de vista. Com si d’un quadre cubista es tractés, l’autora tiba dels fils i enllaça les vides dels protagonistes que, per diferents motius, viatgen aquell dia cadascú cap el seu destí.

A través de cada personatge se’ns presentaran temes actuals i punyents com són la violència masclista, l’alzheimer, la immigració… així com també temes eternament literaris: l’amor, la vellesa, la maternitat. I tot plasmat delicadament amb paraules senzilles, amb ironia, un cop més, i amb una manera de fer que ens evoca diferents autors, els quals, de ben segur, formen part del bagatge cultural de l’escriptora: Pla pel llenguatge i el humor, a voltes negre; Joyce pels monòlegs; Rodoreda per la fragilitat d’alguns personatges… En aquesta societat dura i postmoderna s’agraeixen la sensibilitat i humanitat que embolcallen el llibre de la Blanca Busquets i, encara més si la lectura resulta amena i lleugera! El jo narrador canvia constantment no deixant temps per amollar-nos al personatge, í fent que entrem al trencaclosques . Ara una falsa monja, ara una adolescent, ara una claustrofòbica prenyada… ens aniran mostrant els seus pensaments més íntims mentre que probablement estem aturats dins d’un tren. Serà el mateix?

Khaled Hosseini

Khaled Hosseini va néixer el 1965 a Kabul, capital de l'Afganistan.  El seu pare era diplomàtic i la seva mare professora de Farsi i Història.  El 1976, el seu pare va ser enviat a França i ell i la seva família vivien a París quan la Unió Soviètica va envair l'Afganistan a finals de 1979. A la família Hosseini se li va atorgar asil polític als Estats Units i al setembre de 1980 es van mudar a Sant Josep , Califòrnia.

 En acabar el col·legi, Hosseini va estudiar biologia a la Universitat de Santa Clara, on va obtenir el títol de Llicenciatura en 1988. A l'any següent es va inscriure en l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia, San Diego on es va titular com a metge en 1993. El 1996 va realitzar la seva residència en medicina interna al centre mèdic Cedars-Sinai a Los Angeles i va exercir com internista entre el 1996 i el 2004.

 Al març del 2001 Hosseini va començar a escriure la seva primera novel·la, "Estels en el Cel", basada en el seu natal Kabul.  Publicat al 2003, el llibre es va convertir en un èxit de vendes internacional, venut en almenys 70 països i mantenint-se més de 100 setmanes a la llista de best-seller del New York Times.  Conta la història d'Amir, un nen de Kabul i el seu amic més proper, Hassan, el jove servent del seu pare.  La història es desenvolupa dins d'un escenari d'esdeveniments tumultuosos, des de la caiguda de la monarquia a l'Afganistan, la intervenció militar Soviètica, fins l'èxode de refugiats al Pakistan i l'Iran, i el dur mandat del règim talibà.  Una pel·lícula basada en el llibre va ser estrenada l'any 2007.