divendres, 19 d’agost del 2016

Plàcid Garcia Planas




Garcia-Planas Marcet (Sabadell, 1962) és un periodista català, llicenciat en Ciències de la informació per la Universitat de Navarra. És fill de l'empresari tèxtil Josep Garcia-Planas Cladellas, alcalde de Sabadell durant el franquisme i Medalla d'Or de la ciutat. Des del 15 de març de 2016 és director del Memorial Democràtic.

Reporter de la secció d'internacional de La Vanguardia des de 1988, ha estat enviat a diferents fronts, com el dels Balcans (on va cobrir els diversos episodis de la guerra de l'antiga Iugoslàvia, de 1991 a 1999) i el del Pròxim Orient (tant en la Guerra del Golf, 1990-91, com en la de l'Iraq, 2003). Ha informat des de l'Afganistan, i ha estat un dels pocs europeus que ha aconseguit entrar a Kandahar, la ciutat emblemàtica dels talibans, on s'ha disfressat de paixtu per evitar el risc del segrest.
«             Els reporters de guerra, de la guerra i del diari que sigui, tenim el mateix problema: com adverbiar el patiment, com adjectivar la foscor, com puntuar la mort            »
— Plàcid Garcia-Planas

Plàcid Garcia-Planas ha col·leccionat comunicats d'exèrcits, cartells i flyers propagandístics de l'exèrcit nord-americà encoratjant als militars iraquians a desertar sota l'amenaça de l'atac (1991) o bé permisos militars autoritzant-lo a circular per llocs restringits a les guerres de l'Afganistan (2009-2010). El seu interès per peces simbòliques l'han dut a conservar fragments d'objectes obtinguts en llocs destacats un cop destruïts com un fragment d'un plat de la residència de Gaddafi a Brega després de l'assalt (2011) o objectes militars com una màscara antigàs de la guerra del golf (1991). L'art és present a l'exposició a través de fragments d'obres amb símbols militars i de líders polítics recuperats després de la destrucció com un tros d'un monument a Saddam Hussein destruït per xiïtes a Bàssora (2003) o bé objectes quotidians que han esdevingut peces d'art essent intervinguts com bitllets iraquians amb la cara de Saddam Hussein als que se'ls hi ha afegit la imatge de la nina Barbie com a símbol d'intervenció occidental. També es mostren objectes personals i eines de treball de Garcia-Planas com a periodista i roba militar de camuflatge i protecció. Hi ha peces curioses com joguines amb referències militars com un nino antiestrès amb la figura de Saddam Hussein o souvenirs macabres al·lusius a episodis històrics dramàtics com un encenedor amb la forma de les torres bessones de Nova York essent atacades (2001).[3]

El 2012 es va inaugurar a l'Arts Santa Monica l'exposició : L'Arxiu del corresponsal de Guerra. Col·lecció Plàcid Garcia-Planas mostra objectes simbòlics de les guerres de què ha estat testimoni el periodista Plàcid Garcia-Planas com a reporter de La Vanguardia des de l'any 1988 fins a l'actualitat i d'altres conflictes bèl·lics anteriors. Al llarg dels anys, el corresponsal de guerra ha anat col·leccionant objectes que remeten a la realitat de les guerres i dels esdeveniments històrics que ha presenciat; es tracta d'objectes que sovint han estat protagonistes i motors narratius dels seus articles. La col·lecció que es presenta a l'Arts Santa Mònica són peces que traslladen al visitant a països i èpoques històriques per la via del detall, tot evocant situacions de conflicte i crisis humanitàries a partir d'objectes.





Jazz al despatx de Hitler

JAZZ AL  DESPATX  DE  HITLER    de   Plàcid  Garcia-Planas



Què és el que explica millor la guerra? Les ofensives de l'exèrcit afganès contra els talibans o l'ànsia dels soldats per gravar el combat als seus mòbils Nokia? On rau la notícia?, en el fet que Bet Furik és el poble de Cisjordània d'on han sortit més «màrtirs» o que el primer suïcida es va esclatar a si mateix vestit amb la samarreta del Real Madrid i el segon amb la del Barça? Què és més desconcertant?, que el pas fronterer on va començar la Segona Guerra Mundial és avui dia una zona gai o que just el lloc on van penjar Mussolini és, ara, un McDonald's?Plàcid Garcia-Planas, un dels periodistes més destacats de La Vanguardia, ens relata com la paradoxa -i paral·lelament el dolor i la malenconia- és, potser, la manera més eficaç d'explicar l'atrocitat de les guerres actuals. 

Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.
Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història   de  sempre ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.
L’escriptor  va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc, una  llibreta   senzilla  on  queden  reflectits  els  sentiments  d’aquelles  imatges  sagnants , posant cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no explotenI, així, anomena tots i cadascun dels conflictes ,les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).