El carrrer de les Camèlies

El  carrer de   les  Camèlies 

Mercè  Rodoreda

Amb El carrer de les Camèlies, Rodoreda ens permet accedir al món interior d'una altra de les seves heroïnes, o potser hauríem de dir antiheroïnes. La Cecília ens explica ella mateixa la seva història mitjançant un seguit de pensaments inconnexos i caòtics. Aquesta manera de narrar ens dóna accés lliure a la psicologia del personatge i percebem els fets com si ens trobéssim dins dels seus pensaments. Sentint la veu del personatge, el seu món interior pren protagonisme per davant dels fets mateixos i ens arriba a encomanar aquesta sensació d'angoixa i de foscor que vivia una noia jove com la Cecília a la Barcelona de la postguerra. 

Els homes juguen un paper crucial en la vida de Cecília, un home la va abandonar i un altre home la va trobar i li va posar el nom d'una nena morta, la seva primera identitat. Aquest fet ens fa pensar en una predestinació de la Cecília a fracassar, a no trobar les seves arrels i a una condemna a haver de vagar cercant alguna cosa que mai no trobarà, com ella mateixa expressa. A més a més, com veiem al fragment que he escollit, es crea una estreta relació entre aquesta recerca i el que ella anomena "enamoraments". Rodoreda lliga aquesta recerca mai satisfeta amb les relacions malaltisses que la Cecília manté amb homes que s'aprofiten d'ella. D'home en home, cada canvi a la vida de Cecília, cada nova etapa i la seva evolució com a persona van sempre estretament lligades a la presències masculines que s'enduen cada cop una mica de la seva joventut. Finalment Cecília evoluciona fins a un punt que aprèn a capgirar la situació i deixar el paper passiu que fins aquell moment havia tingut per treure partit d'ells. Malauradament això no la salva del seu destí.

 Cecília està condemnada des del principi a no trobar aquelles 'coses' que diu que busca.  El retrobament final amb l'home que la va trobar la porta a una regressió final al passat la qual cosa tanca qualsevol porta a un futur o a una esperança.


Simbolises


Flors: apareixen al  llarg  del  llibre,  però  nomès   apareixen  een  els  moments  que  ella  és  feliç .
Les  flors  representen  la  felicitat i  a  vegades  apareixen  quan  la   Ceciolia   bons  moments.

Cactus:aquest  catus  floreix   el  dia   que  troben   la  Cecilia i  una  espècie   que  només  floreix  una  vegada  en  l'any ,  per  tant  coincideix   el  dia  que  trobaren  la  Cecilia.

Til.la : apareix  quan   de  petita  està  malalta  per  haver  anar  a   cercar  el  seu pare.
Sempre  apareix   amb  la  relació  amb  la  infantesa  de   Cecilia  ,  i  més concretament  en  la  obstinació  de  trobar  el  seu  pare
Cactus

Mentida, Enrique de Hériz

És una novel·la plena de màgia i realisme, de grans històries i personatges quotidians que conviuen en una estranya harmonia, una reconstrucció familiar a dues veus una mare antropòloga desapareguda a la jungla a la qual es dóna per morta,  ella  accepta  aquest  equivoc,  que  a  la  vegada  la  portarà  a  dubtar  de   la  seva  trajectòria  com  a  mare  ...  com  han  pogut  els  seus  fills  no  reconèixer  el  seu  cadàver?  ,  quan  inclús  els  animals  coneixen  a  la  seva  mare...

La   filla en procés de dol que s'encarrega de reconstruir la història real o fictícia de la família. 

Les narracions en primera persona d'aquests dos personatges femenins es van alternant per a oferir-nos les dues cares de la mateixa història: a la una coneix les mentides i se les calla, l'altre va a la recerca de la veritat però no sap què farà amb ella quan la trobi. 

La  veritat  és  dolorosa  a   vegades   cal  inventar-se  mentides   perquè  en  ajudin   a suportar realitat

Una  gran   reflexió   sobre  la  vida   i  la  mort  , un llibre   fascinant   que  t’atrapa  des  de  el  primer  moment.

Enrique  Hériz  va  rebre  amb  aquesta  obra  el  Premi  Llibreter   2004 

  

Pa Negre frases fetes

                                                                                 Bruc

Frases fetes extretes del llibre Pa negre d'Emili Teixidor .

Quan  tingueu ocasió utilitzeu-les  perquè no es perdin i quedin en l'oblit.

-Veure la crosta de les coses: veure el problema.

-Sense   suc   ni  bruc: sense  substància

-Estar carregats de romanços: pensar en coses de poca importància.

-Treballar tot el sant dia: treballar tot el dia.

-Estar carregats de romanços: pensar en coses de poca importància.

-Venir de l'hort / baixar de la figuera / estar a la lluna de València: estar distret, despistat.

-Anar a tocs de campana / de sirena: esperar a l'últim moment per fer una cosa, reaccionar tard.

-Tenir pardalets al cap: pensar en coses insignificants, sense importància, ser un idealista.

-Ser el convidat de pedra: anar a un lloc i ser menystingut, no pintar res, no ser escoltat.

-A vegades és només  una  paraula desperta   tota  la  cadena... ( pag  144)

Pa negre d'Emili Teixidor

Pa  Negre                              

                 

L’Emili Teixidor, un dels grans escriptors del nostre temps, ens porta Pa negre, una novel·la narrada en primera persona per l’Andreu, un nen que s’ho mira tot des de la seva perspectiva de nen, molt diferent de la dels adults que han de conviure amb la postguerra. Ens narra la vida a la masia on els seus tiets treballen pels amos conreant les seves terres i cuidant els seus animals, i on la vida de l’Andreu transcorre entre l’escola i els jocs amb els cosins mentre la seva mare treballa a la fàbrica i el seu pare es consumeix a la presó pels seus ideals republicans com a roig. És una època en què s’ha d’anar a missa, s’ha de procurar no dir en veu alta allò que de veritat es pensa i on el sexe el descobreixen jugant al bosc, entre converses innocents d’allò que han escoltat.

L’Emili Teixidor ens fa un retrat precís del que van ser aquells anys de postguerra a casa nostra, a Catalunya. Amb un llenguatge clar, cuidat i bellíssim ens descriu totes aquelles sensacions que se senten per primer cop quan ets nen, com ara l’odi, la venjança, la rancúnia, l’amistat o l’amor, i com veus el món dels adults des dels teus acabats d’estrenar sentiments de nen.

Emili teixidor

Biografia

Emili Teixidor i Viladecàs neix a la població de Roda de Ter (Osona), el 22 de desembre del 1933. Durant els primers anys de la seva formació coincideix amb el poeta Miquel Martí i Pol a l'escola unitària del poble, i s'inicia una amistat que perdurarà al llarg dels anys. Aquests, juntament amb d'altres joves del poble formen la "Penya Verdaguer", una mena de grup literari que es reunia setmanalment i que li desperta l'interès per la literatura.

Un cop llicenciat en Magisteri, durant els primers anys de la seva vida professional exerceix de mestre a la comarca d'Osona. L'any 1958 es trasllada a Barcelona i juntament amb d'altres companys funda l'escola Patmos, que sobresurt per la seva línia de renovació pedagògica. Durant aquest període continua la formació acadèmica i estudia les titulacions de Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme.

Inicia la seva producció literària a finals de la dècada de 1960, quan amb altres escriptors com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó decideixen posar fi a la manca d'obres per a joves i infants en literatura catalana. Així doncs escriu, entre d'altres,Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) i L'ocell de foc (1969), una novel·la històrica d'aventures per al públic jove que, amb una trentena d'edicions és un dels grans clàssics de la literatura juvenil catalana. Durant la dècada de 1970 participa en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents. El 1975 comença a dirigir l'editorial Ultramar, una filial de Salvat, i deixa la direcció de l'escola que havia fundat. Durant dos anys es trasllada a París, on dirigeix una revista enciclopèdica de cinema en francès. Allà aprèn l'ofici d'editor i, quan torna a Barcelona, la seva vocació pedagògica l'empeny a escriure noves novel·les i llibres per a nois i noies.

Tal com ens diu: "Abans no existien els nois i noies com a lectors, perquè començaven a treballar als 8 o 9 anys. El gènere és relativament jove, sobretot al nostre país. No tot el que té personatges infantils és per a nens. Amb l'Alícia de Lewis Carrol, els nens no hi entren, i El petit príncep és un llibre per a grans que volen sentir nostàlgia de la infantesa. Els germans Grimm no escrivien per a nens. Recollien el folklore oral. Escriure per a nens és connectar amb ells. Si has fet classe ho saps. Hi ha professors que saben molt bé la seva matèria, però que no saben connectar amb els nens, i llavors els alumnes no porten bé la matèria. I a l'inrevés. Allò que s'ha dit que la infantesa de l'art és l'art de la infantesa, és fals. Ens feien llegir Hänsel i Gretel, allò dels pares que abandonen els fills al bosc, per fer-nos por. Tot i que pot tenir una funció psicològica molt important: avesar el nen a dominar les seves pròpies pors. Però no són obres escrites per a nens. Quan s'escriu per a nens no vol dir parlar d'ells, de la mateixa manera que la novel·la negra no es fa per als presos de la Model."

L'any 1979 escriu la seva primera obra per a adults, el recull de narrativa breu Sic transit Glòria Swanson, guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or de narrativa. Continua la seva producció infantil i juvenil i l'any 1983 obté el premi Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d'obra de creació per a públic juvenil per El príncep Alí. El segueixen títols tant populars com En Ranquet i el tresor (1986), Cada tigre té una jungla (1986) i El crim de la Hipotenusa (1988), entre molts d'altres. Aquest mateix any publica la primera novel·la per al públic adult, Retrat d'un assassí d'ocells, amb un vocabulari vigorós i exhuberant i un domini molt acurat de la tècnica narrativa, dos trets molt característics del seu estil.

En aquest sentit, en una entrevista el 2006, diu: "La gent dels pobles té una riquesa, perquè el llenguatge era el seu principal mitjà de comunicació i hi havia una recreació constant. Per això crec en la importància de la literatura, totes les llengües estan amenaçades, és com un esllavissament. Cal posar-hi arbres que evitin l'esllavissament. […] Per això la primera funció d'una novel·la és el llenguatge, i la segona, emocionar. La literatura de gènere dóna allò que espera el lector i la llengua està més abocada cap a la comunicació que cap a la creació. Una novel·la literària es pot dedicar al màxim a la creació." (Avui, 6 de novembre del 2006).

Al mateix temps escriu una gran quantitat de guions de ràdio i televisió, com ara El vicari d'Olot (1981), un llargmetratge dirigit per Ventura Pons, o les sèries televisivesQuè vol veure? (1982-84) i Dúplex per llogar (1984). També participa en diverses tertúlies radiofòniques i col·labora regularment en revistes de pedagogia i al Diari de Barcelona, l'Avui i El País.

A partir de la dècada de 1990 la seva obra es comença a publicar a l'estranger, amb obres traduïdes, a més del castellà, al francès, l'italià i el portuguès. També comença a rebre el reconeixement de les institucions, amb quantitat de premis i honors que l'assenyalen com a un dels grans noms de la literatura catalana: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 1992, el premi Crítica Serra d'Or de literatura juvenil del 1995, per a la novel·la juvenil Cor de roure (1994), el "Premio Nacional del Ministerio de Cultura de literatura infantil y juvenil" de l'any 1997, per a l'obra infantilL'amiga més amiga de la formiga Piga (1996) i el premi Sant Jordi de novel·la del 1999 per a la novel·la El Llibre de les Mosques (2000).

També publica dos aclamats reculls d'articles de les seves intervencions radiofòniques, Les contraportades d'El Matí de Catalunya Ràdio (1996), i En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).

L'any 2003 surt publicada la novel·la Pa negre, un gran èxit editorial que ràpidament passa a considerar-se un dels clàssics moderns de la literatura catalana. Amb aquesta novel·la obté els premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada. L'any 2010 apareix una adpatació de la novel·la al cinema, dirigida per Agustí Villaronga, que obté un gran èxit a nivell nacional i internacional, un fet que incrementa considerablement l'anomenada d'aquesta novel·la i de l'autor en general.

Tres anys més tard rep el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, i escriu la novel·la Laura Sants on, en un particular homenatge a Laura a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, torna als paisatges de postguerra de Pa negre. El 2010 aprofundeix en l'ambient opressiu de la postguerra en els entorns rurals amb la novel·la Els convidats, que és aclamada per la crítica com una de les seves novel·les més completes.

L'any 2011 rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, un premi que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana en votació directa dels seus associats i que premia la trajectòria literària. Uns mesos més tard és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, el primer cop que aquesta universitat atorga tal distinció.

Emili Teixidor mor el 19 de juny de 2012.

Mitologia Grega

Aracne

Aracne (Aράχνη), nascuda a Lidia i filla del tintorer Idmo, era, segons la  mitologia grega una teixidora de gran anomenada, famosa per la seva habilitat al teler. 
Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella, que era molt orgullosa, com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena

Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona.

 Primer va adoptar la figura d'una velleta que va recomanar a l'Aracne que no fos tan orgullosa, ja que a Grècia el pecat de supèrbia, en grec ''hybris'', es considerava gravíssim. 

La noia va desoir els seus consells, i Atena va recuperar la seva forma veritable.

Aleshores les dues van iniciar un concurs a veure qui feia el millor tapís. 

Després del concurs, però, Atena va clavar la seva llança al tapís d'Aracne i la noia, embogida, es va suïcidar penjant-se d'un arbre. 

Però l'Atena, adonant-se que s'havia deixat dur per la gelosia, va decidir convertir-la en aranya de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiri. 

El poeta  Ovidi  inclou aquest mite a la seva gran obra mitològica Les   Metamorfosis

                                                 Diego  Velázquez    Las  Hilanderas  mite  Atena  i  Aracne

LES METAMORFOSIS, OVIDI EN TRANSFORMACIÓ INCESSANT

Les Metamorfosis (Metamorphosis) d'Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne.

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar‑les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l'epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io té molts elements de comicitat. Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament...

L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis.Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina.

Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites greco‑romans, puix que permetia el coneixement de la mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seves faules mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini, músics...

Bernini      mite  Apol·lo  i Dafne

Salvador Dalí      Metamorfosi  de  Narcís

Paolo  Varonese  mite   Atenea  i  Aracne

Qui era Nicodem

Sant  Nicodem

Nicodem és un jueu que apareix al   Nou   Testament cristià, important per ésser el protagonista d'un profund diàleg amb Jesucrist. Segons l'evangeli de Sant Joan, Nicodem era un ric fariseu mestre a Israel i membre del Sanedrí. D'ell, afegeix que era «principal entre els jueus». Aquest fet fa que sigui molt apreciat entre els cristians, ja que Nicodem, com també Pau  de  Tars o Josep   d'Arimatea representen al savi jueu versat en la Llei que reconeix en  Jesús al messies  i es fa el seu deixeble.

A l'Església catòlica és venerat com a sant i la seva memòria se celebra el 31  d'agost. 

Santuari del Sant Crist de Balaguer

Llegenda del Sant Crist  de  Balaguer

Sembla ser que tots els documents referents a l'arribada del Sant Crist a Balaguer van desaparèixer, probablement cremats en la destrucció del Castell Formós. Ja l'any 1585 trobem escrita la llegenda del Sant Crist que s'ha transmès de pares a fills a Balaguer.

La imatge del Sant Crist fou construïda per Nicodem, que havia estat profundament commogut per la mort de Crist a la creu i volia fer reflectir aquell sofriment diví sobre la fusta. Va anar plasmant a poc a poc el cos de Crist però, en arribar a la cara, Nicodem no reeixia a representar tant sofriment. Després de molts esforços estava cansat i descoratjat i s'adormí. Mentre dormia somnià que uns angelets feien el rostre a la imatge. Es despertà i veié esculpit en la fusta el rostre del Crist tal com ell volia fer-lo.

Nicodem va portar la imatge a la seva casa de Jerusalem. Maria i els apòstols la varen anar a veure i davant la perfecció d'aquella imatge, van agenollar-se i la van besar.

Durant una de les persecucions dels cristians, la imatge fou traslladada a Beirut, on fou venerada en un soterrani per un grupet de cristians que fugien dels turments. Un dia els cristians van haver de fugir i van deixar la imatge en un armari. Després de molts anys, aquella casa fou comprada per un jueu que es deia Eleazar More.

Eleazar More va ser acusat de ser cristià per uns jueus que varen descobrir la imatge en l'armari durant una festa. Eleazar, per desmentir l'acusació, va fuetejar la imatge i li va clavar un punyal al pit. Un gran doll de sang va brollar de la ferida i tots quedaren meravellats. Molts jueus es convertiren al cristianisme i durant molts anys el Sant Crist de Nicodem fou adorat en la sinagoga de Beirut, convertida en església catòlica.

Quan els àrabs van envair la ciutat de Beirut van tirar la imatge al mar Mediterrani. Aquesta va travessar el mar fins arribar al riu Ebre. Va pujar contra corrent fins arribar al riu Segre i va remuntar Segre amunt fins arribar a Balaguer.

Els balaguerins van voler treure la imatge del riu però no podien aconseguir-ho. Avisades les monges clarisses, van baixar totes en processó. La mare abadessa es va agenollar vora el riu i una onada d'aigua va atansar la imatge als seus braços. Amb molta devoció i seguida de totes les monges clarisses i de tot el poble de Balaguer la mare abadessa va pujar la imatge al santuari on encara avui és venerada.

Belgica

èdia relatiu a: Còrdas d'Al

ble, continua interrogant la gent de Còrdas i els especialistes.

Les façanes de les belles cases gòtiques, adornades d'escultures en alt relleu, semblen transmetre missatges desconeguts. Una interpretació alquímica ha estat aportada a les escultures de la Casa del Gran Genet.

El manuscrit de les Sorts dels Apòstols (segle XIII) trobat emparedat a la Casa Prunet, és un recull d'oracles en llengua occitana.

L'original es conserva a la Biblioteca Nacional i el museu Charles Portal en posseeix una còpia.

La imatge del drac turmenta la història mítica de Còrdas: la silueta de la ciutat, els noms dels cursos d'aigua, l'evocació a sant Miquel, certes escultures de les façanes.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Còrdas d'Al

Fotografies

Cordes-sur-Ciel

Còrdas d'Albigés (nom occità; en francés Cordes o Cordes-sur-Ciel des del 1993), és un municipi francès, situat al departament de Tarn i a la regió de Migdia-Pirineus. L'any 1999 tenia 996 habitants.

És un poble medieval situat sobre un turó amb quatre muralles concèntriques que protegeixen una munió de carrerons estrets i tortuosos que més aviat semblen un laberint.

El primer recinte de principis del segle XIII, encara és visible al cim del pujol. L'església de Sant Miquel, amb un campanar molt particular, es començà el 1263 i es fortificà al segle XIV. Les fortificacions han estat modificades nombroses vegades fins al Renaixement.

El poble va ser fundat per Ramon VII de Tolosa el 4 de novembre de 1222, poc després de la mort del seu pare Ramon VI. Era el període de reconquesta occitana que va seguir a la mort del cap de la croada llançada contra els Càtars del Migdia declarats herètics. Còrdas és la primera i la més important de les ciutats fortificades, és a dir de les ciutats noves, creades per recollir les poblacions que la guerra havia privat de teulada i de foc.La ciutat s'envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades. Còrdas continuarà sent molt de temps la plaça més forta dels albigesos.

Probablement construït per raons estratègiques, Còrdas es fa de pressa un nom important. El rei de França demana que li sigui remesa al títol de propietat el 1229 (Tractat de Meaux).

Escrits ens indiquen que el catarisme s'hi va fer actiu molt aviat i segons una disposició feta a l'inquisidor Pierre Durand el 1245, hi havia un taller de teixidors càtars a Còrdas cap el 1225.

Còrdas va constituir una llar activa del catarisme. La ciutat patirà les envestides de la Inquisició empaitant els Càtars i participarà en els moviments de revolta contra els mètodes inquisitorials.

 La creu del Mercat (de finals del segle XIV) recordaria la massacre de tres inquisidors precipitats en el fons del pou 

Cordes- sur- Ciel

  Cordes -sur-  Ciel

Els  Manllevats




Els manllevats són uns dies que l’abril deixa al març perquè aquest darrer els hi demana. Unes jornades de fred, pluja, neu o glaç, que any rere any es van repetint amb major o menor intensitat, però que s'acostumen a complir segons la tradició. La vella de Romadriu.
 Romadriu és un poblet de la vall del riu de Santa Magdalena, molt prop ja dels límits del Pallars amb l’Alt Urgell.
"Segons una rondalla molt estesa per la comarca, fa moltíssims anys que vivia en aquest poblet una vella que tenia un ramat d’ovelles. Un any, el darrer dia del mes de març, la padrina exclamà tota satisfeta, perquè ja feia bon temps:
"Cent borrecs tinc a muntanya,
tots treuen un pam de banya.
Cent auvelles tinc a l’Urgell,
totes tinen lo seu anyell.
Març, marcerol:
no em fas més por que un caragol."
El març, que tenia fama de ser un mes molt dur i rigorós, es va enrabiar molt per aquestes paraules, que ell interpretà com el desafiament i la burla d’una dona insignificant. Llavors decidí d’enviar un fort escarment a la padrina, però, com que gairebé ja no li quedava temps, va demanar l’ajut del seu germà, el mes d’abril: "Abril gentil: deixa-me’n un, deixa-me’n dos, deixa-me’n tres;
un que jo en tinc en faran quatre
i a la mala vella els hi farem pernabatre!!!"
De seguida es va girar un fort temporal de vent i de fred, que va durar quatre dies. Aquesta maltempsada, que cada any es repeteix, és coneguda per aquest motiu amb el nom de «mal-llevants», és a dir, dies manllevats, prestats.
 A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
"Pel cul li’n pots dar, que pel cap no podràs!!"
Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”

Cada vall de muntanya n'aporta la seva peculiaritat, i hi ha una altra llegenda a Soldeu, (Andorra). La novetat d’aquests manllevats no són quatre dies, sinó tres: dos d’abril i un de març.
"El mes de març no volive acabar de marxar, però com què veïve que li faltaven dies per fer mal li va dir a l’abril:
Abril gentil! Deixa-me’n un, Deixa-me’n dos, i amb el que jo tinc, que farem tres! I acabaré de matar la vaca, del pobre pagès."
Els manllevats ens venen a confirmar com és d'impredecible la primavera. A veure com aniran els d'enguany i si es compleix la tradició.


Dites  populars  del  mes  de  març

Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.

Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

   125è   aniversari  Torre  Eiffel

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.
La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.
Només  havia  d'estar dreta  20  anys,  però  es va  salvar  per   la  utilitat  militar de   les  antenes  i  equips  de  ràdio.
Aquest   ús  pràctic  és  suficient  per  mantenir-la  dreta.
Avui  són  7 milions  de  visitants els  que  la   torre  Eifel  atreu  cada  any.


Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.


Girona  tè  una   obra  de  Gustave  Eiffel "  El  Pont de  les  peixateries

Aquest pont, popularment conegut com el Pont de ferro o pont de les Peixateries, fou construït per Gustave Eiffel i Cie. en 1876, tretze anys abans de la inauguració de la famosa torre parisenca, i firmà com  arquitecte  Manuel Almeda. Es tracta d'un pont amb estructura totalment de ferro units amb reblons,   d'un tram de llargada de 41,5 metres i 2,62 metres d'ample, situat a 7 metres de la llera del riu Onyar.
L'esmentat pont va donar gran vitalitat a la ciutat de Girona ja que apropà al cor de la ciutat antiga de la Rambla amb el carrer Santa Clara i la nova, que s'obría a l'exterior.

Feliç  aniversari  a  la  torre  Eiffel  i un  record   pera  Gustave  Eiffel  i  el  seu  pas  per  la  nostra terra

Primàries

 Les   Primàries obren  una  escletxa   de  llum   i  claredat   per  accedir  a  un  càrrec,

Podrien  marcar  l’inici  d´un  canvi  en  la llei  electoral dels  partits,  més   democràtica.

On  els  ciutadans   poden  conèixer   i  valorar  les persones  i sentir-se  més  implicats

És   així   com  hem  conegut  el  grup   dels  cincs  candidats   que  es  presentaven   com  alcaldables  de  la  ciutat  i  oferien  la  seva  proposta   de  canvi  amb  il·lusió  i empenta.

Carmen  Andrés, una  persona pràcticament desconeguda  , la  menys  mediàtica de  tots  amb  un  discurs  ,clar, sense  artificis ,  amb  un  tarannà  amable  ,  les  idees  clares ,  no  necessitava  imposar-les  amb  agressivitat ,  la  seva  força   la  portaven  , la  seva  formació, els  anys  dedicats  amb  excel.lència  i  esforç  en  el  districte   de  Nou  Barris   i  tota  la  gent  que  al  llarg  de  tots  aquests  anys   han pogut    gaudir   de  la  seva  manera  de   fer  política,treball   feina  i  empatia.

Els   ciudatans   li  han  donat   credibilitat ,  i  amb  el  seu  vot , han  fet  visible   una  dona  singular  digna  de  ser   coneguda,  potser   no  guanyarà  a la  segona  volta  ,  però,  Felicitats!   pel  camí   recorregut

Centenari  de  la  Mancomunitat 

La  història   és  la  exposició  sistemàtica   dels  esdeveniments    que  afecten   un  poble  .

Els  fets  històrics  es  repeteixen    i  la  consulta   del  passat  ens  ajuda  a  entendre   les  situacions  i  reptes  actuals  .

En  la  celebració    del  Centenari  de  la  Mancomunitat  s’obre  l’exposició    La  Mancomunitat   de  Catalunya   Cultura  i  Pedagogia  en  el  Museu   d’Història de  Catalunya on  es  fa   un  recorregut   per  la  trajectòria   ,  al  treball  i  a  l’esforç  d’una   època  marcada  per  un  un  lideratge   efectiu,  Enric  Prat  de  la  Riba   primer    president  de  la  Mancomunitat  de  Catalunya  i  a  la  seva  mort  Josep  Puig  I  Cadafalch que  van  saber  trobar  la  sortida  per  aconseguir   que  els  seus  somnis  no  fossin  una  quimera.

Recomano  una  visita   al  Museu  d’Història  ,  es  una  bona  ocasió  per  fer  una  passejada   per  tot  l’àmbit   i  aprendre   d’una  manera  visual   i  directa  la  historia  del  nostre  passat.

Fent  esment  a   les  paraules  del  consell  de  Cultura  F.  Mascarell   Buscant  el  paral·lelisme   entre  aquestes  dades 1714-  1914 pot ser ? el  2014    l’any  màgic  que  donarà resposta  a  les  nostres  incerteses

·         

      

·         Breu història  Mancomunitat de Catalunya

·          

«Recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes», amb aquest objectiu, el 6 d’abril de 1914 s’estableix la Mancomunitat de Catalunya.

Comença una nova etapa política, amb el president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, al capdavant: un líder que sap unir esforços. La Mancomunitat de Catalunya és la federació voluntària de les quatre diputacions de Catalunya, amb l’objectiu de recuperar la unitat trencada per la divisió provincial de 1833.

Tot i que la Mancomunitat de Catalunya és un projecte pensat des del 1908, no és fins l’any 1911 quan la Diputació de Barcelona proposa a les altres tres diputacions tirar endavant la iniciativa, que al mes de setembre d’aquell mateix any accepten i aproven les bases de la seva constitució. Només una de les diputacions (Girona) està governada per la Lliga Regionalista, el mateix partit de Prat de la Riba. A Lleida domina el partit monàrquic liberal espanyol i, a Tarragona, els republicans autonomistes.

A Madrid, les bases d’aquesta futura Mancomunitat de Catalunya són defensades per Francesc Cambó. Des de les diputacions catalanes, però, es realitza una consulta als ajuntaments catalans. D’un total de 1.087, només rep l’abstenció de 55 consistoris i dos més voten en contra.

El suport català  es torna a manifestar el 24 d’octubre de 1913 amb una gran manifestació pel centre de Barcelona. Pràcticament dos mesos després, el 18 de desembre, un decret del govern conservador d’Eduardo Dato permet la constitució de la Mancomunitat.

Tot i que aquest decret també obre la via a la implantació de noves institucions a altres províncies limítrofes, la Mancomunitat de Catalunya és l’única que s’implanta a tot l’Estat per la qual cosa dóna la impressió d’una entitat preautonòmica.

La constitució té lloc el 6 d’abril de 1914 al Palau de la Generalitat. Quatre mesos després esclata la Primera Guerra Mundial. És per això que mentre a Europa es destrueixen vides, pobles i monuments, a Catalunya la Mancomunitat comença a construir una nació.

La Diputació de Prat de la Riba és el principal motor de la Mancomunitat de Catalunya. Compta amb el 57% de la població però aporta 80% dels recursos globals d’aquesta nova institució.

Dues etapes

Prat de la Riba és elegit com a primer president d’aquest nou ens el 6 d’abril de 1914 amb 80 vots a favor, sis abstencions i cap vot en contra dels diputats de les quatre diputacions catalanes que formen l’Assemblea de la Mancomunitat.

En el seu primer discurs com a president, anuncia que l’objectiu prioritari de la Mancomunitat és dotar a tots els municipis de la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. I cal tenir present que l’any 1914 molts pobles de Catalunya no té cap d’aquests elements.

Prat de la Riba mor l’1 d’agost de 1917 a Castellterçol, a l’edat de 47 anys. Com a successor, l’Assemblea elegeix a Josep Puig i Cadafalch el mateix any. Aquest arquitecte prestigiós, historiador de l’art i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans s’imposa al monàrquic lleidetà Joan Rovira i Agelet per 48 a 39 vots.

Al llarg de la seva trajectòria política, Puig i Cadafalch és reelegit tres vegades en els sis anys posteriors, sense cap rival. Sota la seva presidència, el 1920 les quatre diputacions traspassen a la Mancomunitat tots els serveis i recursos que encara són de la seva titularitat. Això contrasta amb el fet que cap dels governs espanyols no ha traspassat cap competència ni cap recurs fiscal al govern català.

Dissolució

L’any 1924, Primo de Rivera imposa Alfons Sala al capdavant d’aquesta institució catalana. I és el mateix Primo de Rivera qui, l’any 1925, dissol definitivament la Mancomunitat de Catalunya.