diumenge, 25 de novembre del 2018



Resultat d'imatges de imatges el meu Mikael de Amos Oz





Amos Oz


lit
Nom amb el qual és conegut l’escriptor israelià Amos Klausner.
Jerusalem, 4 de maig de 1939
És llicenciat en filosofia i en literatura per la Universitat Hebrea de Jerusalem (1963), i posteriorment per la Universitat d’Oxford. Serví de manera intermitent l’exèrcit entre els anys 1958-73. La seva obra té com a eix central la crítica de la societat israeliana sorgida de la diàspora i del sionisme, en la qual emfasitza la distància entre els ideals associats a la creació de l’estat d’Israel i una realitat decebedora, tant des del punt de vista de l’estat de guerra crònica amb els palestins com de les tensions entre els individus i una societat fortament ideologitzada. Aquest darrer aspecte parteix sobretot de l’experiència personal en el kibbuts Hulda, on visqué del 1954 al 1986. Entre les seves obres de ficció sobresurten els reculls de narracionsArṣot ha-tan (‘Terres del xacal’, 1965) i Ad màwet (‘Fins a la mort’, 1971) i les novel·les Maqom aḥer, ‘Un altre lloc’ 

El meu Mikhael Amos





Imatge relacionada


EL  meu  Mikhael

En una ressenya de The New York Times es deia que Jana, la protagonista d'El meu estimat Mijael, era una moderna Madame Bovary israelià. I així és: no se m'acut millor definició per a aquesta dona tan profundament insatisfeta que, (només) aparentment, ho té tot. Amos Oz ens presenta la història d'una angoixa, escrita en primera persona per la pròpia Jana, que sembla no tenir fi. Ja des del principi ens anuncia ella: «Escric perquè les persones a les que estimava han mort. Escric perquè quan era nena tenia una gran capacitat d'estimar i ara aquesta capacitat d'estimar està morint. No vull morir ».
Jana era feliç de nena i ho era quan anava a la universitat i va conèixer, per casualitat, a Mijael Gonen, un estudiant de geologia, del qual es va encapritxar immediatament. Tan ràpid va ser tot que les noces no va trigar a arribar, en realitat, sense conèixer-se prou. I no és que Mijael es transformés en una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, sinó que, simplement, la parella va passar a acomodar-se en una inquieta tranquil·litat que amarga a Jana. Ell treballa llargues hores en el seu doctorat mentre ella roman a casa (en contreure matrimoni, abandona els seus estudis de filologia) cuidant del seu fill Yair i dedicada a les seves fantasies. Els seus somnis són precisament l'única via d'escapament que té d'una realitat massa gris, d'aquest Jerusalem dels anys 50 que es converteix en una mena de presó que la manté tancada.
Mijael és un home bo, però massa conformista i, sobretot, apàtic. No es molesta massa a aportar emocions a la seva relació i sembla que ha tirat la tovallola amb la seva dona: si ella s'aixeca animada, ho accepta; si no és el cas, també ho accepta. I així passen les setmanes, els mesos, els anys ... i Jana s'ofega poc a poc. El seu estat d'ànim, apagat, denota cert paral·lelisme amb els pocs atractius que li ofereix Jerusalem, una ciutat que sí que agrada a Mijael. Jana necessita desfogar-sexual i espiritualment, però només troba consol en les seves fantasies i en una actitud compulsiva cap al consum, que fa que els estalvis mai siguin suficients per canviar-se a un pis més gran.
Escrita el 1967, la novel·la d'Amos Oz -llavors l'autor no arribava als trenta anys- va ser publicada a Israel sense massa expectatives. Així li ho va indicar el seu editor, que primer li va recomanar fer alguns canvis i, finalment, li va dir que l'obra no vendria molts exemplars. Per a sorpresa de tots dos, Estimat es va convertir en un èxit de vendes immediat: a Israel va superar els 130.000 exemplars i ja s'ha traduït a vint-i llengües. Potser és perquè la insatisfacció de la Jana, en realitat, no és patrimoni d'aquella època ni d'aquell país. Potser hi ha moltes Janas al món, que han renunciat als seus somnis per ser bones mares i mestresses de casa, que s'asseuen al sofà, que miren llarga estona per la finestra, que després tanquen la cortina i s'ajupen lentament el cap devorades per la incertesa.













El bosc dels secrets
Erin Hunter
Sinopsis
La tensió és molt alta al bosc dels clans de gats guerrers. Les alliances es trenquen i ningú ja no sap en qui confiar o qui pot trair-li demà. En aquest clima tan volàtil, en Cor de Foc ha d'investigar la mort d'en Cua Vermella. El problema és que, quan un busca la veritat, ha d'estar disposat a afrontar-la, i en Cor de Foc descobrirà secrets amagats que molt bé podrien costar-li la vida.

Sobre l'autor
La fascinació que sent per la ferocitat del món natural i el seu amor pels gats són la seva inspiració. Erin és una gran defensora de la natura en qualsevol de les seves formes, i gaudeix inventant profundes explicacions mitològiques per al comportament dels animals, ajudada pel seu interès en l'astrologia i els megàlits.

dilluns, 5 de novembre del 2018

Amos Oz




Resultat d'imatges de Imatges deAmos Oz



‘Amos Oz
'Amos Oz
© SHANNON
lit
Nom amb el qual és conegut l’escriptor israelià Amos Klausner.
Jerusalem, 4 de maig de 1939
És llicenciat en filosofia i en literatura per la Universitat Hebrea de Jerusalem (1963), i posteriorment per la Universitat d’Oxford. Serví de manera intermitent l’exèrcit entre els anys 1958-73. La seva obra té com a eix central la crítica de la societat israeliana sorgida de la diàspora i del sionisme, en la qual emfasitza la distància entre els ideals associats a la creació de l’estat d’Israel i una realitat decebedora, tant des del punt de vista de l’estat de guerra crònica amb els palestins com de les tensions entre els individus i una societat fortament ideologitzada. Aquest darrer aspecte parteix sobretot de l’experiència personal en el kibbuts Hulda, on visqué del 1954 al 1986. Entre les seves obres de ficció sobresurten els reculls de narracionsArṣot ha-tan (‘Terres del xacal’, 1965) i Ad màwet (‘Fins a la mort’, 1971) i les novel·les Maqom aḥer, ‘Un altre lloc’ (1966). Mikhael šelí (‘El meu Mikhael’, 1968), Lagaat ba-maim lagaat ba-ruaḥ (‘Toca l’aigua, toca el vent’, 1973), Kufsah shehora (‘Caixa negra’, 1987, premi Fémina), Panter Ba-Martef (‘Una pantera al soterrani 1995), l’híbrid de poema i novel·la Oto ha-yam ‘El mateix mar’ (1999), i la faula Pit'om be'omek ya-ya'ar (‘Sobtadament, al fons del bosc’, 2005). Estretament compromès en la vida política del seu país, fou un dels creadors i el principal representant del moviment Pau Ara (1977), i ha advocat públicament per una solució negociada amb els palestins centrada en l’existència de dos estats contigus, posicions que ha reflectit en articles i reculls d’assaigs ( Po va-sham be-eretz Israel , ‘A la terra d’Israel’, 1982; Mimordot ha-Levanon , ‘Els turons del Líban’ 1988; Be'etzem yesh kan shte milhamot , ‘Dues guerres diferents’, 2002 i, en anglès, How to Cure a Fanatic , 2006). Ha escrit també el recull d’assaigs sobre literatura Mathilim Sipur (‘La història comença’,1996). El 2002 publicà Sipur ‘al ahavah ve-hoshekh (‘Una història d’amor i dolor’), memòries en les quals superposa la biografia amb la història recent del poble jueu. Ha estat guardonat amb nombrosos premis al seu país i a l’estranger: El 1978 guanyà el premi Brenner (1978), de literatura d’Israel (1998), l’Internacional Catalunya (2004, compartit amb l’intel·lectual palestí Sari Nusseibeh), el Goethe (2005) i el Príncipe de Astúrias de les lletres (2007), entre d’altres. La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Biografia Rosa Chacel












Rosa Chacel nació el 3 de junio de 1898. En 1908 se fue a vivir a Madrid al barrio de Maravillas en casa de su abuela materna. Su madre era maestra y le brindó la formación elemental en casa. Rosa estudió dibujo con Fernanda Francés en la Escuela de Artes y Oficios de la calle de la Palma y en la Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer e ingresó más tarde en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, que dejó en 1918. En ese momento comenzó a vincularse con la bohemia literaria de los cafés madrileños: el Granja del Henar y la Botillería de Pombo, y también el Ateneo de Madrid.
Se casó en 1921 con el pintor Timoteo Pérez Rubio («Timo»), con quien tuvo un hijo: Carlos. Entre 1922 y 1927 residieron en Italia, gracias a una beca obtenida por su marido en la «Academia de España» de Roma.
Entró en el círculo de Ortega y Gasset. Publicó en la Revista de Occidente dos relatos (Chinina Migone, 1928, y Juego de las dos esquinas, 1929) y el ensayo Esquema de los problemas culturales y prácticos del amor (1931), y también en La Gaceta Literaria.
Al estallar la Guerra Civil Española, Pérez Rubio se alistó y Chacel firmó el Manifiesto de los intelectuales antifascistas, colaboró con la prensa republicana y trabajó como enfermera. El agravamiento de la situación militar provocó la decisión de enviar al exterior de las obras del Museo del Prado, responsabilidad que se encargó a Pérez Rubio. Chacel y su hijo partieron a Barcelona, Valencia y a Francia, con una breve etapa en Grecia, donde fueron hospedados por Nikos Kazantzakis. La familia logró reunirse tras la caída de la República y se trasladaron a Brasil.
En 1959 se le concedió una beca Guggenheim durante dos años en Nueva York. En 1963 residió en España durante un año y regresó definitivamente en 1973 con una beca de la Fundación March para terminar Barrio de Maravillas. Esta última etapa fue la más fecunda desde el punto de vista literario.
Murió en Madrid el 7 de agosto de 1994.




Memorias de Leticia Valle
Rosa Chacel
Rosa Chacel, vallisoletana de 1898, largamente exilada en Brasil y Argentina tras la guerra civil, fue un personaje muy singular y una mujer inteligente y llena de energía. Creía mucho en las teorías “deshumanizadoras del arte” de Ortega, y por eso le enfurecía que le preguntaran por el argumento de una novela, las suyas siempre muy mentales y muy bien escritas. Debo decir que quise mucho a Rosa y que fui gran amigo suyo hasta su muerte con 96 años en Madrid. Está enterrada en su tierra. Quizá por su afán intelectual Rosa valoraba como su obra maestra “La sinrazón” (1960) un libro hondo, quizás difícil, y hacía menos caso -con simpatía condescendiente- a una de sus más exitosas novelas y la primera que editó en el destierro, en Argentina, “Memorias de Leticia Valle” , de 1945. Es cierto que se trata de una novela más sencilla, con más argumento, aunque adelgazado por las reflexiones y que tuvo la virtud -ello sí, desde ángulos distintos- de anticiparse en diez años al tema básico de la célebre “Lolita” (1955) de Nabokov.
Leticia Valle es una preadolescente precoz y lista que vive en Simancas (la acción debe situarse hacia 1912) donde tiene en la escuela a un maestro hombre culto y moderno que se fija en el valor de la muchachita. Aunque parecerá que es el maestro quien se enamora de Leticia y sucumbe y un hondo sentido de culpabilidad le lleva al suicidio, en realidad la cosa es muy otra. Leticia Valle escribe sus memorias en Suiza, en casa de unos parientes, adonde la han llevado tras el escándalo y los luctuosos sucesos de la escuela. Pero en el pensado y bien analizado relato de la jovencita, vemos que no es el maestro el que quiere seducir a la chica, sino esta la que un tanto sin darse cuenta y a la par sabiendo bien lo que hace, es ella, digo, la que en todo momento intenta seducir a ese maestro que la cuida y llevarle a su perdición.  Es cierto que se trata de una novela lineal y amena, pero trufada de continuo –para bien- por los pensamientos y consideraciones de Leticia sobre lo que sucedió en Simancas y sobre su historia, en muchos sentidos secreta hasta el fin, con el maestro. Es decir si la novela es más “fácil” que otras de Rosa, no deja de estar presente el estilo de la autora de cuerpo entero.  Autora (además de novelas) de relatos y de ensayos, algunos tan bellos como “Saturnal” -1972- Rosa Chacel es una de nuestras grandes escritoras –no importa el sexo- de la Edad de Plata. Algunos se han preguntado por si puede llegar a ser una autora de mayorías, y debemos decir que hoy por hoy –la cultura tan por los suelos- no, probablemente. Pero en “Memorias de Leticia Valle” la gran prosista límpida y lúcida, dejó un libro singular que pueden leer todos.
En 1980 un director del que luego no hemos sabido mucho, Miguel Ángel Rivas, llevó al cine “Memorias de Leticia Valle”, película muy digna, interpretada por una muy joven Emma Suárez que da una Leticia, más que creíble. Novela necesaria, sin duda.
A punto de cumplir los doce años, Leticia, huérfana de madre, se traslada con su padre, un militar que acaba de regresar de la guerra de Marruecos, y con su tía Aurelia a Simancas (Valladolid). Allí, la niña, dueña de un talento extraordinario y de sorprendente madurez, recibirá clases de música en casa de Luisa, una mujer hermosa y “mundana” –en palabras de Leticia–, con la que entablará una estrecha amistad. Daniel, marido de Luisa, entra en la vida de Leticia cuando comienza a darle clases para no desaprovechar el gran talento de la niña. 
En Memorias de Leticia Valle, Rosa Chacel desarrolla de forma magistral la capacidad de seducción de la pequeña Leticia, quien, con perversa ingenuidad, juega con su propia pasión y con las pasiones que desencadena. 
Esta novela fue galardonada con el Premio Castilla y León de las Letras en 1991.
Esta gran novela generó una reunión animada, con diversas interpretaciones sobre el significado último de distintos episodios esbozados en la obra como a media voz -en el tono de los secretos familiares-, y muchos comentarios sobre sus protagonistas, unos personajes interesantes y complejos a pesar de moverse en un medio que podría parecer, en principio, poco prometedor, como es una ciudad de provincias de la España de principios del siglo XX.
Y es que la novela parece encerrar claves simbólicas acerca de algunos episodios reales de la vida de la autora y de personajes decisivos de su biografía, como Ortega y Gasset, según sostiene la profesora Carmen Morán en un estudio crítico.
En definitiva, una obra un poco hermética pero de innegable calidad y de gran capacidad evocadora, de una escritora inteligente como pocas que no recibió en vida el reconocimiento que su enorme literatura merecía.
Curiosas memorias simuladas en las que la autora se pone en la piel de una niña de 12 años y nos cuenta lo que ve, oye y siente, con la personalidad e intereses de una niña. La narración comienza de manera lineal y simple, pero al poco tiempo el lector se da cuenta de que Leticia no nos cuenta todo lo que sabe, sólo nos da pistas para que adivinemos la historia. Se dispara así un juego de insinuaciones, veladuras y pequeñas claves que nos dejan intuir lo que en realidad está sucediendo. Más que narrar, la autora sugiere, insinúa, en un relato que presenta varios niveles de lectura y cierta complejidad que puede pasar desapercibida. Hay una versión cinematográfica, que la verdad es que no he visto, dirigida por Migel Ángel Rivas en 1980 con Emma Suárez como protagonista.
Por supuesto Chacel emplea pasajes y experiencias de su infancia, rasgos reales que recicla y emplea para retratar a un personaje imaginario, que solo coincide con ella en algunos puntos. El centro del libro es la relación intelectual de admiración entre la niña y don Daniel, un hombre muy culto que parece representar en parte a Ortega y Gasset.
Rosa Chacel conoció al filósofo español y fué una de sus alumnas más aventajadas. Sin embargo siempre tuvo sentimientos ambivalentes hacia su profesor, en el que rechazaba el que considerase a la mujer sólo como un objeto de seducción y asignase la facultad de filosofar al hombre casi en exclusiva. Ella mantuvo siempre un cierto antifeminismo, en el sentido que creía que la mujer no tenía que reivindicar ningún derecho, sino simplemente tomarlos y ejercerlos.


diumenge, 14 d’octubre del 2018

Petit Pays de Gaël Faye







Petit Pays narre l'histoire de Gabriel, fils d'un couple franco-rwandais âgé de dix ans ; le récit se déroule à Bujumbura, la capitale du Burundi, au début des années 90. Avec ses amis, Gabriel passe son temps à faire les quatre cents coups, insouciant et heureux. Par le truchement de son personnage, Gaël Faye nous fait (re)découvrir avec nostalgie le Bujumbura heureux d'avant la guerre civile. Mais la joie et la légèreté vont bientôt faire place aux tracas et à la peur. D'abord au niveau familial, avec la séparation des parents de Gabriel puis, d'une manière plus tragique, par les dissensions politiques grandissantes et le regain mortifère de la haine entre Hutu et Tutsi. Pour Gabriel, ce monde qui bascule brutalement dans l'horreur de la guerre sonne le glas de son insouciante et innocente enfance.
UNE AUTOBIOGRAPHIE ROMANCÉE OU UN ROMAN AUTOBIOGRAPHIQUE ?
Quelles sont les parts d'autobiographie et de romance dans ce récit ? Peu importe finalement, tant Gaël Faye parvient à donner chair, avec pudeur et poésie, à un émouvant récit nourri de son enfance burundaise, enfance traumatisée par la folie de l'Homme. Sa plume impétueuse nous transporte avec lui au cœur de ses souvenirs, au cœur de son imaginaire, et ce pour notre plus grand plaisir. Une réussite totale !


Gaël Faye










Gaël Faye est né en 1982 au Burundi d'une mère rwandaise d'ethnie tutsi, et d'un père français. Il doit quitter Bujumbura en 1995, lorsque le Burundi est atteint par ricochet par le conflit entre Hutus et Tutsis au Rwanda voisin. Déraciné en région parisienne à Saint-Quentin-en-Yvelines (Yvelines), Gaël Faye souffre du froid et du béton, ainsi que d'un statut de métis jamais facile à assumer. Etudiant studieux, Gaël Faye est attiré par l'écriture, le rap, et le slam. Il débute cependant une carrière dans la finance avant de balancer le costume gris des traders pour celui plus décontracté de chanteur.

En 2008, il forme avec Edgar Sekloka rencontré en 2004, le duo Milk Coffee and Sugar. Inspiré par le rap soul de The Roots, Milk Coffe and Sugar sort en 2010 un premier album homonyme. Révélation du Printemps de Bourges en 2011, Milk Coffee and Sugar se produit ensuite en première partie de Hocus Pocus ou Ben l'Oncle Soul sans rencontrer le succès pour lui-même. Sans que le groupe ne soit séparé, Gaël Faye sort en 2013 l'album Pili Pili sur un Croissant au Beurre où il définit son identité avec le concours de Ben l'Oncle Soul et de l'Angolais Bonga.

Biografia de Carlos Ruíz Zafón





Resultat d'imatges de Imatges Carlos Ruíz Zafón





Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 25 de setembre de 1964) és un escriptor català que escriu en castellà i català. Viu a la ciutat californiana de Los Angeles des de 1993, on es va dedicar uns anys a escriure guions de cinema al mateix temps que desenvolupava la seva carrera com a novel·lista.
La seva primera novel·la per a adults, L'ombra del vent, va ser un gran èxit de vendes, aclamada com una de les grans revelacions literàries dels últims temps. Aquesta novel·la s'ha traduït al català i a més de 36 idiomes, ha venut cinc milions d'exemplars en tot el món i ha obtingut nombrosos premis internacionals.
La literatura de Carlos Ruiz Zafón es caracteritza per un estil molt elaborat amb gran influència de la narrativa audiovisual, una estètica gòtica i expressionista i la combinació de molts elements narratius en un registre tècnicament perfecte. Aquesta tècnica impecable i un extraordinari domini del llenguatge i de l'estructura narrativa li permet combinar elements dispars, des de la tradicional novel·la del segle XIX a una ocupació impactant d'imatges i teixidures de gran força sensorial. Ruiz Zafón és així mateix un gran creador de personatges, la qual cosa unit al seu expert domini de la tensió i la construcció narratives li permet articular trames d'extraordinària complexitat amb una simplicitat i facilitat enganyoses.
Carlos Ruiz Zafón és també pianista i compositor.

El presoner del cel de Carlos Zafón

Resultat d'imatges de IMatges del Presoner del cel deCarlos Riz zafon




Publicada en castellà el 17 de novembre, la tercera part de la trilogia d’El cementiri dels llibres oblidats, Zafón recupera l’esperit de L’ombra del vent.
L’editorial Planeta també s’encarrega de l’edició en català de la novel·la de Carlos Ruiz Zafón. A més de la traducció catalana properament  es publicarà a Itàlia i al Regne Unit.
Segons Zafón aquesta tercera part compta amb un ritme narratiu molt més àgil que la fosca i obscura El joc de l’àngel.
De fet, Carlos Ruiz Zafón destaca la lluminositat d’El pressoner del cel i també destaca que ara es desvetllaran algunes claus importants de la tetralogia ‘’ara les peces del trencaclosques comencen a encaixar i veurem la jugada que s’oculta darrere d’aquesta saga d’El cementeri dels libres oblidats. Ara totes les claus són reinterpretades i aquelles claus o peces que semblaven inconnexes ara tindran sentit.
Carlos Ruiz Zafón Zafón qualifica també les seves novel·les com un caleidoscopi d’històries que es poden llegir independentment, però que estan interconnectades.”
El presoner del cel torna a recuperar personatges ja coneguts dels seus lectors, com Daniel Sempere i Fermin Romero, sense oblidar indrets enigmàtics com El cementiri dels llibres oblidats. La lluita entre el be i el mal torna a manifestar-se en la nova novel·la, i en aquesta ocasió apareix en escena un nou personatge anomenat Mauricio Valls, que serà força recordat entre els lectors per la seva maldat.
 Nadal de 1957.
El Nadal del 1957 és el punt de partida d’Elpresoner  del cielo i la llibreria dels Sempere el lloc on comença la novel·la. Una conversa entre Daniel Sempere i el seu pare  sobre com millorar les vendes de la llibreria inicia una narració que comptarà amb personatges com Fermin Romero que en aquests moments es troba preparant la seva boda amb Bernarda.
De cop i volta un misteriós personatge visita la llibreria dels Sempere i Fermin Romero anirà recordant episodis foscos de la seva biografia quan va estar empresonat als calabossos del castell de Montjuïc on, després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939, es practicava una implacable repressió sota la direcció del frustrat lletraferit  Mauricio Valls, posteriorment prohom del règim.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Biographie de Jen -Claude Lalumière












Jean-Claude  Lalumière  est  un  romancier   francais né le  16 d e   février  de  1970 à  Bordeaux  Il  a  d’abord  écrit des  ficcions  radiophonics pour  Radio France .
Son  roman  Le   Front  russe,  paru à  laa rentrée littéraire  de  septembre  2010,  a  reçu un  accueil favorale de  la  critique  et  dels  lecteurs. Son  roman La  Campagne de  Frace sorti en  janvier  2013, a été  qualifié de Houellebecquien  mais beaucoup plus  dròle par  Hubert  Artus.
Sébastien  Lapaque le  qualifie  de  “Subtil portraitiste  satiriste féroce ,  marionnettiste  habile  et juge impitoyable du  grotesque de  son  époque”





Le Front Russe de Jean Claude Lalumière


Le Front russe (Littérature)

  

Enfant unique d’un ennuyeux couple de la petite bourgeoisie bordelaise, le narrateur, alors qu’il était enfant, rêvait d’ailleurs en lisant et relisant encore et encore les cinq numéros de Géo et l’atlas que lui avait offert son oncle Bertrand :

« Je découvris alors qu’il existait d’autre contrées, d’autres pays dont je n’avais jamais lu ni même entendu les noms. Je parcourais les cartes une à une, en étudiais les reliefs, suivait de l’index le tracé des côtes, apprenais les noms qui y figuraient. Leurs consonances exotiques me faisaient rêver : Saskatchewan, Kuala Lumpur, Addis-Abeba, Mozambique… Dès lors, je voulus découvrir ce vaste monde en vrai, sans le filtre du papier glacé, des paysages si souvent observés dans Géo à ceux que j’imaginais d’après les commentaires des cartes de l’atlas de l’oncle Bertrand. »

Afin d’accomplir ses rêves, il aurait pu devenir explorateur, aventurier, etc., mais, trop timoré, il a préféré passer le concours pour entrer au Quai d’Orsay. Ce sont ses débuts au Ministère des Affaires étrangères que le narrateur nous raconte. Les désillusions seront nombreuses et les voyages bien rares… Jean-Claude Lalumière nous invite à suivre les mésaventures de ce jeune provincial emprunté et candide qui, à cause d’un malheureux attaché-case, sera immédiatement placardisé dans une annexe du Ministère, une sinistre tour juxtaposée à la gare d’Austerlitz, au “Front russe”, c’est-à-dire au « bureau des pays en voie de création/section Europe de l’est et Sibérie ». Entourés de collègues plus dingues que les autres, le lecteur suivra ses démêlés avec l’administration, notamment à propos d’une drolatique histoire de pigeon mort. Plus hilarantes encore que ses péripéties professionnelles seront ses relations amoureuses avec Aline, sa jeune collègue. Quiconque lira Le Front russe ne regardera plus jamais un yorkshire de la même manière…
Le Front russe est un petit roman aussi drôle que bien écrit, une lecture idéale pour l’été.



divendres, 28 de setembre del 2018













Julian Barnes (Leicester, 1946) es va educar a Londres ia Oxford. Està considerat una de les majors revelacions de la narrativa anglesa de les últimes dècades. És autor de dotze novel·les, publicades per Anagrama: Metrolandia (Premi Somerset Maugham 1981), abans de conèixer-nos, El lloro de Flaubert (Premi Geoffrey Faber Memorial i, a França, Premi Médicis), Mirant al sol, Una història del món en deu capítols i mig, Parlant de l'assumpte (Premi Fémina a la millor novel·la estrangera publicada a França), El porc espí, Anglaterra, Anglaterra, Amor, etcètera, Arthur & George, El sentit d'un final i Nivells de vida, dels llibres de relats a l'altra banda del Canal, la taula llimona i Pols, del deliciós tomito El perfeccionista a la cuina i del llibre memorialístic Res a témer. Ha rebut també, entre altres guardons, el Premi EM Forster de l'American Academy of Arts and Letters, el William Shakespeare de la Fundació FVS d'Hamburg i el Man Booker, i és Chevalier de l'Ordre donis Arts et donis Lettres.

Reflexions , Del llibre Nivells de vida Julian Barnes


 
Nivells  de  de  vida


La  lectura  d’aquest  llibre  ens  aporta  un  munt  reflexions  que  em  plau  transcriure  per  què cadascuna  es  un  petit  tresor.

Una  mort  es  pot  explicar per  si  mateixa ,  però no aporta  llum   per   a  una  altra.

Nietzche  dque  diu  ,  que  el  que  no  ens  mat  en  fa  forts.

Mapes del  s.XVII  que  representes    el  Desert  de  la  Pèrdua El llac  sense  vent de la  Indiferència  i  el  Riu  sec  de   la  Desolació i  les  Cavernes subterànies de  de  la  memòria.
La  pena  es  un  estat  el  dol   és  un  porcès.
La  pena  és  vertical /(iverttiginosa i  el  dol  és horitzontal.

Les  paraules  meixen viuen  envelleixen i  moren.

La  cura  de  la  soletat   es  la  solitud

La pena  es  converteix  en  record

Nivells de vida de Julian Barnes


Nivelles de vida, de Julian Barnes
Resum (contraportada de l'editorial)

«Juntes dues coses que no s'havien ajuntat abans. I el món canvia. La gent potser no ho adverteixi en el moment, però no importa. El món ha canviat, però. »El llibre arrenca amb aquesta reflexió i en efecte reuneix tres històries aparentment inconnexes que acaben mostrant secrets i subtils llaços. Nivells de vida parla de l'aventura de viure, dels reptes impossibles, de l'amor que tot el desborda i del dolor de la pèrdua. I ho fa entreteixint tres peces independents. La primera ens parla dels pioners de la conquesta del cel amb els globus aerostàtics i de les inicials temptatives de fotografies aèries realitzades per Nedar, aspirant a ser l'ull de Déu. La segona història reprèn a un personatge de l'anterior, el coronel britànic Fred Burnaby -bohemio, aventurer i viatger, que va morir en Jartum-, del qual es relata la seva passió per la llegendària actriu Sarah Bernhardt. La tercera part salta en el temps del segle XIX al XX i de les històries alienes a la pròpia: la mort de la seva esposa. No és la primera vegada que Julian Barnes experimenta amb les formes literàries. En aquest cas la ruptura amb la narrativa més tradicional està al servei d'una aventura literària de gran calat: indagar, fugint del sentimentalisme, en el dolor causat per la pèrdua de l'ésser estimat, endinsar-se amb les armes de la gran literatura en el territori de l'aflicció. El resultat és un llibre enlluernador, que trenca les barreres dels gèneres i aconsegueix una fondària i una bellesa il·luminadores.


Fitxa d’apunts de lectura
“Aflicció” és la paraula més repetida en la última novel.la de Julian Barnes. Aflicció, aquest sentiment del que està colpit dolorosament per una desgràcia. En aquest cas la mort sobtada de la seva companya el nom de la qual només es nomena en la dedicatòria del llibre: “A Pat”.
La tercera part del llibre, la més gran, és dedicada a una reflexió sobre el procés del dol, les diverses reaccions, estratègies, pensaments, etc. Una situació irreversible que no té solució, només es pot afrontar. Un desesperat deambular pels camins de l’infern causat per la pena i aflicció davant la mort. Unes derives que serveixen per descobrir malgrat l’absència que l’amor és immortal i que perdura a través de diverses manifestacions. Per tant, podríem dir que és una novel.la sobre l’aflicció i també sobre l’amor. La persona morta no viurà més però seguirà existent, en el record i en el pensament dels vius. Abans però, les reflexions són un tractat sobre el procés del dol. Així va desgranant els diferents estadis: des del plantejament del suïcidi, passant per la religió, la inutilitat de les bones intencions dels amics, l’anàlisi dels diversos tòpics, la viduïtat, etc.
Renega de l’opció de deixar de mirar endarrere, passar pàgina, tal com li recomana el psiquiatre al vidu Pereira (Afirma Pereira de Tabucchi) quan li comenta les confidències que fa cada dia en arribar a casa davant el retrat de la seva dona.
Les dues històries inicials sobre els primers vols aeronàutics amb globus, en un primer moment poden desconcertar, però, tenen un sorprenent valor metafòric en relació a les grans sensacions de la vida. La primera història, “El pecado de la altura”,sobre la fantàstica sensació d’enlair-se per damunt de la terra per primera vegada per part de Jacques Charles l’any 1783 tot exclamant “se oía vivir”. Però, també el perill i la realitat  de precipitar-se en el buit. Perquè què passa quan es mort la teva companya?

En la segona història conjuga l’aventura espacial amb l’amor. Un amor no correspost per part de l’actriu Sarah Bernhardt en manifestar que no està feta pel matrimoni.
Perquè com diu Barnes “cada historia de amor es en potencia una historia de aflicción
El tercer nivell és el referit  a l’estat d’aflicció per la mort de l’esposa.

"L'aflicció és un estat humà, no mèdic, i encara que hi hagi píndoles que ens ajudin a oblidar-la -i tot el altres-, no hi ha pastilles que la curin. Els afligits no estan deprimits, sinó només deguda, adequada, matemàticament tristos ( «el dolor és directament proporcional al valor del que hem perdut»). "

Quan esdevé la desgràcia de la mort de la companya "Ja no pots oirte viure" "tot Replicant la Sensació del primer home volador, Jacques Charles, a la primera història
El títol de la novel.la, potser és la referència als nivells de vida que s'hi esmenta?
"Molt aviat en la vida, el món separa cruament als que han conegut el sexe i als que no l'han conegut. Més endavant, als que han conegut l'amor i als que no l'han conegut. Més endavant encara -almenys, si tenim sort (o, per altra banda, si no la tenim) -, separa els que han patit aflicció i als que no l'han patit. Aquestes divisions són absolutes; són tròpics que creuem. "Al final Lluny de superar l'aflicció, aquesta  potser és desplaça, no per la nostra força, talment 1 cop de vent s'a aixecat en algun lloc" i una altra vegada ens estem movent. Però on ens porta? "



"Llegir-lo és  un  privilegi.Haver-lo  escrit extraordinari" Ruth Scurr ,The  Times

"Qualsevol  que  hagi  estimat i  patit  una  pèrdua ,  huria  dee  llegir  a  quest  llibre   i rellegir-lo i  rellegir-lo"      Fietcher ,  <the  independent.

Un  gran  llibre  que  desvetla emocions  i  commou   "  .

dimarts, 17 de juliol del 2018

Biografia de Pasqual Alapont










Pasqual Alapont


Va néixer a Catarroja (València) el 1963. Després de llicenciar-se en Geografia i Història per la Universitat de València, va començar a treballar per a diferents empreses i editorials com a traductor, corrector lingüístic i editor. Simultàniament, es va iniciar en l'escriptura com a novel·lista, guionista i dramaturg. Ha estrenat moltes obres de teatre, algunes d'elles per al públic infantil, i ha publicat més d'una vintena de llibres, alguns reconeguts amb importants premis, incloent el Premi EDEBÉ de l'any 2001 amb L'ovella negra. També en la col·lecció Periscopi, destaca el seu relat UN ESTIU SENSE FRANCESES
 La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües.







Pasqual Alapont








Un  estiu  sense  fronteres


Pasqual  Alapont

Divertida i plena de disbarats, aquesta novel·la ens permetrà gaudir d’un estiu amb Arnau; un estiu sense franceses i sense platja, però amb una galeria de curiosos personatges que es reuneixen, per atzar del destí, al balneari d’Aiguacalda. . Però  en  arribar al  balneari  veu  que  tothom  es  molt  diferent al  que  ell  volia per   aquest  estiu. Així  doncs  decideix  estudiar  i  fer  una  mica  d’esport
Però  malgrat  tot , L’atzar  li  te  preparat  un  canvi  que  el  portarà  a conèixer  l’amistat i  l’amor
Es  fa  amic  d’un home  vell (Benjamí  carismàtic  i  divertit i  les  seves  admiradores (  Hortènsia Begònia i  Camèlia).
Coneixerà  l’amor  en  la  figura  de  Carla  que  també  es troba  estiuejant  en  el  Balneari.
Les estratègies  per  aconseguí el  seu  amor,  Seguint  els  consells que  li dóna Benjamin.
Una  història  que  reflecteix  d’una  manera  planera  i  divertida  els  canvis  que  marcaran  profundament  la  vida  de  Clara,  L’Arnau  i  Benjamí.
Les   incògnites  i  la  màgia  de  dos  adolescents





dilluns, 9 de juliol del 2018

Biografia Laurent Binet








Biografía de Laurent Binet

Fill d'un historiador, Laurent Binet va néixer a París. Es va graduar en literatura a la Universitat de París. Ensenya francès en un institut i a la Universitat de Saint-Denis.
Binet va guanyar el Premi Goncourt a la primera novel·la per HHhH, que explica l'Operació Antropoide, que va acabar amb l'assassinat del líder nazi Reinhard Heydrich el 1942. El títol és l'acrònim de "Himmlers Hirn heisst Heydrich", és a dir, 'el cervell de Himmler es diu Heydrich'. Es preveu que s'estreni una pel·lícula sobre la novel·la el 2016, dirigida per Cédric Jimenez.
L'agost del 2012 Binet va publicar Rien ne se passe comme prévu ("Res no va com s'havia previst"), una crònica de la campanya presidencial de François Hollande, que Binet va presenciar com a periodista dins el personal de campanya. Aquest llibre no va obtenir el mateix èxit que l'anterior.
El 2015 publica La Septième Fonction du langage, una novel·la sobre un complot imaginari entorn de la mort de Roland Barthes, que va obtenir el premi de novel·la Fnac i el premi Interallié.