Maria Aurèlia Capmany va néixer a Barcelona el
dia 3 d'agost de 1918, a la Rambla de les Flors. Era filla del folklorista
Aureli Capmany i de Maria Farnés, i néta del periodista i polític Sebastià
Farnés.
Es va iniciar acadèmicament a l'Escola de Dona
Mercè Climent, l'Escola Montessori (1920-1926) i a l'Institut Feminal, per passar
després a l'Institu-Escola dependent de la Generalitat de Catalunya, que
representava l'avantguarda educativa de l'època i seguia les directrius de la
Escuela Libre de Enseñanza.
Alhora, en aquest Institut-Escola va iniciar
les seves activitats literàries, concretament quan va participar en un concurs
de contes esperonada pel seu professor Ramon Ezquerra. Seguint la idea del seu
pare, segons el qual tots havien de saber un ofici, durant aquests anys aprenia
a gravar el vidre a l'Escola Massana, compaginant-ho amb els seus estudis
El 1937 ingressà a la Universitat Autònoma,
però només va poder completar els curs 1937-38. Acabada la Guerra Civil li
anul·laren els estudis realitzats, de tal manera que va haver de passar una
revàlida del batxillerat. Malgrat tot, va aconseguir realitzar els dos cursos
de comunes en un de sol, la qual cosa li va permetre matricular-se el 1940 a la
branca de Filosofia, pagant-se els estudis universitaris treballant com a
gravadora de vidres. El 1942 va realitzar els exàmens de llicenciatura. Com a
ajudant del Dr. Font i Puig es va preparar per al doctorat, aprofundint en
l'estudi de la VI Eneida de Plotí. Però després de tres anys com a ajudant de
càtedra abandonà el món universitari (1945). A continuació, impartí classes de
filosofia en diferents col·legis i acadèmies particulars, fins que la
contractaren a l'Instituto Aléniz de Badalona; el 1951 la van nomenar directora
d'aquest Institut.
Durant la seva estada a Badalona, va
compaginar aquesta docència amb les classes a l'escola Isabel de Villena de
Barcelona, que funcionava des de 1939 amb un equip de professors procedents de
l'Institut-Escola. En l'escola Isabel de Villena, a més de les classes de filosofia,
exercia d'animadora: ensenyava les danses populars apreses del seu pare, i
sovint va dirigir representacions teatrals escolars, per a les quals va
escriure un dels seus primers textos dramàtics.
El curs 1952-53 va marxar a París amb una beca
de l'Institut de France per a cursar estudis a la Universitat de Sorbona. Va
assistir als cursos de Merleau-Ponty i de Marcel Bataillon.
Mentre era a l'escola d'Isabel de Villena va
fundar, amb Ricard Salvat, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, entitat
establerta a la Cúpula del Coliseum com a secció del Foment de les Arts
Decoratives, en relació estreta amb el Museu d'Art Contemporani que havia creat
Alexandre Cirici. Per aquesta escola, al llarg dels seus anys d'existència, de
1960 a 1970, van passar totes les personalitats relacionades amb el món del
teatre; en ella, Maria Aurèlia va fer d'actriu i de directora d'escena, a més
d'escriptora i adaptadora.
El 1967 va deixar definitivament el món de
l'ensenyament per a dedicar-se de ple a activitats literàries.
Activitats literàries
El 1947 va escriure Necessitem morir, novel·la
que ella mateixa qualifica com a gòtica i psicològica; va quedar finalista al
premi Joanot Martorell de 1948. Va ser reeditada el 1953. El 1948 escriví El
cel no és transparent, amb la qual obtingué el premi Joanot Martorell de 1949.
No la hi van publicar fins el 1963, després de reduir-la a la meitat i de
canviar-li el títol per La pluja als vidres.
El 1954 publicà L'altra ciutat, seguida de
Mme. Adà i d'Estranys presoners d'Arenys a Sinera (Barcelona: Selecta, 1955).
Inclou una novel·la, contes i una tercera narració en què parla del seu
encontre literari amb Salvador Espriu.
Tana o la felicitat (1956) és la primera de
les tres novel·les breus que Maria Aurèlia Capmany publicà entre 1956 i 1959.
Les altres dues van ser Ara (Barcelona: Albertí, 1958) i Traduït de l'americà
(Barcelona: Albertí, 1959), que serà reeditada amb ampliacions el 1980 amb el
títol Vés-te'n ianqui! El mateix any es publica Betúlia, que alguns crítics
consideren la primera novel·la important de Maria Aurèlia, i que representa
l'adopció d'una idea novel·lística que es reflectirà, igualment, a El gust de
la pols (1962), a Un lloc entre els morts (1967), i a Feliçment, jo sóc una
dona (1960).
També de final dels anys cinquanta és el
llibre Com una mà (1958), que reuneix vuit contes, alguns dels quals són
exercicis literaris a la manera dels seus autors predilectes. Després seran
recopilats, junt amb d'altres, al volum Coses i noses (1980), que conté la
major part de la producció curta de Maria Aurèlia Capmany.
El 1970 s'edita Pedra de Toc, I (Barcelona:
Nova Terra, 1970, amb segona edició el 1975). Publica, amb Carme Alcalde, El
feminismo ibérico (Oikos-Tau, 1970), i la seva novena novel·la Vitrines
d'Amsterdam (Barcelona: Club Editor, 1970).
A l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual li van
posar en escena, durant els anys seixanta, algunes obres com El desert dels
dies (1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965). Escriví, en col·laboració
amb Xavier Romeu, una peça política, Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, estrenada
clandestinament el 1970. En aquests anys va introduir a Catalunya el teatre de
cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per a
ésser representades al local barceloní La Cova del Drac, com Dones, flors i
pitança (1968) i La cultura de la Coca-Cola (1969), entre altres, algunes
d'elles realitzades en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover. Escriví, també,
amb la intenció de divulgar els clàssics, una versió teatral de Tirant lo
Blanc, estrenada a València el 1971. Aquest mateix any, el Grup d'Estudis
Teatrals d'Horta li va representar la seva obra més important, el drama
històric L'ombra de l'escorpí.
Després d'aquests anys d'intensa activitat, la
seva presència en els escenaris va ser cada cop menor fins al 1980, en què
estrenà la versió teatral d'Un lloc entre els morts; el 1981, l'adaptació d'una
peça de Goldoni, La viuda trapella, i el 1982 Món, dimoni i carn, sobre la
figura d'Anselm Turmeda.
A començament dels anys setanta, Maria Aurèlia
Capmany publicà Quim/Quima (1971) i el Jaqué de la democràcia (1972), inspirada
en la novel·la negra americana. Després d'un silenci de deu anys com a
novel·lista, Maria Aurèlia Capmany tornà al gènere amb Lo color més blau
(1982).
La personalitat de Maria Aurèlia Capmany, així
mateix, es manifesta també en la seva presència pública a la premsa, la ràdio,
la televisió i actes públics de diverses característiques, des de la
Universitat Catalana d'Estiu fins a conferències, cursos de divulgació cultural
o mítings polítics. Cal destacar la seva continuada col·laboració a la premsa,
des del Noticiario Universal fins a l'Avui, i també a Serra d'Or, on mantingué
durant anys la columna Dia rere dia, així com la seva tasca a la ràdio amb Història
de Catalunya (1977-1978), amb quaranta-cinc capítols i diferents guions de
televisió (Jaume I, Teresa que baixava les escales —sobre l'obra homònima de
Salvador Espriu—), i realitzà el guió per a la televisió La nina (sobre Casa de
nines, d'E. Ibsen). De 1978 a 1979 dirigí l'edició de l'espai televisiu Cita a
mitja tarda. L'octubre de 1979 es va dur a la televisió el seu guió Aquesta nit
no vindrem a sopar i, el desembre, La nit catalana. En aquestes dates, va
començar a sortir al mercat l'edició en casset de la seva història de Catalunya
radiofònica amb el títol Temps passat, notícia d'avui.
El 1979 Maria Aurèlia va ser premiada pel
Ministeri d'Afers Exteriors d'Itàlia per la seva tasca de difusió de la
literatura italiana, gràcies a les seves traduccions. També va ocupar la
presidència del PEN Club català, des de 1979 a 1983.