La mala
dona de Marc Pastor
Efectivament, La mala dona és una novel·la amb
un peu i mig en aquesta realitat (tan sobrevalorada en la literatura), però no
podem menystenir tampoc aquest altre mig peu, que de tant en tant trepitja la
línia que separa aquest món de l’altre, del fictici i irreal. El llibre, com a
aquestes alçades ja deu saber tothom, aborda certament el cas real de la
coneguda com a “vampira del carrer Ponent”, o “de Barcelona”. Enriqueta Martí.
Una segrestadora, proxeneta i assassina de nens que va existir a la ciutat comtal
aquella època, però que la història s’ha encarregat de distorsionar fins a
convertir en una autèntica llegenda negra de la ciutat. El nostre particular
Jack l’Esbudellador.
Al davant, o darrere els seus passos seria més
encertat de dir, hi trobem una parella de policies de maneres expeditives i
vides poc edificants. L’inspector Moisès Corvo i el seu company Juan Malsano
seran els únics interessats en esbrinar què s’amaga al darrere de la
desaparició de diversos fills de prostitutes, la qual cosa els durà pels
ambients i les situacions més sorprenents i irreals que ens puguem imaginar.
Barcelona és territori literari, i aquesta no és la primera parella policíaca
que s’hi passeja, a través de les pàgines d’un llibre. Potser sigui cosa meva,
però sempre que llegeixo sobre algun detectiu canalla barceloní em resulta
impossible sostreure’m al record de Pepe Carvalho, del gran Vázquez Montalbán,
o al d’aquell hilarant detectiu anònim i una miqueta boig d’Eduardo Mendoza,
dos dels autors que millor han sabut retratar l’ànima popular i pintoresca de
la Barcelona preturística. Ara bé, en la parella Corvo-Malsano també hi ha molt
dels clàssics Dupin i Holmes. Al primer li deu la truculència d’aquells famosos
“Assassinats de la rue Morgue”, el primer relat detectivesc que s’ha escrit
mai; al segon, el model de la parella detectivesca, que tan pròdiga ha estat
tant en literatura com en cinema: si Corvo fa de Holmes, Malsano actua en el
paper de Watson. Això, sumat al relat de Robert Louise Stevenson “Els lladres de
cossos” conforma el canemàs sobre el qual se sustenta la part argumental de la
nostra novel·la.
Però ja he dit que Pastor deambula per la fina
línia que separa realitat de ficció. I si els referents dels seus personatges
són arquetípics de la novel·la realista (aquells que basen les seves accions en
un ús absolut de la raó i l’intel·lecte), en canvi les maneres de Corvo són
menys racionals i més intuïtives, i en més d’una ocasió palpem el menyspreu del
nostre detectiu pels seus homòlegs de la ficció. La mala dona es basarà en un
cas real, però Pastor no pot dissimular (ni vol, segurament) el seu amor pel
gènere fantàstic: des del tema dels viatges en el temps (tan present en tot el
seu cicle del Corvovers, però no aquí) fins als clàssics del terror gòtic: El
primer capítol, sense anar més lluny, té un innegable regust a Frankenstein. I
a Dràcula. I a Jekyll i Mr. Hyde. I a Dorian Gray. I a…
Ara bé, inqüestionablement allà on l’autor
arrisca més és en la veu narrativa de la novel·la. Desafiant aquestes tesis del
realisme que deia, qui ens explica la història de La mala dona no és el propi
Corvo, com seria de preveure en una novel·la negra (el detectiu alcohòlic,
violent i amargat que ens fa partícips de les seves angoixes vitals en primera
persona), sinó un personatge molt més eteri: la Mort. Són diverses les
crítiques que han destacat aquesta tria com un encert. Personalment, al
principi em va fer l’efecte que l’autor havia volgut introduir algun element
original pel simple fet de diferenciar-se de les novel·les per l’estil, sense
atendre gaire a les exigències internes de l’obra, la qual cosa no feia que
veiés el recurs amb gaire bons ulls. Fins al final. Llavors sí, la tria queda
plenament justificada.
Pastor domina els tempos narratius com ningú.
Aficionat al cinema i a les sèries de televisió, és capaç de traslladar al
terreny literari algunes de les tècniques del setè art per a deixar-nos clavats
al sofà llegint els seus llibres sense descans. Àvidament. Grans dosis d’acció,
diàlegs vívids que predominen per damunt de les descripcions, personatges de
moralitat ambigua, ironia i sentit de l’humor ratllant en el cinisme més
descarnat, etc. Pastor congenia amb el lector actual com pocs autors i
segurament això sigui el que explica el seu èxit, per damunt de tota la resta.
