La vespra de gairebé tot: Germinal Ibarra és un policia desencantat a què persegueixen els rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la seva malenconia fins a una comissaria de La Corunya, on va demanar el trasllat després que la resolució de l'sonat cas de l'assassinat de la petita Amanda el convertís en l'heroi que ell mai va voler ni sentir ser. Però el refugi i anonimat que Germinal creia haver aconseguit queda truncat quan una nit el reclama una dona ingressada a l'hospital amb contusions que mostren una gran violència. Una misteriosa dona anomenada Paola que intenta fugir dels seus propis fantasmes ha aparegut fa tres mesos en el lloc més recòndit de la costa gallega. Allà s'instal•la com a hoste a casa de Dolors, d'ànima sensible i torturada, que acaba acollint sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que alleuja la seva solitud. L'encreuament d'aquestes dues històries en el temps es converteix en un mar amb dos vaixells en rumb de col•lisió que aniran avançant sense escapatòria possible. Una magnífica novel•la sobre el passat que sempre torna. Uns personatges que lluiten per tornar a començar i seguir sempre endavant.

La vespra de gairebé tot

 Víctor del Árbol

Germinal Ibarra és un policia desencantat a què persegueixen els rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la seva malenconia fins a una comissaria de La Corunya, on va demanar el trasllat després que la resolució de l'sonat cas de l'assassinat de la petita Amanda el convertís en l'heroi que ell mai va voler ni sentir ser. Però el refugi i anonimat que Germinal creia haver aconseguit queda truncat quan una nit el reclama una dona ingressada a l'hospital amb contusions que mostren una gran violència.
Una misteriosa dona anomenada Paola que intenta fugir dels seus propis fantasmes ha aparegut fa tres mesos en el lloc més recòndit de la costa gallega. Allà s'instal·la com a hoste a casa de Dolors, d'ànima sensible i torturada, que acaba acollint sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que alleuja la seva solitud.
L'encreuament d'aquestes dues històries en el temps es converteix en un mar amb dos vaixells en rumb de col·lisió que aniran avançant sense escapatòria possible.

Una magnífica novel·la sobre el passat que sempre torna.
Uns personatges que lluiten per tornar a començar i seguir sempre endavant.

Víctor del Àrbol

Víctor del  Àrbol  

Naixement         6 novembre 1968 (51 anys)

Barcelona

Formació        Universitat de Barcelona

Activitat

 (Barcelona, 1968) és un escriptor català. Va cursar estudis d'història a la Universitat de Barcelona i va treballar com a funcionari de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1992 i 2012. Va participar dos anys com a locutor i col·laborador amb el programa radiofònic de realitat social «Catalunya sense barreres» (Radio Estel, ONCE).

Biografia

Com a escriptor, va ser finalista del Premi Fernando Lara el 2008 amb L'abisme dels somnis (no publicada) i va guanyar el Premi Tiflos de Novel·la, organitzat per l'ONCE, el 2006 amb El peso de los muertos. El 2011 va publicar La tristeza del samurai (Editorial Alrevés), traduïda a una desena d'idiomes i best seller a França, amb traducció de Claude Bleton. Compta amb nombrosos premis, entre ells, Le Prix du polar Européen 2012 a la millor novel·la negra europea que atorga la publicació francesa Le Point en el festival de Novel·la Negra de Lió, el Prix QuercyNoir 2013, de Cahors, i el Premi Tormo Negre, atorgat pel Club de novel·la criminal de la Biblioteca Fermín Caballero, de Conca, en 2013.[1]

El gener de 2016 va guanyar el Premi Nadal de Novel·la, amb La víspera de casi todo.

Obra

El peso de los muertos, Editorial Castalia, 2006

La tristeza del samurai, Alrevés Editorial, 2011

Respirar por la herida, Alrevés Editorial, 2013

Un millón de gotas, Destino, 2014[2]

La víspera de casi todo, Destino 2016

Biografia Simonetta Agnello

Biografia
Simonetta Agnello va néixer a Palerm en el si d'una família aristocràtica i es va criar a Sicília , fins que el 1965 va obtenir una beca Fulbright , amb la qual va iniciar estudis de Dret a la Universitat de Kansas , concloent al Regne Unit, on es va especialitzar com advocada en matèria de menors i violència domèstica . [1] [2]

Des de 1972 resideix a Londres , on va fundar el 1979 un bufet d'advocats al barri de Brixton , especialitzat en defensar les comunitats musulmana i africana, [3] que va ser també el primer despatx a tenir una secció especialitzada en violència intrafamiliar. [1] Ha estat professora de Dret de menors a la Universitat de Leicester i durant vuit anys va presidir a temps parcial el Special Educational Needs and Disability Tribunal, [2] un tribunal que coneix de les apel·lacions contra les decisions administratives de les autoritats educatives locals sobre nois amb necessitats educatives especials . Des 2012 col·labora amb la Global Foundation for the Elimination of Domestic Violence.

Agnello va debutar com a novel·lista el 2002 amb La Mennulara (una paraula siciliana per "recol·lectora d'ametlles"), que va ser traduïda a 19 llengües. Des de llavors ha publicat, sempre en italià, almenys altres sis novel·les, majoritàriament ambientades en la seva Sicília natal, així com textos autobiogràfics i llibres de cuina. En 2019 ha publicat una nova versió de La Mennulara, incloent alguns capítols omesos en l'edició original. [4]

Simonetta Agnello està casada amb el ciutadà britànic Martin Hornby i té dos fills. Un d'ells, George, pateix esclerosi múltiple . Amb ell va protagonitzar el 2013 el docu-reality Io & George, emès en sis capítols per Rai 3 , que representa un viatge de Londres a Sicília, amb l'objectiu de sensibilitzar sobre les persones amb discapacitats.

La tia marquesa de Simonetta Agnello Hornby

Costanza Safamita és filla d'una rica família de terratinents a la Sicília del segle XIX; el seu pare, el baró Domenico, l'adora, la seva mare l'odia. Pèl-roja i de trets que la porten a semblar «d'una altra raça», creix entre les dones del servei. Per voluntat del seu pare, Costanza, i no els seus germans, heretarà les riqueses i el prestigi de la família. Molts anys després, Amalia Cuffaro, la seva nodrissa, serà qui a poc a poc desvetlli la vida de Costanza, la tia marquesa: el seu abandonament de la tranquil·la vida de províncies pel bulliciós món palermitano, la seva turbulenta vida matrimonial, el seu enfrontament amb la Màfia i seva sensació de no pertànyer a cap d'aquests mons. El retrat d'aquesta dona excepcional, inconformista i contradictòria, es retalla no només sobre el rerefons d'una saga familiar ple de passions, crueltat, enganys i abusos de poder, sinó sobre tota una època crucial de la història de Sicília: la fi del regnat borbònic i l'arribada dels Savoia, l'ascens del poder mafiós al camp i les últimes raneres d'una classe aristocràtica en decadència, símbol d'un univers ja perdut. Després de l'èxit de la seva primera novel·la, La Mennulara, Simonetta Agnello Hornby ens regala aquesta nova història, ambientada també a Sicília, i centrada de nou en un personatge femení, aquest cop, però, pertanyent a l'aristocràcia vuitcentista.

Biografia Neus catala

Biografia de Neus Català

Neus Català va néixer el 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Dos anys més tard va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col•laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück, un camp situat a 90 quilòmetres de Berlín. Se’l coneixia també com el camp de les dones perquè, entre 1939 i 1945, hi van ser registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir més de 92.000 persones. Posteriorment al camp de Flossenburg. Neus Català va passar 15 mesos als camps de la mort, com ella els anomena.

Va ser alliberada per l’Exèrcit Roig el 8 de maig de 1945. En aquell moment es va comprometre a treballar per la memòria de les persones que hi moriren. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme.

No es considera una excepció sinó una testimoni. Des de 1965, cada cinc anys, Neus Català hi peregrina per retre homenatge a les dones que hi van morir i per fer memòria del que va succeir. La seva pell canvia de color quan hi entra però considera el seu deure divulgar el que ha estat la deportació femenina republicana que, segons diu, és l’oblidada entre els oblidats. Als 87 anys va col•laborar en l’obra de teatre Las Reinas, estrenada en les instal•lacions del camp de Ravensbrück, que explica la vida de les dones al camp d’extermini. Les “reines” és com s’anomenaven les joves poloneses que els nazis van fer servir per als seus experiments “científics”.

Neus Català explica que la clau de la seva supervivència als camps de concentració estava en el seu pensament, que era als Guiamets, i en el riure. L’ajudava recordar la seva infància rebel, l’alegria de la joventut, els temps de l’organització de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, l’haver dut a bon port els 182 infants de la colònia, l’acompliment estricte dels seus deures amb la Resistència, el fet de resistir els interrogatoris i de no haver denunciat ningú. Es repetia “No em moriré perquè no em vull morir”. La solidaritat, la lluita, l’alegria, les ganes de viure i també la sort, com ella mateixa reconeix, li van permetre passar un dia rere un altre i allargar la vida fins a l’alliberament.

All llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos actes de reconeixement entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2005 i el dels mitjans de comunicació, que la proclamaren Catalana de l’Any el 2006 per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück.

El 2014, als seus 99 anys, la ciutat de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. El 9 de març va rebre a mans del president Artur Mas la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva lluita per la justícia social i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats als camps d’extermini nazis i la defensa dels drets humans.

 Mort: 13 d’abril de 2019 (103) Els Guiamets 

Un cel de plom de La vida de Neus Català

NEUS CATALÀ, UN CEL DE PLOM
La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant.

 Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: "Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres." Va sobreviure a l'horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

 Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història

Gracies  per  aquest  llibre  escrit  amb  amor  sensibilitat  i  coratge. Ingredients  necessaris  per  poder  transmetre,  els  fets  i  el  pensaments  d’aquesta  dona  extraordinària

Prepópolis

Petrópolis  la  ciutat  fundada per l’Emperador Pedro  per  a  la  seva  dona Maria Leopoldina d'Àustria

La història de Petrópolis s'inicia molt abans de la seva fundació oficial, a causa que la seva ubicació està profundament lligada al que es va conèixer com el Caminho Novo, un camí construït per millorar la connexió entre Rio de Janeiro i Mines Gerais, on hi havia les principals mines d'or i pedres precioses del país i que eren embarcades pel port de Rio amb destinació a Portugal.

Va ser l'emperador Pere I qui va concebre el somni de crear una gran residència d'estiu que estigués a l'altura de les residències de vacances que la reialesa acostumava tenir a Europa. El clima suau i l'exuberant vegetació de la regió van seduir a l'emperador des que la va visitar per primera vegada en 1822, per la qual cosa anys després va comprar diversos terrenys per aixecar el que va pensar cridar el "Palau dóna Concòrdia". Tristament per a Pedro I, l'obra mai es va realitzar ja que a l'abril de 1831 va ser obligat a abdicar i a tornar a Portugal.

A mitjan segle XIX l'estabilitat econòmica i política s'havia recuperat en l'imperi brasiler i va ser en aquest moment quan l'Emperador Pere II va reprendre el somni del seu pare. El projecte va estar a càrrec de Paulo Barbosa da Silva, majordom de la Casa Imperial, i de l'enginyer alemany juliol Frederico Koeler i no es va limitar només a construir un palau d'estiu sinó que va ser la planificació urbanística de tota una població, que va incloure la donació de terres a colons provinents de diversos països europeus, principalment d'Alemanya.

Petrópolis es va convertir així en la residència de l'emperador durant llargues temporades d'estiu que arribaven a durar fins a sis mesos, el que va atreure gran presència d'aristòcrates, polítics, diplomàtics i rics empresaris que van construir bells palauets, alguns dels quals encara es poden veure.

Petròpolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial Rio de Janeiro

Petrópolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial

Amb la proclamació de la República el 1889, la família imperial va ser obligada a exiliar-se, però la ciutat no va perdre la importància que havia adquirit. De fet, Petrópolis va arribar a ser per vuit anys la capital de l'Estat de Rio de Janeiro durant la Revolta de l'Armada contra el govern del Mariscal Floriano Peixoto, que va obligar a transferir a Petrópolis el govern en 1894.