Dins el darrer blau (1994) representa
l’entrada de Carme Riera dins el gènere històric, ja que és una obra basada en els
esdeveniments que succeïren a Ciutat de Mallorca entre 1688 i 1691, quan un
grup de criptojueus que volien fugir de l’Illa, van ser jutjats i condemnats a
la foguera per la Inquisició. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc
anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets.
En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte
d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món
objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i
s’escolta el seu discurs polifònic. Dins el darrer blau és una novel·la coral,
no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva
peripècia vital, del seu drama personal i intransferible.
Cal destacar també la depuració de l’estil
que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un
lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa
servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials
literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres o coverbs
que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època. A tall d’exemple,
les aventures marítimes protagonitzades per Pere Onofre Aguiló a bord del
vaixell del capità Esteve Fàbregues són molt semblants als que podem trobar en
una novel·la bizantina. Igualment, Rafel Onofre, per conjurar la por, repeteix
amb veu baixa una bellíssima cançó tradicional: «Vós que amb so mirar matau /
matau-me sols que em mireu, / que m’estim més que em mateu, / que viure si no
em mirau...», la mateixa que entona quan atraca a la finestra de la seva
estimada.
Tot i que l’acció es desenvolupa de manera
trepidant, el que veritablement corprèn és aquell discurs individual que
desenvolupa en fer fluir les consciències dels personatges —més de quaranta—,
que parlen amb trets que permeten distingir els idiolectes dels parlants: la
xerrameca del pare Amengual, que amaga un cervell petit i incapaç de veure més
enllà de la seva ambició ridícula; la parla nyeu-nyeu d’en Costura, el malsí,
plena de circumloquis; l’expressió clara i directa de «la Coixa»; la veu
dolçament esmaperduda de Sara dels Olors; el xiu-xiu dels joves enamorats; el
to intel·ligent i despreocupat del cavaller Sebastià Palou, representant d’una
classe social gairebé intocable; o la malenconiosa ironia de Valls, anomenat el
rabí, les paraules del qual van buidant-se d’esperança i omplint-se de
l’amargor espessa de l’agnosticisme, entre molts d’altres.
Sobretot és la veu dels jueus la que ens
arriba més diferenciada perquè brolla de l’experiència dramàtica de l’opressió
que exerceix damunt ells una ciutat que és la seva, la ciutat en la qual
s’establiren els seus avantpassats des de molt abans que arribessin els que
hores d’ara els marginen. Uns, els més grans, ja han begut altres vegades el
calze de la humiliació; d’altres, el més joves, encara no han tingut prou temps
per desenvolupar-se com a persones, però igualment es veuen obligats a triar
l’exili per mirar d’evitar la mort, així el viatge cap a Liorna es presenta com
l’única possibilitat de començar una nova vida.
Considerada per la crítica especialitzada com
un dels cims de la narrativa catalana del XX, Dins el darrer blau va néixer,
segons ha declarat l’autora, de la voluntat de revisar les arrels de la
identitat mallorquina, tot reclamant un acte de contrició col·lectiu no tant
per la tragèdia viscuda per aquell grup de criptojueus —màrtirs de la
intolerància d’uns, dels tèrbols interessos dels altres, i de la crueltat i
incomprensió general—, sinó pel fet que, més de tres cents anys després, els
descendents d’aquells, els anomenats xuetes o xuetons, encara fossin marginats
i humiliats per bona part de la població de l’illa.
La novel·la es pot interpretar, doncs, com una
reescriptura del present, on la dialèctica entre poderosos i dominats amaga
sovint transaccions inconfessables i paradoxes contradictòries que perpetuen
situacions d’injustícia i violència sota una immensa massa de submissió,
silenci i indiferència.
En la gran partida de daus de l’existència
humana, Riera insisteix més que mai en la necessitat de l’única proposta ètica
possible: refusar el discurs monolític, defensar la multiplicitat de veus
heterogènies i acceptar l’alteritat per
impedir els estralls de l’exili i la mort. És la història d’una colla de jueus
mallorquins que no han comés altre pecat que creure en el seu Deu. I això, està
clar, la Inquisició del finals de XVII
obsedida en implantar un pensament i una creença única, no ho perdona La seva única esperança és dins del darrer
blau, enllà de l’horitzó, on s’endevina una vida millor, més justa i més
lliure, lluny de la fosca Inquisició .
La desfilada de personatges, des de nobles
fins a meuques passant per inquisidors incorruptibles i mariners agosarats és
una mostra de la fusta de la humanitat. Ens separen quatre segles, però no som
tan lluny d’aquestes ànimes que pateixen per defensar el que creuen i el que
estimen.
