Patrick Modiano, né le 30 juillet 1945 à Boulogne-Billancourt, est un écrivain français, auteur d’une trentaine de romans primés par de nombreux prix prestigieux parmi lesquels le Grand prix du roman de l'Académie française et le prix Goncourt. Axée sur l'intériorité, la répétition et la nuance, son œuvre romanesque se rapproche d'une forme d'autofiction par sa quête de la jeunesse perdue. Elle se centre essentiellement sur le Paris de l'Occupation et s'attache à dépeindre la vie d'individus ordinaires confrontés au tragique de l'histoire et agissant de manière aléatoire ou opaque1.

Le 9 octobre 2014, son œuvre est couronnée par le prix Nobel de littérature pour « l'art de la mémoire avec lequel il a évoqué les destinées humaines les plus insaisissables et dévoilé le monde de l'Occupation », comme l'expliquent l'Académie suédoise1,2 et son secrétaire perpétuel Peter Englund, qualifiant l'auteur de « Marcel Proust de notre temps »3,4. Six ans après J. M. G. Le Clézio, il devient le 15e homme de lettres français à recevoir cette récompense. Son œuvre est traduite en 36 langues3.

Accident nocturne de Patrick Modiano

Résumé :

Peu avant ses vingt et un ans, le narrateur, aujourd'hui bien plus âgé, a été victime d'un accident Place des Pyramides : il est renversé par une Fiat vert d'eau, conduite par une jeune femme, Jacqueline Beausergent. En état de choc, il croît reconnaître en cette femme, une personne qu'il a déjà rencontrée, beaucoup plus tôt. Ses souvenirs se mêlent et il associe étrangement cet événement à un accident antérieur dont il ne lui reste que des détails confus. S'il retrouve cette femme, le narrateur a le sentiment qu'il apprendra quelque chose d'important sur lui-même, quelque chose qui changera le cours de sa vie.

L'évocation de cette période et de celle qui a précédé l'accident nous plonge dans une univers étrange où la précision extrême des lieux traversés contraste avec la confusion chronologique. "Comment établir la moindre chronologie ?" demande le narrateur, "Le passé est définitivement révolu sans que je sache très bien dans quel présent je vis". Les personnages rencontrés demeurent énigmatiques, même s'ils sont, pour certains d'entre eux, de fortes figures, tel que le docteur Bouvière. Rien ne se détache nettement de la frontière entre le rêve et la réalité, comme si le narrateur était en permanence sous l'emprise de l'éther avec lequel on l'endort par deux reprises.

Dans ce récit proche de l'enquête policière mais aussi très littéraire, l'auteur sait ménager son lecteur et le perdre dans une confusion narrative parfaitement maîtrisée, sans jamais l'abandonner totalement.

On retrouve le Modiano qui charme ou exaspère, car avec "Accident nocturne", l'idée de départ ne sert que pour aller fouiller dans la mémoire, celle de son enfance, de ces blessures, de l'image du père, et puis toujours Paris, ce lieu fidèle à ces déambulations nocturnes. Avec aussi plein de clins d'oeil que Modiano distille avec malice. On retrouve cette écriture fluide, aérienne, ce côté détaché marque de fabrique de l'auteur. Avec toujours une certaine mélancolie,
Récompensé par le plus grand prix littéraire, Prix Nobel de la littérature,

Monika Zgustová

Monika Zgustova nació en Praga, República Checa.

Traductora, escritora y periodista, aunque nació en Praga, reside desde hace años en Sitges, población costera cercana a Barcelona desde donde se ha convertido en una de las figuras clave de la introducción de la literatura checa en España

A los dieciséis años, emigró con su familia a Estados Unidos, doctorándose en Literatura Comparada en la Universidad de Illinois. Tras viajar por Argentina y Francia, en 1982, fijó residencia en Barcelona, en donde compagina su trabajo literario con la traducción del Checo y el Ruso al Español, colaborando con diversos periódicos como AVUI, La Vanguardia y El País. Ha obtenido el premio Ciudad de Barcelona y el de las Letras Catalanas.

Coautora, también, de un diccionario ruso-catalán, es autora de una biografía novelada de Bohumil Hrabal, Los frutos amargos del jardín de las delicias (1997), y de varias novelas, entre las que destaca La mujer silenciosa (2005), aclamada entre las cinco mejores novelas del 2005 tras quedar finalista del Premio Nacional de Narrativa.

Jardí d'hivern

L'últim llibre de Monika Zgustová 'Jardí d'hivern' (Proa) és la història de l'Eva, una dona que viu un triangle amorós amb dos homes completament oposats a la Praga comunista. L'un és el Karel, un artista amb molta sensibilitat, i l'altre és el Milan, un rude militant del Partit Comunista. Quan cau el comunisme, l'Eva es troba a la cruïlla de dues èpoques i això li fa perdre els punts de referència, però no pas la intensitat ni la identitat.

'El llibre fa de Praga un escenari dels canvis i dels habitants que els sofreixen, a cavall de dues societats que fan perdre el nord', ha explicat Zgustová a la conferència de premsa de presentació del llibre. Zgustová coneix bé aquesta ciutat, perquè hi va néixer. Va estudiar literatura comparada als Estats Units i s'ha dedicat durant molts anys a la traducció. Resideix a Barcelona des dels anys vuitanta i és un dels principals introductors de la literatura txeca a la península.

A 'Jardí d'hivern' Zgustová detalla la quotidianitat de la dissidència txeca: les classes clandestines als llocs de feina i les obres de teatre i concerts als pisos. De fet, l'autora va experimentar en la pròpia pell la dissidència a Praga. 'Els anys vuitanta jo mateixa vaig viure l'ambient dels dissidents, que és el que he provat de transmetre al llibre.' I si bé el triangle amorós del llibre és inventat, els dissidents són personatges reals. A Txèquia, on ja s'ha presentat el llibre, els lectors han reconegut alguns d'aquests dissidents en els quals es basa l'obra i que, d'aquests, els que l'han llegida s'hi han identificat.

'Jardí d'hivern' és el retrat de l'ambient de Txèquia durant la segona meitat del segle XX, però també és una història d'amor. 'La ciutat n'és la protagonista, però és molt important la història d'amor de l'Eva, perquè era molt comú que una dona s'enamorés d'un home amb una ideologia oposada a la seva'. La protagonista de la història se sent 'absolutament sola durant el comunisme, però continua sentint-s'hi després de la caiguda del mur'. Zgustová explica que, amb 'Jardí d'hivern', els habitants de Praga, sobretot les dones, s'hi han sentit més identificats que no pas amb qualsevol de les altres novel·les seves. Al final del llibre hi ha una sorpresa i es descobreix una part de la vida amagada de l'Eva.

En la seva penúltima novel·la 'La dona silenciosa' (publicada en català el 2005, amb bones crítiques i traduïda a nou llengües), Zgustová també havia parlat de la Txèquia comunista. 'Hi ha una similitud entre els dos últims llibres meus. Però a 'Jardí d'hivern' he aprofundit més alguns aspectes de la dissidència.' I no descarta d'escriure una altra novel·la, també situada a la Praga comunista, i construir, així, una trilogia.

Monika Zgustová ha traduït una cinquantena de llibres del txec i del rus al català i a l'espanyol (Hrabal, Hašek, Havel, Kundera, Dostoievski, Bàbel, Akhmàtova i Tsvetàieva) i ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona i alguns més. És coautora del 'Diccionari rus-català' i col·labora regularment en alguns mitjans de comunicació.


Comentari

És   una  història  vital  ,que  marca  un parèntesis en  el ritme  deshumanitzat de  la  vida  moderna   ,que  entra  dins  d'un  espai  interior   ,  un  món de  idees  iemocions ,  en  un   món  de  llibertat  .
L'afecte de  ingravidesa temporal  inherent  a la  existència  quotidiana  que  ens  adorm.
Un   treball  lingüístic extraordinari ,un  coneixement  de  la llengua emparant  recursos
que  reflecteixen  magistralment   sentiments  i  emocions
L'ús  que  es  fa  de  la  Història.
El desengany  de  la  democràcia.
Crec  que  aquesta  obra  em  recorda  a  M  Kundera , en  "La  lleugeresa  del ser".
 Ambdós  escriptors  d'una  sensibilitat   extraordinària  i  un  amor  a la  seva  terra  i els  seus  valors.
Frases  per  a  reflexionar.
"  el  meu  jardí  d'hivern  que  per  minúscul que  fos  posseïa  el  seu  perfum  i  la  seva  tonalitat  musical".
.-Aquelles  pàgines  groguemques  que  no  s'estripaven  sinò que  es  trencaven  com  els  tronc  fràgild  de  les  orquídees.
-Penelòpe  que  filava  a  la  seva  habitació sense  necessita   les  luxoses  sales  del  palau  , sense  necessita  els  pretendents  ni  tan  sols  el  marit  el  qual  havia deixat d'esperar...
-Gerani blanc, bedoll blanc , no  pot  destruir  cap  regim  polític.

-Només els  amics   íntims  poden  callar  junts

Karin Tidbeck

Karin Tidbeck, va néixer el 6 d'abril de 1977, és una escriptora sueca. Va debutar el 2010 amb una col·lecció d'històries curtes de fantasia: "Qui és Arvid Pekon?" Tidbeck va néixer a Estocolm, però ara viu a Malmö. obres:

"Amatka" de 2012 és un tipus de "distopia utòpica". Tracta sobre la colonització d'un món on la realitat es comporta d'una manera molt diferent a com estem acostumats. Té molt a veure amb l'exploració del llenguatge i el seu efecte sobre la consciència i la realitat. Actualment està treballant en la seva traducció a l'anglès. Treballa en la traducció de Amatka i en l'elaboració d'una nova col·lecció de contes en suec, que té la intenció de traduir després a l'anglès. En la col·lecció "Jagannath" s'inclouen tretze contes. Un grapat d'ells ha estat publicat amb anterioritat en anglès: "Who is Arvid Pekon?" És un conte digne del propi Kafka, "August Prima" hauria donat enveja a Carroll i "Aunts" crea una mitologia pròpia en menys de 2.000 paraules. "Pyret", "Jagannath" i "Beatrice" són inoblidables. Tots són estranys.]

Les històries de Jagannath no són llaminadures ensucrades, sinó narracions inquietants, originals, obertes. Escenaris estripats i mons anòmals, incòmodes. Aquí no pot buscar esplai, sinó desassossec. Aquestes 142 pàgines de ficció weird - nom de moda per la qual cosa no encaixa - han estat lloades per Ursula K. Li Guin i la Xina Miéville, entre d'altres.

La introducció d'Elizabeth Hand per Jagannath és: "És estrany, gairebé inaudit, trobar autors amb un talent tan extraordinari que sembla que han sortit a la sorra literar

Jagnnath

Jagannath de Karin Tidbeck [Ressenya]Poques obres d'autors nòrdics arriben al nostre idioma, i molt menys si són de fantasia o ciència ficció. Sí, tots coneixem a Jo Nesbo, Lars Kepler o Mari Jungstedt, però tot això és novel·la policíaca o negra. Del gènere fantàstic tenim molt pocs referents.

Si alguna cosa crida l'instant l'atenció d'aquest llibre és el tema de la traducció. Karin Tidbeck escriu en suec, doncs ella és de Suècia. Actualment Karin Tidbeck ha publicat una antologia de relats en suec Vem är Arvid Pekon? I una novel·la també en el seu idioma natal Amatka. Jagannath és una antologia que ha patit un estrany procés de traducció. Tidbeck va escriure la meitat dels relats de la mateixa en suec i l'altra meitat en anglès. Per la seva publicació íntegra en aquest últim idioma, va haver de traduir els relats del suec a l'anglès, i segons ella mateixa ha declarat en altres entrevistes molts d'aquests relats van patir canvis, transformant la traducció en reescriptura.

L'escriptura de Tidbeck flueix entre una diversitat sorprenent de temes. La seva prosa és directa i no s'entreté en descripcions banals, va directa al gra. Això al meu entendre es veu incrementat pel fet de ser relats bastant curts. A més les seves històries varien entre nombrosos gèneres fantàstics: ciència ficció, fantasia, steampunk. Una antologia que demostra l'originalitat i el control de l'autora sobre diferents gèneres. A més, el més curiós d'aquesta antologia és que no respon a un mercat preestablert. L'obra de Tidbeck és una arriscada aposta personal que surt del normal o com se sol dir, que no és mainstream. Per a mi aquests relats tenen encara més valor ja que són complicats i parlen d'un món totalment personal i profund.

 Tidbeck portava publicant gairebé deu anys abans de Jagannath. La resta de la introducció ens parla de la sensació de Hand en llegir els relats, què va pensar i què li van fer reflexionar. Un petit text molt interessant.

i a Odin amb els seus corbs. Es tracta d'una mitologia local, el típic boca a boca. Històries que el vell del poble explica als joves al voltant d'una foguera. És un tipus de mitologia molt interessant ja que no segueix patrons jeràrquics, simplement dóna forma a les pors feéricos que els humans han tingut des de les cavernes. El bosc, els éssers vius que no comprenen, situacions que no es poden explicar sense estudi i reflexió. Tot això s'explica amb figures mitològiques i aquí és on Tidbeck fa germinar la seva prosa.

Quanta de la mitologia que ens exposa és real? No ho sé, no he investigat (encara) prou. El relat "Pyret" està escrit en forma de documental al principi i de relat al final. Hi ha alguna cosa de cert en aquest mite, en aquest ser? Tidbeck juga sobre la prima línia de la realitat i el inventat. Un dels relats que més m'han apassionat doncs poques vegades acabes de llegir una

història i vas rabent a internet a buscar informació.

És curiós que l'antologia es digui Jagannath, ja que és una deïtat hindú però també es tracta de la paraula anglesa "juggernaut" que significa gegant. Un gegant és inexorable i com a deïtat, podria cobrar significat quan pensem en el conjunt de relats com una gestació d'éssers. 

Plàcid Garcia Planas

Garcia-Planas Marcet (Sabadell, 1962) és un periodista català, llicenciat en Ciències de la informació per la Universitat de Navarra. És fill de l'empresari tèxtil Josep Garcia-Planas Cladellas, alcalde de Sabadell durant el franquisme i Medalla d'Or de la ciutat. Des del 15 de març de 2016 és director del Memorial Democràtic.

Reporter de la secció d'internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l'antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l'Iraq, 2003). Ha informat des de l'Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s'ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest.

«             Els reporters de guerra, de la guerra i del diari que sigui, tenim el mateix problema: com adverbiar el patiment, com adjectivar la foscor, com puntuar la mort            »

— Plàcid Garcia-Planas

Plàcid Garcia-Planas ha col·leccionat comunicats d'exèrcits, cartells i flyers propagandístics de l'exèrcit nord-americà encoratjant als militars iraquians a desertar sota l'amenaça de l'atac (1991) o bé permisos militars autoritzant-lo a circular per llocs restringits a les guerres de l'Afganistan (2009-2010). El seu interès per peces simbòliques l'han dut a conservar fragments d'objectes obtinguts en llocs destacats un cop destruïts com un fragment d'un plat de la residència de Gaddafi a Brega després de l'assalt (2011) o objectes militars com una màscara antigàs de la guerra del golf (1991). L'art és present a l'exposició a través de fragments d'obres amb símbols militars i de líders polítics recuperats després de la destrucció com un tros d'un monument a Saddam Hussein destruït per xiïtes a Bàssora (2003) o bé objectes quotidians que han esdevingut peces d'art essent intervinguts com bitllets iraquians amb la cara de Saddam Hussein als que se'ls hi ha afegit la imatge de la nina Barbie com a símbol d'intervenció occidental. També es mostren objectes personals i eines de treball de Garcia-Planas com a periodista i roba militar de camuflatge i protecció. Hi ha peces curioses com joguines amb referències militars com un nino antiestrès amb la figura de Saddam Hussein o souvenirs macabres al·lusius a episodis històrics dramàtics com un encenedor amb la forma de les torres bessones de Nova York essent atacades (2001).[3]

El 2012 es va inaugurar a l'Arts Santa Monica l'exposició : L'Arxiu del corresponsal de Guerra. Col·lecció Plàcid Garcia-Planas mostra objectes simbòlics de les guerres de què ha estat testimoni el periodista Plàcid Garcia-Planas com a reporter de La Vanguardia des de l'any 1988 fins a l'actualitat i d'altres conflictes bèl·lics anteriors. Al llarg dels anys, el corresponsal de guerra ha anat col·leccionant objectes que remeten a la realitat de les guerres i dels esdeveniments històrics que ha presenciat; es tracta d'objectes que sovint han estat protagonistes i motors narratius dels seus articles. La col·lecció que es presenta a l'Arts Santa Mònica són peces que traslladen al visitant a països i èpoques històriques per la via del detall, tot evocant situacions de conflicte i crisis humanitàries a partir d'objectes.

Jazz al despatx de Hitler

JAZZ AL  DESPATX  DE  HITLER    de   Plàcid  Garcia-Planas

Què és el que explica millor la guerra? Les ofensives de l'exèrcit afganès contra els talibans o l'ànsia dels soldats per gravar el combat als seus mòbils Nokia? On rau la notícia?, en el fet que Bet Furik és el poble de Cisjordània d'on han sortit més «màrtirs» o que el primer suïcida es va esclatar a si mateix vestit amb la samarreta del Real Madrid i el segon amb la del Barça? Què és més desconcertant?, que el pas fronterer on va començar la Segona Guerra Mundial és avui dia una zona gai o que just el lloc on van penjar Mussolini és, ara, un McDonald's?Plàcid Garcia-Planas, un dels periodistes més destacats de La Vanguardia, ens relata com la paradoxa -i paral·lelament el dolor i la malenconia- és, potser, la manera més eficaç d'explicar l'atrocitat de les guerres actuals. 

Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.

Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història   de  sempre ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.

L’escriptor  va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc, una  llibreta   senzilla  on  queden  reflectits  els  sentiments  d’aquelles  imatges  sagnants , posant cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no explotenI, així, anomena tots i cadascun dels conflictes ,les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).

La conjura de los necios

La  conjura  de  los  necios

Ignatius J. Reilly és un ésser inadaptat i anacrònic que somia que la forma de vida medieval , així com la seva moral , regnin de nou en el món. Per a això, i amb la intenció de ser escoltat en un món en el que és, en realitat, un incomprès, farcida de pròpia mà centenars de quaderns en què plasma la seva visió del món. Mentre plena aquests quaderns, els va escampant per la seva habitació, amb l'esperança d’ordenar-lo  algun  dia i així crear la seva ambiciosa obra mestra. Mentrestant, la deessa Fortuna, en contra de la seva voluntat, el sumi en aquest món capitalista que ell mateix tant odia i es veu obligat a sotmetre al que ell considera una forma d'esclavitud: la feina. Resignat, es compara a si mateix amb Boeci (el qual va acceptar sense queixa la seva pròpia execució) i surt a buscar una feina. La seva activitat laboral i vital és el fil que uneix i dóna sentit a tota l'obra i el que permet conèixer a altres personatges, igual de estrambòtics i entranyables que Ignatius.

Més enllà de les meres i hilarants anècdotes que el protagonista va generant, la novel·la transcendeix fins convertir-se, en el seu rerefons, en un despietat retrat del gènere humà i les seves misèries, dotat d'un realisme extrem. Plena de pietat i comprensió, alhora que d'amargor i resignació, l'obra amaga una dura crítica a la societat en què vivim: egoista i, en tantíssimes ocasions, cruel. Tal com diu Percy en el pròleg, malgrat les riallades que li va proporcionar la novel·la, no va poder deixar de sentir, al mateix temps, una certa tristesa. D'una banda, a causa del rerefons dramàtic de la novel·la i, de l'altra, per la tragèdia del propi autor, que es va suïcidar amb poc més de trenta anys sense arribar a veure publicada la seva novel·la, la seva obra mestra, i que amb la seva mort li va negar al món la possibilitat de seguir gaudint de la seva ploma

Escrita cap a 1962 , mentre realitzava el servei militar a Puerto Rico , narra les peripècies d' Ignatius J. Reilly , un personatge excèntric a la recerca de treball per pagar un deute, alhora que s'embarca en una sèrie de estrambòtiques aventures amb l'objectiu de rivalitzar amb la seva amiga Myrna Minkoff en el terreny de l'agitació social.

John Kennedy Toole mai va veure publicada la seva obra. Pel que sembla, va enviar l'original de la novel·la a diverses editorials; totes la van rebutjar. En una, la Simon and Schuster , sembla que al principi es van entusiasmar pel llibre, però la van refusar; van adduir que no tractava de res en concret. Poc temps després, l'autor va decidir llevar-se la vida.

La seva mare, en trobar el manuscrit anys després, el va portar a diferents editorials. Van tornar a rebutjar-la en nombroses ocasions. Obstinada en la seva publicació, ja que pensava que la novel·la tenia una qualitat notable, es va posar en contacte amb l'escriptor Walker Percy (autor entre altres de la novel·la El cinèfil, amb la qual havia tingut un considerable èxit) perquè la llegís i aconseguís la seva publicació. Percy, hi haurà de comptar en el pròleg de La conjura dels necis que, al principi, va recelar de llegir-la. Però, quan després de molt insistir va acceptar fer-ho, va quedar meravellat: no li semblava possible que la novel·la fos tan bona.

La novel·la va rebre el premi Pulitzer , i va ser un èxit editorial, va aparèixer en les llistes de llibres més venuts en molts països.

John Kennedy Toole

Biografia  Jhon  Kennedy  Toole

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat Colúmbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglès a la University of Louisiana a Lafayette, Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat Colúmbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.

Toole va enviar el manuscrit de la seva novel·la, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tan bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva novel·la. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.

Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.

Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa oest i després cap a Milledgeville (Geòrgia), on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de Biloxi, Mississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

Jhon Kennedy Toole

Biografia  Jhon  Kennedy  Toole

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat Colúmbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglès a la University of Louisiana a Lafayette, Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat Colúmbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.

Toole va enviar el manuscrit de la seva novel·la, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tan bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva novel·la. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.

Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.

Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa oest i després cap a Milledgeville (Geòrgia), on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de Biloxi, Mississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

 Najat el Hachmi ( Nador , Marroc , 2 de juliol de 1979 ) és una escriptora d'origen marroquí.

Es va traslladar a Espanya a 1987 . Llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona , és funcionària municipal en Granollers . Va obtenir el Premi Ramon Llull de novel·la en 2007 per L'últim patriarca ( L'últim patriarca ). 

Amb anterioritat havia escrit l'assaig, Jo també sóc catalana (2004), on tracta de la integració en la cultura catalana dels immigrants.També ha estat col·laboradora en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio , El 9 Nou d' Vich i en La Vanguardia .

La filla estrangera de Najat el Hachmi

La filla de la novel·la és estrangera a un doble nivell: per a la seva cultura d’origen, però també per a la d’arribada. Com que viu sola amb la mare, ha de deixar els estudis després de la selectivitat -on treu un nou i mig, cosa que motiva uns quants reportatges periodístics- i treballar del que la societat catalana li permet: netejant, cuinant o, excepcionalment, fent de mediadora “integrada” (és a dir, sense portar el cap tapat amb un mocador). “Al meu personatge se li exigeix encarregar-se de les feines domèstiques i també ha de portar diners a casa -diu El Hachmi, que recorda que el marit de la protagonista ha de passar uns mesos sense treballar, perquè així està estipulat a la seva targeta de residència-. Quan algú arriba per reagrupament familiar no li donen el permís fins al cap d’un temps”.

“Si comparo les situacions que veia al meu voltant fa uns 15 anys i el que passa ara, diria que moltes dones segueixen estant al mateix punt que llavors -admet-. Hi ha hagut un procés de reislamització. Quan emigrem repensem les nostres identitats, que de vegades agafen una importància que no tenien al país d’origen. Les famílies que es troben en situacions precàries s’aferren als elements que consideren més importants de la seva cultura. La religió, per exemple, ha agafat un paper més rellevant. També s’ha vist que molts matrimonis proposats no funcionaven i acabaven en divorci. I hi ha una consciència més gran per part de les mares: han d’estudiar i treballar perquè, si no, es trobaran en una situació molt negativa per a elles. Ara comencen a sortir de l’ordre patriarcal, en el qual s’han d’ocupar de les tasques domèstiques i de la criança dels fills. El fet de treballar no serveix perquè s’emancipin: se supedita al bé comú de la família”.

Ha  convertit  en matèria literària els problemes d’una noia que viu amb la mare i a qui la família marroquina ofereix un cosí en matrimoni. Ella accedeix a casar-s’hi mentre explica on treballa -quines possibilitats li dóna la societat catalana on viu i de la qual forma part des de fa anys- i exposa les semblances i diferències amb la seva mare, que ha hagut de tirar endavant tota sola des que va arribar a la ciutat d’interior on viuen.

En un dels capítols de La filla estrangera, la protagonista explica a l’Ajuntament de la ciutat quins són els problemes dels marroquins. En cita tres: aconseguir els papers, trobar un lloc per viure i la formació per a les dones. ¿Serien els mateixos, encara? “El problema més important actualment és la feina, i després l’augment de la tensió social -diu l’escriptora-. Si no haguessin tingut la xarxa familiar, molts immigrants estarien en una situació encara més complicada. A Catalunya estem entre el model nòrdic de l’estat del benestar i el model mediterrani, que es basa molt més en la família. Hi ha la creença que els immigrants se’n van, però només ho fan els que realment poden, que són els que han aconseguit la nacionalitat espanyola. I no són tants”.“La narradora de la novel·la vol tornar el deute a la mare, compensar-la per tots els sacrificis que ha fet per ella, i això acaba sent un dels problemes que planteja La filla estrangera

 

La mort a Vènecia

La novel·la  té un argument aparentment simple. Només dos personatges principals en un sol escenari: l’hotel on són de vacances. Però, en realitat,  l’obra el que ens mostra és el drama d’un dels personatges Gustav von Aschenbach, escriptor alemany, que ha decidit  anar a Venècia a buscar la inspiració perduda. A l’hotel, l’artista topa amb un hoste, un adolescent polonès de gran bellesa, que es converteix en objecte de l’adoració de l’escriptor.

L’escriptor fa una minuciosa descripció psicològica d’Aschenbach de moralitat convencional i dels deliris amorosos de l’artista que sempre es mantenen en el pla intel·lectual, ja que la por al rebuig fa que no s’apropi físicament al jove. Paral·lelament l’obra ens descriu diferents paratges de la ciutat  i dels seus habitants perfilant així uns trets de l’entorn decadent.

A la ciutat hi ha una epidèmia de colera i les autoritats ho neguen per por a perdre els turistes, tot i així el rumor s’escampa i els estrangers comencen a marxar, menys  Aschenbach que tot i haver estat un dels primers en conèixer la notícia, renuncia a marxar per poder estar a prop del jove Tadzio. Finalment l’escriptor emmalalteix i mentre veu com el jove i la seva família marxen pateix un desmai i mor. L’obra acaba amb el comentari sobre la pèrdua que ha representat la mort de l’escriptor.

L’obra va ser portada al cinema per Luchino Visconti. També ha inspirat una opera de  Benjamin Britten, amb llibret de Myfanwy Piper. I el novel·lista espanyol  Luisgé Martín va publicar  l’any  2000 La muerte de Tadzio  en la qual el jove Tadzio, ja adult, torna  a Venècia a morir i recorda l’admiració que la seva bellesa va produir en l’escriptor alemany..

 THOMAS MANN

Biografia:

 Va néixer el 6 de juny de 1875 a la ciutat de Lübeck on va estudiar ciències a l’institut. Després, es va traslladar amb la seva família a Munic on va cursar els estudis de periodisme. Amb l’arribada d’Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins el 1938, any en que es va traslladar als Estats Units d’Amèrica, on va fixar la seva residència definitiva. L’any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se a la ciutat de Kilchberg, població prop de Zuric. Morí en aquesta última ciutat el 12 d’agost de 1955

Solitud Victor Català

Víctor  Català  

Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme". Solitud és una obra clarament modernista, ja que compleix totes les característiques d'aquest corrent literari i la seva data d'escriptura (1905) es trobava en plena època modernista és una novel·la narrativa amb influència el teat

Solitud, d

Tema:

Tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat.

Resum:

La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta amortitzar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Les relacions estan marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Personatges:

Mila: Una noia jove, maca, sana, insegura i de classe mitja-baixa. S'ha criat amb els seus oncles a la plana i al començament no s'hi fa a la muntanya. Al morir el seu oncle s'ha vist obligada a casar-se amb en Maties, ja que realment no l'estima. La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses.

Pastor (Gaietà): Com descriu la novel·la: “Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença.“

Marit (Maties): El marit de la Mila és un home gras, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell nomes hi ha pau. És incapaç d'entendre a la seva dona.

Ànima: Personatge negatiu de l'obra. És un caçador i representa tot lo dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Maties i el corromp, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contràries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.

Baldiret: És el fill petit de la Marieta. Un vailet d'ulls verds, s'estima molt en Gaietà i la Mila. Sempre va amb el pastor i l'ajuda. Li agraden molt les seves rondalles. És un nen molt mogut. Desperta l'esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé ja que a ella li agrada molt la companyia del nen.

El noi del mas de Sant Ponç (Arnau): Està promès amb una jove de 19 anys des de fa 2 anys. És fill de la Marieta i viu al mas de Sant Ponç. Es comença a fixar en la Mila a la primavera quan ella es posa tan maca. L'Arnau despertava sobre la Mila un fort impuls passional que ella intentava negar. Però que ell va fer-li saber, llavors la Mila el rebutja, des d'aleshores ell ja no vol saber res més d'ella.

La Marieta: La mare d'en Baldiret i de l'Arnau, una dona molt amigable que es porta molt bé amb tothom, també amb la Mila, però al final es deixa portar pel que diu la gent i també li dona l'esquena, no és un personatge molt important, ni imprescindible a la novel·la.

Llocs on transcorre l'acció:

Cada un dels llocs més anomenats a l'obra té una relació amb l'estat d'ànim de la Mila.

Pujada: Primera part. Del primer capítol fins al desè. És la part on la Mila se sent insegura, no es coneix a ella mateixa i segueix el que en Maties li diu. Es coneixen tots els personatges de l'obra i la seva relació amb la protagonista. És una època en que la Mila està contenta i viu relativament bé. Correspondria a la primavera i a l'estiu.

Davallada: Segona part. De l'onzè capítol fins al divuitè. És la part on la Mila reflexiona sobre la seva vida, sempre sola. Comencen els seus problemes i s'enfronta amb tothom, ningú la respecta. Té una crisi. Està deprimida i s'adona que no pot continuar així. Correspondria a la tardor i l'hivern.

Època en que es situa i temps que transcorre:

Des de finals d'hivern de l'any 1904, fins a Febrer del 1905. La història va des de la primavera a la tardor gairebé l'entrada de l'hivern. Transcorre, més o menys, durant tot un any. Quasi tots els capítols comencen amb una referència temporal que comença o continua el discurs narratiu. El temps històric no està especificat perquè és irrellevant pels seus propòsits. Aquesta novel·la transcorre en el període de temps aproximadament d'un any.

Tipus de narrador:

El narrador ens parla dels personatges en tercera persona, combinant l'estil directe amb l'indirecte. El subjectivisme és bàsic a tota la novel·la, la realitat és a partir d'emocions i sensacions. La novel·la gira en torn a la Mila que, només sabem els seus pensaments i les seves opinions respecte els altres personatges. Ho sabem tot a partir de les sensacions i pensaments d'ella, els altres personatges l'influencien de manera diferent. La Mila experimenta sensacions de rebuig, d'amor i sensibilitat entre d'altres.

Estructura formal:

L'estructura és fragmentària, pròpia del modernisme, cada capítol és concebut com el cant d'un poema, amb una independència estètica perfecta. L'evolució psicològica del personatge, que troba la seva individualitat gràcies a la soledat que li provoca la muntanya i que s'enfronta a les forces ocultes de la natura esta ben definida.

Cada capítol és autònom; per tant aquesta novel·la és acumulativa, no evolutiva i fragmentària, ja que va ser escrita per capítols que representaven una unitat, cadascuna d'aquestes amb una temàtica diferent i una reflexió al final. Totes elles unides per l'evolució psicològica de la Mila, i no per la temàtica, ja que aquesta canvia a cada capítol. Es proposa una sèrie de problemes que la Mila ha d'anar superant.

També cal assenyalar que es prenen dues concepcions de la natura, la del pastor, costumista i amable, contra la modernista de l'Ànima, misteriosa i agònica. Forces contradictòries que s'enfronten. Aquests són factors importants en l'evolució de la Mila.

És una novel·la d'una estructura rodona, és a dir, al final ella torna al mateix punt d'on ha partit, encara que hagi canviat i tot gira al seu voltant, els personatges, els fets... Es pot dividir en dues parts o etapes clares que marquen l'estat anímic del personatge nombrats anteriorment.

Tècniques narratives:

Hi ha una rica barreja entre un registre viu, imaginatiu i un registre amb alguns tocs d'aspror i per últim l'ús de les tècniques narratives:

El de la narradora: culte, la resta de personatges: fan un és més popular i vulgar, pastor: un llenguatge on s'hi barregen trets rossellonesos i empordanesos.

Per altra banda hi ha la creació d'un llenguatge autòcton i nou deslligat del llast masculí, sensacions de plaer viscudes pels sentits, maternitat com a projecció afectiva, erotisme, sentiment de culpa pels sentiments eròtics, assetjament sexual, violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona, fogositat i desig de passi, frustració sexual, autoestima i reafirmació del “jo”, posició contrària davant l'amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones. 

 Opinió personal:

He  llegit  aquest  llibre  tres  vegades  ,  una  a  la  joventut un  altra  a  la  maduresa  i  ara.

Em  va  costar  molt  d’entendre-la ,perquè  comporta  un gran  esforç  d’atenció, per  interpretar  tots els  símbols.

Al  ser  escrita  abans  de  la  normalització  lingüística  hi ha   moltes  paraules  i  expressions  que   costen  d’entendre, i  les  variants  dialectals del  català  ,que  dificulta  la  comprensió.

Ara  es  quan  he  gaudit  plenament  d’aquesta  gran  obra

La nevada del cucut Blanca Busquets

"Neva.  Després   d’un  cap   de  setmana  gloriós, amb  molta  gent,  molt  sol  i  molta  calor  , avui  s’ha   girat  la   truita i s’ha posat  a nevar  suaument. Ho havia  dit  l’home  del  temps. Però  ningú  no se’l  creia  , momes  en  Pere  ,  que   ja  va   dir  que  faltava  la  nevada del  cucut...ja   ho  dia   la  meva  àvia  ,  és  la  nevada que falta  que  caigui a  la  Carena   quan   encara  no  ha  cantat el  cucut.  El  dia  que  el  cucut  canta   s’ha  acabat   la  neu...

“Una dona que va viure fa cent anys escriu d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre que aparentment només té taques...

L’art i les lletres, però també el dolor i sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.” (text de la contraportada)

La novel•la parteix d’una estructura on barreja dues vides paral•leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia del món rural de principis del segle XX ila Lali ubicada en l’actualitat.

Escrita alternant per capítols el passat i el present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records, no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.

Dues vides marcades per la tragèdia i el silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “ L’escriptura les salva de la mort psicològica”.

La Tònia ens defineix aquesta necessitat de manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."

Totes dues acompanyades pel seu ídol, la Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.

Dues dones marcades per les relacions amb els homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència del veritable amor.

Els paral•lelismes en les dues vides donen la possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on els misteris es resolen, es tanquen les ferides.

La nevada del cucut

.

.

La novel•la parteix d’una estructura on barreja dues vides paral•leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia del món rural de principis del segle XX ila Lali ubicada en l’actualitat.

Escrita alternant per capítols el passat i el present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records, no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.

Dues vides marcades per la tragèdia i el silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “ L’escriptura les salva de la mort psicològica”.

La Tònia ens defineix aquesta necessitat de manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."

Totes dues acompanyades pel seu ídol, la Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.

Dues dones marcades per les relacions amb els homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència del veritable amor.

Els paral•lelismes en les dues vides donen la possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on els misteris es resolen, es tanquen les ferides.

"Neva.  Després  d'un  cap  de  setmana  gloriós,  amb  molta  gent  ,molt  sol  i  molta   calor, avui,s'ha  girat  la  truita   i  s'ha  posat   a  nevar   suaument...ningú  se'l  creia  ,només en  Pere que ja  va  dir  que  faltava la  nevada   del  cucut... això  ja  ho  deia  l'avia,  'es  la  nevada  que  falta  que  caigui  a  la  Carena   quan  encara  no  ha  cantat  el  cucut.

Eldia  que el cucut  canta, s'ha  acabat   la  neu"

Esmorzar al Tiffany´s Truman Capote

Qui no ha sentit la curiositat d'arribar-se a la joieria Tiffany's?

 Un món en què els collarets de diamants conviuen ingènuament amb la màfia, en què l'interès no desvirtua l'amistat, en què tot és possible perquè tot és absurd... En aquesta breu novel·la, Capote converteix la història d'una noia sofisticada i frívola en un entranyable poema d'amor i un retrat agut de la Nova York dels anys cinquanta. Esmorzar al Tiffany's conté els moments més divertits i tendres de Truman Capote.

  La  protagonista  ,   Holly    es  una  noia  que  deixa  de  banda   el  seu  primer  objectiu  de  fer  una  carrera  d'actriu  a  Nova  York  per  convertir-se    en  una  col.leccionista  d'homes   amb  poder, s'envolta  de  males  companyies  , un  grup  de  mafiosos  , un   està    a  la  presó  de  Sing d  Sing,  l'altre    és  un  milionari  nazi  , i  un  que  treballa   en  un  bar    i  està  enamorat  d'ella .El  narrador  de  la  història  coneix  a  Holly  perquè   han  estat  veïns   de    la  mateixa  casa vella,  els  sentiments  que  desperten  en  ell  son  indefinits  amistat  ,  curiositat   ,  in  un  amor  fluctuant   durant  tota  la  historia.

Al  final  de  la  novel·la la  condemnen   per  estar  implicada    a  les  drogues,  però  al  final   marxa   a  Brasil, a  Buenos  Aires i   es  queda  allí