"Neva. Després
d’un cap de setmana gloriós, amb
molta gent, molt
sol i molta
calor , avui s’ha
girat la truita i s’ha posat a nevar
suaument. Ho havia dit l’home
del temps. Però ningú
no se’l creia , momes
en Pere ,
que ja va
dir que faltava
la nevada del cucut...ja
ho dia la
meva àvia ,
és la nevada que falta que
caigui a la Carena
quan encara no
ha cantat el cucut.
El dia que
el cucut canta
s’ha acabat la
neu...
“Una dona que va viure fa cent anys escriu
d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves
lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc
pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre
que aparentment només té taques...
L’art i les lletres, però també el dolor i
sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com
ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.”
(text de la contraportada)
La novel•la parteix d’una estructura on
barreja dues vides paral•leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia
del món rural de principis del segle XX ila Lali ubicada en l’actualitat.
Escrita alternant per capítols el passat i el
present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records,
no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.
Dues vides marcades per la tragèdia i el
silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la
incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i
la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules
als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que
malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “
L’escriptura les salva de la mort psicològica”.
La Tònia ens defineix aquesta necessitat de
manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la
necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha
de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure
es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el
cos i que no et deixen viure en pau."
Totes dues acompanyades pel seu ídol, la
Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge
fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.
Dues dones marcades per les relacions amb els
homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència
del veritable amor.
Els paral•lelismes en les dues vides donen la
possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a
repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va
quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on
els misteris es resolen, es tanquen les ferides.
