diumenge, 27 de maig del 2018

Biografia de János Székely


János Székely nació en Budapest en 1901, en el seno de una familia humilde. La temprana muerte de su padre le obligó a ayudar a su madre a tirar de la frágil economía doméstica; una infancia dickensiana que después trasladaría a sus novelas.
Con tan solo quince años, debutó como poeta con la publicación de sus primeros versos en un periódico de su ciudad natal, aunque jamás llegó a conocer a los redactores que le dieron esta oportunidad, pues, según sus propias palabras, «no disponía de unos pantalones largos para acudir a las entrevistas». Debido a sus ideas políticas, cuando el gobierno de Hungría cayó en manos del ultraconservador Horthy, Székely emigró primero a Viena y después a Berlín. Allí, aprovechando el calor que le proporcionaban los trenes de cercanías, continuó escribiendo poemas, relatos y hasta piezas teatrales, y también ganó su primer concurso literario. En 1926 tomó contacto con la industria cinematográfica y comenzó a escribir sus primeros guiones para películas mudas, hasta que en 1934 Lubitsch se lo llevó a Hollywood para trabajar en el texto de la película Desire, con Marlene Dietrich y Gary Cooper. Desde ese momento no dejaría de viajar entre EE.UU. y Hungría, hasta que en 1938 se estableció en Nueva York, donde continuó su exitosa carrera como guionista, que culminó con la obtención de un Oscar por Arise, My Love, de Mitchell Leisen, con Claudette Colbert y Ray Milland. En los años cuarenta, bajo el seudónimo de John Pen (utilizaba el de John S. Toldy para los guiones), pues temía que debido a su tendencia pacifista y antibélica se tomaran represalias contra su madre, que aún vivía en Hungría, comenzó su carrera como novelista. Fue entonces cuando terminó su primera obra, Los infortunios de Svoboda, una brillante alegoría de la invasión nazi que ubica en un pequeño pueblo checoslovaco. En 1946 culminó su gran novela autobiográfica, Tentación, que fue recibida por la crítica como una obra maestra, situándole a la altura de maestros naturalistas como Maxim Gorki o Émile Zola. Objetivo de la caza de brujas de la era McCarthy, se vio obligado a emigrar con su familia a México, desde donde viajaron de nuevo a Europa, a Berlín, lugar en el que fallecería el 16 de diciembre de 1958. Sus cenizas yacen en un cementerio de Budapest.János Székely nació en Budapest en 1901, en el seno de una familia humilde. La temprana muerte de su padre le obligó a ayudar a su madre a tirar de la frágil economía doméstica; una infancia dickensiana que después trasladaría a sus novelas.
Con tan solo quince años, debutó como poeta con la publicación de sus primeros versos en un periódico de su ciudad natal, aunque jamás llegó a conocer a los redactores que le dieron esta oportunidad, pues, según sus propias palabras, «no disponía de unos pantalones largos para acudir a las entrevistas». Debido a sus ideas políticas, cuando el gobierno de Hungría cayó en manos del ultraconservador Horthy, Székely emigró primero a Viena y después a Berlín. Allí, aprovechando el calor que le proporcionaban los trenes de cercanías, continuó escribiendo poemas, relatos y hasta piezas teatrales, y también ganó su primer concurso literario. En 1926 tomó contacto con la industria cinematográfica y comenzó a escribir sus primeros guiones para películas mudas, hasta que en 1934 Lubitsch se lo llevó a Hollywood para trabajar en el texto de la película Desire, con Marlene Dietrich y Gary Cooper. Desde ese momento no dejaría de viajar entre EE.UU. y Hungría, hasta que en 1938 se estableció en Nueva York, donde continuó su exitosa carrera como guionista, que culminó con la obtención de un Oscar por Arise, My Love, de Mitchell Leisen, con Claudette Colbert y Ray Milland. En los años cuarenta, bajo el seudónimo de John Pen (utilizaba el de John S. Toldy para los guiones), pues temía que debido a su tendencia pacifista y antibélica se tomaran represalias contra su madre, que aún vivía en Hungría, comenzó su carrera como novelista. Fue entonces cuando terminó su primera obra, Los infortunios de Svoboda, una brillante alegoría de la invasión nazi que ubica en un pequeño pueblo checoslovaco. En 1946 culminó su gran novela autobiográfica, Tentación, que fue recibida por la crítica como una obra maestra, situándole a la altura de maestros naturalistas como Maxim Gorki o Émile Zola. Objetivo de la caza de brujas de la era McCarthy, se vio obligado a emigrar con su familia a México, desde donde viajaron de nuevo a Europa, a Berlín, lugar en el que fallecería el 16 de diciembre de 1958. Sus cenizas yacen en un cementerio de Budapest.

La tentación de János Székely




La tentación de János Székely
Mi vida empezó como una novela negra. Intentaron asesinarme. Por suerte todo sucedió cinco meses antes de que yo naciera, así que no creo que la cosa me causara mayor sobresalto...

Esta voz juguetona que nos sorprende desde las primeras líneas de Tentaciónpertenece a Béla, su protagonista, un chiquillo que a punto estuvo de no nacer, y que finalmente vino al mundo en la primavera de 1913 en una aldea de la campiña húngara, un lugar donde el hambre era el castigo de cada día. Su madre, una joven campesina, al nacer lo dejó en casa de una vieja arpía y fue su maestro quien le regaló los primeros libros, le hizo caer en la tentación del saber y le contó que más allá del pueblo había una ciudad mágica que se llamaba Budapest. Una vez llegado a la capital y empleado como botones en un gran hotel, durante el día Béla asiste al espectáculo de despilfarro de las clases acomodadas, dispuestas a ahogar su aburrimiento en champaña y caviar,y por la noche vuelve a la periferia para compartir con los suyos las miserias del proletariado. En la ciudad empieza también su despertar sexual a manos de una pelirroja perversa, rica y hermosa, y su coqueteo con la política de los años veinte. En los tres años detrabajo en el hotel, el joven Béla experimenta el límite del hambre y del agotamiento sexual, descubriendo lo mejor y lo peor de la sociedad que le rodea; en resumidas cuentas, juega con el destino poniendo sobre la mesa un deseo inmenso de vivir y gana su primera partida recién cumplidos los dieciocho años.
Novela veladamente autobiográfica, Tentación es uno de los grandes textos del siglo XX, pues su autor condensó en estas páginas todo el talento, el humor corrosivo y la ironía que distinguen a los buenos perdedores. Si Dickens y Thackeray vivieran, posiblemente aplaudirían a este admirable alumno, que aprendió de los grandes maestros ingleses el arte de contar una historia que era su misma vida.

 La narrativa  es  impresionante ,logra  cautivar  al  lector  con  la  trama,  las  historias,  la  lecciones  aprendidas  ; es  un  libro  que   sabe  descubrir  la  tristeza, la  pobreza , la  inocencia,las  dificultades de la  vida... se  observa como  los integrantes  maduran y  evolucionan  ,conforme la  vida  avanza  sin  perdonar ningun  minuto ...no hay  milagro  mágico ,  es  sumamente  realista  




dijous, 26 d’abril del 2018

Biographie de Nancy Huston












Écrivaine, essayiste et musicienne d’origine canadienne, Nancy Huston (1953-) a publié plus d’une vingtaine de romans, pièces de théâtre, livres jeunesse et essais en français, sa langue seconde. Son œuvre a été récompensée de plusieurs prix littéraires, dont le Femina, en 2006, pour Lignes de failles.
Née à Calgary, en Alberta, Nancy Huston passe une partie de sa jeunesse à Boston, aux États-Unis. Après avoir fait des études à Cambridge et à New York, elle emménage en France en 1973. Étudiante à l’École des Hautes études en Sciences sociales, elle consacre son mémoire de maîtrise à la question du tabou linguisitique, sous la supervision de Roland Barthes. Dans les années qui suivent, elle collabore à des revues et journaux et se démarque par son engagement féministe au sein du mouvement de libération de la femme (MLF).
C’est en 1981 que Nancy Huston publie son premier roman : Les Variations Goldberg. L’auteure a elle-même traduit en anglais quelques-uns de ses romans, dont Cantique des Plaines (Plainsong).

Lignes de faille de Nancy Huston






Lignes  de  faille   de  Nancy  Huston


Entre un jeune Californien du XXIe siècle et une fillette allemande des années 1940, rien de commun si ce n'est le sang. Pourtant, de l'arrière-grand-mère au petit garçon, chaque génération subit les séismes politiques ou intimes déclenchés par la génération précédente. Monstrueuses ou drôles, attachantes ou désespérées, les voix de Sol, Randall, Sadie et Kristina - des enfants de six ans dont chacun est le parent du précédent - racontent, au cours d'une marche à rebours vertigineuse, la violence du monde qui est le nôtre, de San Francisco à Munich, de Haïfa à Toronto et New York. Quel que soit le dieu vers lequel on se tourne, quelle que soit l'époque où l'on vit, l'homme a toujours le dernier mot, et avec lui la barbarie. C'est contre elle pourtant que s'élève ce roman éblouissant où, avec amour, avec rage, Nancy Huston célèbre la mémoire, la fidélité, la résistance et la musique comme alternatives au mensonge

Isabel-Clara Simó





Júlia  de   Isabel- Clara  Simó

 Aquesta novel·la té com a escenari l’Alcoi (Alacant) de finals del segle XIX, una de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial. Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat,, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de 1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.

El començament d’aquesta revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren jutjats, molts d’ells amb pena de mort.


D’acord, ara ja podem començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir en la presó.  A la protagonista, sempre se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.

Júlia, tot i que està promesa amb un obrer, accepta la proposta matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè la família de la seua parella la respecte.

Els temes principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues motivacions.

Tot i que les converses sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa, intensa i molt ben narrada.

Isabel-Clara Simó Monllor







Biografia

Isabel-Clara Simó Monllor neix a Alcoi, el 4 d'abril de 1943. Estudia a l'acadèmia que dirigia el seu pare, a Alcoi: «El meu pare era mestre. Tenia una acadèmia, on jo em vaig educar. I va deixar una petjada important al poble d'Alcoi. Fins i tot li han obert un carrer. […] Ell estava educat en un col·legi francès, i per tant jo coneixia bé la cultura francesa, de petita. Em va ensenyar la tolerància en la vida. Era un home liberal, molt decimonònic, en el sentit bo de la paraula. I la meva mare era una dona molt temperamental, amb molt de nervi. I de la barreja de tots dos he sortit jo.» (El Temps, març de 1994).
Isabel-Clara Simó es llicencia en Filosofia a la Universitat de València, on fa coneixença dels primers grups nacionalistes, sota el mestratge de Joan Fuster. Es dedica a l'ensenyament, que exerceix primer a Bunyol (Altiplà de Requena) i després a Figueres (Alt Empordà), on ocupa una plaça de professora a l'institut de batxillerat Ramon Muntaner. El 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català: «Jo li vaig suggerir que férem un algun articlet a veure què passava, i al final, amb el meu català trontollant, el vaig fer. El vam publicar i va fer tanta il·lusió que tothom a Figueres me'n parlava. I en vam fer un altre, i de mica en mica, de sobte, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un article petit al final en castellà, per a poder fer la trampa del bilingüisme.» (El Temps, març de 1994). Després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, amb la democràcia, Canigó plega perquè en paraules de l'autora «el problema va ser que quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals. I amb les primeres institucions democràtiques notem que tothom tenia subvencions o publicitat excepte nosaltres. Vam veure que aquesta competència no la podíem resistir a la llarga i vam pensar que era millor morir amb dignitat.»
A Figueres neixen dos dels seus fills, Cristina i Xavier, i el 1973 s'instal·la amb la família a Barcelona, on neix la seva filla Diana. Treballa a l'Institut Sant Josep de Calassanç i s'examina de les assignatures de la carrera de Periodisme. Des del 1972 fins al 1983 dirigeix Canigó, convertit en setmanari, des d'on esperona i dóna veu a les generacions de joves escriptors. De catedràtica d'institut passa a exercir durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, mentrestant, es doctora en Filologia Romànica.
Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al Principat durant el període 1985-1988. El 1996 és nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.
Al llarg de quatre dècades Isabel-Clara Simó publica amb una enorme regularitat i un gran domini de l'ofici d'escriure una cinquantena llarga de títols, principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa.

El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de ficció de l'autora: una literatura d'ulls cap enfora, que pren com a referent el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or, on l'autora fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) és objecte, l'any 2000, d'una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Després de l'èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l'univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el cantó fosc de la infantesa.
En les seves novel·les, igual com en els contes, Isabel-Clara Simó vol retratar les diferents facetes de la "comèdia humana". La seva novel·lística recrea personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen, entre d'altres, Júlia (1983), basada en els fets històrics de la Revolució del «Petroli» a l'Alcoi de finals del segle XIX; la novel·la psicològica T'estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990), on explica la relació de tres persones en un cercle tancat; La veïna (1990), on presenta un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat del qual és inculpat; La Nati (1991), un relat amb rerefons de crítica social; La salvatge (1993), elegia de Dolores Mendoza guardonada amb el Premi Sant Jordi, traduïda a nombrosos idiomes i amb reedicions constants; El Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, de la qual es va fer una adaptació radiofònica a Catalunya Ràdio; La innocent (1995), Premi València de Literatura; El professor de música (1998), una novel·la ambiciosa i exigent amb el lector, guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; El gust amarg de la cervesa (1999); T'imagines la vida sense ell? (2000), on refà la història d'un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d'agressions psicològiques; Hum... Rita! L'home que ensumava dones (2001), Premi Octubre-Andròmina de narrativa; Amor meva (2010), Premi Joanot Martorell o Els invisibles (2013), entre altres.
També cal destacar l'enorme acceptació de les novel·les publicades en col·leccions per a joves: Raquel (1992) amb prop de trenta reedicions; Joel (1996), que ha estat traduïda al castellà i a l'èuscar; De nom, Emili (1998), Dora diu que no (2006), Els ulls de l'assassí (2006), El meu germà Pol (2008), Llir entre cards (2014) i Tzoè (2015), entre altres. Ha elaborat guions per a ràdio i televisió, com ara El braçalet (1988) per a Catalunya Ràdio i la telesèrie La granja (1989-1990) de TV3, juntament amb altres guionistes. Fa diverses incursions en teatre, amb les obres Còmplices, representada per Pep Cortès a Granollers el 2003 i La visita, amb la qual rep el Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi.
A més de la seva reeixida carrera com a narradora cal destacar també la seva tasca periodística, iniciada amb els primers articles a Canigó i ampliada a partir de 1999 a la columna diària "De Fil de Vint", del diari Avui. Isabel-Clara Simó hi desenvolupa un articulisme compromès, combatiu i amb un fil d'ironia, que aconsegueix fidelitzar a un gran nombre de lectors. El 2003 en recull els millors articles al volum En legítima defensa. També col·labora habitualment a Serra d'Or, El Temps i El País.
És autora, entre altres, dels assajos Sobre el nacionalisme (2000), on dialoga sobre la identitat catalana en l'actualitat; Si em necessites, xiula (2005), un sentit homenatge a Montserrat Roig; Adéu, Boadella (2008), on polemitza amb el conegut dramaturg català i Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te (2011), juntament amb l'escriptora Patricia Gabancho.
Tant en el seu vessant de periodista com en el d'escriptora i de personatge públic –amb aparicions freqüents en tertúlies a la ràdio i a la televisió– Isabel-Clara Simó ha mantingut sempre un ferm compromís amb la seva condició de dona d'esquerres i amb la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.
El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d'Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d'escriptors.
El 2016 és nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec pel qual ocupa la presidència de la Junta de Govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del Consell Assessor.
El 2017 la seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Amb reedicions constants de la seva obra i traduccions a diversos idiomes, Isabel-Clara Simó és una de les figures més populars de la literatura actual en català.



--------------------  




  


Diari    d’un   escriptor   Fiódor  M. Dostoievski   



A  rel  d’acceptar    la  direcció  de  la  revista  El  Ciudadano,  va  començar  a  redactar   el  que  hauria   de  ser   el  seu  llibre  més  personal,  estrany  i  desconegut.
En  aquesta  obra reflecteix  el  seu  compromís  moral  amb  els  successos mes  frepants   del  seu  temps ,  amb  una  amalgama   de   generes ,  autobiografia,  ficció ,assaig cròniques  judicials  ,necrologies   ,estampes  i  costums ,  breus  tractats  de   caràcter  nacional. , de  la  que  resultat  un  experiment  d’art  integral ,  un  triomf   de  la  passió  per  la  llibertat humana .
Aquesta  sel.leccio de  les  histories  ,impecablement  col·leccionada  per  Victor  Gallego.
Dos  temes  obsessius   profundament  dostoievskianos sobresurten,,  els mals  tractes  als  nens   i  els  suïcidis  .
Junt   a  l   defensa   de  la  pietat  i  la  justícia .  ens  troben   aquí  els  millors  relats   de  l’autor   .” La  mansa“ , “ El  sueño  de  un  hombre  ridículo” , “El mujik Marei  “i  en  especial   , “Bobok”  ,  que  forma   segons  Bajtin   “ casi  microcosmoos  de  tota  la  seva  obra