dimarts, 8 de desembre del 2015
dimarts, 1 de desembre del 2015
La lengua de los secretos Martin Abrisketa
He llegit
moltes novel·les que
parlen dels
estralls i de les
emocions que trasbalsen la
vida de les
persones que han viscut
, la guerra Civil
, cadascuna vista
des de una besant
diferent , però totes commovedores..
La
plaça del diamant
de Mercè Rodoreda ,la
història en versió de
dona.
Pa
negre d‘Emili Teixidor narrada per
un noi de
la plana de Vic
Les Veus de
Pamano de Jaume
Cabré.
El fill
del Acordeonista de Bernardo
Atxaga, Nostalgia , amistat
,melancolia i tristesa
del que deixa
la seva terra...
La lengua
de los
secretos de Martín
Abrisketa.
No és una novel·la més sobre la nostra guerra
civil. És una novel·la especial, que té com a escenari aquella guerra.
"La llengua dels secrets" narra la
Guerra Civil des d'un punt de vista molt original: el de Martintxo, un nen de
deu anys que ens ofereix la seva fantasia, la seva imaginació, la seva
ingenuïtat, les seves entremaliadures i les seves ganes de viure.
Aquell nen, Martin Abrisqueta, és el pare de
l'autor que va néixer en un formatge: la seva Arrigorriaga natal estava
perforada per les mines que van portar a tanta gent a treballa a una terra on
els seus habitants encara cuidaven vaques i parlaven la llengua dels secrets,
el euskera. Sent nen, veurà com també la guerra perfora el seu poble amb les
bombes llançades pels pilots alemanys.
Separats dels seus pares, s'ha de posar al
capdavant dels seus germans i fugir de la devastació. Els quatre: Paulina,
Matilde, Lucas i Martín Abrisqueta Mendíbil sortiran de Arrigoriaga per arribar
a Isuma a casa d'uns familiars, i des d'allí a Santander amb tota la fam del
món i barrejats amb els refugiats que arriben de tot Espanya fugint dels rebels
, fugint de la guerra, allà intentaran buscar la seva mare malalta.
Els quatre germans acabaran sent embarcats
rumb a una petita localitat dels Alps francesos, ja com a "nens de la
guerra", una localitat, Tenay, de tot just 2.500 habitants que va acollir
a l'agost de 1937-237 refugiats espanyols.
És una novel·la escita amb el cor i que arriba
al cor; construïda a partir de materials sensibles, amb molta tendresa i molta
màgia i amb el llenguatge literari més adequat. Una novel·la commovedora i
màgica, perquè commovedora i màgica és la història que narra. Una novel·la
sincera, honesta, vital i molt ben escrita per un autor que s'enfronta a la
seva primera obra.
En la novel·la està present la realitat: el
bombardeig de Guernica; el lloc de Bilbao; la història d'aquell aviador alemany
que quan rescaten el seu cos a la ria després que hagi estat derrocat el seu
avió descobreixen que porta robes de dona; els de la cinquena columna a
Santander disparant des dels terrats quan senten proper el triomf dels seus; la
fam; la fugida i el trasllat cap a enlloc de nens i adults ...
Hi ha
un punt de
connexió entre aquesta
novella i “
el fill de l’Acordionista de
Bernardo Atxada l’amistat ,
la nostalgia , la
melancolia i la
tristesa del que
deixa la seva
terra.
Els
protagonistes d’ambdues
històries, David i Juan
fascinats pels moviments
revolucionaris s’hi afilien i desprès el desencant quan
coneixen la traïció i la
ràbia
És una història concreta, però és, també, la
història de molts nens que van haver de sortir d'Espanya cap a països
desconeguts i amb uns pares que no van saber fins molt després si els seus
fills seguien amb vida.
dimarts, 27 d’octubre del 2015
El retrat de Dorian Gray
El retrat de Dorian Gray és una obra de
l'autor irlandès Oscar Wilde, i la seva única novel·la publicada. Va aparèixer
per primer cop el juliol de 1890 a la revista Lippincott's Montly Magazine com
una història datada del 20 de juny de 1890. L'autor va revisar aquesta primera
edició més endavant, amb diversos canvis i un seguit de capítols nous. Aquesta
versió va ser publicada per Ward, Lock and Company a l'abril de 1891.
Aquesta
novel.la narra la
història d’un artista
Basil Hallward que queda impressionat per
la bellesa d’un
jove nomenat Dorian Gray. L’obsessió per
aquest jove el
portarà a retratar-lo en un
quadre que es
convertirà amb l’eix
de la historia.
Basil
Hallward presenta a Dorian Grayal seu
amic Lord Henry influït pel
cinisme d’aquest
Comença
a obsessionar-ne amb la idea de
que un dia
perdrà la joventut
i
la bellesa i arriba a desitjar el fet de conservar
l'aspecte de joventut més que cap altra cosa, fins al punt que la seva ànima
pacta amb el diable per lligar-lo al seu homònim del quadre. D'aquesta manera,
ell conserva la seva perfecta bellesa a mesura que el personatge del quadre va
envellint. desitja mantenir-se
sempre com en el retrat
que Basil Hallward va
pintar per ell.
Arriba a desitjar el fet de conservar
l'aspecte de joventut més que cap altra cosa, fins al punt que la seva ànima
pacta amb el diable per lligar-lo al seu homònim del quadre. D'aquesta manera,
ell conserva la seva perfecta bellesa a mesura que el personatge del quadre va
envellint.
El retrat de Dorian Gray és una mostra més de
la capacitat de Wilde per analitzar la condició humana, de la qual era un gran
coneixedor. Brillantment escrit, i sense decaure en la narració en cap punt de
la història, Wilde ens ofereix un clàssic de victòria i derrota, aparença i
sofriment, vida noble i desgràcia humana, retrat de la veritable misèria
d'ànima que s'amaga darrere les personalitats aparentment segures i fortes.
Dorian Gray: és el personatge principal de la
novel·la. És descrit com un home jove i atractiu que queda impressionat per la
filosofia hedonista de Lord Wotton. A l’inici del llibre, desitja no envellir
mai, un desig que es fa real a través del seu retrat, que comença a absorbir
les conseqüències de les seves accions. D’aquesta manera, roman jove malgrat el
seu estil de vida, que corromp la seva ànima.
En
la recerca de
noves sensacions li v aporta
a estudiar amb profunditat
les
diferents maneres de
pensar. La religió
catòlica pels seus
rituals en el moment
de la missa
, la culminació de
la Consagració , el pa del
àngels, revestit amb la Passió de
Crist.
Però
mai va caure en
detenir el seu desenvolupament personal
acceptant un credo o
sistema.
El misticisme
el seu poder
de transformar les
coses.
La
subtil antinòmia que sempre
l’acompanyava més
tard es va inclina
per les teories
materialistes
Després
va estudiar,els perfums
els secrets destil·lació d’olis. Va
veure que no
hi havia cap
cap estat d`ànim
que no tingués
la seva contrapartida en
la vida dels
sentits, i es va posar
a estudiar la
seva relació , preguntant-ne perquè
l’encens incita al
misticisme,l’àmbar gris excita
les passions, les violetes
porten a la
memòria els antics
amors,,..els àloes que
són capaços de expulsar
la melancolia de l’ànima...
Les joies
, la música...brodats d’or
i plata, vestidures
eclesiàstiques. Aquests tresors
que col·lacionava i
guardava a casa l’ajudaven a
oblidar i poder escapar,
d’aquell temor que
Que arrossegava l’ànima
i no podia suportar
Lord Henry Wotton: un dels millors amics de
Dorian. És un noble que es limita a perseguir els plaers. Wotton no té moral ni
problemes a l’hora de mostrar les seves tendències hedonistes. També és molt
irònic i enginyós.
Basil Hallward: altre dels millors amics de
Dorian. És el pintor que crea el retrat de Dorian Gray. Comparat amb Wotton,
ell no és tan extrem en els seus pensaments, i no defensa l’hedonisme. Per a ell,
la bellesa és un objectiu, raó per la qual s’obsessiona amb Dorian i la seva
perfecció física. També ell sembla enamorat de Dorian en alguns punts del
llibre.
Sibyl Vane: és una actriu que interpreta obres
de William Shakespeare en un vell teatre de la ciutat. Dorian s’enamora d’ella,
però després de conèixer el veritable amor, ella deixa de ser capaç
d’interpretar escenes d’enamorada. Aleshores, Dorian l’abandona, quan
descobreix que sols l’estimava per les seves habilitats artístiques.
L’abandonament porta Sybil al suïcidi, convertint-la en la primera víctima de
la maledicció de Dorian.
James Vane: és el germà de Sibyl. Se’n va de
la casa materna per a convertir-se en mariner i viatja fins a Austràlia. Quan
rep la notícia que Sybil s’ha suïcidat, torna a Anglaterra per a venjar-se.
Però James mai arriba a satisfer el seu desig, cercant la
seva venjança perseguint
a Dorian per
matar-lo, mor abans de
dur a terme
el seu desig
durant un accident de caça.
dissabte, 3 d’octubre del 2015
La insoportable lleugeresa del ser
La insuportable lleugeresa del ser
És
una novel·la existencial
, filosòfica , escrita
per Milan Kundera en
1982. Però no va ser publicada fins el 1984 ,
quan una editorial
francesa va accepta
l’original. La versió
te del ser.
La novel·là transcórrer
principalment a Praga de
finals de la dècada del 60
y principi dels
70, explora la
vida artística e intel·lectual en
la societat txeca
durant el període
comunista.
Els
personatges principals son
Tomàs un cirurgià
intel·ligent que es
veu obligat a
deixar la feina
per qüestions polítiques . Enamoradís
que li agrada fer
l’amor en diferents dones, i en
la obsessió d’aquesta
recerca és infidel
a la Teresa,però
malgrat això l’estima.
Teresa
esposa de Tomàs de
caràcter feble inspira compassió i
tendresa en Tomàs.,
persegueix la llibertat.
Franz
personatge secundari . Científic
suís. Home bo
s’enamora de Sabina
i la idealitza
Sabina, personatge secundari,amant de
Tomàs i de
Franz, Pintora persegueix la
llibertat .
Un altre personatge que m'agradaria esmentar
per la entranyable que resulta i per la importància que adquireix, tant per a
Teresa com per a Tomás és Karenin, un gosset que aconsegueix salvar la
distància que hi ha entre ells.
En el
primer capítol m’he
vist obligada a
cerca informació sobre
Parmènides segle VI a. Crist
i que és
planteja el qüestionament
entre la lleugeresa
el pes. Quin d’aquest
és millor, Tot el
món està dividit en
principis contradictoris , llum/obscuritat , calor
fred , ser /no ser
Lleugeresa
per ell es
positiu, ja que significa
no esta supeditat
a les normes de
la societat , La Carga
és negatiu.
Nietzche
1000 anys després parla
sobre de dos
móns el de
les Idees i
el real , distorsionat per
l’home. Allibera a l’home
sempre que accepti la
carga amb el
pes de les responsabilitats si solament
les suporta podrà
fer el que
vulgui o pugui , per tenir
la lleugeresa, però
necessita carga amb les
cargues més pesades
, sols així
podrà sentir-se lliurecita
.
Reflexiona sobre el
concepte del “etern
retorn, dos elements antagònics
que utilitza i serveixen
als personatges per donar
sentit a les
seves vides .
L’acció
d’aquests personatges està
estructurada a partir de
diferents factors :
històric-polític, filosòfic, psicològic
i artístic.
“ La casualitat parla mentre
que la monotonia
ens enfonsa”.
“Viure
significa veure pag 97”
“Solament
les preguntes ingènues
son verdaderament sàvies “ pag
149.
Un
llibre que cal
llegir a poc a
poc , i
et fa reflexionar. Els comentaris
sorgits en el
club de lectura
m’han ajudat a veure
i comprendre’l des de
diferents aspectes..
Pel que fa als temes, personalment m'han
agradat els tints filosòfics que ha afegit a la novel·la. Ja des del primer
capitula comença parlant de la teoria del 'Etern retorn' de Nietzsche. A través
d'ella ens aporta la seva visió sobre la responsabilitat que tenim a l'hora de
viure la nostra existència ja que ha de repetir-se fins a l'infinit. Així "les
coses apareixerien sense la circumstància atenuant de la seva fugacitat".
Milan Kundera
Milan Kundera va néixer a La República Txeca
el 1929 i va estudiar a la Facultat de cinema de l'Acadèmia de Praga. Va
ensenyar durant 10 anys 'Història del cinema'. Tot i que, al principi, es va
inscriure en el Partit Comunista, va ser expulsat fins a dues vegades (la
definitiva el 1970) per no estar d'acord amb les idees totalitàries del partit.
Tot i que va obtenir premis com el premi de la Unió d'escriptors txecoslovacs
(1968) la seva obra va ser prohibida a causa de la invasió dels russos. Per això,
en 1975 emigra a França amb la seva dona on obtenen la nacionalitat francesa.
Allí va estar donant classes a la Universitat de Rennes de 'Literatura
comparada' i més tard, a París.
La seva obra mestra és aquesta novel·la, que
va escriure el 1984 i per la qual va obtenir el Premi Jerusalem. Al seu país,
però es va editar 22 anys després. El 2006 va rebre el 'Premi nacional txec de
literatura' però no va voler anar a recollir-lo.
És important conèixer totes aquestes dades per
entendre millor el sentir de Kundera. No només en aquesta obra, sinó en gairebé
totes les altres, s'aprecia una crítica ferotge al socialisme tot i que, va ser
militant del Partit Comunista.
A La insuportable lleugeresa de l'ésser es
reflecteix a la perfecció tot el viscut a l'Europa de l'est durant els anys de
l'anomenada 'guerra freda'.
En tota la seva obra l'autor s'enfronta als
seus fantasmes personals: l'exili, el totalitarisme ... i sobretot el
desengany. I tot això després d'un aparent llenguatge clar i formal replet, al
seu torn, d'ironia i sarcasme. A més, sense oblidar la inclusió d'una infinitat
de: digressions, dades reals, polifonia narrativa ...
dilluns, 3 d’agost del 2015
Records i ennyorances
La bicicleta de la tieta
Asseguda entre
dues pedretes
Decansa
la bicicleta
I
cada matí s’emmiralla
En els ulls
de la meva
tieta.
Lluny queden els
anys quaranta
Quan
noia
i bicicleta
Passejaven per carrers i
carreteres
Buscant
camins i
dresseres
Era la més
moderna
De
color i
disseny
I
lleugera però ferma
La duia
la tieta amb
molt de seny
No te
bonys ni rascades
Ni tan
sols les llantes
rovellades
I
per obtener bones
frenades
Llueix amb
orgull dues banyes platejades
El
timbre és molt
especial
De
so
brillant i estrident
Avisa eficient
sempre que cal.
I saluda somrient: Hola que
tal!
Amb l’any
2.000 va emigrar
Amb la
maleta d’eines a l’esquena
La tieta
ens la va
donar
Encara
que
li fes pena
De
sobte es
va trovar a
la ciutat
Dormint en
un parquing, lligada amb
un cadenat
Recorda que
era sola en una
entrada
Iencara que més
lliure, no n´està
ennyorada
És amb
altres bicicletes
Que
envejoses i
coquetes
Els
agrada
preguntar:
Et treuran
a passejar?
I amb
aires d’ironia ella
cofoia contesta :
A
mi tant
no em treuran
Però
tampoc m’atrotinaran
Perquè quan surto…És
una festa!
I
te tant
en tant passeja,
Vora
el
mar i sense
presa.
Lluint la cadena
engreixada dent a dent
I el seu
manillar resplandent.
La seva
silueta granada
Atrau
de tothom la mirada.
Per
la familia se
sent estimada
I roda sempre
engrescada
Albert Segarra
Alegret
Sant Jordi
2000
divendres, 12 de juny del 2015
Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,
Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va
iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat
d'Irun.
Interessat pel món
del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort
dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.
Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a
crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la
música.
En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del
Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran
èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames
a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat
traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el
Silverio Cañada o el Brigada 21.
dilluns, 8 de juny del 2015
Luigi Pirandello
(Agrigento, Italia, 1867-Roma, 1936) Escritor
italiano. Hijo de un rico comerciante, estudió en las universidades de Palermo,
Roma y Bonn. Tras graduarse en ésta última en 1891, regresó a Italia. En 1894,
una vez hubo concluido su primera novela, L'esclusa, contrajo matrimonio y
publicó su primer libro de relatos, Amores sin amor.
Luigi Pirandello
En 1897 fue contratado como profesor de
literatura italiana, y en 1904 apareció su novela El difunto Matías Pascal, que
recogía muchos elementos biográficos del autor y constituyó un enorme éxito. A
la publicación del ensayo L'humorismo siguieron el drama Pensaci, Giacomino!, el
volumen de relatos La trampa, y la novela Si gira...
Con la representación, en 1917, de la pieza
teatral Así es si así os parece, se decantó claramente por el género dramático,
en el cual creó escuela por su peculiar construcción de la pieza teatral, sus
recursos escénicos y la complejidad de sus personajes. A partir de 1920 publicó
varias comedias, entre ellas La señora Morli, que abordaba el tema de la doble
personalidad, y Seis personajes en busca de autor, que fue un fracaso
clamoroso. Con Enrique IV, puesta en escena en 1922, recuperó el favor del
público.
Tras abandonar la enseñanza para dedicarse por
entero a la creación literaria, y reconocido ya en todo el mundo, en 1925
asumió la dirección del Teatro d'Arte de Roma y cuatro años después fue
nombrado miembro de la Academia de la Lengua de Italia. A esta época pertenecen
los dramas Esta noche se improvisa, Lázaro, Como tú me quieres y No se sabe
cómo. La obra dramática de Pirandello extrema los elementos en plena disolución
de un realismo en crisis y la ficción teatral en varios planos para romper el
espacio escénico tradicional. En 1934 le fue otorgado el Premio Nobel de
Literatura.
dijous, 4 de juny del 2015
Blanca Busquets i Oliu
Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961).
Escriptora en català i periodista.
Les lletres escrites ha marcat la seva vida.
Als dotze anys va escriure el seu primer conte, i des de llavors, escriure es
converteix en l'eix central de la seva vida.
Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu
(Proa, 2003); i, amb l'editorial Rosa dels Vents, El jersei (2006), Tren a
Puigcerdà (2007); i, traduïdes a l'espanyol (amb Ed.Grijalbo) Vés a saber on
està el cel (2009), La nevada del cucut (2010. Premiada pels llibreters
catalans el 2011), La casa del silenci (2013), i Paraules a mitges (2014). Les
seves obres s'han traduït a l'espanyol, italià, alemany, rus i noruec.
De periodista treballa des de 1986 en les
emissores de Catalunya Ràdio on ha realitzat diversos programes com El Club de
la Bona Lletra i Lletres d'Or. També ha treballat de redactora a Televisió de
Catalunya durant set anys.
Escriu per Nació Digital i Osona.com
dimarts, 2 de juny del 2015
La Ratafia
La ratafia és un licor tradicionalment casolà amb més de mil anys antiguitat. S’el·labora des de finals dels S XIX de manera industrial. Per fer-la s’utilitza aiguardent o anís i la maceració principalment de nous verdes o altres fruites, herbes aromàtiques, i espècies. Reconeguda per la Unió Europea amb Denominació Geogràfica a Catalunya . Altres territoris com L’Aragó, Navarra, França, (les regions de Gascogne o Champagne, principalment) i, Itàlia. Sens dubte una orografia similar en les comarques properes als Pirineus amb boscos de nogueres, roures, alzines i vegetació semblant han contribuït en trobar ratafies en territoris veïns.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent.
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
Afegirem les espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa, La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen preparacions similars però amb altres noms.
El començament de l’estiu és el moment per fer-la, pels vols de Sant Joan i Sant Pere quan hi ha tradició de recollir els primers fruits, les nous verdes i les herbes remeieres per consumir, conservar i utilitzar durant tot l’any. La preparació de la ratafia és una costum que no s’ha perdut. Actualment i amb aquesta voluntat de no perdre aquest patrimoni s’organitzen trobades, fires i tallers on s’explica com preparar-la.La ratafia que podem preparar resultarà excel·lent.
Collirem les nous verdes, les millors herbes, que haurem collit de les muntanyes, dels millors llocs i conreades en bones terres. I si pot ser, després d’un dia de pluja, com aquest Sant Joan, amb lluna plena. Perquè tota l’energia de la natura estigui allà.
Afegirem les espècies de bona qualitat. Posarem l’aiguardent en una garrafeta de vidre, les fruites, les herbes i espècies triades i ho deixarem al sol i la serena quaranta dies i les seves nits, després es cola amb un drap molt fi i afegim el sucre. Ho xinxolarem de tant en tant.locs on elaboren les ratafies: La Catalunya Vella: L’Alt i El Baix Empordà, la Garrotxa, La Selva, el Ripollès, Osona, alguns pobles del Berguedà, El Pallars, L’Alt Urgell, La Segarra i les Garrigues. Altres territoris tenen preparacions similars però amb altres noms.
Trobem ratafies de 4 fruits vermells, de cassis, de codony, de peres, de pell de taronja o llimona, aigua de nous, de flors de til·la etc,
La recepta més antiga coneguda de ratafia data del 1842 i ve de la Selva i de Francesc Rosquellas d’un receptari antic en el qual consten diferents receptes de licor, de cuina, de remeis casolans i d’ungüents medicinals
Manolo Vázquez Montalbán va escriure que va ser Mossen Cinto Verdaguer qui la va popularitzar quan explicava la llegenda de la trobada de 3 bisbes: amb el “rata fiat” (queda signat). Però com escriu Jaume Fàbregas el nom de la ratafia segons Joan Corominas va venir d’America d’allà a França.
gui com sigui us engresco a preparar la ratafia i preparar plats i postres. Us deixo la recepta amb algunes variacions. He afegit algunes fruites que m’inspiren, les cireres com fan a la Provence i uns pètals de rosa de casa la mare.
Ingredients
1 litre d’aiguardent,
3 pells de nous verdes,
1 canó de canyella,
3 claus d'espècies,
Una mica de nou moscada
Unes cireres
3 o 4 pètals de rosa
Uns brots de Mª Lluïsa, tarongina, menta, farigola i romaní
Una mica escorça de llimona
500 gr. de sucre i, si voleu podeu afegir una mica d’aigua
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies, les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.
Es cullen les nous verdes es treu l’escorça i es deixa en un lloc fresc unes hores. Les herbes que hem collit les deixem mustir una mica. Les herbes són molt més aromàtiques quan són seques. A continuació posen l’aiguardent en una ampolla de boca ample o garrafeta de vidre, tots els ingredients: la canyella, una mica de la nou moscada, claus d’espècies, les cireres, els pètals. Es tapa i ho deixem macerar els 40 dies al sol i a la serena. De tant en tant, cal fer xinxolar o sacsejar la garrrafeta. Passat aquest temps, ho colem i afegim el sucre. Ho deixem reposar un parell de mesos. Per Tots Sants o Nadal ja la podem prendre i treure a taula.
Ratafia
Mossen Cinto
Verdaguer explicava una llegenda
sobre l'origen del nom de la
ratafia.
"
Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus
bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l'arquebisbe de Tarragona, els quals
esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial. Quan,
després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta,
demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran
requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots
de cristall, els quals presentà en una sota copa. La beguda era nova per a
ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten. -Quina beguda és
aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se'n diu?. -És una beguda que nosaltres
ens fem? -respongué el masover. -I no té nom? -replicà un dels bisbes. -Jo no
n'hi sé cap -respongué el pagès. Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara,
donem-l'hi nosaltres -digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssim un que
fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el
millor. Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells es donà
un cop de mà al front i digué: -Rata fiat! (Queda firmat). Amb l'aprovació dels
altres bisbes, qui celebraren l'acudit, aqueix licor català, que és el més
català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a
totes bandes".
dissabte, 16 de maig del 2015
Tren a Puigcerdà
Darrerament la RENFE està de
moda. Els retards han arribat a ser històrics. En algunes ocasions un tren pot
estar aturat hores. I durant aquest temps poden passar moltes coses…
La nova novel·la de la Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà, es desenvolupa
dins d’un vagó de tren aturat en què hi viatgen unes quantes persones unides
entre elles, fins i tot sense saber-ho, amb uns fils invisibles. Com va
destacar Joan Triadú durant la presentació, hi ha una frase dins del llibre que
resum molt bé el que hi trobarem: aquest vagó és la vida. I és que un rere
l’altre els personatges se’ns dibuixen des de diferents plans i punts de vista.
Com si d’un quadre cubista es tractés, l’autora tiba dels fils i enllaça les
vides dels protagonistes que, per diferents motius, viatgen aquell dia cadascú
cap el seu destí.
A través de cada personatge se’ns presentaran temes actuals i punyents
com són la violència masclista, l’alzheimer, la immigració… així com també
temes eternament literaris: l’amor, la vellesa, la maternitat. I tot plasmat
delicadament amb paraules senzilles, amb ironia, un cop més, i amb una manera
de fer que ens evoca diferents autors, els quals, de ben segur, formen part del
bagatge cultural de l’escriptora: Pla pel llenguatge i el humor, a voltes
negre; Joyce pels monòlegs; Rodoreda per la fragilitat d’alguns personatges… En
aquesta societat dura i postmoderna s’agraeixen la sensibilitat i humanitat que
embolcallen el llibre de la Blanca Busquets i, encara més si la lectura resulta
amena i lleugera! El jo narrador canvia constantment no deixant temps per
amollar-nos al personatge, í fent que entrem al trencaclosques . Ara una falsa
monja, ara una adolescent, ara una claustrofòbica prenyada… ens aniran mostrant
els seus pensaments més íntims mentre que probablement estem aturats dins d’un
tren. Serà el mateix?
divendres, 1 de maig del 2015
Khaled Hosseini
Khaled Hosseini va néixer el 1965 a Kabul, capital de l'Afganistan. El seu pare era diplomàtic i la seva mare
professora de Farsi i Història. El 1976,
el seu pare va ser enviat a França i ell i la seva família vivien a París quan
la Unió Soviètica va envair l'Afganistan a finals de 1979. A la família
Hosseini se li va atorgar asil polític als Estats Units i al setembre de 1980
es van mudar a Sant Josep , Califòrnia.
En acabar el col·legi, Hosseini va
estudiar biologia a la Universitat de Santa Clara, on va obtenir el títol de
Llicenciatura en 1988. A l'any següent es va inscriure en l'Escola de Medicina
de la Universitat de Califòrnia, San Diego on es va titular com a metge en
1993. El 1996 va realitzar la seva residència en medicina interna al centre
mèdic Cedars-Sinai a Los Angeles i va exercir com internista entre el 1996 i el
2004.
El caçador d'estels de Khaled Hosseini
Aquesta és la inoblidable i colpidora història de l’amistat entre l’Amir i
en Hassan, dos nens que creixen junts a Kabul durant els últims dies de la
monarquia afganesa, un d’ells, fill d’un home ric i poderós, i l’altre, un
hazara de classe inferior.
Després de la invasió soviètica, l’Amir i el seu
pare abandonen el país i comencen una nova vida a Califòrnia.
Però el passat
sempre torna, i el pes de la traïció de vegades esdevé massa feixuc. Una
bellíssima novel·la sobre l’amistat, la traïció i el preu de la lleialtat.
És una història emotiva i dura i inoblidable que desvetllar els sentiments mes purs.
És
un gran descriptor
d’emocions:
Hi ha moments molt emotius i colpidors .... quan Sohrab després d´intentar suicidar-se diu” que està cansat ” ( de viure) fa molta pena…
Ens fa reviure que potser la realitat superar la ficció, els nostres nens , adolescents els seus traumes ... com aconseguir desxifrar-los?
Els costums d'una poble que a la primera nevada de l’hivern tanca l’escola
i els nens es queden a casa, o surten a fer volar estels.
Les emocions que emmirallen la relacions entre pare-fill del protagonista, una amalgama d'enveja, admiració i amo.
Tanmateix la barreja d’amistat i crueltat infantil del protagonista, la seva necessitat d’amor.
La fidelitat , la traíció , els ideals, els pecats que marquen una vida ,la dona i l’islam.
Frasses que ajuden a reflexionar.
Va passar molt de temps però ara sé que no és cert el que diuen sobre el passat , sobre com pots enterrar-lo.
Perquè el passat acaba ressucitant.
El passat sempre torna i el pes de la traïció de vegades esdevé massa feixuc..
Per a mi Amèrica era un lloc per enterrar els meus records. Per al baba un lloc per a plorar els seus
Només era un somriure ,res més. Alló no ho arreglava tot. De fet ,no arreglava res. Només un somriure. Una cosa minúscula . Una fulla enmig del bosc que tremola sota les ales d'un ocell que alça el vol.
Però l'agafaria . Amb els braços oberts .Perquè quan arribar l a primevera , la neus es fon floc a floc i potser el que acaba de veure era la fosa del primer floc....la esperança
Vaig treure en Sohrab de la certesa de la confusó i el vaig portar a una confusió.
d'incerteses.
“Només hi ha un pecat, només un. I és el del robatori. La resta de pecats són variacions del robatori”.
.
dissabte, 11 d’abril del 2015
Ningú estima a un home bo
Ningú estima a un home bo és una mirada
desenganyada al mirall de la realitat.
El
títol no té
res que veure
amb el protagonista.
Martín, el protagonista, és una d'aquelles
persones que ha arribat a l'edat madura confonent eterna joventut amb
infantilisme el etern Peter
Pan, immadur , que
no sap gestionar
els sentiments i
la comunicació.
Una
cadena de relacions
on cada una el porta
a la insatisfacció , el fracàs i
el desamor.
Encadena conquestes, sí, però no s'adona
que a cada nova conquesta fracassa una mica més.
També té una filla, i una ex, i un
treball, però la vida se li va en
aquesta fugida incontrolada
que sempre és l'amor .
La
seva vida és
com un vaixell
que va sempre
a la deriva
"Si abandones a algú i després a un
altre algú hi ha un altre algú, seràs
intocable: ningú podrà abandonar mai". aquesta és la filosofia del
protagonista.
Una novel·là que
vol reflectir un
problema que potser
es fa evident
en alguns
col·lectius
de la
societat
Carlos Zanón
Carlos Zanón va néixer a Barcelona l'1 de maig de 1966,
Va estudiar Dret, professió que ha exercit durant anys, i va
iniciar la seva carrera literària aconseguint premis de poesia com el Ciutat
d'Irun.
Interessat pel món
del cinema, va escriure diversos guions de curtmetratge abans de provar sort
dins de la música dins del grup Alicia Colpeja.
Ha col·laborat amb revistes com Ajoblanco o l'Avui com a
crític literari i ha publicat diversos llibres d'assaig sobre la història de la
música.
En els últims anys ha publicat poesia, sent guanyador del
Ciutat de València, i novel·la negra, gènere amb el qual ha aconseguit un gran
èxit dins de l'escena de les lletres espanyoles. Gràcies a títols com No llames
a casa, Jo vaig ser Johnny Thunders o Tarda, malament i mai, Zanón ha estat
traduït a diversos idiomes i ha guanyat premis com el València Negra, el
Silverio Cañada o el Brigada 21.
dimarts, 10 de març del 2015
Jo confesso J. Cabre
Aquest llibre
l’havia llegir fa molt de temps, ara al tornar-lo
a llegir m’ha agradat més que
la primera vegada.
Cal remarcar una nova
manera de narrar, que pot ser ja estava inventada, però que almenys jo no
l’havia llegit mai en cap altre llibre.
Cabré enllaça a vegades en un
mateix paràgraf altres amb un punt i a part, dos o tres històries separades en
el temps i en l’espai. El millor és que ho lliga tot d’una manera natural i
fent que sembli fàcil allò que és literàriament molt difícil.
Jo confesso
reflecteix diferents històries.
Consta d’ una gran història
d’amor. Inclou reflexions sobre la justificació d’un ideari per sobre dels
mitjans. Reflecteix una gran història d’amistat. Inclou reflexions
sobre la malaltia, la religió i els valors que han marcat les actuacions del
món occidental.
Parla de tantes coses que
és possible que dues persones, llegint el mateix llibre, els hi arribi de
manera diferent i la interpretació que es faci del llibre sigui
heterogènia
Jaume Cabré ha
escrit un clàssic. El llibre ha vingut per formar part, per sempre més, de les
grans novel·les de tots els temps. Crec que no és cap bogeria pensar que Jo
confesso podria estar en aquelles llistes que de tant en tant es fan
on es recullen les millors novel·les de la història.
L’any 2011 la revista
americana Newsweek en va fer una situant Guerra i Pau de Tolstoi com
la millor novel·la. Podeu veure la llista completa .
Fa pocs dies una nota de premsa
de Proa ens ha recordat que l’1 de setembre d’enguany ha fet un any de la
publicació del llibre i resumia l’impacte editorial i l’èxit que ha suposat la
publicació de Jo confesso. Més de 65.000 exemplars venuts, 8
edicions, l’elogi unànime de la crítica i l’èxit internacional
(sobretot a Alemanya). Els premis també han distingit Jo confesso: Premi
Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, Premi Crítica Serra d’Or 2012, Premi de
Narrativa Maria Àngels Anglada 2012,
dimecres, 4 de febrer del 2015
LES COLÒNIES INDUSTRIALS A CATALUNYA
Les colònies industrials eren un conjunt format per un
recinte fabril, els habitatges per als obrers i els diferents serveis socials
d'una comunitat, com l'escola, l'església, l'ateneu social o la cooperativa.
Van aparèixer a l'Anglaterra rural del s. XVIII, abans que es produís la
revolució industrial.
Catalunya adoptà aquest sistema a la segona meitat del s.
XIX, totalment immersos en el procés de revolució industrial. Davant dels
conflictes socials a les ciutats, els industrials catalans optaren per
traslladar les seves fàbriques al món rural, més tranquil i on trobaren mà
d'obra més estable i menys problemàtica.
A més els nuclis rurals proporcionaven
terrenys més econòmics, fonts d'energia més properes, sous més baixos i
beneficis fiscals.
Les colònies industrials dedicades a la producció tèxtil
s'instal·laven a prop de rius per poder aprofitar l'energia hidràulica.
A
Catalunya es van fundar unes setanta colònies, que s'anaren situant
principalment al llarg dels rius Llobregat, Ter i Cardener.
Aquestes van ser
fruit de la iniciativa privada de la burgesia catalana, davant d'una política
estatal que no mostrava el mínim interès per afavorir el desenvolupament
industrial.
Molts d'aquests industrials van ser indians que en tornar d'Amèrica
invertiren la seva fortuna a Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)