Aquest
Any ,L’any Bertrana ,
Aurora Bertrana,i Prudenci Bertrana,
el grup de
lectura ens ha
portat ens ha
portar a recordar
l’obra magnífica de
Prudenci Bertrana El
recull de tots el
Contes, i a la
vegada descobrir l’obra de la
seva filla Aurora Bertrana. Un
petit recordatori d’aquesta
dona singular amagada
per la popularitat del
seu pare.
Descobrim la seva voluntat ferma de voler ser
una dona lliure i independent, així com de ser escriptora. Malgrat que aquesta
fos la seva voluntat, el seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana, va voler que
estudiés música, ja que li veia les millors condicions perquè es pogués dedicar
a aquesta disciplina, a aquest art. Li va buscar els millors professors i
l’Aurora va esdevenir una gran professional del violoncel.
Va rebre una oferta de treball: anar a Suïssa
i formar part d’una petita orquestra en un hotel durant els mesos de juliol i
agost. La proposta la va trasbalsar, era una bona ocasió per poder perfeccionar
els seus estudis de música i adquirir nous coneixements, ser independent i
viure la seva vida com a ella li semblés millor. Era el màxim de les seves
aspiracions. Va obtenir l’aprovació del seu pare i, molt jove, va marxar cap a
Suïssa. Acabat el contracte, la necessitat de guanyar-se la vida i poder seguir
estudiant en un prestigiós institut de música la va fer decidir a formar un
animat tercet musical amb dues de les seves companyes d’estudis. Ho
aconseguiren! L’entusiasme i la joventut fan miracles! Van ser contractades en
un prestigiós hotel a Chamonix (França) en temporada d’hivern, on van obtenir
bons èxits amb les seves actuacions. Aquí va començar la seva lluita, que no va
deixar al llarg de tota la seva vida. Volia aconseguir tot allò que s’havia
proposat, i a la seva manera. Ja res podia frenar-la. L’Aurora era una noia
intel·ligent, lluitadora, valenta, emprenedora i, sobretot, una dona
aventurera. A Suïssa, tot i que va passar moltes privacions, va conèixer una
societat responsable, ben estructurada, rica, educada, ben diferent de la seva
estimada Girona natal, poruga, endarrerida i carrinclona, que l’havia
acompanyada en la seva adolescència, pels volts de 1912.
A Suïssa va conèixer un jove enginyer
elèctric, Denys Choffat, amb el qual va contraure matrimoni. Ja no tenia la
necessitat de treballar, per això va deixar l’estudi de la música i es va
matricular a la universitat, a Filosofia i Lletres. La seva vida girava a
l’entorn de l’estudi i la lectura, dues vocacions a les quals havia renunciat
per no desobeir el seu pare i per falta de mitjans.
La feina del seu marit els va portar a viatjar
a la Polinèsia Francesa, a Tahití. A ella l’entusiasmava viatjar, era el seu
deliri, la seva il·lusió, i a les seves memòries explica amb tota mena de
detalls el seu viatge per mar, en un vaixell amb poques condicions i menys
comoditats durant quaranta dies.
La seva primera impressió del tròpic des del
vaixell (en faig un tast) diu així: “Era com un somni enlluernador, com
descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades.
Aquí ja va començar a sentir la necessitat
d’escriure, i ho va fer sobre totes les meravelles que descobria a les illes.
Agafava apunts del que hi veia i sentia, dels llocs, la gent, les famílies, i
de tot plegat al final en va sortir un llibre.
Al costat de seu marit, va viure tres anys de
felicitat compartida en aquestes illes, on va descobrir un món diferent, tan
divers, tan distint del que havia conegut fins aleshores
Acabat el contracte de treball que tenia el
seu marit a les illes, Bertrana va escriure sobre el seu retorn a Barcelona, el
retrobament amb la seva família i els seus nous projectes de viatjar i conèixer
altres països i altra gent. Va visitar el Marroc, Ceuta, Tetuan, Xauen… Volia
escriure com vivien els homes i les dones en aquest país, la seva cultura, les
seves creences, gustos ,tradicions, costums… Sobretot s’interessà per la vida
de les dones, l’altra cara de la moneda de la les dones de Tahití.
El seu retorn a Barcelona va coincidir amb el
començament de la Guerra Civil espanyola. A les memòries explica com la va
viure, com hi va treballar, com hi va patir. I també el seu exili forçós, la
Segona Guerra Mundial, amb totes les seves tràgiques conseqüències, i com la
van afectar. Finalment, el retorn a la seva Catalunya… Ja havien passat molts
anys quan va poder retrobar la tranquil·litat del cos i de l’esperit i
lliurar-se plenament a l’escriptura, a posar sobre paper tota la informació
acumulada durant tants anys, recordant episodis d’aquestes terribles guerres
però també les entranyables amistats que havia fet en el transcurs d’aquests
anys. La seva fou una vida excepcional!
El reconeixement públic de Bertrana la portà a
escriure articles diversos, fer conferències, dirigir el Lyceum Club, un intent
de crear una institució educativa per a dones obreres, i presentar-se com a
parlamentària per ERC a les eleccions de 1933; però en va sortir derrotada i va
abandonar l'activitat política. Aurora Bertrana ja era un personatge públic
compromès amb la seva societat i amb una carrera literària incipient. L'any
1935 marxà al Marroc tota sola per estudiar l'ànima de la dona musulmana i
descobrir el concepte que en té l'home musulmà. Fruit d'aquest viatge, on
visità harems, bordells i presons, seria el seu llibre "El Marroc sensual
i fanàtic". Un relat excepcional
que evidència la
seva preocupació per la
dona .
Quan esclatà la Guerra Civil, Bertrana seguí
participant en la vida pública i els cercles literaris en defensa de la
República. Va escriure, entre d'altres, al setmanari Company a, revista
femenina del PSUC, dirigit per Elisa Uriz, on també col·laboren Anna Murià,
Mercè Rodoreda, Carme Montoriol i Maria Teresa Vernet. El seu marit, Denys
Chauffat, es va passar a la zona franquista i des d'aleshores van quedar
separats.
L’Aurora Bertrana ens descobreix que la vida és feta per
viure-la, sense més circumloquis, i a més ens convenç que això és possible
