La bicicleta de la tieta
Asseguda entre
dues pedretes
Decansa
la bicicleta
I
cada matí s’emmiralla
En els ulls
de la meva
tieta.
Lluny queden els
anys quaranta
Quan
noia
i bicicleta
Passejaven per carrers i
carreteres
Buscant
camins i
dresseres
Era la més
moderna
De
color i
disseny
I
lleugera però ferma
La duia
la tieta amb
molt de seny
No te
bonys ni rascades
Ni tan
sols les llantes
rovellades
I
per obtener bones
frenades
Llueix amb
orgull dues banyes platejades
El
timbre és molt
especial
De
so
brillant i estrident
Avisa eficient
sempre que cal.
I saluda somrient: Hola que
tal!
Amb l’any
2.000 va emigrar
Amb la
maleta d’eines a l’esquena
La tieta
ens la va
donar
Encara
que
li fes pena
De
sobte es
va trovar a
la ciutat
Dormint en
un parquing, lligada amb
un cadenat
Recorda que
era sola en una
entrada
Iencara que més
lliure, no n´està
ennyorada
És amb
altres bicicletes
Que
envejoses i
coquetes
Els
agrada
preguntar:
Et treuran
a passejar?
I amb
aires d’ironia ella
cofoia contesta :
A
mi tant
no em treuran
Però
tampoc m’atrotinaran
Perquè quan surto…És
una festa!
I
te tant
en tant passeja,
Vora
el
mar i sense
presa.
Lluint la cadena
engreixada dent a dent
I el seu
manillar resplandent.
La seva
silueta granada
Atrau
de tothom la mirada.
Per
la familia se
sent estimada
I roda sempre
engrescada
Albert Segarra
Alegret
Sant Jordi
2000
