Viatge d'hivern de Jaume Cabré

Seguint el rastre de Schubert, i de Bach, i de Rembrandt, saltant d’un segle a l’altre i d’un punt a un altre d’Europa, els contes de Viatge d’hivern es van encreuant subtilment i van teixint una xarxa poderosa. Personatges històrics i imaginaris, principals que esdevenen secundaris en un altre relat, fils de vegades invisibles que els lliguen secretament, un quadre i unes partitures que reapareixen aquí i allà... Els llibres de Jaume Cabré sempre aspiren a abraçar-ho tot, perquè tot, a la vida, té relació, i a la bona literatura, també. Viatge d’hivern desplega en catorze contes un repertori d’històries i de passions humanes profundes, i anticipa l’arquitectura i el món de Jo confesso.

El fet més curiós —o remarcable, si voleu— és que Viatge d’hivern està articulant d’alguna manera el discurs de l’obra magna de Jaume Cabré, Jo confesso (2011), que apareixerà més d’una dècada després. Pel mig, l’escriptor barceloní és capaç d’escriure un bon grapat de guions i llançar una altra novel·la descomunal, Les veus del Pamano (2004), una obra complexa i alhora assequible, la clau que obri molts panys i que connecta amb obres anteriors. Durant més d’una dècada, Cabré estava construint el món i els referents d’Adrià Ardèvol —cognom que, com hem vist adés, l’escriptor fa servir en Viatge d’hivern— mentre bastia el sòlid edifici habitat per Oriol Fontelles i Elisenda Vilabrú. Un procés en el qual els relats feien de missatgers. Com bé diu la contracoberta de la reedició de Viatge d’hivern, del maig del 2014, aquest volum “anticipa l’arquitectura i el món de Jo confesso”. Un llibre, amb tot, amb volada pròpia: el magnífic recull de Cabré meresqué el premi Serra d’Or de l’any 2001.