125è   aniversari  Torre  Eiffel

La Torre Eiffel és el símbol més conegut de la capital francesa.
La Torre Eiffel, obra del enginyer i artista francès Gustave Eiffel, va ser l’edifici més alt del món fins a l’any 1930 gràcies als seus 300 metres d’alçada (vora 325 metres si comptabilitzem l’antena de ràdio que hi ha al capdamunt de la torre emblemàtica), i encara avui en dia és l’edificació més alta de la capital de l’hexàgon.

La Torre Eiffel és un dels símbols més coneguts de París, que amb el temps ha esdevingut una veritable icona de la capital gala. Malgrat tractar-se d’un edifici polèmic en el moment de la seva construcció (la major part dels intel·lectuals parisencs estaven en contra d’una construcció que consideraven lletja, freda i impersonal), la Torre Eiffel es va edificar a la zona dels camps de Mart, al centre de la capital gala, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1889, que a més a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La Torre havia de donar la benvinguda als visitants a l’Exposició Universal i havia de ser desmuntada un cop finalitzat l’esdeveniment.
Només  havia  d'estar dreta  20  anys,  però  es va  salvar  per   la  utilitat  militar de   les  antenes  i  equips  de  ràdio.
Aquest   ús  pràctic  és  suficient  per  mantenir-la  dreta.
Avui  són  7 milions  de  visitants els  que  la   torre  Eifel  atreu  cada  any.


Avui en dia resulta impossible imaginar-se la Torre Eiffel fora del seu marc urbà, però la realitat és que en Gustave Eiffel va oferir el seu projecte de construcció d’una gran torre de ferro a algunes ciutats abans que els càrrecs municipals parisencs n’aprovessin la construcció. Entre aquestes ciutats a les que el constructor francès va presentar el seu projecte cal incloure-hi la ciutat de Barcelona.

L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a Barcelona, al recinte de la Ciutadella. Per habilitar l’espai, l’ajuntament barceloní va rehabilitar la zona del Parc de la Ciutadella (fins feia poc, una fortalesa militar destinada a mantenir l’ordre establert a la ciutat comtal) i el que avui en dia coneixem com a Passeig Lluís Companys, que enllaça amb el Passeig de Sant Joan a l’alçada del carrer Trafalgar.

El consistori barceloní va rebre moltes propostes de diversos constructors, artistes, arquitectes i enginyers per rehabilitar l’espai que havia d’allotjar l’Exposició Universal, i entre aquest cal incloure la proposta del senyor Gustave Eiffel, que volia construir-hi una gran torre de ferro per donar la benvinguda als visitants a l’Exposició. Finalment, els edils municipals del moment van desestimar el projecte Eiffel, ja que el consideraven car, estrany i poc integrat al entorn urbà, i van apostar per la construcció d’un Arc del Triomf que donés la benvinguda als visitants de l’Exposició, a càrrec de l’arquitecte català Josep Vilaseca.


Girona  tè  una   obra  de  Gustave  Eiffel "  El  Pont de  les  peixateries

Aquest pont, popularment conegut com el Pont de ferro o pont de les Peixateries, fou construït per Gustave Eiffel i Cie. en 1876, tretze anys abans de la inauguració de la famosa torre parisenca, i firmà com  arquitecte  Manuel Almeda. Es tracta d'un pont amb estructura totalment de ferro units amb reblons,   d'un tram de llargada de 41,5 metres i 2,62 metres d'ample, situat a 7 metres de la llera del riu Onyar.
L'esmentat pont va donar gran vitalitat a la ciutat de Girona ja que apropà al cor de la ciutat antiga de la Rambla amb el carrer Santa Clara i la nova, que s'obría a l'exterior.

Feliç  aniversari  a  la  torre  Eiffel  i un  record   pera  Gustave  Eiffel  i  el  seu  pas  per  la  nostra terra

Primàries

 Les   Primàries obren  una  escletxa   de  llum   i  claredat   per  accedir  a  un  càrrec,

Podrien  marcar  l’inici  d´un  canvi  en  la llei  electoral dels  partits,  més   democràtica.

On  els  ciutadans   poden  conèixer   i  valorar  les persones  i sentir-se  més  implicats

És   així   com  hem  conegut  el  grup   dels  cincs  candidats   que  es  presentaven   com  alcaldables  de  la  ciutat  i  oferien  la  seva  proposta   de  canvi  amb  il·lusió  i empenta.

Carmen  Andrés, una  persona pràcticament desconeguda  , la  menys  mediàtica de  tots  amb  un  discurs  ,clar, sense  artificis ,  amb  un  tarannà  amable  ,  les  idees  clares ,  no  necessitava  imposar-les  amb  agressivitat ,  la  seva  força   la  portaven  , la  seva  formació, els  anys  dedicats  amb  excel.lència  i  esforç  en  el  districte   de  Nou  Barris   i  tota  la  gent  que  al  llarg  de  tots  aquests  anys   han pogut    gaudir   de  la  seva  manera  de   fer  política,treball   feina  i  empatia.

Els   ciudatans   li  han  donat   credibilitat ,  i  amb  el  seu  vot , han  fet  visible   una  dona  singular  digna  de  ser   coneguda,  potser   no  guanyarà  a la  segona  volta  ,  però,  Felicitats!   pel  camí   recorregut

Centenari  de  la  Mancomunitat 

La  història   és  la  exposició  sistemàtica   dels  esdeveniments    que  afecten   un  poble  .

Els  fets  històrics  es  repeteixen    i  la  consulta   del  passat  ens  ajuda  a  entendre   les  situacions  i  reptes  actuals  .

En  la  celebració    del  Centenari  de  la  Mancomunitat  s’obre  l’exposició    La  Mancomunitat   de  Catalunya   Cultura  i  Pedagogia  en  el  Museu   d’Història de  Catalunya on  es  fa   un  recorregut   per  la  trajectòria   ,  al  treball  i  a  l’esforç  d’una   època  marcada  per  un  un  lideratge   efectiu,  Enric  Prat  de  la  Riba   primer    president  de  la  Mancomunitat  de  Catalunya  i  a  la  seva  mort  Josep  Puig  I  Cadafalch que  van  saber  trobar  la  sortida  per  aconseguir   que  els  seus  somnis  no  fossin  una  quimera.

Recomano  una  visita   al  Museu  d’Història  ,  es  una  bona  ocasió  per  fer  una  passejada   per  tot  l’àmbit   i  aprendre   d’una  manera  visual   i  directa  la  historia  del  nostre  passat.

Fent  esment  a   les  paraules  del  consell  de  Cultura  F.  Mascarell   Buscant  el  paral·lelisme   entre  aquestes  dades 1714-  1914 pot ser ? el  2014    l’any  màgic  que  donarà resposta  a  les  nostres  incerteses

·         

      

·         Breu història  Mancomunitat de Catalunya

·          

«Recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes», amb aquest objectiu, el 6 d’abril de 1914 s’estableix la Mancomunitat de Catalunya.

Comença una nova etapa política, amb el president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, al capdavant: un líder que sap unir esforços. La Mancomunitat de Catalunya és la federació voluntària de les quatre diputacions de Catalunya, amb l’objectiu de recuperar la unitat trencada per la divisió provincial de 1833.

Tot i que la Mancomunitat de Catalunya és un projecte pensat des del 1908, no és fins l’any 1911 quan la Diputació de Barcelona proposa a les altres tres diputacions tirar endavant la iniciativa, que al mes de setembre d’aquell mateix any accepten i aproven les bases de la seva constitució. Només una de les diputacions (Girona) està governada per la Lliga Regionalista, el mateix partit de Prat de la Riba. A Lleida domina el partit monàrquic liberal espanyol i, a Tarragona, els republicans autonomistes.

A Madrid, les bases d’aquesta futura Mancomunitat de Catalunya són defensades per Francesc Cambó. Des de les diputacions catalanes, però, es realitza una consulta als ajuntaments catalans. D’un total de 1.087, només rep l’abstenció de 55 consistoris i dos més voten en contra.

El suport català  es torna a manifestar el 24 d’octubre de 1913 amb una gran manifestació pel centre de Barcelona. Pràcticament dos mesos després, el 18 de desembre, un decret del govern conservador d’Eduardo Dato permet la constitució de la Mancomunitat.

Tot i que aquest decret també obre la via a la implantació de noves institucions a altres províncies limítrofes, la Mancomunitat de Catalunya és l’única que s’implanta a tot l’Estat per la qual cosa dóna la impressió d’una entitat preautonòmica.

La constitució té lloc el 6 d’abril de 1914 al Palau de la Generalitat. Quatre mesos després esclata la Primera Guerra Mundial. És per això que mentre a Europa es destrueixen vides, pobles i monuments, a Catalunya la Mancomunitat comença a construir una nació.

La Diputació de Prat de la Riba és el principal motor de la Mancomunitat de Catalunya. Compta amb el 57% de la població però aporta 80% dels recursos globals d’aquesta nova institució.

Dues etapes

Prat de la Riba és elegit com a primer president d’aquest nou ens el 6 d’abril de 1914 amb 80 vots a favor, sis abstencions i cap vot en contra dels diputats de les quatre diputacions catalanes que formen l’Assemblea de la Mancomunitat.

En el seu primer discurs com a president, anuncia que l’objectiu prioritari de la Mancomunitat és dotar a tots els municipis de la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. I cal tenir present que l’any 1914 molts pobles de Catalunya no té cap d’aquests elements.

Prat de la Riba mor l’1 d’agost de 1917 a Castellterçol, a l’edat de 47 anys. Com a successor, l’Assemblea elegeix a Josep Puig i Cadafalch el mateix any. Aquest arquitecte prestigiós, historiador de l’art i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans s’imposa al monàrquic lleidetà Joan Rovira i Agelet per 48 a 39 vots.

Al llarg de la seva trajectòria política, Puig i Cadafalch és reelegit tres vegades en els sis anys posteriors, sense cap rival. Sota la seva presidència, el 1920 les quatre diputacions traspassen a la Mancomunitat tots els serveis i recursos que encara són de la seva titularitat. Això contrasta amb el fet que cap dels governs espanyols no ha traspassat cap competència ni cap recurs fiscal al govern català.

Dissolució

L’any 1924, Primo de Rivera imposa Alfons Sala al capdavant d’aquesta institució catalana. I és el mateix Primo de Rivera qui, l’any 1925, dissol definitivament la Mancomunitat de Catalunya.

Enric  Granados

Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya).

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França).
Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor.

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries.
Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va  ser   convidat   pel  president  dels  Estats  Unitd per  tocar  a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la  causa  que  el  compositor   perdés   el  transatlàntic  que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.
Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va  embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va  prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí  alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   .
El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la  però  tots  dos  moren  ofegats
La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  ,  Lleida, París,   a Nova   York,  se  li  van  tributar  homenatges  pòstums

Enric  Granados

Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya).

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França).
Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor.

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries.
Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va  ser   convidat   pel  president  dels  Estats Unitd per  tocar  a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la  causa  que  el  composit  perdés   el  transatlàntic  que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.
Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va  embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va  prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí  alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   .
El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la  però  tots  dos  moren  ofegats
La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  ,  Lleida, París,   a Nova   York,  se  li  van  tributar  homenatges  pòstums

Enric  Granados

Va néixer el 27 de juliol de 1867 a Lleida, (Espanya). 

Va cursar estudis a Barcelona al costat de Felipe Pedrell ia França amb Charles Wilfrid de Bériot. En 1883 va guanyar un concurs per a piano i el 1887 viatja a París (França). 

Després, el 1889, es va traslladar a Barcelona on va ser concertista de piano i professor. 

Va donar el seu primer recital a 1890, quan tenia 23 anys. La seva obra mestra com a compositor és la suite per a piano Goyescas (1912 i 1914), inspirades en obres del pintor espanyol Francisco Goya. Diversos temes de la suite aparèixer de nou en una òpera també titulada Goyescas (1916), que conté el seu famós Intermezzo per a orquestra. Es va representar per primera vegada al Metropolitan Opera House de Nova York. De la resta de la seva producció es poden destacar les Dotze danses espanyoles per a piano i les cançons amatòries. 

Aquesta  representació   va  constituir  un  èxiti  va ser convidat   pel  president  dels  Estats  Unitd per  tocar a  la  Casa  Blanca.  Aquesta  circunstància  va  ser  la causa  que  el  compositor   perdés   el  transatlàntic que l’ havia  de  tornar  a  Espanya.

Complert  el  seu  compromís,  no  va  voler   esperar   la  sortida   d’un  altre  vaixell  espanyol  i va embarcar  per  a  Anglaterra, allà, a Folkestone,  va prendre  el  Sussex ,  el  qual, poc després  de  salpar, va  ser  torpedinat  i   enfonsat  per  un  submarí alemany,  durant  la  I  Guerra  Mundial  el  24   de   març de  1916  al  canal  de  la  Mànega   . 

El  vaixell  comença   a  enfonsar-se   i  la   seva   esposa   cau   al  mar ,  Granados  intenta  salvar-la però  tots  dos  moren  ofegats  

La  notícia  va  causar   sensació  , a   Barcelona  , Lleida, París, Nova   York, on se  li  van  tributar homenatges  pòstums

Dia    Internacional  de  la  dona

Origen del Dia Internacional de les Dones

El 8 de març s'ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.