Mecenas

 Pere Mir                    

El químic, empresari i filantrop Pere Mir, que a través de la Fundació Cellex ha tingut un paper determinant en l'enlairament de la ciència a Catalunya en els últims quinze anys, va morir divendres a la nit al seu domicili de Barcelona després que el seu salut s'hagués deteriorat en els últims mesos. Tenia 97 anys.

Mir, que havia fet fortuna com a químic després d'inventar una nova tècnica per extreure formol de la fusta, i que tenia més de vint patents, algunes de les quals encara s'utilitzen avui dia, va iniciar la seva activitat filantròpica en els anys 60 amb una donació a la Casa Pairal de Vilassar de Mar.
La seva vocació de contribuir a la comunitat el va portar a crear el 2003 la Fundació Cellex amb els beneficis obtinguts amb la venda de la seva empresa, Derivats Forestals. Convençut que la investigació és essencial per al desenvolupament econòmic d'un país, va decidir finançar projectes científics ambiciosos que no haguessin pogut fer-se realitat només amb finançament públic.

"Algunes de les nostres millors institucions científiques no serien on són sense el suport de Cellex; el seu paper ha estat fonamental ", va destacar en el 2015 Andreu Mas-Colell, que ha estat una altra figura clau en el desenvolupament de la recerca a Catalunya.

Entre les institucions que la fundació més ha donat suport destaquen l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), avui reconegut com una referència mundial en fotònica; l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron (VHIO), que té des del 2015 un edifici de set plantes íntegrament finançat per Cellex; o l'institut Idibaps de l'hospital Clínic, que ha guanyat més de 5.000 metres quadrats amb el nou Centre de Recerca Biomèdica Cellex.

És en l'àrea de biomedicina on la fundació ha fet més donacions. Tots els grans centres hospitalaris de l'àrea de Barcelona (Clínic, Vall d'Hebron, Sant Pau, Can Ruti, Bellvitge i Sant Joan de Déu) han rebut suport de Cellex per desenvolupar projectes de recerca.

La fundació, de la qual Pere Mir era president, s'ha compromès també a la formació de joves científics i tecnòlegs. Finança des del 2004 el Centre de Formació Interdisciplinària Superior (CFIS) de la UPC, que ofereix la possibilitat de cursar dues carreres simultànies a alumnes d'altes capacitats. I impulsa des del 2012 el programa Cims-Cellex, destinat a alumnes que cursen un batxillerat internacional amb un alt nivell de matemàtiques.

Des que es va crear la fundació el 2003, Cellex ha invertit més de 120 milions d'euros en institucions mèdiques i científiques. De cara al futur, té inversions compromeses fins al 2020.

Pere Mir "és el més il·lustre patró de les ciències del nostre país", segons el va definir en una ocasió l'oncòleg Josep Baselga, avui director mèdic de l'hospital Memorial Sloan Kettering de Nova York i un dels investigadors als quals Cellex va finançar durant la seva etapa a Vall d'Hebron.

Els que el van tractar destaquen d'ell el seu intel·ligència, la seva vitalitat, la seva bondat i el seu sentit de l'humor. La gratitud i l'admiració que li professava la comunitat científica contrasta amb el poc conegut que era entre la població.

"Es viu molt més tranquil sense ser famós", va explicar en una ocasió a La Vanguardia. "Prefereixo que el protagonisme el tinguin els investigadors, que són els que fan una feina veritablement important, i que el reconeixement el tingui Cellex. Jo, personalment, no necessito que em coneguin ".

Hi havia decidit portar una vida discreta i va demanar morir amb la mateixa discreció. Va sol·licitar que la seva mort no es fes pública fins que les seves cendres fossin dipositades al panteó familiar del cementiri de Vilassar de Mar. Li sobreviu la seva esposa, Núria Pamias.

Mecenas

Joan  B.Cendrós

TV3  i El  cavaller  Floïd

 Realment  entusiasmada  amb  la  tertúlia  que ha  amés  TV3  sobre   la  biografia de Joan  B.  Cendrós  escrita  per Genís  Sinca . L’autor  del  llibre,  el  seu  net  i els  tertulians  han  fet  palès  la  figura  extraordinària   d’aquest  personatge  on  fins  ara,  sols  era  visible com  empresari   i  pioner del after-have   Floïd.

Es  emocionant veure   com  surt  a  la llum , la  vida  d’un  verdader  Mecenes que  va  lluitar  i  dur   a  terme  projectes  inèdits i  d’una  gran intrepidesa  per  promoure   la  cultura    i la llengua .

Formà  part  per  de  la  fundació  d’Omniun  Cultural  Enciclopèdia  Catalana,  Editorial  Proa …

Fets  desconeguts  per mi i  crec  que  per  molts de nosaltres.

Cal  agrair   a  TV3  la  difusió  d’aquest  gran  Mecenes ,i  a  la  generositat  de  la  família  que  ha  aportat documentació  per  omplir      les pàgines  d’un  llibre   que  reflecteix   la  verdadera  i  intel·ligent  lluita per a la  cultura  catalana  durant  el  franquisme  

Dins El darrer blau de Carmen Riera

Dins el darrer blau (1994) representa l’entrada de Carme Riera dins el gènere històric, ja que és una obra basada en els esdeveniments que succeïren a Ciutat de Mallorca entre 1688 i 1691, quan un grup de criptojueus que volien fugir de l’Illa, van ser jutjats i condemnats a la foguera per la Inquisició. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets.

En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. Dins el darrer blau és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible.

Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres o coverbs que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època. A tall d’exemple, les aventures marítimes protagonitzades per Pere Onofre Aguiló a bord del vaixell del capità Esteve Fàbregues són molt semblants als que podem trobar en una novel·la bizantina. Igualment, Rafel Onofre, per conjurar la por, repeteix amb veu baixa una bellíssima cançó tradicional: «Vós que amb so mirar matau / matau-me sols que em mireu, / que m’estim més que em mateu, / que viure si no em mirau...», la mateixa que entona quan atraca a la finestra de la seva estimada.

Tot i que l’acció es desenvolupa de manera trepidant, el que veritablement corprèn és aquell discurs individual que desenvolupa en fer fluir les consciències dels personatges —més de quaranta—, que parlen amb trets que permeten distingir els idiolectes dels parlants: la xerrameca del pare Amengual, que amaga un cervell petit i incapaç de veure més enllà de la seva ambició ridícula; la parla nyeu-nyeu d’en Costura, el malsí, plena de circumloquis; l’expressió clara i directa de «la Coixa»; la veu dolçament esmaperduda de Sara dels Olors; el xiu-xiu dels joves enamorats; el to intel·ligent i despreocupat del cavaller Sebastià Palou, representant d’una classe social gairebé intocable; o la malenconiosa ironia de Valls, anomenat el rabí, les paraules del qual van buidant-se d’esperança i omplint-se de l’amargor espessa de l’agnosticisme, entre molts d’altres.

Sobretot és la veu dels jueus la que ens arriba més diferenciada perquè brolla de l’experiència dramàtica de l’opressió que exerceix damunt ells una ciutat que és la seva, la ciutat en la qual s’establiren els seus avantpassats des de molt abans que arribessin els que hores d’ara els marginen. Uns, els més grans, ja han begut altres vegades el calze de la humiliació; d’altres, el més joves, encara no han tingut prou temps per desenvolupar-se com a persones, però igualment es veuen obligats a triar l’exili per mirar d’evitar la mort, així el viatge cap a Liorna es presenta com l’única possibilitat de començar una nova vida.

Considerada per la crítica especialitzada com un dels cims de la narrativa catalana del XX, Dins el darrer blau va néixer, segons ha declarat l’autora, de la voluntat de revisar les arrels de la identitat mallorquina, tot reclamant un acte de contrició col·lectiu no tant per la tragèdia viscuda per aquell grup de criptojueus —màrtirs de la intolerància d’uns, dels tèrbols interessos dels altres, i de la crueltat i incomprensió general—, sinó pel fet que, més de tres cents anys després, els descendents d’aquells, els anomenats xuetes o xuetons, encara fossin marginats i humiliats per bona part de la població de l’illa.

La novel·la es pot interpretar, doncs, com una reescriptura del present, on la dialèctica entre poderosos i dominats amaga sovint transaccions inconfessables i paradoxes contradictòries que perpetuen situacions d’injustícia i violència sota una immensa massa de submissió, silenci i indiferència.

En la gran partida de daus de l’existència humana, Riera insisteix més que mai en la necessitat de l’única proposta ètica possible: refusar el discurs monolític, defensar la multiplicitat de veus

heterogènies i acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i la mort. És la història d’una colla de jueus mallorquins que no han comés altre pecat que creure en el seu Deu. I això, està clar,  la Inquisició del finals de XVII obsedida en implantar un pensament i una creença única, no ho perdona  La seva única esperança és dins del darrer blau, enllà de l’horitzó, on s’endevina una vida millor, més justa i més lliure, lluny de la fosca Inquisició .

La desfilada de personatges, des de nobles fins a meuques passant per inquisidors incorruptibles i mariners agosarats és una mostra de la fusta de la humanitat. Ens separen quatre segles, però no som tan lluny d’aquestes ànimes que pateixen per defensar el que creuen i el que estimen.