Biografia Neus catala

Biografia de Neus Català

Neus Català va néixer el 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Dos anys més tard va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col•laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück, un camp situat a 90 quilòmetres de Berlín. Se’l coneixia també com el camp de les dones perquè, entre 1939 i 1945, hi van ser registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir més de 92.000 persones. Posteriorment al camp de Flossenburg. Neus Català va passar 15 mesos als camps de la mort, com ella els anomena.

Va ser alliberada per l’Exèrcit Roig el 8 de maig de 1945. En aquell moment es va comprometre a treballar per la memòria de les persones que hi moriren. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme.

No es considera una excepció sinó una testimoni. Des de 1965, cada cinc anys, Neus Català hi peregrina per retre homenatge a les dones que hi van morir i per fer memòria del que va succeir. La seva pell canvia de color quan hi entra però considera el seu deure divulgar el que ha estat la deportació femenina republicana que, segons diu, és l’oblidada entre els oblidats. Als 87 anys va col•laborar en l’obra de teatre Las Reinas, estrenada en les instal•lacions del camp de Ravensbrück, que explica la vida de les dones al camp d’extermini. Les “reines” és com s’anomenaven les joves poloneses que els nazis van fer servir per als seus experiments “científics”.

Neus Català explica que la clau de la seva supervivència als camps de concentració estava en el seu pensament, que era als Guiamets, i en el riure. L’ajudava recordar la seva infància rebel, l’alegria de la joventut, els temps de l’organització de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, l’haver dut a bon port els 182 infants de la colònia, l’acompliment estricte dels seus deures amb la Resistència, el fet de resistir els interrogatoris i de no haver denunciat ningú. Es repetia “No em moriré perquè no em vull morir”. La solidaritat, la lluita, l’alegria, les ganes de viure i també la sort, com ella mateixa reconeix, li van permetre passar un dia rere un altre i allargar la vida fins a l’alliberament.

All llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos actes de reconeixement entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2005 i el dels mitjans de comunicació, que la proclamaren Catalana de l’Any el 2006 per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück.

El 2014, als seus 99 anys, la ciutat de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. El 9 de març va rebre a mans del president Artur Mas la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva lluita per la justícia social i per les llibertats democràtiques, la memòria dels deportats als camps d’extermini nazis i la defensa dels drets humans.

 Mort: 13 d’abril de 2019 (103) Els Guiamets