diumenge, 1 de març del 2020
Montse Barderi Palau
Biografia
Naixement 1969 (50/51 anys)
Sabadell (Vallès Occidental)
Activitat
Ocupació Escriptora i funcionària
Lloc web montsebarderi.com
Montse Barderi Palau (Sabadell, 1969) és escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere i autora de nou llibres tant de literatura com de filosofia pràctica. Ha estat traduïda a l'italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d'anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat, Dones úniques. Dones d'aquí que no podràs oblidar. El retrat de 86 dones dels Països Catalans de tots els temps i tots els àmbits on també hi apareix Teresa Pàmies. Col·labora mensualment a la secció Tribuna d'El Punt Avui i al 2020 és columnista mensual a Serra d'Or. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de l'UB, subdirectora amb Fina Birulés del X Simposium Internacional de Filòsofes IAPH, patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal, Forma part del projecte guanyador eTwinning 2015 en l'àmbit Europeu de Ciutats Educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l'Any Teresa Pàmies per a la Institució de les Lletres Catalanes. Premi Prudenci Bertrana 2019 per la novel·la La memòria de l'aigua.
La memòria de l'aigua
La memòria de l'aigua
És un llibre a tres veus amb aparença de
novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la
convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que
des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de
tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas
per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre
finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar
com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats
creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada
apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament,
ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i
Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la
bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava
contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del
llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el
transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de
l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la
narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins
el mateix final
Montse Barderi és escriptora i filòsofa,
col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua
és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits
des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el
que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils,
les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del
futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de
valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida
grisa, supeditades a marits despòtics o
indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica
cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere
la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb
sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria,
que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat
industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera
infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar
primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut
escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha
aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i eogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i
Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse
social sovint, literàriament, oculta.
Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba
a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense
embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil
narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar
entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió
els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el
context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat
incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i
no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda.
La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per
citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu
narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig
d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els
ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que
conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la
plenitud de la maduresa.
Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el
dia 3 d'agost de 1918, a la Rambla de les Flors. Era filla del folklorista
Aureli Capmany i de Maria Farnés, i néta del periodista i polític Sebastià
Farnés.
Es va iniciar acadèmicament a l'Escola de Dona
Mercè Climent, l'Escola Montessori (1920-1926) i a l'Institut Feminal, per passar
després a l'Institu-Escola dependent de la Generalitat de Catalunya, que
representava l'avantguarda educativa de l'època i seguia les directrius de la
Escuela Libre de Enseñanza.
Alhora, en aquest Institut-Escola va iniciar
les seves activitats literàries, concretament quan va participar en un concurs
de contes esperonada pel seu professor Ramon Ezquerra. Seguint la idea del seu
pare, segons el qual tots havien de saber un ofici, durant aquests anys aprenia
a gravar el vidre a l'Escola Massana, compaginant-ho amb els seus estudis
El 1937 ingressà a la Universitat Autònoma,
però només va poder completar els curs 1937-38. Acabada la Guerra Civil li
anul·laren els estudis realitzats, de tal manera que va haver de passar una
revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos
de comunes en un de sol, la qual cosa li va permetre matricular-se el 1940 a la
branca de Filosofia, pagant-se els estudis universitaris treballant com a
gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a
ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en
l'estudi de la VI Eneida de Plotí. Però després de tres anys com a ajudant de
càtedra abandonà el món universitari (1945). A continuació, impartí classes de
filosofia en diferents col·legis i acadèmies particulars, fins que la
contractaren a l'Instituto Aléniz de Badalona; el 1951 la van nomenar directora
d'aquest Institut.
Durant la seva estada a Badalona, va
compaginar aquesta docència amb les classes a l'escola Isabel de Villena de
Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de
l'Institut-Escola. En l'escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia,
exercia d'animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare, i
sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les quals va
escriure un dels seus primers textos dramàtics.
El curs 1952-53 va marxar a París amb una beca
de l'Institut de France per a cursar estudis a la Universitat de Sorbona. Va
assistir als cursos de Merleau-Ponty i de Marcel Bataillon.
Mentre era a l'escola d'Isabel de Villena va
fundar, amb Ricard Salvat, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, entitat
establerta a la Cúpula del Coliseum com a secció del Foment de les Arts
Decoratives, en relació estreta amb el Museu d'Art Contemporani que havia creat
Alexandre Cirici. Per aquesta escola, al llarg dels seus anys d'existència, de
1960 a 1970, van passar totes les personalitats relacionades amb el món del
teatre; en ella, Maria Aurèlia va fer d'actriu i de directora d'escena, a més
d'escriptora i adaptadora.
El 1967 va deixar definitivament el món de
l'ensenyament per a dedicar-se de ple a activitats literàries.
Activitats literàries
El 1947 va escriure Necessitem morir, novel·la
que ella mateixa qualifica com a gòtica i psicològica; va quedar finalista al
premi Joanot Martorell de 1948. Va ser reeditada el 1953. El 1948 escriví El
cel no és transparent, amb la qual obtingué el premi Joanot Martorell de 1949.
No la hi van publicar fins el 1963, després de reduir-la a la meitat i de
canviar-li el títol per La pluja als vidres.
El 1954 publicà L'altra ciutat, seguida de
Mme. Adà i d'Estranys presoners d'Arenys a Sinera (Barcelona: Selecta, 1955).
Inclou una novel·la, contes i una tercera narració en què parla del seu
encontre literari amb Salvador Espriu.
Tana o la felicitat (1956) és la primera de
les tres novel·les breus que Maria Aurèlia Capmany publicà entre 1956 i 1959.
Les altres dues van ser Ara (Barcelona: Albertí, 1958) i Traduït de l'americà
(Barcelona: Albertí, 1959), que serà reeditada amb ampliacions el 1980 amb el
títol Vés-te'n ianqui! El mateix any es publica Betúlia, que alguns crítics
consideren la primera novel·la important de Maria Aurèlia, i que representa
l'adopció d'una idea novel·lística que es reflectirà, igualment, a El gust de
la pols (1962), a Un lloc entre els morts (1967), i a Feliçment, jo sóc una
dona (1960).
També de final dels anys cinquanta és el
llibre Com una mà (1958), que reuneix vuit contes, alguns dels quals són
exercicis literaris a la manera dels seus autors predilectes. Després seran
recopilats, junt amb d'altres, al volum Coses i noses (1980), que conté la
major part de la producció curta de Maria Aurèlia Capmany.
El 1970 s'edita Pedra de Toc, I (Barcelona:
Nova Terra, 1970, amb segona edició el 1975). Publica, amb Carme Alcalde, El
feminismo ibérico (Oikos-Tau, 1970), i la seva novena novel·la Vitrines
d'Amsterdam (Barcelona: Club Editor, 1970).
A l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual li van
posar en escena, durant els anys seixanta, algunes obres com El desert dels
dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965). Escriví, en col·laboració
amb Xavier Romeu, una peça política, Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada
clandestinament el 1970. En aquests anys va introduir a Catalunya el teatre de
cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a
ésser representades al local barceloní La Cova del Drac, com Dones, flors i
pitança (1968) i La cultura de la Coca-Cola (1969), entre altres, algunes
d'elles realitzades en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover. Escriví, també,
amb la intenció de divulgar els clàssics, una versió teatral de Tirant lo
Blanc, estrenada a València el 1971. Aquest mateix any, el Grup d'Estudis
Teatrals d'Horta li va representar la seva obra més important, el drama
històric L'ombra de l'escorpí.
Després d'aquests anys d'intensa activitat, la
seva presència en els escenaris va ser cada cop menor fins al 1980, en què
estrenà la versió teatral d'Un lloc entre els morts; el 1981, l'adaptació d'una
peça de Goldoni, La viuda trapella, i el 1982 Món, dimoni i carn, sobre la
figura d'Anselm Turmeda.
A començament dels anys setanta, Maria Aurèlia
Capmany publicà Quim/Quima (1971) i el Jaqué de la democràcia (1972), inspirada
en la novel·la negra americana. Després d'un silenci de deu anys com a
novel·lista, Maria Aurèlia Capmany tornà al gènere amb Lo color més blau
(1982).
La personalitat de Maria Aurèlia Capmany, així
mateix, es manifesta també en la seva presència pública a la premsa, la ràdio,
la televisió i actes públics de diverses característiques, des de la
Universitat Catalana d'Estiu fins a conferències, cursos de divulgació cultural
o mítings polítics. Cal destacar la seva continuada col·laboració a la premsa,
des del Noticiario Universal fins a l'Avui, i també a Serra d'Or, on mantingué
durant anys la columna Dia rere dia, així com la seva tasca a la ràdio amb Història
de Catalunya (1977-1978), amb quaranta-cinc capítols i diferents guions de
televisió (Jaume I, Teresa que baixava les escales —sobre l'obra homònima de
Salvador Espriu—), i realitzà el guió per a la televisió La nina (sobre Casa de
nines, d'E. Ibsen). De 1978 a 1979 dirigí l'edició de l'espai televisiu Cita a
mitja tarda. L'octubre de 1979 es va dur a la televisió el seu guió Aquesta nit
no vindrem a sopar i, el desembre, La nit catalana. En aquestes dates, va
començar a sortir al mercat l'edició en casset de la seva història de Catalunya
radiofònica amb el títol Temps passat, notícia d'avui.
El 1979 Maria Aurèlia va ser premiada pel
Ministeri d'Afers Exteriors d'Itàlia per la seva tasca de difusió de la
literatura italiana, gràcies a les seves traduccions. També va ocupar la
presidència del PEN Club català, des de 1979 a 1983.
Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany:
Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany:
L’autora comença la seva novel·la amb paraules extretes de
les Mémories de Rigolboche: Ma «carrure» et ma position
m’ont crée une foule d’antagonistes, parmi mes compagnes surtout. Elles ont
répandu sur moi plus de calomnies qu’il n’en faudrait pour faire pendre un
homme. Heureusement que je suis une femme.[10] (El
meu prestigi i la meva posició m’han creat una pila d'antagonistes,
especialment entre les meves companyes. Han propagat sobre mi més calúmnies que
les que farien falta per penjar un home. Feliçment, jo sóc una dona.)
I fa servir també aquesta última frase per donar títol a la
novel·la. La traducció que en fa Capmany és indicativa del doble sentit que hi
vol donar. L’opció de traduir de manera literal l’adverbi heureusement per feliçment
–hauria pogut ser «sort que sóc una dona, per sort, afortunadament...»–,
li permet connotar la idea de felicitat i mostra la voluntat de destacar
l’orgull de ser dona.[11]
En el pròleg que dona inici al relat, la protagonista es
planteja la forma que han de tenir les memòries que ella mateixa es proposa
d’escriure i ens diu: He decidit, doncs, començar en primera persona,
després ja veurem. D’altra banda en Tudurí va tranquil·litzar-me l’altre dia
dient-me que tota la novel·la picaresca està escrita en primera persona. Els
novel·listes ho fan per fer-te creure que es tracta d’autèntiques confidències
[...]. Per què he d’abandonar jo aquesta primera persona autèntica? I
afegeix, fent seu l’agosarament del personatge: Diré més aviat, com la meva
estimada Rigolboche, «estimo tant la veritat, que quan hagi de fer elogis de mi
mateixa sacrificaré la modèstia».
Ma carrure
et ma position <m’ont
crée une foule d’antagonistes, parmi
mes compagnes surtout.Elles
ont répondu sur
moi plus de calomnies
qu’íl n’en faudriat pour
faire pendre un
homme, Heureusement que
je suis une
femme
Subscriure's a:
Missatges (Atom)