diumenge, 27 d’octubre del 2019

Biografia Simonetta Agnello










Biografia
Simonetta Agnello va néixer a Palerm en el si d'una família aristocràtica i es va criar a Sicília , fins que el 1965 va obtenir una beca Fulbright , amb la qual va iniciar estudis de Dret a la Universitat de Kansas , concloent al Regne Unit, on es va especialitzar com advocada en matèria de menors i violència domèstica . [1] [2]

Des de 1972 resideix a Londres , on va fundar el 1979 un bufet d'advocats al barri de Brixton , especialitzat en defensar les comunitats musulmana i africana, [3] que va ser també el primer despatx a tenir una secció especialitzada en violència intrafamiliar. [1] Ha estat professora de Dret de menors a la Universitat de Leicester i durant vuit anys va presidir a temps parcial el Special Educational Needs and Disability Tribunal, [2] un tribunal que coneix de les apel·lacions contra les decisions administratives de les autoritats educatives locals sobre nois amb necessitats educatives especials . Des 2012 col·labora amb la Global Foundation for the Elimination of Domestic Violence.

Agnello va debutar com a novel·lista el 2002 amb La Mennulara (una paraula siciliana per "recol·lectora d'ametlles"), que va ser traduïda a 19 llengües. Des de llavors ha publicat, sempre en italià, almenys altres sis novel·les, majoritàriament ambientades en la seva Sicília natal, així com textos autobiogràfics i llibres de cuina. En 2019 ha publicat una nova versió de La Mennulara, incloent alguns capítols omesos en l'edició original. [4]

Simonetta Agnello està casada amb el ciutadà britànic Martin Hornby i té dos fills. Un d'ells, George, pateix esclerosi múltiple . Amb ell va protagonitzar el 2013 el docu-reality Io & George, emès en sis capítols per Rai 3 , que representa un viatge de Londres a Sicília, amb l'objectiu de sensibilitzar sobre les persones amb discapacitats.

Resultat d'imatges de Imagenes als tía marquesa Simonetta Agnello




La tia marquesa de Simonetta Agnello Hornby
Costanza Safamita és filla d'una rica família de terratinents a la Sicília del segle XIX; el seu pare, el baró Domenico, l'adora, la seva mare l'odia. Pèl-roja i de trets que la porten a semblar «d'una altra raça», creix entre les dones del servei. Per voluntat del seu pare, Costanza, i no els seus germans, heretarà les riqueses i el prestigi de la família. Molts anys després, Amalia Cuffaro, la seva nodrissa, serà qui a poc a poc desvetlli la vida de Costanza, la tia marquesa: el seu abandonament de la tranquil·la vida de províncies pel bulliciós món palermitano, la seva turbulenta vida matrimonial, el seu enfrontament amb la Màfia i seva sensació de no pertànyer a cap d'aquests mons. El retrat d'aquesta dona excepcional, inconformista i contradictòria, es retalla no només sobre el rerefons d'una saga familiar ple de passions, crueltat, enganys i abusos de poder, sinó sobre tota una època crucial de la història de Sicília: la fi del regnat borbònic i l'arribada dels Savoia, l'ascens del poder mafiós al camp i les últimes raneres d'una classe aristocràtica en decadència, símbol d'un univers ja perdut. Després de l'èxit de la seva primera novel·la, La Mennulara, Simonetta Agnello Hornby ens regala aquesta nova història, ambientada també a Sicília, i centrada de nou en un personatge femení, aquest cop, però, pertanyent a l'aristocràcia vuitcentista.



diumenge, 7 de juliol del 2019

Biografia Neus catala







Imatge relacionada




Biografia de Neus Català

Neus Català va néixer el 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Dos anys més tard va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col•laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück, un camp situat a 90 quilòmetres de Berlín. Se’l coneixia també com el camp de les dones perquè, entre 1939 i 1945, hi van ser registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir més de 92.000 persones. Posteriorment al camp de Flossenburg. Neus Català va passar 15 mesos als camps de la mort, com ella els anomena.

Va ser alliberada per l’Exèrcit Roig el 8 de maig de 1945. En aquell moment es va comprometre a treballar per la memòria de les persones que hi moriren. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme.

No es considera una excepció sinó una testimoni. Des de 1965, cada cinc anys, Neus Català hi peregrina per retre homenatge a les dones que hi van morir i per fer memòria del que va succeir. La seva pell canvia de color quan hi entra però considera el seu deure divulgar el que ha estat la deportació femenina republicana que, segons diu, és l’oblidada entre els oblidats. Als 87 anys va col•laborar en l’obra de teatre Las Reinas, estrenada en les instal•lacions del camp de Ravensbrück, que explica la vida de les dones al camp d’extermini. Les “reines” és com s’anomenaven les joves poloneses que els nazis van fer servir per als seus experiments “científics”.

Neus Català explica que la clau de la seva supervivència als camps de concentració estava en el seu pensament, que era als Guiamets, i en el riure. L’ajudava recordar la seva infància rebel, l’alegria de la joventut, els temps de l’organització de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, l’haver dut a bon port els 182 infants de la colònia, l’acompliment estricte dels seus deures amb la Resistència, el fet de resistir els interrogatoris i de no haver denunciat ningú. Es repetia “No em moriré perquè no em vull morir”. La solidaritat, la lluita, l’alegria, les ganes de viure i també la sort, com ella mateixa reconeix, li van permetre passar un dia rere un altre i allargar la vida fins a l’alliberament.

All llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos actes de reconeixement entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2005 i el dels mitjans de comunicació, que la proclamaren Catalana de l’Any el 2006 per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück.

El 2014, als seus 99 anys, la ciutat de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. El 9 de març va rebre a mans del president Artur Mas la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva lluita per la justícia social i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats als camps d’extermini nazis i la defensa dels drets humans.

 Mort: 13 d’abril de 2019 (103) Els Guiamets 



Un cel de plom de La vida de Neus Català



Resultat d'imatges de Imatges Neus Catala



NEUS CATALÀ, UN CEL DE PLOM
La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant.

 Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: "Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres." Va sobreviure a l'horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

 Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història




Gracies  per  aquest  llibre  escrit  amb  amor  sensibilitat  i  coratge. Ingredients  necessaris  per  poder  transmetre,  els  fets  i  el  pensaments  d’aquesta  dona  extraordinària

dimecres, 26 de juny del 2019

Prepópolis












Petrópolis  la  ciutat  fundada per l’Emperador Pedro  per  a  la  seva  dona Maria Leopoldina d'Àustria


La història de Petrópolis s'inicia molt abans de la seva fundació oficial, a causa que la seva ubicació està profundament lligada al que es va conèixer com el Caminho Novo, un camí construït per millorar la connexió entre Rio de Janeiro i Mines Gerais, on hi havia les principals mines d'or i pedres precioses del país i que eren embarcades pel port de Rio amb destinació a Portugal.
Va ser l'emperador Pere I qui va concebre el somni de crear una gran residència d'estiu que estigués a l'altura de les residències de vacances que la reialesa acostumava tenir a Europa. El clima suau i l'exuberant vegetació de la regió van seduir a l'emperador des que la va visitar per primera vegada en 1822, per la qual cosa anys després va comprar diversos terrenys per aixecar el que va pensar cridar el "Palau dóna Concòrdia". Tristament per a Pedro I, l'obra mai es va realitzar ja que a l'abril de 1831 va ser obligat a abdicar i a tornar a Portugal.
A mitjan segle XIX l'estabilitat econòmica i política s'havia recuperat en l'imperi brasiler i va ser en aquest moment quan l'Emperador Pere II va reprendre el somni del seu pare. El projecte va estar a càrrec de Paulo Barbosa da Silva, majordom de la Casa Imperial, i de l'enginyer alemany juliol Frederico Koeler i no es va limitar només a construir un palau d'estiu sinó que va ser la planificació urbanística de tota una població, que va incloure la donació de terres a colons provinents de diversos països europeus, principalment d'Alemanya.
Petrópolis es va convertir així en la residència de l'emperador durant llargues temporades d'estiu que arribaven a durar fins a sis mesos, el que va atreure gran presència d'aristòcrates, polítics, diplomàtics i rics empresaris que van construir bells palauets, alguns dels quals encara es poden veure.
Petròpolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial Rio de Janeiro
Petrópolis conserva amb cura l'herència arquitectònica de l'època imperial
Amb la proclamació de la República el 1889, la família imperial va ser obligada a exiliar-se, però la ciutat no va perdre la importància que havia adquirit. De fet, Petrópolis va arribar a ser per vuit anys la capital de l'Estat de Rio de Janeiro durant la Revolta de l'Armada contra el govern del Mariscal Floriano Peixoto, que va obligar a transferir a Petrópolis el govern en 1894.



divendres, 21 de juny del 2019

Stefan Zweig









Stefan Zweig



El món d’ahir. Memòries d’un europeu és l’autobiografia de l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942), publicada pòstumament el 1944.
L’obra és un recull de records personals i professionals de l’autor des de la seva infantesa fins poc abans de la seua mort, però no de manera sistemàtica, sinó segons la importància que li concedia Zweig als fets de la seva vida. Per exemple parla molt poc dels seus èxits i de la seva popularitat, deguda a les seues novel·les, biografies i obres de divulgació cultural que van ser molt ben rebudes en la seua època. Un dels motius del seu èxit va ser que les seves obres estan molt ben escrites, tenen arguments molt atractius com relats històrics o vitals èpics, i també tenen un caràcter pedagògic molt sincer i sense cap rastre de supèrbia o condescendència intel·lectual.
Zweig en aquesta autobiografia a més a més es dedica a analitzar el món que li va tocar viure. Primer el món aparentment tranquil i estàtic d’abans de la Primera Guerra Mundial, a l’Imperi Austrohongarés, per passar a narrar tot seguit l’horror de la guerra, la Gran Guerra, el “suïcidi d’Europa”, i les seuvs dramàtiques conseqüències en la consciència europea. L’auge del nazisme serà un capítol trist d’una Europa que Zweig veu que s’aboca altra volta cap al desastre. Per a ell només quedarà l’exili, ja que és un autor d’origen jueu, heterodox i cosmopolita, que no té cabuda en aquestos països que tant estima. Zweig reivindica una ciutadania europea comuna, culta, tolerant, pacífica i no accepta ni vol entendreaquesta Europa cada volta més fanatitzada, més violenta i destructiva.
Una altra part important d’aquestes memòries seran les relacions de Zweig amb alguns dels principals personatges de la cultura de l’època, com Rilke, Rolland, Thomas Mann, Hermann Hesse, Sigmund Freud o Salvador Dalí. Aquests personatges són d’un país que no està als mapes, sinó en la ment de les persones. Són gent inquieta, culta i amb esperances d’un futur millor, però en poc temps es trobaran separats per fronteres artificials, ràpidament fortificades amb armes i crits ensordidors, de ferro i metralla, hostils i destructives. Açò serà el que provocarà la mort primer anímica i després física d’Stefan Zweig, un esperit massa culte, sensible i tolerant per a l’època que li va tocar viure.Biografia més detallada
Stefan Zweig (es pronuncia /tsvaik/) va nàixer a una família rica. Son pare era fabricant tèxtil i sa mare era filla de banquers italians. Va estudiar a la Universitat de Viena, on es va doctorar en filosofia. També va realitzar cursos sobre història de la literatura, que li van permetre conéixer a la vanguàrdia cultural vienesa de l’època, com Rainer Maria Rilke. Ja de ben jove va començar a publicar poemes i alguna novel·la. Zweig va desenvolupar un estil literari molt personal: juntava una acurada construcció psicològica dels seus personatges amb una brillant tècnica narrativa que captivava al lector des del començ del llibre. A més de les seuvs pròpies creacions en teatre, periodisme i assaig, Zweig, com a bon políglota que era, va treballar en traduccions d’autors sobretot francesos com Verlaine o Baudelaire.
El 1913 es va instal·lar a Salzburg, on va viure durant quasi vint anys de manera alterna, ja que també va realitzar gran viatges gràcies a la solvència econòmica de la seva família. Degut a aquests viatges va adquirir un gran sentiment de tolerància que ha quedat plasmat a les seves obres.
Durant la Primera Guerra Mundial es va exiliar a Zúrich (Suïssa) per les seues conviccions antibel·licistes, encara que va arribar a servir en l’exèrcit austríac per un breu període de temps com a oficinista, per haver sigut declarat no apte per al combat. Durant aquest període publica la seua obra antibèl·lica Jeremiah. A Suïssa va conéixer a tot molts escriptors i intel·lectuals de tota Europa que com ell estaven en contra de la guerra, com Romain Rolland, Hermann Hesse o Thomas Mann.
Després de l’armistici de 1918 va tornar a Àustria i va patir els greus efectes de la inflació de postguerra. Com a intel·lectual compromés Zweig es va enfrontar a les doctrines nacionalistes i l’esperit de revenja de l’època.
El 1927 va publicar Moments estel·lars de la humanitat, una obra formada per diversos relats històrics breus, i que és una de les seues obres més populars.
Quan els nacionalsocialistes van anar conseguint més poder a Àustria, Zweig es va traslladar un temps a Londres. Degut a ser de família jueva, encara que ell mai mostrà actituds religioses, prompte va començar a tenir problemes, malgrat la seua fama. El 1936 els seus llibres van ser prohibits pel règim de Hitler, i eixe mateix any va publicar Castellio contra Calví. Consciència contra violència, un al·legat a favor de la tolerància i contra el fanatisme.
Aleshores va començar un període d’exili per diversos països fins que va aplegar a Brassil el 1941. A la ciutat de Petrópolis, junt a la seua esposa, desesperats per l’hecatombe de la guerra i pel futur d’Europa, el 22 de febrer de 1942 es van suïcidar.



Carta que va deixar Stefan Zweig




Carta  que  va  deixar  Stefan Zweig





Fa 70 anys, un 23 de febrer de 1942, l'escriptor d'origen vienès Stefan Zweig es va suïcidar amb la seva dona a la ciutat brasilera de Petrópolis, on tots dos van anar a parar després de l'exili obligat per les accions empreses contra la comunitat jueva pel règim nazi.

La seva agudesa i el seu talent es van conjugar per crear una de les obres més prolífiques de la llengua alemanya, destacant especialment en la novel·la i la biografia, explorant amb aquest últim gènere a les més variades personalitats, de Fouché, "el geni tenebrós", a Magallanes, Dostoievski, Freud i moltes altres figures decisives de l'esdevenir històric.

Abans de morir l'escriptor es va acostar als directius de la Biblioteca Nacional d'Israel per llegar a la institució el seu arxiu i els seus objectes personals. I és precisament l'Arxiu Stefan Zweig d'on prové aquest que seria l'últim text concebut i executat per l'autor.

"Cada dia he après a estimar més aquest país i voldria no haver hagut de reconstruir la meva vida en un altre lloc després que el món de la meva pròpia llengua es va enfonsar i es va perdre per a mi, i la meva pàtria espiritual, Europa, es va destruir a si mateixa.

"Però per començar tot de nou un home de 60 anys necessita poders especials i el meu propi poder s'ha desgastat després d'anys de vagar sense seient. Per això prefereixo acabar la meva vida en el moment adequat, just, com un home per a qui el seu treball cultural va ser sempre la més pura de les seves alegries i també la seva llibertat personal -la més preciosa de les possessions en aquest món.

"Deixo salutacions per a tots els meus amics: potser ells visquin per veure l'alba després d'aquesta llarga nit. Jo, més impacient, em vaig abans que ells ".

divendres, 24 de maig del 2019

Biografia Marc Pastor













Marc  Pastor

Barcelona, Barcelonès, 12 d’octubre de 1977
Graduat en criminologia, forma part de la secció científica del cos dels mossos d’esquadra. L’any 2007 es donà a conèixer amb la novel·la Montecristo, que narra les aventures bèl·liques d’uns republicans espanyols fugits de Mauthausen que s’enfronten a Himmler. El 2008 publicà La mala dona, sobre el personatge històric d’Enriqueta Martí, “Vampir del carrer de Ponent”, amb la qual obtingué el premi Crims de Tinta, novel·la que ha estat traduïda a una dotzena de llengües. Posteriorment ha publicat les novel·les L’any de la plaga (2010), Bioko (2013), Farishta (2017) i Els àngels em miren (2019).

La Mala dona de Marc Pastor




La mala  dona   de  Marc Pastor

Efectivament, La mala dona és una novel·la amb un peu i mig en aquesta realitat (tan sobrevalorada en la literatura), però no podem menystenir tampoc aquest altre mig peu, que de tant en tant trepitja la línia que separa aquest món de l’altre, del fictici i irreal. El llibre, com a aquestes alçades ja deu saber tothom, aborda certament el cas real de la coneguda com a “vampira del carrer Ponent”, o “de Barcelona”. Enriqueta Martí. Una segrestadora, proxeneta i assassina de nens que va existir a la ciutat comtal aquella època, però que la història s’ha encarregat de distorsionar fins a convertir en una autèntica llegenda negra de la ciutat. El nostre particular Jack l’Esbudellador.

Al davant, o darrere els seus passos seria més encertat de dir, hi trobem una parella de policies de maneres expeditives i vides poc edificants. L’inspector Moisès Corvo i el seu company Juan Malsano seran els únics interessats en esbrinar què s’amaga al darrere de la desaparició de diversos fills de prostitutes, la qual cosa els durà pels ambients i les situacions més sorprenents i irreals que ens puguem imaginar. Barcelona és territori literari, i aquesta no és la primera parella policíaca que s’hi passeja, a través de les pàgines d’un llibre. Potser sigui cosa meva, però sempre que llegeixo sobre algun detectiu canalla barceloní em resulta impossible sostreure’m al record de Pepe Carvalho, del gran Vázquez Montalbán, o al d’aquell hilarant detectiu anònim i una miqueta boig d’Eduardo Mendoza, dos dels autors que millor han sabut retratar l’ànima popular i pintoresca de la Barcelona preturística. Ara bé, en la parella Corvo-Malsano també hi ha molt dels clàssics Dupin i Holmes. Al primer li deu la truculència d’aquells famosos “Assassinats de la rue Morgue”, el primer relat detectivesc que s’ha escrit mai; al segon, el model de la parella detectivesca, que tan pròdiga ha estat tant en literatura com en cinema: si Corvo fa de Holmes, Malsano actua en el paper de Watson. Això, sumat al relat de Robert Louise Stevenson “Els lladres de cossos” conforma el canemàs sobre el qual se sustenta la part argumental de la nostra novel·la.

Però ja he dit que Pastor deambula per la fina línia que separa realitat de ficció. I si els referents dels seus personatges són arquetípics de la novel·la realista (aquells que basen les seves accions en un ús absolut de la raó i l’intel·lecte), en canvi les maneres de Corvo són menys racionals i més intuïtives, i en més d’una ocasió palpem el menyspreu del nostre detectiu pels seus homòlegs de la ficció. La mala dona es basarà en un cas real, però Pastor no pot dissimular (ni vol, segurament) el seu amor pel gènere fantàstic: des del tema dels viatges en el temps (tan present en tot el seu cicle del Corvovers, però no aquí) fins als clàssics del terror gòtic: El primer capítol, sense anar més lluny, té un innegable regust a Frankenstein. I a Dràcula. I a Jekyll i Mr. Hyde. I a Dorian Gray. I a…

Ara bé, inqüestionablement allà on l’autor arrisca més és en la veu narrativa de la novel·la. Desafiant aquestes tesis del realisme que deia, qui ens explica la història de La mala dona no és el propi Corvo, com seria de preveure en una novel·la negra (el detectiu alcohòlic, violent i amargat que ens fa partícips de les seves angoixes vitals en primera persona), sinó un personatge molt més eteri: la Mort. Són diverses les crítiques que han destacat aquesta tria com un encert. Personalment, al principi em va fer l’efecte que l’autor havia volgut introduir algun element original pel simple fet de diferenciar-se de les novel·les per l’estil, sense atendre gaire a les exigències internes de l’obra, la qual cosa no feia que veiés el recurs amb gaire bons ulls. Fins al final. Llavors sí, la tria queda plenament justificada.

Pastor domina els tempos narratius com ningú. Aficionat al cinema i a les sèries de televisió, és capaç de traslladar al terreny literari algunes de les tècniques del setè art per a deixar-nos clavats al sofà llegint els seus llibres sense descans. Àvidament. Grans dosis d’acció, diàlegs vívids que predominen per damunt de les descripcions, personatges de moralitat ambigua, ironia i sentit de l’humor ratllant en el cinisme més descarnat, etc. Pastor congenia amb el lector actual com pocs autors i segurament això sigui el que explica el seu èxit, per damunt de tota la resta. 




dissabte, 23 de març del 2019

biografia de Yuval Noah Harari





BIOGRAFIA DE YUVAL NOAH HARARI


Yuval Noah Harari (24 de febrer de 1976) historiador i escriptor. Va néixer a Kiryat Atta, Israel. És un reconegut professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem conegut per les seves obres: Sapiens: d'animals a déus, Homo Deus: breu història del matí i 21 lliçons per al segle XXI. Els seus pares són jueus amb arrels a Europa oriental. Es va especialitzar en història medieval i militar. Després, va obtenir el seu doctorat a la Universitat d'Oxford a Anglaterra.
Va publicar diversos llibres i articles en anglès i francès sobre història military en l'edat mitjana com ara, Special Operations in the Age of Chivalry 1100-1550, The Ultimate Experience: Battlefield Revelations and the Making of Modern War Culture, The Concept of "Decisive Battles" in World History, Armchairs, Coffee and Authority: Eye-Witnesses and Flesh-Witnesses Speak about War, 1100-2000. El primer li va assegurar popularitat i reconeixement a nivell mundial. Aquest text va ser publicat inicialment en hebreu i quan va arribar el seu moment de fama va ser traduït a uns trenta idiomes. El text exposa la història de la humanitat des del principi de l'evolució de l'Homo sapiens, l'Edat de Pedra, fins a les revolucions polítiques del segle XXI.
Per difondre les seves obres ha realitzat una sèrie de conferències digitals de manera gratuïta: Breu història de la humanitat. Més de 100 000 persones s'han inscrit a les seves conferències a la plataforma TED. No només ha parlat del passat sinó del futur proper, Harari assegura que els humans estarem enfrontats amb una nova sèrie de reptes. L'autor explora els projectes, els somnis i els malsons que aniran modelant el segle XXI: superar la mort fins a la creació de la intel·ligència artificial.
L'historiador en els llibres Homo Deus i lliçons per al segle XXI exposa que l'epicureisme és la filosofia dominant en la societat actual; en la societat occidental pel seu caràcter il·lustrat, racional i pel seu poder econòmic i militar. L'epicureisme es caracteritza per l'allunyament en la creença en déus, el materialisme del món existent, l'absència de por a la mort, la satisfacció raonable del plaer sense caure en el desig ni en la por i la pràctica de la raó com a guia de coneixement. Harari exposa que li evolució de l'home arriba en els temps presents una posició privilegiada que l'impulsa a ser conseqüent amb la seva humanitat globalitzada i complexa.
Harari també fa servir la idea del dataísmo, situant-la en el seu context històric. Argumenta que totes les estructures polítiques o socials competidores poden ser vistes com a sistemes de processament de dades. Cal entendre que el dataísmo consisteix en fluxos de dades i que el valor de qualsevol fenomen es determina per la seva contribució al processament de dades.
Harari, un investigador jove que va prendre la decisió de ser vegà i practicar la meditació Vipassana, ha estat llegit i recomanat per personatges com Barack Obama i Mark Zuckerberg. Actualment resideix en un moshav prop de Jerusalem amb el seu marit. Assegura que les diferències biològiques van a obrir la bretxa de desigualtat en un futur i que la llibertat, la democràcia, i els drets humans es troben en perill. En una entrevista va assegurar: Com més globalitzada i automatitzada és l'economia, menor és el poder de la classe obrera.

21 lliçons per al segle XXI de Yuval Noah Harari


“Un món inundat d’informació irrellevant”: sobre “21 lliçons per al segle XXI” de Yuval Noah Harari
L’autor de Sàpiens ens deixa un nou llibre amb preguntes crucials: 21 lliçons per al segle XXI. Jueu laic amb pràctiques de meditació budista, Juval Noah Harari és un historiador capaç de pensar el moment que vivim —i els canvis presents i pròxims— amb una lucidesa espectacular. No és que l’intel·lectual d’Israel vaja donant respostes a les múltiples qüestions sobre la vida present, el que fa, al remat, es fer-se preguntes. Vet ací el seu atractiu. I preguntes que incideixen en un marc d’incertesa: el desafiament tecnològic, les amenaces laborals amb la IA, la concentració informativa en mans de corporacions, el perill de les dictadures digitals, la tendència a incrementar les desigualtats econòmiques, el cuturacisme, la pèrdua de llibertats, el xoc de civilitzacions, els desequilibris mediambientals i les seues conseqüències… I encara més  —fins a vint-i-un— temes abordats amb dades, però també amb ingredients pròxims i experiències personals. Cal afegir així mateix que amb un gran sentit comú i amb humilitat: virtuts que no sempre apareixen juntes.
El nostre món s’ha fet complex: desconeixem tants aspectes dels assumptes que ens envolten que no és gens fàcil encertar-ne l’anàlisi, amb les causes i conseqüències derivades. Tanmateix: “En un món inundat d’informació irrellevant— escriu Harari en la primera frase del llibre— la claredat és el poder”. Podem comprendre  molts fets amb una informació adient i una reflexió personal sensata. Cal potser també sentir una gran pietat per l’espècie humana. Altrament, el coneixement pot esdevenir amb una lògica tan implacable, com  axiomàtic i buit. Harari entén que el laïcisme —on milita— és una actitud vital que comprén, al costat de la racionalitat i l’humanisme, la compassió. Certament, sense estimar les coses no les podem entendre, o entendre del tot. I és per aquest costat que l’assaig de Harari esdevé un exercici encaminat a comprendre tot allò que ens voreja, però sense abandonar el flanc emotiu, les dades històriques, econòmiques (o les que siguen) i les realitats biogràfiques. I tot plegat amb honestedat i sense narcisismes.
Vestim les veritats de les coses amb arguments falsos. Som manipuladors i manipulables; propensos al fanatisme i a la irracionalitat. Tendim a combregar amb unes veritats col·lectives que reforcem i ens reforcen tribalment. Els fets històrics dels nostres són comprensibles, mentre que els del l’enemic, en canvi, són malignes i demoníacs. El que fem nosaltres i els nostres ho anomenem “informar” o “educar“, per contra el que fan els veïns és “rentats de cervell” o “adoctrinar”.  Harari enuncia que més que per una racionalitat personal, “la majoria de les nostres conviccions està formada pel pensament grupal de la comunitat”. I rebla el clau dient que “ens aferrem a aquestes conviccions per la lleialtat al grup”. Amb la mateixa destresa argumentativa explica com el sacrifici per la causa en la qual militem, hi reforça la fe.
21 lliçons per al segle XXI és un llibre suggeridor, en altres paraules: ple  de preguntes i de qüestions inquietants. Tot un cant al pensament entenimentat i a la racionalitat humanitzada. Una síntesi admirable del coneixement i l’afectivitat, com defensava Spinoza que havia de ser el saber. I tot exemplificant com l’autèntica cultura naix sempre d’un ferm compromís amb la vida.

divendres, 8 de març del 2019

Resultat d'imatges de imatges La petite fille de Monsieur Linh

La petite  fille  de  Monsieur  Linh   Philippe  Claudel
La littérature contemporaine française reflète souvent le quotidien et exprime les inquiétudes, les souffrances provoquées par le monde qui nous entoure. En effet, le passage proposé ici est un extrait du roman La petite fille de Mr Linh écrit par Philippe Claudel en 2005. Ce passage évoque l'apparition lumineuse et le bonheur que représente Mr. Bark dans la vie obscure du personnage principal,Mr Linh. La structure du texte étant d'une grande clarté, nous suivrons l'ordre du texte en montrant d'abord que l'environnement dans lequel évolue Mr Linh est pesant et agressif, puis le rôle bienfaisant que SangDiu et Mr Bark ont sur lui.
Nous pouvons voir que l'environnement dans lequel évolue Mr Linh est agressif car il a peur, il est « prostré » c'est-à-dire qu'il est figé, recroquevillé,replié sur lui-même. Le vieil homme « ne touche pas à sa nourriture » car la peur l'empêche de manger, mais s'il continue de refuser de manger, il est en danger de mort car il est âgé et faible. Soudain, une violente dispute éclate entre deux hommes « car l'un accuse l'autre de tricher ». La violence de cette dispute augmente progressivement car au début on entend seulement « de grands éclats devoix », puis ils se lèvent, « s'empoignent » puis « l'un des deux hommes brandit un couteau ». La brièveté des phrases et les adverbes comme « subitement » montrent la violence et la rapidité de la scène, mais aussi que la tension est présente entre les réfugiés et que la situation peut donc vite dégénérer. Les hommes présents dans le foyer sont décrits comme féroces et agressifs car ils sont comparésà des animaux, à « des coqs de combat ». Les femmes aussi savent qu'elles sont en danger, car elles sont « apeurées » et ont peur de leurs propres maris. Mr Linh, lui, veut protéger sa petite fille et « il ne veut pas qu'elle voit ce spectacle » donc « il la prépare rapidement » pour sortir le plus vite possible.
Mr Linh sort dans la rue avec SangDiu en pensant que ce serait mieux, qu'il yaurait moins de tension. Mais au dehors, « le temps est gris » et la personnification du ciel qui est « très bas » et « paraît vouloir écraser la ville » renforce l'impression de menace et d'étouffement. La pluie « fine et glaciale » qui tombe est la même que celle du jour où ils sont arrivés dans ce nouveau pays, « lorsqu'ils sont descendus du bateau ». Cette pluie lui rappelle donc un mauvaissouvenir. Mr Linh a également peur et craint le froid qui est « glacial ». Pour s'en protéger, il « revêt toutes les couches de lainage » et protège son enfant en lui « enfonçant son bonnet sur la tête » et « lui-même relève son col ». L'auteur d écrit ensuite la foule grâce à la métaphore d'un courant d'eau qui emporte tout, comme une masse indifférente à la présence de Mr Linh, ce qui lui donne unsentiment de solitude, et comme une masse mécanique qui « marche vite, la tête baissée », dans « une course frénétique » c'est-à-dire nerveuse et rapide. Dans cette métaphore de cours d'eau, Mr Linh ressemble « au tronc d'un petit arbre mort », ce qui montre qu'il est faible et qu'il est en train de se noyer dans cette foule.
Après avoir mis en évidence l'environnement agressif et pesant ainsi quele mal-être de Mr Linh, nous allons parler du rôle bienfaisant de SangDiu et de Mr Bark.
Mr Linh retrouve son énergie quand il entend la voix chaude et enrouée de Mr Bark qui « lui dit bonjour deux fois ». C'est comme s'il se réveillait après avoir fait un horrible cauchemar. Quand il voit « le bras qui se lève » de Mr Bark, c'est pour lui un point de repère parmi la foule, ce qui lui donneun sentiment de sécurité. Il n'est plus perdu. Tout d'abord, « Monsieur Linh sourit », ce qui nous montre qu'il est heureux, puis on le voit grâce à la comparaison « c'est comme si le jour déchirait un peu sa grisaille »: Mr Bark est le rayon de soleil qui éclaire et réchauffe la vie de Mr Linh. L'apparition de Mr Bark rompt la solitude de Mr Linh et le fait revenir à la vie, à l'humanité car...








Marta Rojals
Biografia
Naixement         1975 (43/44 anys)
la Palma d'Ebre
Educació              Universitat Politècnica de Catalunya
Activitat
Ocupació             Escriptora i arquitecta
Gènere artístic Novel·la
Marta Rojals (la Palma d'Ebre, 1975)[1][2] és una escriptora, articulista i arquitecta catalana. Es llicencià en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya on s'especialitza en teoria, història i crítica, la qual cosa li permet traduir i editar publicacions d'arquitectura. Ha col·laborat amb VilaWeb, les revistes L'Avenç i Descobrir i el diari Ara, així com a la publicació satírica Illegal Times.
El 2011 debutà amb la novel·la Primavera, estiu, etcètera, que se centra en la vida de l'Èlia, una jove que després de quedar-se sense feina i sense parella torna al poble on va créixer. Això farà que la protagonista es replantegi moltes coses. La novel·la va gaudir d'una gran acceptació tant pel públic[3] com de la crítica, arribant fins a la tretzena edició.  
El gener del 2014 va publicar la seva segona novel·la, L'altra, enmig d'una gran expectació i un ràpid reconeixement per la crítica. El març de 2015 va publicar amb l'editorial Sembra No ens calia estudiar tant, una selecció d'articles d'opinió publicats prèviament a VilaWeb.
Obra
2011 — Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana), ISBN 978-84-8264-966-5
2014 — L'altra (Barcelona: La Magrana), ISBN 978-84-8264-666-4[8]
2015 — No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra), ISBN 978-8494235092[9]
2018 — El cel no és per a tothom (Anagrama), ISBN 9788433915627[10]
Referències
 «Marta Rojals». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
 Marta Rojals al Qui és Qui de les Lletres Catalanes
 Blog Ara Llegim

dijous, 7 de març del 2019


El cel no és per a tothom
  Marta  Rojals,
Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.
El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.
Marta Rojals demostra de nou en la seva ambiciosa tercera novel·la que posseeix el geni de la llengua tant per a la descripció com per al diàleg, un talent innat per muntar eloqüents estructures narratives i una capacitat d’aprofundiment psicològic que li permet afegir a l’Èlia de Primavera, estiu, etcètera i l’Anna de L’altra una nova galeria de personatges propers i inoblidables.
Rojals, Marta
Marta Rojals (1975) va néixer a la Ribera d’Ebre i és arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya, traductora i editora free lance. És autora de les novel·les Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014), reconegudes tant per la crítica com pels lectors. La segona ha estat traduïda al francès, l’italià, el neerlandès i el txec.






dissabte, 12 de gener del 2019

Eduardo Mendoza

Resultat d'imatges de Imagen de Eduardo Mendoza


Eduardo Mendoza
(Barcelona, 1943) Novelista español. Tras graduarse en derecho (1966), ejerció como pasante, asesor jurídico y traductor fijo en la sede de las Naciones Unidas, en Nueva York, entre 1973 y 1982. Posteriormente trabajó para la misma organización en Europa, residiendo en su ciudad natal durante la mitad del año.


Eduardo Mendoza

Debutó en la literatura con La verdad sobre el caso Savolta (1975), novela que impresionó vivamente al ambiente literario (obtuvo el Premio de la Crítica) y que tuvo también una calurosa acogida entre el público: la verdadera protagonista era la ciudad de Barcelona, conmocionada por las tensiones revolucionarias de los años 1917-1918, en la cual se mueve una variopinta tipología de personajes caricaturescos, presentados según los cánones de la novela policíaca que, en un habilísimo "pastiche", fagocita también esquemas estructurales y lingüísticos de otros géneros narrativos, desde los antiguos tópicos de las novelas de caballerías a los estereotipos más modernos de la literatura de consumo.

Sus personajes originales y disparatados deambulan por un escenario de contrastes, donde se entremezclan los atentados anarquistas con las lujosas fiestas de la alta burguesía catalana. El autor se sirve del marco histórico para desplegar una elegante ironía que enfatiza el carácter tragicómico del relato. Con esta obra, el autor se acercó al área estética de los novísimos, rechazando una excesiva caracterización específicamente española.

Por el contrario, su segunda novela, El misterio de la cripta embrujada (1979), representó una forma de intensificación experimental más divertida. Situada en época contemporánea, el autor maximizó la parodia de la novela negra hasta convertirla en una farsa. El laberinto de las aceitunas (1982) conservaba una ambientación similar, siendo la tercera variante de un peculiar género detectivesco que derrama su humorismo y su particular desencanto en la exasperada imitación de rigurosas investigaciones aplicadas a enigmas risibles. Ambas son historias de crímenes y misterio que comparten como protagonista a un demencial detective y esconden bajo su argumento un componente de crítica social.

La ciudad de los prodigios (1986), protagonizada por Onofre Bouvila, un anarquista que medra hasta las cimas del corrupto poder económico, es un reflejo de la vida barcelonesa del período entre las dos Exposiciones Universales de 1888 y de 1929. Eduardo Mendoza volvió en esta narración a su particular forma de entender la novela histórica, original y comprometida, retratando una vez más la sociedad barcelonesa de la época. En el pasado de un espacio urbano conocido, el autor excava y recupera nuevas identidades, inmersas en una especie de crónica activa y heterodoxa. Con su consumado oficio de narrador, exorciza, mediante múltiples mecanismos de manierismo de la mímesis literaria, cualquier posible condescendencia a las languideces del sentimentalismo.

La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza









La ciudad de los prodigios  de   Eduardo  Mendoza
Publicada en 1986, la acción de esta novela del escritor español Eduardo Mendoza transcurre en la ciudad de Barcelona ("la ciudad de los prodigios" del título) entre las dos Exposiciones Universales de 1888 y 1929. Los cambios urbanísticos, sociales y económicos de la ciudad acompañan a un campesino que en 1887 abandona su aldea en los Pirineos y llega a Barcelona con la intención de hacer fortuna. Las andanzas en la ciudad de Onofre Bouvila, como un nuevo pícaro del siglo de Oro, se inician cuando baja de esa "Cataluña agreste, sombría y brutal" y entra en una Barcelona que está en plena fiebre de renovación.
Onofre se instala en la pensión de Braulio, cuya hija, Delfina, le será de gran ayuda. Lo primero que hace Onofre al día siguiente es salir en busca de un trabajo; no deja ni una puerta sin llamar: puede realizar los trabajos más extraños, como cigarrero, marmolista, pocero, hacer barquillos; lo que sea. Necesita dinero, porque el señor Braulio le cobrará la habitación. Allí Onofre piensa en su padre, que emigró a Cuba cuando él era niño y ya no habían vuelto a saber de él. Cuando más ensimismado está en sus pensamientos, se abre la puerta de la habitación y aparece Delfina. Su novio pertenece a un grupo formado por hombres valientes y generosos que están decididos a terminar con todas las injusticias y la miseria que los rodea. Si Onofre quiere, pueden darle trabajo. Y así, el joven Onofre pasa a integrarse en un grupo anarquista
Eduardo Mendoza, por boca de Delfina, introduce al lector en los orígenes del movimiento anarquista en Barcelona, entonces en auge en Francia y en Italia, que se extendió a finales del siglo XIX sobre todo por el barrio obrero de Pueblo Nuevo, próximo a la ciudad. Gracias a la ayuda de la hija de su casero, Onofre consigue un trabajo de repartidor de panfletos de propaganda anarquista. Y deberá repartirlos en las proximidades de la Ciudadela, donde en 1888 se celebrará la Exposición Universal. Mendoza describe la historia del Parque de la Ciudadela y de la Ciudadela misma, cómo se formó, cuándo y por qué: la ciudad de Barcelona es el telón de fondo ante el que se mueve el joven recién llegado. La ciudad se transforma a medida que avanzamos en la lectura, como también se transforma su protagonista.
Cuando llega Onofre, el recinto del parque de la Ciudadela está rodeado por una empalizada que lo aísla de los curiosos. Se están construyendo los edificios de la Exposición, abundan los obreros y es un buen lugar para repartir su propaganda. A pesar de estar prohibida la entrada, Onofre encuentra un hueco por el que introducirse en el interior. Una vez allí observa a los albañiles y a los carpinteros, y tras estudiar el terreno se pone manos a la obra. Y lo hace tan bien que los panfletos se le van de las manos y ha de ir a buscar más suministros. El muchacho, que sólo tiene trece años, está sorprendido de su éxito.
Poco después se le ocurre que si tiene tanta fortuna repartiendo panfletos quizá también la tenga vendiendo crecepelos. En el negocio necesita un ayudante y lo encuentra; desde ese momento Efrén Castells estará a su lado hasta el final de sus días. Introducido en este mundo de pícaros y pequeños delincuentes, Onofre "contrata" a un grupo de niños ladrones que le consiguen los suministros que necesita para la venta del crecepelo, además de objetos robados cuando su negocio se diversifica.Una vez se inaugura la Exposición, Onofre tiene un golpe de suerte. En su vida aparece don Humbert Figa y Morera, un hombre de oscuro pasado y brillante presente, que le ofrece trabajo. O acepta trabajar para él o va a la cárcel. Onofre no tiene alternativa. Aquel hombre conoce todas sus actividades. Bajo los auspicios de Humbert Figa el joven empieza a conocer una Barcelona que antes desconocía, la Barcelona de los cabarets, de la vida nocturna, de los burdeles. Onofre se gasta mucho dinero en vestir y se relaciona con proxenetas, prostitutas, traficantes de drogas, policías..., pero también empieza a participar en algunos buenos negocios gracias a su patrón. Decide invertir en terrenos, hipoteca la casa del pueblo y hace una buena inversión. Barcelona está cambiando y el joven quiere subirse al carro de los ganadores. Y el negocio inmobiliario le parece adecuado para empezar.
Onofre decide que ha llegado el momento de casarse. Un día, de visita en la magnífica casa de campo que posee su jefe, conoce a la hija de éste. Onofre no cejará hasta casarse con ella. El narrador sigue combinando con una absoluta naturalidad la ficción con la realidad. Se mezclan acontecimientos históricos e imaginarios como la visita del zares (Nicolás II de Rusia, su esposa Alejandra Fiódorovna y el consejero Rasputín) y la recepción que dan las autoridades en su honor, o el paso de Mata Hari por la ciudad. Asciende al trono Alfonso XIII, se inician los preparativos para la Exposición de 1929. Se derriban muchos edificios de la ciudad y se construyen otros nuevos. La montaña de Montjuïc se cierra al público y cientos de obreros trabajan poniendo los cimientos de lo que luego serán los palacios y pabellones de las exposiciones.
Onofre Bouvila ha mandado construir una misteriosa máquina voladora en el mayor de los secretos. Tiene también un proyecto entre manos que todo el mundo ignora, hasta la interesada, María Belltall, la hija del ingeniero que se la está construyendo. La noche anterior a la inauguración de la exposición, Onofre la manda llamar y pasa la noche con ella. Previamente le ha enseñado el diamante Regent, el más limpio, el más hermoso, el más grande de los que existen. Con la venta del diamante se puede vivir toda una vida como un rey, le dice, y luego se lo guarda en el bolsillo.
El día de la inauguración, Onofre desaparece junto a María en su máquina voladora cuando están sobrevolando el mar ante millares de asistentes a quienes el accidente deja anonadados. Se inician las tareas de búsqueda en el mar del cuerpo de Onofre y el de la joven que lo acompaña, pero todos los esfuerzos resultan vanos. Los buzos no los encuentran. Al poco tiempo aparecen biografías de Onofre Bouvila. Todos coinciden en que la ciudad ha perdido a un gran hombre. El hombre que empezó a despuntar durante la Exposición Universal de 1888 y que se ha perdido en las profundidades del mar en la de 1929. Desde su desaparición Barcelona se encuentra en franca decadencia.
Cuando llega el desastre del hundimiento de la Bolsa de Nueva York, ese mismo año, en Barcelona corre la voz de que Onofre Bouvila en realidad no murió en el accidente de aviación, porque su cuerpo no se encontró nunca. Hasta se sospecha que podría estar detrás del desastre mundial que ha producido el hundimiento de la Bolsa. Como no se puede probar, todo queda en rumores, aunque la idea no parece descabellada. Además se llevó con él el Regent. Dicen que vive en medio de todos los lujos con María en un lugar tranquilo y alejado.
Mario Camus dirigió la adaptación cinematográfica