diumenge, 25 de novembre del 2018



Resultat d'imatges de imatges el meu Mikael de Amos Oz





Amos Oz


lit
Nom amb el qual és conegut l’escriptor israelià Amos Klausner.
Jerusalem, 4 de maig de 1939
És llicenciat en filosofia i en literatura per la Universitat Hebrea de Jerusalem (1963), i posteriorment per la Universitat d’Oxford. Serví de manera intermitent l’exèrcit entre els anys 1958-73. La seva obra té com a eix central la crítica de la societat israeliana sorgida de la diàspora i del sionisme, en la qual emfasitza la distància entre els ideals associats a la creació de l’estat d’Israel i una realitat decebedora, tant des del punt de vista de l’estat de guerra crònica amb els palestins com de les tensions entre els individus i una societat fortament ideologitzada. Aquest darrer aspecte parteix sobretot de l’experiència personal en el kibbuts Hulda, on visqué del 1954 al 1986. Entre les seves obres de ficció sobresurten els reculls de narracionsArṣot ha-tan (‘Terres del xacal’, 1965) i Ad màwet (‘Fins a la mort’, 1971) i les novel·les Maqom aḥer, ‘Un altre lloc’ 

El meu Mikhael Amos





Imatge relacionada


EL  meu  Mikhael

En una ressenya de The New York Times es deia que Jana, la protagonista d'El meu estimat Mijael, era una moderna Madame Bovary israelià. I així és: no se m'acut millor definició per a aquesta dona tan profundament insatisfeta que, (només) aparentment, ho té tot. Amos Oz ens presenta la història d'una angoixa, escrita en primera persona per la pròpia Jana, que sembla no tenir fi. Ja des del principi ens anuncia ella: «Escric perquè les persones a les que estimava han mort. Escric perquè quan era nena tenia una gran capacitat d'estimar i ara aquesta capacitat d'estimar està morint. No vull morir ».
Jana era feliç de nena i ho era quan anava a la universitat i va conèixer, per casualitat, a Mijael Gonen, un estudiant de geologia, del qual es va encapritxar immediatament. Tan ràpid va ser tot que les noces no va trigar a arribar, en realitat, sense conèixer-se prou. I no és que Mijael es transformés en una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, sinó que, simplement, la parella va passar a acomodar-se en una inquieta tranquil·litat que amarga a Jana. Ell treballa llargues hores en el seu doctorat mentre ella roman a casa (en contreure matrimoni, abandona els seus estudis de filologia) cuidant del seu fill Yair i dedicada a les seves fantasies. Els seus somnis són precisament l'única via d'escapament que té d'una realitat massa gris, d'aquest Jerusalem dels anys 50 que es converteix en una mena de presó que la manté tancada.
Mijael és un home bo, però massa conformista i, sobretot, apàtic. No es molesta massa a aportar emocions a la seva relació i sembla que ha tirat la tovallola amb la seva dona: si ella s'aixeca animada, ho accepta; si no és el cas, també ho accepta. I així passen les setmanes, els mesos, els anys ... i Jana s'ofega poc a poc. El seu estat d'ànim, apagat, denota cert paral·lelisme amb els pocs atractius que li ofereix Jerusalem, una ciutat que sí que agrada a Mijael. Jana necessita desfogar-sexual i espiritualment, però només troba consol en les seves fantasies i en una actitud compulsiva cap al consum, que fa que els estalvis mai siguin suficients per canviar-se a un pis més gran.
Escrita el 1967, la novel·la d'Amos Oz -llavors l'autor no arribava als trenta anys- va ser publicada a Israel sense massa expectatives. Així li ho va indicar el seu editor, que primer li va recomanar fer alguns canvis i, finalment, li va dir que l'obra no vendria molts exemplars. Per a sorpresa de tots dos, Estimat es va convertir en un èxit de vendes immediat: a Israel va superar els 130.000 exemplars i ja s'ha traduït a vint-i llengües. Potser és perquè la insatisfacció de la Jana, en realitat, no és patrimoni d'aquella època ni d'aquell país. Potser hi ha moltes Janas al món, que han renunciat als seus somnis per ser bones mares i mestresses de casa, que s'asseuen al sofà, que miren llarga estona per la finestra, que després tanquen la cortina i s'ajupen lentament el cap devorades per la incertesa.













El bosc dels secrets
Erin Hunter
Sinopsis
La tensió és molt alta al bosc dels clans de gats guerrers. Les alliances es trenquen i ningú ja no sap en qui confiar o qui pot trair-li demà. En aquest clima tan volàtil, en Cor de Foc ha d'investigar la mort d'en Cua Vermella. El problema és que, quan un busca la veritat, ha d'estar disposat a afrontar-la, i en Cor de Foc descobrirà secrets amagats que molt bé podrien costar-li la vida.

Sobre l'autor
La fascinació que sent per la ferocitat del món natural i el seu amor pels gats són la seva inspiració. Erin és una gran defensora de la natura en qualsevol de les seves formes, i gaudeix inventant profundes explicacions mitològiques per al comportament dels animals, ajudada pel seu interès en l'astrologia i els megàlits.

dilluns, 5 de novembre del 2018

Amos Oz




Resultat d'imatges de Imatges deAmos Oz



‘Amos Oz
'Amos Oz
© SHANNON
lit
Nom amb el qual és conegut l’escriptor israelià Amos Klausner.
Jerusalem, 4 de maig de 1939
És llicenciat en filosofia i en literatura per la Universitat Hebrea de Jerusalem (1963), i posteriorment per la Universitat d’Oxford. Serví de manera intermitent l’exèrcit entre els anys 1958-73. La seva obra té com a eix central la crítica de la societat israeliana sorgida de la diàspora i del sionisme, en la qual emfasitza la distància entre els ideals associats a la creació de l’estat d’Israel i una realitat decebedora, tant des del punt de vista de l’estat de guerra crònica amb els palestins com de les tensions entre els individus i una societat fortament ideologitzada. Aquest darrer aspecte parteix sobretot de l’experiència personal en el kibbuts Hulda, on visqué del 1954 al 1986. Entre les seves obres de ficció sobresurten els reculls de narracionsArṣot ha-tan (‘Terres del xacal’, 1965) i Ad màwet (‘Fins a la mort’, 1971) i les novel·les Maqom aḥer, ‘Un altre lloc’ (1966). Mikhael šelí (‘El meu Mikhael’, 1968), Lagaat ba-maim lagaat ba-ruaḥ (‘Toca l’aigua, toca el vent’, 1973), Kufsah shehora (‘Caixa negra’, 1987, premi Fémina), Panter Ba-Martef (‘Una pantera al soterrani 1995), l’híbrid de poema i novel·la Oto ha-yam ‘El mateix mar’ (1999), i la faula Pit'om be'omek ya-ya'ar (‘Sobtadament, al fons del bosc’, 2005). Estretament compromès en la vida política del seu país, fou un dels creadors i el principal representant del moviment Pau Ara (1977), i ha advocat públicament per una solució negociada amb els palestins centrada en l’existència de dos estats contigus, posicions que ha reflectit en articles i reculls d’assaigs ( Po va-sham be-eretz Israel , ‘A la terra d’Israel’, 1982; Mimordot ha-Levanon , ‘Els turons del Líban’ 1988; Be'etzem yesh kan shte milhamot , ‘Dues guerres diferents’, 2002 i, en anglès, How to Cure a Fanatic , 2006). Ha escrit també el recull d’assaigs sobre literatura Mathilim Sipur (‘La història comença’,1996). El 2002 publicà Sipur ‘al ahavah ve-hoshekh (‘Una història d’amor i dolor’), memòries en les quals superposa la biografia amb la història recent del poble jueu. Ha estat guardonat amb nombrosos premis al seu país i a l’estranger: El 1978 guanyà el premi Brenner (1978), de literatura d’Israel (1998), l’Internacional Catalunya (2004, compartit amb l’intel·lectual palestí Sari Nusseibeh), el Goethe (2005) i el Príncipe de Astúrias de les lletres (2007), entre d’altres. La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Biografia Rosa Chacel












Rosa Chacel nació el 3 de junio de 1898. En 1908 se fue a vivir a Madrid al barrio de Maravillas en casa de su abuela materna. Su madre era maestra y le brindó la formación elemental en casa. Rosa estudió dibujo con Fernanda Francés en la Escuela de Artes y Oficios de la calle de la Palma y en la Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer e ingresó más tarde en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, que dejó en 1918. En ese momento comenzó a vincularse con la bohemia literaria de los cafés madrileños: el Granja del Henar y la Botillería de Pombo, y también el Ateneo de Madrid.
Se casó en 1921 con el pintor Timoteo Pérez Rubio («Timo»), con quien tuvo un hijo: Carlos. Entre 1922 y 1927 residieron en Italia, gracias a una beca obtenida por su marido en la «Academia de España» de Roma.
Entró en el círculo de Ortega y Gasset. Publicó en la Revista de Occidente dos relatos (Chinina Migone, 1928, y Juego de las dos esquinas, 1929) y el ensayo Esquema de los problemas culturales y prácticos del amor (1931), y también en La Gaceta Literaria.
Al estallar la Guerra Civil Española, Pérez Rubio se alistó y Chacel firmó el Manifiesto de los intelectuales antifascistas, colaboró con la prensa republicana y trabajó como enfermera. El agravamiento de la situación militar provocó la decisión de enviar al exterior de las obras del Museo del Prado, responsabilidad que se encargó a Pérez Rubio. Chacel y su hijo partieron a Barcelona, Valencia y a Francia, con una breve etapa en Grecia, donde fueron hospedados por Nikos Kazantzakis. La familia logró reunirse tras la caída de la República y se trasladaron a Brasil.
En 1959 se le concedió una beca Guggenheim durante dos años en Nueva York. En 1963 residió en España durante un año y regresó definitivamente en 1973 con una beca de la Fundación March para terminar Barrio de Maravillas. Esta última etapa fue la más fecunda desde el punto de vista literario.
Murió en Madrid el 7 de agosto de 1994.




Memorias de Leticia Valle
Rosa Chacel
Rosa Chacel, vallisoletana de 1898, largamente exilada en Brasil y Argentina tras la guerra civil, fue un personaje muy singular y una mujer inteligente y llena de energía. Creía mucho en las teorías “deshumanizadoras del arte” de Ortega, y por eso le enfurecía que le preguntaran por el argumento de una novela, las suyas siempre muy mentales y muy bien escritas. Debo decir que quise mucho a Rosa y que fui gran amigo suyo hasta su muerte con 96 años en Madrid. Está enterrada en su tierra. Quizá por su afán intelectual Rosa valoraba como su obra maestra “La sinrazón” (1960) un libro hondo, quizás difícil, y hacía menos caso -con simpatía condescendiente- a una de sus más exitosas novelas y la primera que editó en el destierro, en Argentina, “Memorias de Leticia Valle” , de 1945. Es cierto que se trata de una novela más sencilla, con más argumento, aunque adelgazado por las reflexiones y que tuvo la virtud -ello sí, desde ángulos distintos- de anticiparse en diez años al tema básico de la célebre “Lolita” (1955) de Nabokov.
Leticia Valle es una preadolescente precoz y lista que vive en Simancas (la acción debe situarse hacia 1912) donde tiene en la escuela a un maestro hombre culto y moderno que se fija en el valor de la muchachita. Aunque parecerá que es el maestro quien se enamora de Leticia y sucumbe y un hondo sentido de culpabilidad le lleva al suicidio, en realidad la cosa es muy otra. Leticia Valle escribe sus memorias en Suiza, en casa de unos parientes, adonde la han llevado tras el escándalo y los luctuosos sucesos de la escuela. Pero en el pensado y bien analizado relato de la jovencita, vemos que no es el maestro el que quiere seducir a la chica, sino esta la que un tanto sin darse cuenta y a la par sabiendo bien lo que hace, es ella, digo, la que en todo momento intenta seducir a ese maestro que la cuida y llevarle a su perdición.  Es cierto que se trata de una novela lineal y amena, pero trufada de continuo –para bien- por los pensamientos y consideraciones de Leticia sobre lo que sucedió en Simancas y sobre su historia, en muchos sentidos secreta hasta el fin, con el maestro. Es decir si la novela es más “fácil” que otras de Rosa, no deja de estar presente el estilo de la autora de cuerpo entero.  Autora (además de novelas) de relatos y de ensayos, algunos tan bellos como “Saturnal” -1972- Rosa Chacel es una de nuestras grandes escritoras –no importa el sexo- de la Edad de Plata. Algunos se han preguntado por si puede llegar a ser una autora de mayorías, y debemos decir que hoy por hoy –la cultura tan por los suelos- no, probablemente. Pero en “Memorias de Leticia Valle” la gran prosista límpida y lúcida, dejó un libro singular que pueden leer todos.
En 1980 un director del que luego no hemos sabido mucho, Miguel Ángel Rivas, llevó al cine “Memorias de Leticia Valle”, película muy digna, interpretada por una muy joven Emma Suárez que da una Leticia, más que creíble. Novela necesaria, sin duda.
A punto de cumplir los doce años, Leticia, huérfana de madre, se traslada con su padre, un militar que acaba de regresar de la guerra de Marruecos, y con su tía Aurelia a Simancas (Valladolid). Allí, la niña, dueña de un talento extraordinario y de sorprendente madurez, recibirá clases de música en casa de Luisa, una mujer hermosa y “mundana” –en palabras de Leticia–, con la que entablará una estrecha amistad. Daniel, marido de Luisa, entra en la vida de Leticia cuando comienza a darle clases para no desaprovechar el gran talento de la niña. 
En Memorias de Leticia Valle, Rosa Chacel desarrolla de forma magistral la capacidad de seducción de la pequeña Leticia, quien, con perversa ingenuidad, juega con su propia pasión y con las pasiones que desencadena. 
Esta novela fue galardonada con el Premio Castilla y León de las Letras en 1991.
Esta gran novela generó una reunión animada, con diversas interpretaciones sobre el significado último de distintos episodios esbozados en la obra como a media voz -en el tono de los secretos familiares-, y muchos comentarios sobre sus protagonistas, unos personajes interesantes y complejos a pesar de moverse en un medio que podría parecer, en principio, poco prometedor, como es una ciudad de provincias de la España de principios del siglo XX.
Y es que la novela parece encerrar claves simbólicas acerca de algunos episodios reales de la vida de la autora y de personajes decisivos de su biografía, como Ortega y Gasset, según sostiene la profesora Carmen Morán en un estudio crítico.
En definitiva, una obra un poco hermética pero de innegable calidad y de gran capacidad evocadora, de una escritora inteligente como pocas que no recibió en vida el reconocimiento que su enorme literatura merecía.
Curiosas memorias simuladas en las que la autora se pone en la piel de una niña de 12 años y nos cuenta lo que ve, oye y siente, con la personalidad e intereses de una niña. La narración comienza de manera lineal y simple, pero al poco tiempo el lector se da cuenta de que Leticia no nos cuenta todo lo que sabe, sólo nos da pistas para que adivinemos la historia. Se dispara así un juego de insinuaciones, veladuras y pequeñas claves que nos dejan intuir lo que en realidad está sucediendo. Más que narrar, la autora sugiere, insinúa, en un relato que presenta varios niveles de lectura y cierta complejidad que puede pasar desapercibida. Hay una versión cinematográfica, que la verdad es que no he visto, dirigida por Migel Ángel Rivas en 1980 con Emma Suárez como protagonista.
Por supuesto Chacel emplea pasajes y experiencias de su infancia, rasgos reales que recicla y emplea para retratar a un personaje imaginario, que solo coincide con ella en algunos puntos. El centro del libro es la relación intelectual de admiración entre la niña y don Daniel, un hombre muy culto que parece representar en parte a Ortega y Gasset.
Rosa Chacel conoció al filósofo español y fué una de sus alumnas más aventajadas. Sin embargo siempre tuvo sentimientos ambivalentes hacia su profesor, en el que rechazaba el que considerase a la mujer sólo como un objeto de seducción y asignase la facultad de filosofar al hombre casi en exclusiva. Ella mantuvo siempre un cierto antifeminismo, en el sentido que creía que la mujer no tenía que reivindicar ningún derecho, sino simplemente tomarlos y ejercerlos.


diumenge, 14 d’octubre del 2018

Petit Pays de Gaël Faye







Petit Pays narre l'histoire de Gabriel, fils d'un couple franco-rwandais âgé de dix ans ; le récit se déroule à Bujumbura, la capitale du Burundi, au début des années 90. Avec ses amis, Gabriel passe son temps à faire les quatre cents coups, insouciant et heureux. Par le truchement de son personnage, Gaël Faye nous fait (re)découvrir avec nostalgie le Bujumbura heureux d'avant la guerre civile. Mais la joie et la légèreté vont bientôt faire place aux tracas et à la peur. D'abord au niveau familial, avec la séparation des parents de Gabriel puis, d'une manière plus tragique, par les dissensions politiques grandissantes et le regain mortifère de la haine entre Hutu et Tutsi. Pour Gabriel, ce monde qui bascule brutalement dans l'horreur de la guerre sonne le glas de son insouciante et innocente enfance.
UNE AUTOBIOGRAPHIE ROMANCÉE OU UN ROMAN AUTOBIOGRAPHIQUE ?
Quelles sont les parts d'autobiographie et de romance dans ce récit ? Peu importe finalement, tant Gaël Faye parvient à donner chair, avec pudeur et poésie, à un émouvant récit nourri de son enfance burundaise, enfance traumatisée par la folie de l'Homme. Sa plume impétueuse nous transporte avec lui au cœur de ses souvenirs, au cœur de son imaginaire, et ce pour notre plus grand plaisir. Une réussite totale !