La filla de la novel·la és estrangera a un
doble nivell: per a la seva cultura d’origen, però també per a la d’arribada.
Com que viu sola amb la mare, ha de deixar els estudis després de la
selectivitat -on treu un nou i mig, cosa que motiva uns quants reportatges
periodístics- i treballar del que la societat catalana li permet: netejant,
cuinant o, excepcionalment, fent de mediadora “integrada” (és a dir, sense
portar el cap tapat amb un mocador). “Al meu personatge se li exigeix
encarregar-se de les feines domèstiques i també ha de portar diners a casa -diu
El Hachmi, que recorda que el marit de la protagonista ha de passar uns mesos
sense treballar, perquè així està estipulat a la seva targeta de residència-.
Quan algú arriba per reagrupament familiar no li donen el permís fins al cap
d’un temps”.
“Si comparo les situacions que veia al meu
voltant fa uns 15 anys i el que passa ara, diria que moltes dones segueixen
estant al mateix punt que llavors -admet-. Hi ha hagut un procés de
reislamització. Quan emigrem repensem les nostres identitats, que de vegades
agafen una importància que no tenien al país d’origen. Les famílies que es
troben en situacions precàries s’aferren als elements que consideren més
importants de la seva cultura. La religió, per exemple, ha agafat un paper més
rellevant. També s’ha vist que molts matrimonis proposats no funcionaven i
acabaven en divorci. I hi ha una consciència més gran per part de les mares:
han d’estudiar i treballar perquè, si no, es trobaran en una situació molt
negativa per a elles. Ara comencen a sortir de l’ordre patriarcal, en el qual
s’han d’ocupar de les tasques domèstiques i de la criança dels fills. El fet de
treballar no serveix perquè s’emancipin: se supedita al bé comú de la família”.
Ha convertit en matèria literària els problemes d’una noia que viu amb la mare i a qui la família marroquina ofereix un cosí en matrimoni. Ella accedeix a casar-s’hi mentre explica on treballa -quines possibilitats li dóna la societat catalana on viu i de la qual forma part des de fa anys- i exposa les semblances i diferències amb la seva mare, que ha hagut de tirar endavant tota sola des que va arribar a la ciutat d’interior on viuen.
En un dels capítols de La filla estrangera, la
protagonista explica a l’Ajuntament de la ciutat quins són els problemes dels
marroquins. En cita tres: aconseguir els papers, trobar un lloc per viure i la
formació per a les dones. ¿Serien els mateixos, encara? “El problema més
important actualment és la feina, i després l’augment de la tensió social -diu
l’escriptora-. Si no haguessin tingut la xarxa familiar, molts immigrants
estarien en una situació encara més complicada. A Catalunya estem entre el
model nòrdic de l’estat del benestar i el model mediterrani, que es basa molt
més en la família. Hi ha la creença que els immigrants se’n van, però només ho
fan els que realment poden, que són els que han aconseguit la nacionalitat
espanyola. I no són tants”.“La
narradora de la novel·la vol tornar el deute a la mare, compensar-la per tots
els sacrificis que ha fet per
ella, i això acaba sent un dels problemes que planteja La filla estrangera
