El  Laberint  de  la  felicitat

Alex  Rovira

Aquesta és  la  historia  de l’Ariadna  que  ho  havia  perdut  tot , i  de  sobte   va  tenir  molta  por,   si  li  faltava   la  salut. no  tindria  res,  fins  i  tot   les  ganes  de  viure.

Tenia  el  desig  de  desaparèixer es  trobava al bell mig  d’un  bosc  i  volia   que el  bosc  se  l’empasses  per  no  destorbar  a  ningú,  i  així  es  va  endinsar  en  el  bosc  dels  laments.

Estorada ,  va  avançar  pel  camí  entre  els  murs, les  parets  de  pedra  altíssims, es  trobava  de  nou   entre  parets  sense  poder  veure el  cel,   en  un  laberint  sense  sortida,  i el  pitjor  de  tot  era  que  no  sabia   on  era, ni  com  podia  sortir.

L’Ariadna  havia  perdut  el  sentit  de  la  vida  i estava  plena  de  dubtes , havia  oblidat  l’art  de  donar  i  rebre  amor,  es  va  oblidar  de  tenir  somnis   i  qui  no  somnia està  mort.

L’Ariadna a  través  de  totes les  persones  que  troba  en  el  laberint se’n adona que és  convenient  fer  neteja  d’opinions ,  va  començar  a  trobar  sentit  a  la  vida  , però  volia  anar   al  centre  del  laberint, tenia  clar  on  volia  anar . Al centre   d’ ella  mateixa.

L’Ariadna va veure el  cel  amb  els  estels  ,  va  trobar  la  papallona de  la  llum  i  les  sagetes   de  foc que li  van   fer  de   guia  fins  al  centre  del  laberint.

Quan  l’Ariadna va  arribar  el  centre  del  laberint  ,una  nena  plorava  desconsolada , havia  un  arc   amb  la  corda  trencada i  un  petit foc,  va tenir  la  impressió que  aquella  nena  era  qui  li  havia  enviat  senyals  de foc  cada nit , era  el  foc  de  l’esperança, l’Ariadna  va  sentir l’escalfor  d’una flama  en  el  pit  que  li  van  evocar  velles  sensacions  oblidades.

La  petita li  va dir:  sóc la nena  que  vas  ser i  havies  perdut.

Amb  els  ulls  plens  de  llàgrimes L’Ariadna va  sentir  la  necessitat d’abraçar-la, ara va  sentir   que la  nena  tornava  a  viure  dintre  seu.

Va  mira  la  papallona  de  la  llum  i  va  veure  com  s’enlairava fins  a  fondre’s  amb  el sol...En aquell moment  tots  els  murs  es  vam  desplomar.

L’Ariadna es  va  trobar enmig del bosc on  s’havia   quedat  adormida ,  quan  es  va  aixecar va  sentir  dins   seu  la  nena  que  havia perdut   i  va  tenir   ganes  de  córrer, riure,  estimar, en  definitiva  VIURE.

Aquesta  és  la història  de l’Ariadna crec  que hi ha  moltes ariadnes  perdudes en  el  laberint  de   la  vida.

Els  hi  aconsello que  llegeixin  aquests llibre ,  fa  reflexionar,  i aprendre  a  no  donar  importància a  les  coses  que  no  en  tenen

No veure  el  cel  gris , és  blau d’un   blau radiant ! i  et  sents  viva  quan  notes els  rajos de  sol en  la  teva  pell

Satur