dimecres, 20 de juny del 2018
Biografia de Elizabeth Strout
Elizabeth Strout
Strout va néixer a Portland, Maine, i va ser criada en petites ciutats de Maine i New Hampshire. El seu pare era un professor de ciència, i la seva mare professora de preparatòria. Després egressar del Bats College , Strout va passar un any a Oxford, Anglaterra, seguit d'un any d'estudis en lleis. Es va graduar amb honors en 1982, i va rebre tant un grau en lleis com un certificat en Gerontologia de la Universitat de Syracuse . En aquest mateix any va publicar el seu primer conte a la revista literària New Letters.
Strout es va mudar a la Ciutat de Nova York . Va continuar escrivint contes que van ser publicats en revistes literàries, així com en llibre roig i Seventeen .
Va treballar durant sis o set anys per completar el seu llibre, Amy i Isabelle, el qual, després de la seva publicació, va ser preseleccionat l'any 2000 per al Premi Orange i nominat per al premi Faulkner de ficció. Amy i Isabelle va ser adaptada com a pel·lícula televisiva, protagonitzada per Elisabeth Shue i produïda per Oprah Winfrey .
Strout va ser professora del NEH (Fons Nacional per a les Humanitats, per les sigles en anglès) en la Universitat Colgate durant la tardor de 2007. Allà va ensenyar escriptura creativa per a nivells inicials i avançats. També va formar part del Màster en Belles Arts a la Universitat Queens de Charlotte , de Carolina del Nord .
El 2009 Strout va ser honrada amb el Premi Pulitzer de Ficció per Olive Kitteridge . La seva novel·la més recent, The Burgess Boys, es va publicar al març de 2013.
Olive Kitteridge de Elizabeth Strout
Olive Kitteridge d'Elizabeth Strout
Conjunt d'històries fàcils de llegir i
impossibles d'oblidar, segons el crític de Publisher 's Weekly. Novel·la
d'històries d'Olive Kitteridge és un conjunt de tretze relats entrellaçats que
es poden llegir com un sol retaule novel·lesc. Strout retrata amb una gran
precisió psicològica el món tancat i petit dels habitants d'un poble marítim de
l'estat de Maine. Aquest magnífic mostrari s'obre a la farmàcia del lloc. Allà
trobem Olive Kitteridge, professora d'institut, i el seu marit, Henry, el
farmacèutic i un home amb poca personalitat. El suïcidi, la depressió, la falta
de comunicació i l'amor recorren les pàgines d'aquest llibre.Premi Pulitzer de
Novel·la 2009
És d'aquells llibres que et toca la fibra
sensible. Explica la història dels habitants d'una petita localitat costanera dels Estats Units. A través del peculiar i temparemental caracter de Olive l'autora ens mostra com és la vida alhora senzilla però també complexa
Et fa reflexionar
sobre l'amor, la vellesa, la malaltia, les relacions familiars. Una petita obra
d'art.
Biografia Jaume Cabré
Biografia
Jaume Cabre
Jaume Cabré (Barcelona, 1947) ha saltat amb
força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del
Pamano, i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons,
Senyoria i L'ombra de l'eunuc; també cal destacar el seu recull de contes
Viatge d'hivern, l'obra de teatre Pluja seca, i els dos llibres d’assaig El
sentit de la ficció i La matèria de l'esperit. Ha escrit guions televisius i
cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes. Aquest salt l’ha consolidat amb Jo confesso, la seva
darrera novel·la, premiada amb el Prix Courrier International a la millor
novel·la estrangera 2013 i el Premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projJaume
Cabré (Barcelona, 1947) ha saltat amb força en el panorama literari
internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano, i també amb les seves
novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons, Senyoria i L'ombra de l'eunuc; també
cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern, l'obra de teatre Pluja
seca, i els dos llibres d’assaig El sentit de la ficció i La matèria de
l'esperit. Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de
l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest
salt l’ha consolidat amb Jo confesso, la seva darrera novel·la, premiada amb el
Prix Courrier International a la millor novel·la estrangera 2013 i el Premi
Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. És l’obra
monumental que l’ha consolidat com el referent indiscutible dels autors
catalans contemporanis.ecció internacional de la ciutat. És l’obra monumental
que l’ha consolidat com el referent indiscutible dels autors catalans contemporanis.
Viatge d'hivern de Jaume Cabré
Seguint el rastre de Schubert, i de Bach, i de
Rembrandt, saltant d’un segle a l’altre i d’un punt a un altre d’Europa, els
contes de Viatge d’hivern es van encreuant subtilment i van teixint una xarxa
poderosa. Personatges històrics i imaginaris, principals que esdevenen secundaris
en un altre relat, fils de vegades invisibles que els lliguen secretament, un
quadre i unes partitures que reapareixen aquí i allà... Els llibres de Jaume
Cabré sempre aspiren a abraçar-ho tot, perquè tot, a la vida, té relació, i a
la bona literatura, també. Viatge d’hivern desplega en catorze contes un
repertori d’històries i de passions humanes profundes, i anticipa
l’arquitectura i el món de Jo confesso.
El fet més curiós —o remarcable, si voleu— és
que Viatge d’hivern està articulant d’alguna manera el discurs de l’obra magna
de Jaume Cabré, Jo confesso (2011), que apareixerà més d’una dècada després.
Pel mig, l’escriptor barceloní és capaç d’escriure un bon grapat de guions i
llançar una altra novel·la descomunal, Les veus del Pamano (2004), una obra
complexa i alhora assequible, la clau que obri molts panys i que connecta amb
obres anteriors. Durant més d’una dècada, Cabré estava construint el món i els referents
d’Adrià Ardèvol —cognom que, com hem vist adés, l’escriptor fa servir en Viatge
d’hivern— mentre bastia el sòlid edifici habitat per Oriol Fontelles i Elisenda
Vilabrú. Un procés en el qual els relats feien de missatgers. Com bé diu la
contracoberta de la reedició de Viatge d’hivern, del maig del 2014, aquest
volum “anticipa l’arquitectura i el món de Jo confesso”. Un llibre, amb tot,
amb volada pròpia: el magnífic recull de Cabré meresqué el premi Serra d’Or de
l’any 2001.
diumenge, 3 de juny del 2018
Formes de l'ombra de Narcís Comadira
Narcís
Comadira enquaderna tota la seva obra poètica a "Formes de l'ombra"
Narcís Comadira
reuneix en un sol volum, "Formes de l'ombra", tota la seva producció
poètica publicada fins ara, a més d'incloure-hi textos inèdits. La recopilació,
publicada per Edicions 62-Empúries, ha permès a Comadira mirar els seus poemes des
d'un punt de vista crític, gràcies a la distància. Comadira ha dit que a
"Formes de l'ombra" no ha fet grans canvis i que ha aprofitat per
posar títols a aquells poemes que no en tenien.
El llibre reuneix tota la poesia que ha publicat Narcís Comadira des del
seu primer llibre, "La febre freda", fins a l'últim, "L'art de
la fuga", gairebé quaranta anys de vida pública com a escriptor de poemes.
El títol d'aquest volum, publicat per Edicions 62, surt d'una frase d'un pintor
admirat per l'autor, Pierre Bonnard: "Els poemes són formes i són formes
de l'ombra i no de la llum", ha comentat el poeta i ha afegit: "Les
ombres sempre m'han fascinat perquè serveixen per veure les coses amb més
nitidesa." Com apunta en el pròleg, Comadira reconeix José María Valverde
i Gabriel Ferrater com aquells que "ens van posar en el bon camí de la
poesia" i són testimoni d'aquesta influència poemes com "Papers
privats" o "Amic de plor". En el llibre s'ha inclòs un poema inèdit,
"Últimes voluptats", que en la seva primera edició de 1967 no va ser
inclòs perquè era massa llarg. Influït de manera més o menys conscient per la
seva passió per la pintura, en la poesia de Comadira l'art pictòric és una
constant amb abundants descripcions de quadres de Piero della Francesca,
Massacio o Seurat, poemes dedicats a Morandi, Balthus o Tàpies, però també
homenatges a músics (Mozart, Bach, Faurés), perquè "totes les arts són
experiències que poden ser motiu d'un poema". Comadira no opina que
publicar tota la seva poesia en un volum sigui un punt final, perquè ja ha
escrit tres poemes més per encàrrec que seran musicats per Xavier Albertí i que
s'estrenaran el juliol a la catedral de Girona, així com un altre poema per a
un conte infantil que publicarà Cruïlla il·lustrat per ell mateix. Així mateix,
per abans de l'estiu, espera l'autor tenir acabada una traducció de Giacomo
Leopardi.
divendres, 1 de juny del 2018
Pompeu Fabra
Any Pompeu Fabra 150è aniversari del seu naixement
Breu
biografia de Pompeu Fabra
Pompeu
Fabra i Poch nasqué a Barcelona el 1868 i morí a Prada (Conflent) el 1948, a
l'exili. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de
química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys
(1902-1911). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de
dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua.
Formà part de L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la
reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó. Fou
membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i
president de la Secció (1917-1948). Fou president de l'IEC (1921-1935,
intermitentment). És considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna.
Participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Autor
de la Gramática de la lengua catalana (1912), impulsà la promulgació de les
Normes ortogràfiques (1913). Per encàrrec de l'IEC, que l'adoptà com a oficial,
publicà la Gramàtica catalana (1918). És l'autor de les Converses filològiques
i del Diccionari general de la llengua catalana (1932), concebut com a canemàs
del futur diccionari de l'Institut.
El
1939 s'exilià, i pòstumament s'edità la seva nova Gramàtica catalana (1956).
Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona i, en esdevenir autònoma la
Universitat, fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu
càrrec, sofrí empresonament (1934). Esdevingué un home molt popular al país i,
entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. La
universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la
Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)