Arc del Triomf

Passejada   per  la  ciutat

Arc   del  Triomf

Aquest  monument  ens  recorda   un dels esdeveniments més transcendentals en la historia de Barcelona, com va ser la primera Exposició Universal de 1888. L’emplaçament escollit per aquell esdeveniment va ser el dels terrenys del parc de la Ciutadella, donat que oferien l’espai necessari.

Fou l’Arc del Triomf, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca. Aquesta construcció, un dels referents visuals del paisatge urbà de Barcelona, s’inclou dins d’un arquitectura d’arrel historicista triomfal. Projectat com a porta d’honor al recinte, va ser ubicat a l’entrada del Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys, dedicat a la memòria del que fou President de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1933-1939 i que més tard va ser afusellat pel règim franquista.)

 Com material constructiu s’utilitzà el maó, element que a partir d’aquell moment començava a ser emprat pels arquitectes més innovadors pels seus efectes plàstics i expressius. L’arc recrea una arquitectura clàssica amb llenguatge múdejar. Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el de la façana principal obra de Josep Reyné, representa Barcelona acollint els visitants, i el de la façana posterior, de Josep Llimona, simbolitza el lliurament de guardons als participants.

A la part central l’Arc de Triomf està tancat amb una balustrada amb elements decoratius de ferro fos. Cal destacar uns majestuosos fanals-bancs modernistes, obra de l’arquitecte Pere Falqués, que també va dissenyar els del passeig de Gràcia. El passeig enllaça l’Arc del Triomf amb el Parc de la Ciutadella, autèntic pulmó urbà de la ciutat. El nom de Ciutadella fa referència a l’edifici militar construït per ordre del rei Felip V, després del setge de Barcelona que va finalitzar el 1714.

Es tracta d'una construcció vermellosa de maó vist d'estil neomudèjar, molt habitual a l'època.[ Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el fris de la façana principal, la que dóna al passeig de Sant Joan, conté l'escultura "Barcelona rep les nacions" de Josep Reynés; el de la façana posterior ("Recompensa", obra primerenca de Josep Llimona) representa el lliurament de guardons als participants a l'Exposició.

Els frisos dels costats inclouen al·legories de l'Agricultura i la Indústria, obra d'Antoni Vilanova, i del Comerç i l'Art, de Torquat Tassó.

La decoració es completa amb una sèrie d'escultures al fris, l'escut d'Espanya al capdamunt i els escuts de les diverses províncies espanyoles tot al voltant de l'arc en cadascuna de les façanes.

Francesc de Paula Rius i Taulet (Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889) fou un polític i advocat català, monàrquic i liberal. Fou alcalde de Barcelona en quatre ocasions durant el període de restauració borbònica comprès entre 1858 i 1889. Fou l'impulsor de l'Exposició Universal de 1888 i de les reformes urbanístiques que se'n derivaren.

Em  plau  concloure  el    meu  passeig  amb  la  frase  de  Pere  Duràn  i  Farrell,  ,enginyer  empresari  i  pensador , creador  del Gas  Natural, en  la  que  es  fa  palès  l’esperit  i  el  coratge  de  Rius  i  Taulet on   es   reflecteix  un  moment històric que  podríem  traslladar  en  el  que  estem  vivim .

“El  mèrit  fonamental   de  Rius  i  Taulet  , és  que  va  saber  connectar   amb  el  sentiments  i actituds  d’aquella  societat  que, sobretot  des dels  anys  60  , vivia  en  el  desconcert  i  que  va  intuir-ne  el  seu  potencial  per  viure  activament  en  la  modernitat com  a  poble  fet  i  digne... “Pere  Duran  i  Farrell.

Mites i llegendes de Barcelona

Carrer  Petritxol

Conta la llegenda que allà al segle IX, quan Barcelona es trobava sota el domini musulmà, l'única missa cristiana que es permetia celebrar era a l'església del Pi, abans de l'alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies a les mesquites ja que de l'altra forma es consideraria un fet ofensiu.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga marrada ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores sumat a la gran volta que havien de donar feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del  pou  per rentar el calze abans de missa, amb la mala fortuna de trencar-se la corda de la galleda. Intentant recuperar-la utilitzant garfis i tot el que tenia a mà va extreure davant la seva sorpresa un cofre ple d'or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquest or el van haver de guardar en un lloc segur els cristians, abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d'ells. 
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir a l'emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l'església, és a dir, el camí més curt. L'emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d'or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l'ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l'església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d'or i van començar a cobrir el sòl del carrer. 
Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar.
 En veure tantíssims diners junts, l'emir no podia perdre l'ocasió d'omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans. 
Més que una porta era una porteta o portitxol o Petritxol, donant nom al carrer.