La  felicitat

Josep M. Espinàs

Jo suposo que  el  lector desitja ser  feliç. La  pregunta és: quina  mena de  felicitat desitja?I  sobretot: quan vol  ser  feliç?

La  Felicitat permanent és una  utopia, i aspirar a una  felicitat  absoluta és la  forma  més segura de  ser  desgraciat. Però també és un  error creure, com  han  dit alguns  clàssics més crítics i  intel·ligents, que la  felicitat  completa no  existeix; el  que  passa  és  que  té un  temps de  perfecció, de  manera que  la   completa existeix si  sabem  observar-la en  el  moment  precís. I un  cop  s’ha  pansit, hem d’estar  atents al  moment en  què  torna a  florir.

Hi ha  una  frase  esplèndida per  explicar què és  la  salut:el  silenci dels  òrgans. Quan  no  hi  ha  cap  òrgan que ens  digui  res, i podem  oblidar la  seva  existència,  ens  sentim  saludables. ( Aquest seria  un  altre tema, importantíssim: la salut objectivament analitzable i  la  salut com  a  sensació vital.)La frase que  he  citat sobre la  salut té un  paral·lel en  la  felicitat: la  felicitat és  el  silenci  de  les  angoixes,  dels  maldecaps, del  dolor  psíquic. Si  ens  conformem  amb  això, la  felicitat existeix,  hem estat  i  serem  feliços moltes  vegades  al  llarg  de  la  vida.

I si volem activar la  nostra  predisposició a  la  felicitat, si volem entrenar-nos a  sentir-la fins i  tot quan   les  adversitats  ens  la  volen  prendre, podem  intentar seguir  un  consell d’Epitet:

“No  demanis mai que  les  coses siguin  com tu  vols; el  que  has  de  fer  és procurar acceptar-les  com són.”

La  gent  amb  més  enteresa no  tan  sols les  accepta, les coses no desitjades, sinó que  arriba   a  estimar-les.

Hi  ha  gent que  no  sap sentir  cap  de les  felicitats que se li poden presentar- que sens  dubte se  li presenten- perquè  és  víctima d’una  infelicitat passada que  no  pot esborrar, o  de  l’angoixa  del  futur.

Inquietar-se  pel  dia  de  demà fins  el  punt que  aquesta  inquietud s’imposi sobre  la  consciència  del  benestar present és  un  disbarat terrible.

No hi ha cap  certesa sobre  el  futur-“ el  futur  ja  sap el  que  ha  de  fer”, va  escriure  Sant  Mateu,  si  no m’equivoco- i  ja  hi ha  prou  problemes en  la  realitat present perquè hàgim de fer-nos  desgraciats imaginant allò  que  mai no  és segur que  arribi  a  ser.

Em  permeten una brevíssima història  hindú?

Un dia, nedant en l’oceà,  un  jove peixet  va trobar un  peix molt  vell i  li  preguntà: “Perdoni, senyor: em  podria dir per on  he  d’anar per  arribar a  l’oceà?” Pobre   peixet,ja hi  era  i  no  ho  sabia. Amb  la   felicitat  ens  passa  el  mateix.

Reflexió:  Quantes  vegades  al  llarg  de  la  nostra vida  hem  estat  feliços? I  no  hem  sabut  gaudit d’aquestes  espurnes  de  felicitat?