Mitja Vida Care Santos
En
aquest obra l’escriptora d’una marea dinámica
subtil i molt crativa ens explica
una història que comença l’estiu de 1950. Les protagonistes, cinc noies -les
dues bessones Olga i Marta Viñó, la Nina, la Lolita i la Julia- juguen, com
elles duien, a “Acció o Veritat” (el joc de les penyores). A les dues bessones
els queda ben poquet per romandre al internat de les monges paulines: per elles
comença una nova vida plena d’interrogants, lluny d’allà.
Totes
són nenes riques, vénen de famílies més o menys benestants,… totes, menys la
Julia. La Julia està al internat per circumstàncies que es descobreixen mes
endavant. La Julia és llesta, té una beca d’estudis però és pobre. Fa de
minyona a les altres, els para la taula, els renta els plat bruts, però això
sí, juga amb elles, tot tapant-se els forats dels vestit, la roba vella i
antiga, morta de vergonya.
A
l’internat de les paulines també hi ha el Vicentet, que va anar a parar allà
perquè se’l va trobar una monja quan encara era un nadó. Mai no s’havia vist un
noi entre les monges i les nenes… però era tan menut! Si Déu així ho volia, es
quedaria al convent!
El
Vicentet es va fent gran, extraordinàriament gran, com un gegant, amb una força
descomunal que els va de meravella a les monges per fer-lo pencar de valent. A
mida que creix el seu cos, va quedant demostrat que el seu cap va a un ritme
diferent. El Vicentet és un babau, un infeliç que quan veu les nenes li cau la
baba i els diu “Guapes, guapes, guaaapes!!”. Està reclòs en una mena de forat
amb un llit i una lleixa on guarda els seus trofeus mes preuats: pedretes,
herbes,, algun cuc, insectes, fins i tot un ratolí mig ressec.
La
cosa va més o menys bé fins que la ideòloga del grup, l’Olga, altrament dita
“La boleta” per la seva complexió física, les fa jugar al joc de les penyores.
Cadascuna d’elles ha d’aportar alguna cosa preuada i personal. A la perversa
Olga, la mestra de cerimònies se li acudeix que cal anar al recambró del
Vicentet i amb unes boniques tisores de brodar que ella mateixa posa com a
penyora, tallar-li un floc de cabells.
A
partir d’aquí, mai res no tornarà a ser el mateix per cap d’aquestes nenes. Mai
més.
Passen
30 anys i les nenes s’han fet grans. Algunes s’han casat, tenen fills, algunes
fins i tot néts. S’han separat, han conegut la tristesa, la mort, la
infidelitat,… la vida, en una paraula.
Ara
comença l’hora de la veritat. Desprès de tants anys, tants secrets amagats, es
tornen a trobar i comença l’hora de la catarsi, de la sinceritat, de dir d’una
vegada per totes la veritat.
Una història preciosa sobre
l’amistat en el seu espectre més ampli. Sense caure en l’almívar ni en la
llàgrima fàcil, ha escrit un text que commou, que et fa vibrar en tots els
sentits, sentir ràbia o empatia per les cinc noies… i odiar-ne alguna d’elles
sense remei.
La
Care Santos sap explicar històries que no semblen inventades. És una mestra que
toca la música i que la sap ballar com ningú. Perdre’s aquesta Mitja vida és un
disbarat
Aquesta historia a
desvetllat en mi
emocions i records
d’un grup de
companyes que durant
50 anys tot
recordant la data
de la nostra
graduació …ens hem
anat retrobant any
rere any.
Al
començament formàven
un grup gran heterogeni, hem anat
visquen les canvis … moltes
ja ens han deixat
però , aquest dia
sempre sempre especial romandrà en
el nostre record.
Gràcies a
la Margarita E.P D , la
Núria i la Josefina que
han estat les
impulsores d’aquestes reunions que
han
mantingut viva la
nostra amistat i la il.lusió del
retrobament
Jacint Verdaguer és una de les figures literàries més rotundes i inspiradores de la nostra història. Sobre la seva vida se n’han fet un bon nombre de novel·les, estudis, concerts, pel·lícules i obres de teatre amb més o menys atreviment i encert. Aquesta novel·la no es pot dir que tingui un tema «original», doncs; és en l’estil i la llengua on juga la seva partida de manera genuïna. ‘Fills de la terra dura’ ens apropa la vida de Verdaguer sense caure en el parany de la mitificació ni en la superficialitat, destil·la els grans conflictes del poeta i construeix, de passada, el retrat d’una època i d’un país a partir de breus estampes de gran bellesa que conviden a ser llegides gairebé com un film. Llums, tinta i acció.
