El  Laberint  de  la  felicitat

Alex  Rovira

Aquesta és  la  historia  de l’Ariadna  que  ho  havia  perdut  tot , i  de  sobte   va  tenir  molta  por,   si  li  faltava   la  salut. no  tindria  res,  fins  i  tot   les  ganes  de  viure.

Tenia  el  desig  de  desaparèixer es  trobava al bell mig  d’un  bosc  i  volia   que el  bosc  se  l’empasses  per  no  destorbar  a  ningú,  i  així  es  va  endinsar  en  el  bosc  dels  laments.

Estorada ,  va  avançar  pel  camí  entre  els  murs, les  parets  de  pedra  altíssims, es  trobava  de  nou   entre  parets  sense  poder  veure el  cel,   en  un  laberint  sense  sortida,  i el  pitjor  de  tot  era  que  no  sabia   on  era, ni  com  podia  sortir.

L’Ariadna  havia  perdut  el  sentit  de  la  vida  i estava  plena  de  dubtes , havia  oblidat  l’art  de  donar  i  rebre  amor,  es  va  oblidar  de  tenir  somnis   i  qui  no  somnia està  mort.

L’Ariadna a  través  de  totes les  persones  que  troba  en  el  laberint se’n adona que és  convenient  fer  neteja  d’opinions ,  va  començar  a  trobar  sentit  a  la  vida  , però  volia  anar   al  centre  del  laberint, tenia  clar  on  volia  anar . Al centre   d’ ella  mateixa.

L’Ariadna va veure el  cel  amb  els  estels  ,  va  trobar  la  papallona de  la  llum  i  les  sagetes   de  foc que li  van   fer  de   guia  fins  al  centre  del  laberint.

Quan  l’Ariadna va  arribar  el  centre  del  laberint  ,una  nena  plorava  desconsolada , havia  un  arc   amb  la  corda  trencada i  un  petit foc,  va tenir  la  impressió que  aquella  nena  era  qui  li  havia  enviat  senyals  de foc  cada nit , era  el  foc  de  l’esperança, l’Ariadna  va  sentir l’escalfor  d’una flama  en  el  pit  que  li  van  evocar  velles  sensacions  oblidades.

La  petita li  va dir:  sóc la nena  que  vas  ser i  havies  perdut.

Amb  els  ulls  plens  de  llàgrimes L’Ariadna va  sentir  la  necessitat d’abraçar-la, ara va  sentir   que la  nena  tornava  a  viure  dintre  seu.

Va  mira  la  papallona  de  la  llum  i  va  veure  com  s’enlairava fins  a  fondre’s  amb  el sol...En aquell moment  tots  els  murs  es  vam  desplomar.

L’Ariadna es  va  trobar enmig del bosc on  s’havia   quedat  adormida ,  quan  es  va  aixecar va  sentir  dins   seu  la  nena  que  havia perdut   i  va  tenir   ganes  de  córrer, riure,  estimar, en  definitiva  VIURE.

Aquesta  és  la història  de l’Ariadna crec  que hi ha  moltes ariadnes  perdudes en  el  laberint  de   la  vida.

Els  hi  aconsello que  llegeixin  aquests llibre ,  fa  reflexionar,  i aprendre  a  no  donar  importància a  les  coses  que  no  en  tenen

No veure  el  cel  gris , és  blau d’un   blau radiant ! i  et  sents  viva  quan  notes els  rajos de  sol en  la  teva  pell

Satur

Sentiments

Hi  ha  una  cançó  que  diu: Alguna cosa   falta  en  l’ànima  quan  un  amic  se’n va.

Així  em  sento, que  alguna  cosa  em  falta...

Em  sento  trista  molt  trista, tinc  la  sensació  d’estar  lligada  dins  d’un  túnel sense veure  la  sortida  i  amb  ganes  de  cridar. Per què?, això  passa  sempre  quan una  persona  se’n va.

Quan desperto de  matinada el  primer  pensament   es  per a  tu, et  veig  flotant com  si  irradiessis  llum, pau  i tranquil·litat, llavors  els  meus  ulls  s’humitegen, no  puc  parlar  amb  tu, no  puc  veure’t solament   queden  els  records.

Penso  en  la  gran  persona   que  vas  ser,  la  teva  bellesa  sempre  ha  estat  en  el  teu  interior.

Has sigut  com  les  roses  que  malgrat  de  ser  formoses no  saben  que  ho  són.

Per  a  mi  has sigut  important  i  formosa.

Descansa  en  pau. 04-03-2013

Satur 

He  llegit  a la  premsa  que a  França  ,s’ha  obligat   l’empresa  Danone ,  propietria d’Actimel  i  Activia  ,  a  modificar la seva  publicitat per  considerar-la  no  del   tot  honesta.

Altres  informacions   per internet  diuen  que  prendre  d’una  manera  indiscriminada   tants  bifidus  que  el  cos  s’acostumi i  deixi  de  produir-los.

Aquí    es  continua  passant  per   televisió  un  munt  d’anuncis  adreçats  a les  persones  grans ,  dones  i  infants.

Quan  decidiran  informar  adequadament?

Mentrestant  cal  mesurar   l’excel·lència  d’aquests  productes miraculosos.

Carmen Triano                                           

                            Villa de Mecenas en Tívoli, Italia, por Jacob Philipp Hackert, 1783.

                          

Mecenas

A  la  Roma  d ‘abans  de  Crist  ,  un  noble   d’origen  etrusc  va  decidir  destinar  al  foment  de  les  arts  i la  cultura part de   la  seva  fortuna. El  seu  gest va  crear  escola, la historia  ha  premiat  el  seu  fent que  dos  mil  anys  i escaig després  encara  portin  el  seu  nom,  com  si de  fills  seus es  tractes, tots  aquells  que  tenint  recursos sobrers  els  destinen  a  la  cultura  d’una  manera  altruista.

Aquesta  llei  actualment  regulada  per  llei i  segons  els  països  permet  desgravar  més  o  menys  impostos.

Espanya  està  pendent  que  el  ministeri  de  Cultura  prepara  la  reforma  d’aquesta  llei, sota   les  ordres  del  ministre  Wert ,  fins  ara  les  reformes  que  ha  portat  a  terme  pensem  en  Educació  no  han  estat  massa   encertades ,  esperem  que  aquesta  vegada  hi  hagi  millor  sort.

Desde  el  2012   el  món  de la  cultura  viu  una  situació  límit  per  tres  motius  :   Les retallades , la  pujada  de l’IVA  equiparant el  que  es  paga  per  la  Cultura  al  que  es  paga  pels  articles  de  luxe...Una  injustícia total .

Es  necessari  buscar  solucions  que  a banda  de tancar  subvencions  obrin  nous  camins  per  deixar  entrar  aquells  que  poden  alimentar la  Cultura.

Per què  no  es  pot  deixar  la   Cultura  sense  aliment.

Carme  Triano

PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra...

Si haguessis nascut en una altra terra

podries ser blanc, podries ser negre...
Un altre país fora casa teva,

i diries "sí" en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser més dolenta.

Tindries més sort o potser més pega...

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries..., podries...

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra

la tristesa d’ell podria ser teva.

Joana  Raspall

Centenari  Joana  Raspall

Neix el 1913 a   Barceloneta. Tot i que la família és del Masnou, accepta tenir la filla a la capital, per recomanació de la llevadora. Al cap de tres anys la família va a viure a Sant Feliu de Llobregat on decideix construir una torre, la casa on Joana Raspall ha residit sempre. Allí la porten a l’escola municipal, “la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el meu pare va voler que tingués una educació lliure”. La mare, d’origen francès, l’envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i rebre una bona educació. A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l’any següent i ella ja no torna a marxar més de Catalunya.

De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista. Des de la revista Claror de Sant Feliu, ella i altres joves inicien una campanya per demanar una biblioteca infantil per al municipi. Fan arribar la seva petició a Jordi Rubió, director de
la Biblioteca de Catalunya, que en conèixer Joana Raspall l’anima perquè faci els estudis de bibliotecària. Es prepara a fons les proves i accedeix a l’Escola de Bibliotecàries, on té de professors grans figures de la cultura catalana, com Carles Riba. En acabar els estudis, va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballa fins que s’acaba la guerra. Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco: totes dues viatgen amb els llibres fins a
la Biblioteca de Catalunya amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. Quan torna a casa, es posa a treballar d’administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

La represa de l’activitat literària, que havia deixat amb la guerra, té lloc un cop acaba el conflicte; “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí“. Així, Joana Raspall comença a escriure i a publicar versos i textos en català en els espais clandestins o més o menys escapats de la censura: Jocs Florals, concursos, festes populars… També fa classes de català i comença a crear fitxes amb mots sinònims que, de mica en mica, va ampliant; la tasca, completada per Jaume Riera, veurà la llum com al seu primer diccionari. Al de sinònims seguiran els altres dos diccionaris, el de locucions i frases fetes i el d’homònims i parònims, amb Joan Martí.
Participa en el I Congrés de Cultura Catalana; des d’aquest congrés, juntament amb altres amants del teatre infantil en català, promou la creació de la col·lecció de teatre infantil en català a l’editorial Edebé.
La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna a conèixer a través del vessant de la poesia infantil; el primer llibre apareix el 1981, però és sobretot a finals dels anys noranta quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bon dia, poesia el 1996, Versos amics el 1998, Concert de poesia el 2004… Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d’oferir al públic infantil català l’accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l’oferta era malauradament molt poc extensa. També publica tres llibres de poesia i el 2007 la seva primera novel·la, Diamants i culs de got. El 2008 es prepara la publicació d’un recull de narracions, El cau de les heures.

Joana Raspall forma part de la junta creadora del Premi Martí Dot de poesia, del qual n’és membre del jurat. Col·labora en la revista Va i ve de Sant Feliu durant tota la vida de la publicació, amb una secció fixa sobre llengua. Participa en tertúlies literàries a la seva ciutat, visita escoles i participa en xerrades i actes literaris i, sobretot, no deixa mai d’escriure poesia.  

c

Davant  els  irònics  i  poc  afortunats   comentaris  que  en  el  programa   Arusitys  es  va  fer  sobre  el  comportament  del  cardenal  Jean-Louis  Tauran.

Poso  al vostre  abast  la informació  que  he  trobat   a  Internet    a  la  pagina: “te  interesa.es Religión”.

Per  fer  palès  la  importància  abans  d’emetre  un  judici,  la  informació  del  fet  i  del  personatge

El cardenal Jean-Louis Tauran va anunciar el Papa lluitant contra la seva greu malaltia  de Parkinson.

Jean-Louis Tauran, francès de 67 anys , ha estat el cardenal encarregat d'anunciar el 'Habemus Papam' des del balcó de la Basílica de Sant Pere en ser l'anomenat 'protodiácono', és a dir, el cardenal més antic del Col·legi Cardenalici.

Tots els que estaven a la plaça de Sant Pere o seguien el moment per televisió han pogut comprovar com el responsable d'anunciar al nou romà Pontífex Francesc I, cardenal Bergoglio, es trobava molt feble i tremolós.

La causa no és altra que una greu malaltia de Parkinson que pateix Tauran, i que ha deteriorat el seu aspecte físic de manera notòria en els últims temps.

El primer signe d'una possible malaltia es va detectar a l'abril de 2012, quan va caure malalt mentre concelebra la missa del Diumenge de Pasqua amb el Papa Benet XVI, i va haver de ser ajudat a abandonar l'altar per descansar.

Tauran va seure costat de l'altar, i allí va romandre tota la celebració eucarística, després d'haver patit un desmai, que llavors es va atribuir a la calor que feia a la Plaça de Sant Pere, però que posteriorment s'ha demostrat que es tractava d'un primer avís del Parkinson que pateix.

Nascut a Bordeus (França), Tauran parla castellà, anglès i italià i és membre del cos diplomàtic del Vaticà des de 1975. De fet, presideix el Pontifici Consell per al diàleg interreligiós i, gràcies entre altres punts a la seva dilatada experiència internacional, és el principal encarregat de les relacions amb el món musulmà.

Plataforma d’afectats  per  la  Hipoteca

Les 1.402.854 signatures que  es  van  recollir  entre  els  ciutadans  partidaris de  modificar  la  llei  hipotecaria han  convençut  als  diputats  del PP al Congrés que  van  canviar  la  seva  opció de vot en  el  últim moment  i contra  pronòstic.

Esperem   que  finalment  la  força  del  poble  aconsegueixi  despertar  la  consciència  de  tots aquells  que  rebutjaven  la  reformar de  la  llei,   deixant  a  tanta  gent  indefensa sense  casa   , fins  i  tot  a  famílies  amb  nens   i  persones  grans  al  seu  càrrec ,  motiu  de  desesperació  i  suïcidis.

Fins  i  tot el  Tribuanl de  Justícia  Europeu   ens  ha  donat  la  raó  i  ha  condemnat   la  llei  hipotecaria Espanyola  ,qualificant-la  de  abusiva i il·legal

Vivim moments   molt   tristos   i difícils  i  s’ha  de  trobar  una  solució  solidaria  per  a  tothom.

Voler  es  poder!

Hi  ha molts  pisos  buits  cal  omplir-los  amb  aquells  que  ho  necessitin.

La  solidaritat  i  l’esperança  per  a  tothom!

Margarita  Tejido

Sant  Pare  Francesc

Ha  estat poc després de les set de la tarda, 13 de març, quan la xemeneia de la Capella Sixtina ha tret la fumata blanca indicativa de que els 115 cardenals tancats al conclave han aconseguit trobar un consens de dues terceres parts per escollir el successor de Benet XVI.

 L'elecció del nou Papa ha arribat a la segona jornada de votacions i després de dues 'fumates' negres, una la tarda de dimarts i una el matí d'aquest dimecres. Minuts després de la fumata blanca, les campanes de la Catedral de Barcelona i de moltes esglésies d'arreu del món han començat a repicar per celebrar l'acord en l'elecció del nou Papa.

El cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio serà el nou Sant Pare amb el nom de Francesc. Així ha estat anunciat poc després de les vuit del vespre, una hora més després que la fumata blanca ha indicat que el conclave ja havia escollit successor de Benet XVI.
Bergoglio era fins avui el cardenal de Buenos Aires, té 76 anys, és jesuïta i és el primer papa americà. De fet, és el primer cop que els cardenals trien un pontífex de fora d'Europa.

Milers de fidels esperaven a la plaça de Sant Pere la primera aparició del nou Sant Pare, que cap a un quart de nou ha sortit al balcó ja vestit amb la tradicional roba blanca de la seva dignitat,  per  impartir l'oració "urbi et  orbi"  i  va  demanar  als  fidels que  resessin  per  ell. Els   cardenals  han  anat  a  cercar  el  papa  gairabé  a  la  fi  del  món,  però  som  aquí va  dir.
Tot  seguit, va  demanar  per  pregar  per al  papa  emèrit  Benet XVI i  va  anunciar  que  aniria  a resar  a  la  Mare  de  Déu  perquè  tingués  cura  de  Roma .
El  Sant Pare  Francesc va  demanar  als  fidels a  fer  el  camí  conjuntament amb  ell, un  camí  d'amor  i  fraternitat  i  confiança.

La  seva  senzillesa  i  humanitat  ens  va conquerir   el cor  i  amb  la  immediatesa d’un   llamp   els  seus  gestos i les  seves  paraules ens   van  omplir   d’esperança, obrint  camins d´amor.

Una  nova  etapa  s’obre  a l ‘església    i  al món

Paraules

Continuem  omplint  el  bagul  de les  paraules

Eixordador. Un  fort  soroll  ,deixar  sord  a  algú  mentre  aquell  dura. / Cast.  Ensordecedor

Malenconiós. Tristesa  vaga  però  pregona  i  permament./ Cast. Melàncolico

Embolcallant .Bolcar ,cobrir . / Cast Empañar/

Embolcallar  un  cadàver. /Cast.  Amortajar

Embolcallar   una  cosa una  muntanya , un  paisatge ,  els nuvols , la  boira./ Cast. Envolver

Nafra,  herida  . / Cast.  Lllaga

Margarita  Tejido

Impressions

Impressions

El  Laberint  de  la  felicitat .Alex  Rovira  i Francesc  Miralles

Encara que  la  teva  finestra  sigui  molt  petita,  el  cel  continua   sent  igual  de  gran

En  començar  a  llegir  aquest  llibre   de seguida  vaig  adonar-me  que  ens  provocava  molts  sentiments  que  ens  portaven  a  pensar.

Sempre  hi  haurà   una  sortida  de  tots  els  problemes.

Sempre  s’ha  de  pensar  en  positiu  i  desitjar  amb  força    i  repetir   moltes  vegades  allò   que  volem  aconseguir  ,  crec  que  la  frase   que  reflecteix  aquest  pensament  és  aquesta.

En  projectar  els  teus   somnis els  vas  començar  a  construir .

Al  llarg  de  la  meva  he  vida  he   aconseguit  moltes  coses  que  desitjava  profundament.

La  seguretat  en  aconseguir   els  meus  desitjos  els  transmetia  a les  altres  persones  convençuda  de  la  meva  força  per  fer-los  REALITAT.

El  treball,  la  il·lusió  , el  coratge   i  les  ganes  van  ser els  ingredients  necessaris  per  aconseguir  la  meva  petita casa al  poble  on  vaig  néixer. 

Margarita  Tejido

Pensaments

Conclusions

Estem  a  punt  d’acabar  el  llibre  ,  la  seva  lectura  m’ha  aportat molts moments  de  reflexió.

Els  pensaments  que  ens  ha  sabut  transmetre   han  estat  la  clau  que  ha  obert  la  porta per  trobar-te  amb  situacions que  a vegades  passaven  pel  nostre  costat  sense  saber  llegir   el missatge.

Així  doncs   us  transcric  novament  aquelles  frases  que  m’han  colpit.

Qui  no  somnia  està  mort  a  la    vida.

La  majoria  d’obstacles  que  trobem  els   creen  nosaltres , perquè  tenim por  d’acomplir    els  nostres  somnis.

Riure  és  el  dissolvent  universal  de  les  preocupacions.

Només  hi  ha  una  manera  de  ser  feliç: viure   per  als  altres.

Intenta  ser  sempre   feliç, perquè  no  se  sap  mai  qui  s’enamorarà  del  teu  somriure.

Les  persones  a  qui  els  aterra  la  idea   de  morir,  en  realitat tenen  un  gran   anhel de

De  vida,  però  no  gosen  viure-la  tal  com  els  ho  dicta  el cor.

Per  això temen  morir  perquè  els  causa  amargor  abandonar aquest  mon,  sense haver  acomplert  la  seva  missió.

Fidela  Villanueva

Any Salvador Espriu

Exposició Viladecans- Sinera

Aquest  any  en  motiu  del  Centenari del naixement  del  poeta   català  Salvador  Espriu, el  nostre  grup  de  lectura  fa  un  recordatori de  les  obres   sempre  vigents .

Per  aquest  motiu , hem  assistit   a  l’exposició homenatge,  que a  la  Sala  Ciutat  presenta Viladecans-Sinera.

Traslladar  la magnífica poesia  de  Salvador  Espriu, a llenguatge visual  , ha  estat  un  repte,sobradament  aconseguit,

El  llibre  Sinera ,les 25 pintures  originals  i  els audiovisuals són  una  fidel  interpretació del univers  mític del pensament  espriuà.

Sinera  en  un marc  atemporal ha  aconseguit que  esdevingués el  mite d’un  món  perdut,  d’una banda  el seu món  d’infant  i d’adolescent esfondrat  a  causa  de  la  guerra  civil, de  l’altra ,  el  seu  país  Catalunya.

El pintor combina trets propis d’Espriu amb altres de simbòlics extrets de l’imaginari col·lectiu català.

 Joan-Pere Viladecans ha seleccionat també matèries primeres, com sorra de platja, cendra i blauet, una picada d’ullet a la infància d’Espriu a Arenys de Mar.

Però no es tracta només d’un homenatge a l’Espriu literat. La mostra posa a l’abast del visitant testimonis documentals, com cartes, anotacions biogràfiques i fotografies, que evidencien l’estret vincle que el pintor, des de molt jove i malgrat la diferencia generacional, va mantenir amb el poeta.

"Jo no he volgut il·lustrar ni interpretar sinó acompanyar l'obra d'Espriu, concretament Sinera, que és el poble, el país, el mite que Espriu crea a partir del desencís de la Guerra Civil i de la destrossa col·lectiva que hi va haver. Sinera en llatí vol dir 'cendres', i cendres és el que es va trobar tota aquella generació", explica Viladecans.