Réparer les vivants de Maylis de Kerangal

Simon Limbres a 19 ans, cet âge où la vie est un océan de possibles. Un océan dans lequel il nage avidement, amoureux, passionné par le surf, exalté comme on l’est à l’aube de la vingtaine. Mais ce matin là, Simon Limbres plonge dans un coma profond…

La question brûlante et douloureuse est là, se tissant dans les couloirs d’un hôpital : Simon va-t-il faire don de ses organes ? Qu’aurait-il souhaité ?

Commence alors un voyage insoupçonné, celui d’un corps qui s’éteint tandis que d’autres attendent d’être rallumés. Une poésie subtile, un ballet de décisions à prendre, d’attentes et d’incertitudes…

RÉPARER LES VIVANTS – CRITIQUE

Le livre de Maylis de Kerangal figure probablement parmi les plus beaux romans ayant été écrits sur le don d’organes. Le thème est délicat : comment l’aborder sans tomber dans la revendication, en respectant le choix de donner ou de ne pas donner ? Comment l’aborder sans mélodrame et avec sensibilité ?

Simon est au cœur du récit. Un jeune homme de 19 ans terriblement ordinaire : il aime le sport, il a une copine et une petite sœur qu’il apprécie même s’ils se disputent souvent. Il s’est fait tatouer à l’âge de 15 ans, affirmant son libre-arbitre par un motif inscrit à l’encre noire dans sa chair. Il a une bande d’amis dont l’un possède un van, qui ouvre la voie à toutes les libertés.

Mais un matin, après une session de surf dans une eau glacée, le chauffeur du van se laisse bercer par la chaleur du véhicule, et survient l’accident. Plongé dans un coma dépassé, Simon est mort aux yeux de la science.

Mort, quand pourtant son cœur bat encore grâce aux machines, quand sa peau encore chaude et rosée lui donne l’apparence de la vie. C’est ce moment terrible où des parents anéantis doivent prendre une décision qu’ils n’ont que quelques heures pour prendre : Simon aurait-il souhaité donner ses organes ?

Dire oui, c’est reconnaître que Simon est mort, une vérité impossible pour des parents qui viennent tout juste d’apprendre son accident. Dire oui est un adieu, c’est admettre que Simon ne se relèvera pas de son lit d’hôpital, c’est accepter que les médecins aient raison quand ils affirment que son état est irréversible. Accepter la mort de son enfant est-il seulement possible ?

Et puis, s’ils disent oui, que se passera-t-il ? A quoi ressemble cette grande inconnue du don d’organes ? Va-t-on démanteler Simon comme on démonterait un appareil cassé pour récupérer les pièces qui peuvent encore servir ? Dans quel état le rendra-t-on à sa famille ?

Maylis de Kerangal explore toutes ces questions avec un langage plein de poésie et d’humanité. Des mots qui ne cachent rien et ne mentent pas, tout en gardant une pudeur délicate.

« Réparer les vivants », c’est se dire que le don d’organes ne représente pas, symboliquement, un morcellement du corps. C’est plutôt concevoir le don comme autant de ramifications qui vont faire exister Simon dans d’autres corps. Permettre à des malades de repousser l’échéance fatale, de retrouver un nouveau souffle.

On suit tour à tour Simon, sa famille, sa petite amie, les médecins du service de réanimation où il a été hospitalisé, ceux des hôpitaux où des patients attendent une greffe, les malades pour qui ces greffons représentent le seul espoir de survie…

« Réparer les vivants » n’est pas un plaidoyer pour le don d’organes, ce n’est pas un livre qui cherche à vous faire culpabiliser ou à glorifier l’acte de don. Mais c’est un livre très touchant qui a le mérite de vous faire réfléchir sur le sujet.

Víctor del Árbol

Víctor del Árbol, nacido en Barcelona en 1968, fue funcionario de la Generalitat desde 1992 hasta 2012.
Cursó estudios en Historia en la Universitat de Barcelona, colaboró dos años como locutor y colaborador en el programa radiofónico de realidad social «Catalunya sense barreres» (Radio Estel, ONCE). Como escritor fue finalista del Premio Fernando Lara en 2008 con El abismo de los sueños (no publicada) y ganó el Premio Tiflos de Novela en 2006 con El peso de los muertos. En 2011 publicó La tristeza del samurái (Editorial Alrevés), que ha sido un éxito nacional e internacional. Traducida a una decena de idiomas y best seller en Francia, cuenta con el reconocimiento de la crítica y de numerosos premios. Entre ellos, Le Prix du polar Européen 2012 a la mejor novela negra europea que otorga la prestigiosa publicación francesa Le Point en el festival de Novela Negra de Lyon, le Prix QuercyNoir y el Premio Tormo Negro.
En Enero de 2013 publica su novela Respirar por la Herida y en mayo de 2014 Un millón de gotas, GRAN PRIX DE LITTÈRATURE POLICIÈRE 2015 en Francia (modalidad ètrangere).
Su novela La víspera de casi todo (próximamente editada por Destino) ha sido galardonada con el Premio Nadal 2016.

Víctor del Árbol

La  víspera  de   casi  todo  

Germinal Ibarra un policia desencantat al qual persegueixen els rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la seva malenconia fins a una comissaria de La Corunya, on va demanar el trasllat després que la resolució del sonat cas de l'assassinat de la petita Amanda el convertís en l'heroi que ell mai va voler ni sentir ser. Però el refugi i anonimat que Germinal creia haver aconseguit queda truncat quan una nit el reclama una dona ingressada a l'hospital amb contusions que mostren una gran violència. Una misteriosa dona anomenada Paola que intenta fugir dels seus propis fantasmes ha aparegut fa tres mesos en el lloc més recòndit de la costa gallega. Allà s'instal·la com a hoste a casa de Dolors, d'ànima sensible i torturada, que acaba acollint sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que alleuja la seva soledat. El encreuament d'aquestes dues històries en el temps es converteix en un mar amb dos vaixells en rumb de col·lisió que aniran avançant sense escapatòria possible.

És una novel·la coral, que hi apareixen, molts  personatges .i  la  força  de  cadacun  d’ells fa  difícil  esbrinar  quin  és  el  principal. Perquè tot i que en principi puguin ser-ho Germinal i Paola, segons avança la novel·la Maurici i el seu nét Daniel, Oliveiro l'amic de joventut de Maurici; Dolors, la propietària de la casa en què s'allotja Paola i la El personatge  més  amagat  Carmela   ,la  dona  de   Germinal.

Sempre  en  segon pla sempre  esperant  a  l’heroi que  no  té  forces per  enfrontar-se   a  la  realitat  d’ ún  fill malalt des de nen amb una estranya malaltia: la síndrome de Williams

Personatges que estan en permanent evolució, a la recerca de si mateixos, del que van ser, del que són, del que poden arribar a ser, per més que algun s'obstini a pensar que alguns no tenen ja res a esperar:

Una  descripcio   molt  acurada  i  d’una  gran  bellesa  dels  diferents paisatges ,  les  situacions  i  sentiments  que reflecteixen  una  realitat que  te  la  fa  viure.

Mecenas

 Pere Mir                    

El químic, empresari i filantrop Pere Mir, que a través de la Fundació Cellex ha tingut un paper determinant en l'enlairament de la ciència a Catalunya en els últims quinze anys, va morir divendres a la nit al seu domicili de Barcelona després que el seu salut s'hagués deteriorat en els últims mesos. Tenia 97 anys.

Mir, que havia fet fortuna com a químic després d'inventar una nova tècnica per extreure formol de la fusta, i que tenia més de vint patents, algunes de les quals encara s'utilitzen avui dia, va iniciar la seva activitat filantròpica en els anys 60 amb una donació a la Casa Pairal de Vilassar de Mar.
La seva vocació de contribuir a la comunitat el va portar a crear el 2003 la Fundació Cellex amb els beneficis obtinguts amb la venda de la seva empresa, Derivats Forestals. Convençut que la investigació és essencial per al desenvolupament econòmic d'un país, va decidir finançar projectes científics ambiciosos que no haguessin pogut fer-se realitat només amb finançament públic.

"Algunes de les nostres millors institucions científiques no serien on són sense el suport de Cellex; el seu paper ha estat fonamental ", va destacar en el 2015 Andreu Mas-Colell, que ha estat una altra figura clau en el desenvolupament de la recerca a Catalunya.

Entre les institucions que la fundació més ha donat suport destaquen l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), avui reconegut com una referència mundial en fotònica; l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron (VHIO), que té des del 2015 un edifici de set plantes íntegrament finançat per Cellex; o l'institut Idibaps de l'hospital Clínic, que ha guanyat més de 5.000 metres quadrats amb el nou Centre de Recerca Biomèdica Cellex.

És en l'àrea de biomedicina on la fundació ha fet més donacions. Tots els grans centres hospitalaris de l'àrea de Barcelona (Clínic, Vall d'Hebron, Sant Pau, Can Ruti, Bellvitge i Sant Joan de Déu) han rebut suport de Cellex per desenvolupar projectes de recerca.

La fundació, de la qual Pere Mir era president, s'ha compromès també a la formació de joves científics i tecnòlegs. Finança des del 2004 el Centre de Formació Interdisciplinària Superior (CFIS) de la UPC, que ofereix la possibilitat de cursar dues carreres simultànies a alumnes d'altes capacitats. I impulsa des del 2012 el programa Cims-Cellex, destinat a alumnes que cursen un batxillerat internacional amb un alt nivell de matemàtiques.

Des que es va crear la fundació el 2003, Cellex ha invertit més de 120 milions d'euros en institucions mèdiques i científiques. De cara al futur, té inversions compromeses fins al 2020.

Pere Mir "és el més il·lustre patró de les ciències del nostre país", segons el va definir en una ocasió l'oncòleg Josep Baselga, avui director mèdic de l'hospital Memorial Sloan Kettering de Nova York i un dels investigadors als quals Cellex va finançar durant la seva etapa a Vall d'Hebron.

Els que el van tractar destaquen d'ell el seu intel·ligència, la seva vitalitat, la seva bondat i el seu sentit de l'humor. La gratitud i l'admiració que li professava la comunitat científica contrasta amb el poc conegut que era entre la població.

"Es viu molt més tranquil sense ser famós", va explicar en una ocasió a La Vanguardia. "Prefereixo que el protagonisme el tinguin els investigadors, que són els que fan una feina veritablement important, i que el reconeixement el tingui Cellex. Jo, personalment, no necessito que em coneguin ".

Hi havia decidit portar una vida discreta i va demanar morir amb la mateixa discreció. Va sol·licitar que la seva mort no es fes pública fins que les seves cendres fossin dipositades al panteó familiar del cementiri de Vilassar de Mar. Li sobreviu la seva esposa, Núria Pamias.

Mecenas

Joan  B.Cendrós

TV3  i El  cavaller  Floïd

 Realment  entusiasmada  amb  la  tertúlia  que ha  amés  TV3  sobre   la  biografia de Joan  B.  Cendrós  escrita  per Genís  Sinca . L’autor  del  llibre,  el  seu  net  i els  tertulians  han  fet  palès  la  figura  extraordinària   d’aquest  personatge  on  fins  ara,  sols  era  visible com  empresari   i  pioner del after-have   Floïd.

Es  emocionant veure   com  surt  a  la llum , la  vida  d’un  verdader  Mecenes que  va  lluitar  i  dur   a  terme  projectes  inèdits i  d’una  gran intrepidesa  per  promoure   la  cultura    i la llengua .

Formà  part  per  de  la  fundació  d’Omniun  Cultural  Enciclopèdia  Catalana,  Editorial  Proa …

Fets  desconeguts  per mi i  crec  que  per  molts de nosaltres.

Cal  agrair   a  TV3  la  difusió  d’aquest  gran  Mecenes ,i  a  la  generositat  de  la  família  que  ha  aportat documentació  per  omplir      les pàgines  d’un  llibre   que  reflecteix   la  verdadera  i  intel·ligent  lluita per a la  cultura  catalana  durant  el  franquisme  

Dins El darrer blau de Carmen Riera

Dins el darrer blau (1994) representa l’entrada de Carme Riera dins el gènere històric, ja que és una obra basada en els esdeveniments que succeïren a Ciutat de Mallorca entre 1688 i 1691, quan un grup de criptojueus que volien fugir de l’Illa, van ser jutjats i condemnats a la foguera per la Inquisició. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets.

En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. Dins el darrer blau és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible.

Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres o coverbs que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època. A tall d’exemple, les aventures marítimes protagonitzades per Pere Onofre Aguiló a bord del vaixell del capità Esteve Fàbregues són molt semblants als que podem trobar en una novel·la bizantina. Igualment, Rafel Onofre, per conjurar la por, repeteix amb veu baixa una bellíssima cançó tradicional: «Vós que amb so mirar matau / matau-me sols que em mireu, / que m’estim més que em mateu, / que viure si no em mirau...», la mateixa que entona quan atraca a la finestra de la seva estimada.

Tot i que l’acció es desenvolupa de manera trepidant, el que veritablement corprèn és aquell discurs individual que desenvolupa en fer fluir les consciències dels personatges —més de quaranta—, que parlen amb trets que permeten distingir els idiolectes dels parlants: la xerrameca del pare Amengual, que amaga un cervell petit i incapaç de veure més enllà de la seva ambició ridícula; la parla nyeu-nyeu d’en Costura, el malsí, plena de circumloquis; l’expressió clara i directa de «la Coixa»; la veu dolçament esmaperduda de Sara dels Olors; el xiu-xiu dels joves enamorats; el to intel·ligent i despreocupat del cavaller Sebastià Palou, representant d’una classe social gairebé intocable; o la malenconiosa ironia de Valls, anomenat el rabí, les paraules del qual van buidant-se d’esperança i omplint-se de l’amargor espessa de l’agnosticisme, entre molts d’altres.

Sobretot és la veu dels jueus la que ens arriba més diferenciada perquè brolla de l’experiència dramàtica de l’opressió que exerceix damunt ells una ciutat que és la seva, la ciutat en la qual s’establiren els seus avantpassats des de molt abans que arribessin els que hores d’ara els marginen. Uns, els més grans, ja han begut altres vegades el calze de la humiliació; d’altres, el més joves, encara no han tingut prou temps per desenvolupar-se com a persones, però igualment es veuen obligats a triar l’exili per mirar d’evitar la mort, així el viatge cap a Liorna es presenta com l’única possibilitat de començar una nova vida.

Considerada per la crítica especialitzada com un dels cims de la narrativa catalana del XX, Dins el darrer blau va néixer, segons ha declarat l’autora, de la voluntat de revisar les arrels de la identitat mallorquina, tot reclamant un acte de contrició col·lectiu no tant per la tragèdia viscuda per aquell grup de criptojueus —màrtirs de la intolerància d’uns, dels tèrbols interessos dels altres, i de la crueltat i incomprensió general—, sinó pel fet que, més de tres cents anys després, els descendents d’aquells, els anomenats xuetes o xuetons, encara fossin marginats i humiliats per bona part de la població de l’illa.

La novel·la es pot interpretar, doncs, com una reescriptura del present, on la dialèctica entre poderosos i dominats amaga sovint transaccions inconfessables i paradoxes contradictòries que perpetuen situacions d’injustícia i violència sota una immensa massa de submissió, silenci i indiferència.

En la gran partida de daus de l’existència humana, Riera insisteix més que mai en la necessitat de l’única proposta ètica possible: refusar el discurs monolític, defensar la multiplicitat de veus

heterogènies i acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i la mort. És la història d’una colla de jueus mallorquins que no han comés altre pecat que creure en el seu Deu. I això, està clar,  la Inquisició del finals de XVII obsedida en implantar un pensament i una creença única, no ho perdona  La seva única esperança és dins del darrer blau, enllà de l’horitzó, on s’endevina una vida millor, més justa i més lliure, lluny de la fosca Inquisició .

La desfilada de personatges, des de nobles fins a meuques passant per inquisidors incorruptibles i mariners agosarats és una mostra de la fusta de la humanitat. Ens separen quatre segles, però no som tan lluny d’aquestes ànimes que pateixen per defensar el que creuen i el que estimen.

La neblina del ayer Leonardo Padura

neblina   de    ayer, publicada per l'editorial Tusquets al mes de juny d'aquest mateix any, és la cinquena novel·la de Leonardo Padura protagonitzada pel seu personatge Mario Conde. Les anteriors, que formen la sèrie Les Quatre Estacions (Passat perfecte, Vents de Quaresma, Màscares i Paisatge de Tardor), presenten a Comte formant part d'un col·lectiu repressiu que a La neblina  de ayer és vist per ell des de fora, ja que han transcorregut catorze anys des que l'abandonés per la seva pròpia voluntat. Ara  es  guanya  la  vida  mitjançant la  compraventa de  llibres  de   segona  mà .

La  trobada  d’una  valuosa  biblioteca , li  canvien  el  destí , en  un  volumen d’aquesta biblioteca apareix un  full de  revista   on  la  cantant  de  boleros dels  anys  50 ,Violeta  del  Rio  anuncia  la seva  retirada  en  plena  fama .Aquí  Conde   comença  pel  seu  compte  la  investigació  d’aquest  personatge que  desvetllarà  un  passat  turbulent  que  com  la  biblioteca  porta  tapiat  més  de  quaranta  anys.

Des d'aquest lloc extern però amb un profund coneixement dels seus mètodes i les seves estratègies, Comte analitza el caràcter de la policia cubana criticant alguns dels seus trets com el constant abús de poder, la manca de comprensió cap als marginats i la seva conversió, en moltes ocasions , en el mateix que suposadament aquest col·lectiu persegueix: delinqüents. Denuncia la mentida, la hipocresia, la corrupció i el xantatge com a tècniques habituals del cos a què en un altre temps ell mateix va pertànyer.

No obstant això, tot i que aquest tema és important en la novel·la, hi ha un altre que s'aborda constantment, que impregna cada objecte de la història, cada lloc que visita Comte, a cada personatge, i que en certa manera està relacionat amb l'anterior: la misèria .

Leonardo Padura descriu aquesta misèria des de dins, exercint la crítica igual que Mario Conde ho fa pel que fa a la policia del seu país. Aquesta misèria és una misèria estructural, que afecta cada aspecte de la història protagonitzada per Mario Conde. El seu origen evident és l'escenari en què transcorre la història: una illa devastada per la pobresa, la fam, la malaltia desatesa, la decadència física i moral dels habitants, la destrucció implacable del temps, la manca de mesures d'higiene, el racionament, la soledat i la frustració de les il·lusions.

En ple segle XXI, Cuba, immersa en una situació que recorda molt a una eterna postguerra (els seus personatges no tenen millors condicions de vida que les dels personatges de La  Colmena, pateix les conseqüències, els llastos, d'una història plena d'incertesa i de situacions socials insostenibles, d'un descontentament general prolongat durant segles i d'uns canvis polítics extrems i inestables que suposadament han estat realitzats per millorar la qualitat de vida del poble però que només han beneficiat als de sempre. En les converses de Comte amb els seus amics Carles el Flac, Candito el Roig i el Conill assistim a una crítica ferotge i desencantada de les actuacions polítiques dels governants i de les conseqüències que aquestes han tingut per al poble  cubà.

Aquí cal indicar que cada cert espai / temps de la narració, s'intercalen cartes plenes de sentiment i de lliurament.

 Padura,poc  a  poc, ens va descobrint qui és l'autora de les mateixes una gran sorpresa  Comencen a presentar-aquestes cartes sense signatura. Posteriorment són rubricades com "El teu nena". Però hi ha un detall especial a nivell semiòtic i lingüístic, i és que a la carta del 13 de març, l'escriptora de les missives mostra un canvi en la seva signatura: ja no és la nena d'algú més, és, simplement, "Nena" . 

En aquesta carta s'acomiada definitivament de l'estimat:

És tant el dolor acumulat dins meu que em descobreixo sense forces per seguir escrivint aquestes cartes sense sentit. Mai les rebràs, primer perquè no vols rebre-les, i després perquè seria incapaç d'enviar-les, més coneixent el que ara conec, doncs prefereixo que em segueixis culpant a mi i que mai sàpigues aquesta tremenda veritat. De totes maneres, per a mi etern càstig, les vaig a conservar com a testimoniatge dels meus pecats, dels meus dolors