Carrer Petritxol
Conta
la llegenda que allà al segle IX, quan Barcelona es trobava sota el domini
musulmà, l'única missa cristiana que es permetia celebrar era a l'església del
Pi, abans de l'alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies a les
mesquites ja que de l'altra forma es consideraria un fet ofensiu.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga marrada ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores sumat a la gran volta que havien de donar feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del pou per rentar el calze abans de missa, amb la mala fortuna de trencar-se la corda de la galleda. Intentant recuperar-la utilitzant garfis i tot el que tenia a mà va extreure davant la seva sorpresa un cofre ple d'or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquest or el van haver de guardar en un lloc segur els cristians, abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d'ells.
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir a l'emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l'església, és a dir, el camí més curt. L'emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d'or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l'ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l'església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d'or i van començar a cobrir el sòl del carrer.
Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar.
En veure tantíssims diners junts, l'emir no podia perdre l'ocasió d'omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans.
Més que una porta era una porteta o portitxol o Petritxol, donant nom al carrer.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga marrada ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores sumat a la gran volta que havien de donar feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
Un dia el vell sacerdot va anar a treure aigua del pou per rentar el calze abans de missa, amb la mala fortuna de trencar-se la corda de la galleda. Intentant recuperar-la utilitzant garfis i tot el que tenia a mà va extreure davant la seva sorpresa un cofre ple d'or. Va tornar a fer la mateixa operació obtenint un altre cofre ple amb més monedes i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquest or el van haver de guardar en un lloc segur els cristians, abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d'ells.
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir a l'emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l'església, és a dir, el camí més curt. L'emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d'or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l'ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l'església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d'or i van començar a cobrir el sòl del carrer.
Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar.
En veure tantíssims diners junts, l'emir no podia perdre l'ocasió d'omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins la muralla i allà van obrir una nova porta que només la podien creuar els cristians per no creuar-se amb els musulmans.
Més que una porta era una porteta o portitxol o Petritxol, donant nom al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada