El dia que va morir Barcelona de Enric Calpena

El dia que Barcelona va morir, d’Enric Calpena Qui estigui mitjanament interessat en la història i escolti habitualment Catalunya Ràdio ja deu saber qui és l’autor. Per als qui no, en 3 paraules com diuen alguns personatges: És un divulgador apassionat de la història, i des de fa molts anys porta el programa radiofònic “En guàrdia!”. Evidentment té un currículum més ampli que el podreu consultar aquí. Aquest llibre va en la línia dels grans bestsellers històrics que hem pogut veure darrerament. A mi em recorda especialment tot hi que no estaria ben bé al mateix nivell de complexitat, a les novel•les d’El metge o Xaman, de Noah Gordon, Els pilars de la terra de Ken Follet o L’església del mar i Els hereus de la terra d’Ildefonso Falcones. Una molt recomanable lectura on no hi trobarem a faltar un fidel reflex de la societat barcelonina de l’any 1000 (985 per ser exactes), així com alguns detalls de la organització dels exèrcits comtals i andalusins, i les tècniques de guerra i la presa de decisions Amè, precís i la descripció dels personatges, les seves característiques psicològiques i físiques desprenen tanta veracitat que et porten de la mà per viure intensament la història. Un goig la seva lectura Les qualitats del personatges , la noblesa, el coratge, la indecisió, l’amor, l’avarícia , la por... Geriberta, Riquilda,Ermengarda Donatella , Borrell , Udalard ,Marcus,,Arnulf..., Gonderamus ... t’enganxan i et fan viure la història intensament

                                                        

Colson Whitehead (Nova York, 6 de novembre de 1969) és un escriptor afroamericà que va rebre el Premi Pulitzer d'Obres de Ficció del 2017 per la novel·la El ferrocarril subterrani

Colson Whitehead va créixer a Manhattan i es va graduar a la Universitat Harvard. Va començar a treballar a Village Voice, fent ressenyes sobre llibres, música i televisió. La seva primera novel·la The Intuitionist (1999) va ser finalista del premi PEN/Hemingway i va guanyar el premi New Voices del The Quality Paperback Book Club. El seu segon llibre, John Henry Days (2001), va ser finalista del National Book Critics Circle Award, del Premi Los Angeles Times de Ficció i del Premi Pulitzer. També va rebre el premi Young Lions Fiction i el Premi Anisfield-Wolf Book. El 2003 va publicar The Colossus of New York, un assaig sobre aquesta ciutat. La següent novel·la, Apex Hides the Hurt (2006), va ser finalista del PEN/Oakland Award. Sag Harbor (publicada el 2009) va ser finalista del del PEN/Faulkner i del Hurston/Wright Legacy Award. El 2011 publica el bestseller Zone One i, el 2014, The Noble Hustle: Poker, Beef Jerky & Death. Colson Whitehad ha publicat articles, ressenyes i relats de ficció en prestigioses publicacions com New York Times, The New Yorker, New York Magazine, Harper's i Granta.

El 2016 va publicar The Underground Railroad, traduït al català amb el títol El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), que narra la fugida d'una esclava de la plantació i que ha obtingut, entre altres, els prestigiosos premis National Book Award del 2016, el Premi Pulitzer d'Obres de Ficció del 2017 i l’Indies Choice Book Award del 2017 al millor llibre de ficció per a adults de l’any.

El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead

 

El ferrocarril subterrani és el nom amb què es coneixia una extensa xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII i fins als anys 60 del XIX, va ajudar milers d’esclaus negres a escapar-se dels estats del sud i a arribar fins als estats del nord o al Canadà. Whitehead reconstrueix aquella heroica xarxa antiesclavista, però ho fa convertint en real el figurat ferrocarril subterrani, amb la seva locomotora i els seus vagons, amb les seves estacions amagades i els seus túnels quilomètrics. L’agosarada invenció de donar una entitat física al ferrocarril permet a l’autor escapar-se del realisme cruel i inhumà de la història -el brutal sotmetiment sofert pels negres a mans dels blancs- i fer incursions alliberadores en el gènere de la faula i en les seves possibilitats simbòliques.

La protagonista de la novel·la és una esclava jove, la Cora. En la seva memòria familiar i íntima hi ha condensat tot el dramatisme de la seva condició. Neta d’una esclava robada de l’Àfrica, filla d’una esclava de la qual no ha sabut res més des que va intentar fugir, víctima d’una violació múltiple quan només tenia catorze anys, un dia la Cora ja no pot més i s’escapa amb un altre esclau, el Cèsar, de la terrible plantació de Geòrgia en què malviuen. El seu periple la portarà per diversos estats i la farà entrar en contacte amb personatges de tota mena. La capacitat de Whitehead per crear una rica galeria de personatges memorables és desbordant. Destaca el Ridgeway, un caçador d’esclaus sanguinari que, tot i la seva imponent presència individual i concreta, té també una dimensió simbòlica. Amb les seves constants invocacions a “l’imperatiu americà”, encarna la immoralitat depredadora que batega rere els dos pecats originals dels Estats Units: l’extermini dels indis i l’esclavitud. A més, la fúria implacable amb què persegueix la Cora, com un destí ominós contra el qual sembla que no es pot fer res, també pot ser llegida en clau contemporània.

Estructurada com un mosaic que mai resulta confús, escrita amb una prosa d’una precisió diamantina -bona traducció d’Albert Torrescasana-, El ferrocarril subterrani és una novel·la terrible i prodigiosa, que es mou amb intel·ligència, cruesa i emotivitat entre la tragèdia i l’aventura, entre la desesperació i la bellesa, entre la poesia i la calamitat

Mitja Vida de Care Santos

Mitja Vida   Care  Santos

 

 En  aquest obra  l’escriptora d’una  marea  dinámica  subtil i molt crativa  ens explica una història que comença l’estiu de 1950. Les protagonistes, cinc noies -les dues bessones Olga i Marta Viñó, la Nina, la Lolita i la Julia- juguen, com elles duien, a “Acció o Veritat” (el joc de les penyores). A les dues bessones els queda ben poquet per romandre al internat de les monges paulines: per elles comença una nova vida plena d’interrogants, lluny d’allà.

Totes són nenes riques, vénen de famílies més o menys benestants,… totes, menys la Julia. La Julia està al internat per circumstàncies que es descobreixen mes endavant. La Julia és llesta, té una beca d’estudis però és pobre. Fa de minyona a les altres, els para la taula, els renta els plat bruts, però això sí, juga amb elles, tot tapant-se els forats dels vestit, la roba vella i antiga, morta de vergonya.

A l’internat de les paulines també hi ha el Vicentet, que va anar a parar allà perquè se’l va trobar una monja quan encara era un nadó. Mai no s’havia vist un noi entre les monges i les nenes… però era tan menut! Si Déu així ho volia, es quedaria al convent!

El Vicentet es va fent gran, extraordinàriament gran, com un gegant, amb una força descomunal que els va de meravella a les monges per fer-lo pencar de valent. A mida que creix el seu cos, va quedant demostrat que el seu cap va a un ritme diferent. El Vicentet és un babau, un infeliç que quan veu les nenes li cau la baba i els diu “Guapes, guapes, guaaapes!!”. Està reclòs en una mena de forat amb un llit i una lleixa on guarda els seus trofeus mes preuats: pedretes, herbes,, algun cuc, insectes, fins i tot un ratolí mig ressec.

La cosa va més o menys bé fins que la ideòloga del grup, l’Olga, altrament dita “La boleta” per la seva complexió física, les fa jugar al joc de les penyores. Cadascuna d’elles ha d’aportar alguna cosa preuada i personal. A la perversa Olga, la mestra de cerimònies se li acudeix que cal anar al recambró del Vicentet i amb unes boniques tisores de brodar que ella mateixa posa com a penyora, tallar-li un floc de cabells.

A partir d’aquí, mai res no tornarà a ser el mateix per cap d’aquestes nenes. Mai més.

Passen 30 anys i les nenes s’han fet grans. Algunes s’han casat, tenen fills, algunes fins i tot néts. S’han separat, han conegut la tristesa, la mort, la infidelitat,… la vida, en una paraula.

Ara comença l’hora de la veritat. Desprès de tants anys, tants secrets amagats, es tornen a trobar i comença l’hora de la catarsi, de la sinceritat, de dir d’una vegada per totes la veritat.

Una  història preciosa sobre l’amistat en el seu espectre més ampli. Sense caure en l’almívar ni en la llàgrima fàcil, ha escrit un text que commou, que et fa vibrar en tots els sentits, sentir ràbia o empatia per les cinc noies… i odiar-ne alguna d’elles sense remei.

La Care Santos sap explicar històries que no semblen inventades. És una mestra que toca la música i que la sap ballar com ningú. Perdre’s aquesta Mitja vida és un disbarat

 

 Aquesta historia  a  desvetllat  en  mi  emocions  i  records  d’un  grup  de  companyes   que  durant   50  anys  tot  recordant  la  data  de  la  nostra  graduació  …ens  hem  anat  retrobant  any  rere  any.

Al  començament  formàven  un  grup gran  heterogeni, hem  anat  visquen  les canvis  … moltes  ja  ens  han  deixat  però  ,  aquest  dia  sempre   sempre  especial romandrà  en  el  nostre  record.

Gràcies  a  la  Margarita E.P D ,  la  Núria i  la  Josefina que  han  estat  les  impulsores d’aquestes  reunions que  han  mantingut  viva  la  nostra  amistat i la  il.lusió del  retrobament

Jacint Verdaguer és una de les figures literàries més rotundes i inspiradores de la nostra història. Sobre la seva vida se n’han fet un bon nombre de novel·les, estudis, concerts, pel·lícules i obres de teatre amb més o menys atreviment i encert. Aquesta novel·la no es pot dir que tingui un tema «original», doncs; és en l’estil i la llengua on juga la seva partida de manera genuïna. ‘Fills de la terra dura’ ens apropa la vida de Verdaguer sense caure en el parany de la mitificació ni en la superficialitat, destil·la els grans conflictes del poeta i construeix, de passada, el retrat d’una època i d’un país a partir de breus estampes de gran bellesa que conviden a ser llegides gairebé com un film. Llums, tinta i acció.

Montse Barderi Palau

Biografia
Naixement 1969  (50/51 anys)
Sabadell (Vallès Occidental)
Activitat
Ocupació Escriptora i funcionària
Lloc web montsebarderi.com

Montse Barderi Palau (Sabadell, 1969) és escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere i autora de nou llibres tant de literatura com de filosofia pràctica. Ha estat traduïda a l'italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d'anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat, Dones úniques. Dones d'aquí que no podràs oblidar. El retrat de 86 dones dels Països Catalans de tots els temps i tots els àmbits on també hi apareix Teresa Pàmies. Col·labora mensualment a la secció Tribuna d'El Punt Avui i al 2020 és columnista mensual a Serra d'Or. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de l'UB, subdirectora amb Fina Birulés del X Simposium Internacional de Filòsofes IAPH, patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal, Forma part del projecte guanyador eTwinning 2015 en l'àmbit Europeu de Ciutats Educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l'Any Teresa Pàmies per a la Institució de les Lletres Catalanes. Premi Prudenci Bertrana 2019 per la novel·la La memòria de l'aigua.

La memòria de l'aigua

La  memòria  de  l'aigua

És un llibre a tres veus amb aparença de novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament, ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins el mateix final

Montse Barderi és escriptora i filòsofa, col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils, les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida grisa,  supeditades a marits despòtics o indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria, que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i  eogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse social sovint, literàriament, oculta.

Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda. La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la plenitud de la maduresa.