La felicitat
Josep M. Espinàs
Jo suposo que el lector desitja ser feliç. La
pregunta és: quina mena de felicitat desitja?I sobretot: quan vol ser
feliç?
La Felicitat
permanent és una utopia, i aspirar a
una felicitat absoluta és la forma
més segura de ser desgraciat. Però també és un error creure, com han
dit alguns clàssics més crítics i intel·ligents, que la felicitat
completa no existeix; el que
passa és que té
un temps de perfecció, de
manera que la completa existeix si sabem
observar-la en el moment
precís. I un cop s’ha
pansit, hem d’estar atents
al moment en què
torna a florir.
Hi ha una frase
esplèndida per explicar què
és la
salut:el silenci dels òrgans. Quan
no hi ha
cap òrgan que ens digui
res, i podem oblidar la seva
existència, ens sentim
saludables. ( Aquest seria
un altre tema, importantíssim: la
salut objectivament analitzable i
la salut com a
sensació vital.)La frase que
he citat sobre la salut té un
paral·lel en la felicitat: la
felicitat és el silenci
de les angoixes,
dels maldecaps, del dolor
psíquic. Si ens conformem
amb això, la felicitat existeix, hem estat
i serem feliços moltes vegades
al llarg de
la vida.
I si volem activar la
nostra predisposició a la
felicitat, si volem entrenar-nos a
sentir-la fins i tot quan les
adversitats ens la
volen prendre, podem intentar seguir un
consell d’Epitet:
“No demanis mai
que les
coses siguin com tu vols; el
que has de
fer és procurar acceptar-les com són.”
La gent amb
més enteresa no tan sols les
accepta, les coses no desitjades, sinó que arriba
a estimar-les.
Hi ha gent que
no sap sentir cap de
les felicitats que se li poden
presentar- que sens dubte se li presenten- perquè és
víctima d’una infelicitat passada
que no
pot esborrar, o de l’angoixa
del futur.
Inquietar-se pel dia
de demà fins el
punt que aquesta inquietud s’imposi sobre la
consciència del benestar present és un
disbarat terrible.
No hi ha cap certesa
sobre el
futur-“ el futur ja sap
el que
ha de fer”, va
escriure Sant Mateu,
si no m’equivoco- i ja hi
ha prou
problemes en la realitat present perquè hàgim de fer-nos desgraciats imaginant allò que
mai no és segur que arribi
a ser.
Em permeten una brevíssima
història hindú?
Un dia, nedant en l’oceà,
un jove peixet va trobar un
peix molt vell i li
preguntà: “Perdoni, senyor: em
podria dir per on he d’anar per
arribar a l’oceà?” Pobre peixet,ja hi
era i no
ho sabia. Amb la
felicitat ens passa
el mateix.
Reflexió: Quantes vegades
al llarg de
la nostra vida hem
estat feliços? I no
hem sabut gaudit d’aquestes espurnes
de felicitat?
