.
.
La novel•la parteix d’una estructura on
barreja dues vides paral•leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia
del món rural de principis del segle XX ila Lali ubicada en l’actualitat.
Escrita alternant per capítols el passat i el
present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records,
no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.
Dues vides marcades per la tragèdia i el
silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la
incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i
la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules
als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que
malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “
L’escriptura les salva de la mort psicològica”.
La Tònia ens defineix aquesta necessitat de
manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la
necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha
de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure
es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el
cos i que no et deixen viure en pau."
Totes dues acompanyades pel seu ídol, la
Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge
fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.
Dues dones marcades per les relacions amb els
homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència
del veritable amor.
Els paral•lelismes en les dues vides donen la
possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a
repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va
quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on
els misteris es resolen, es tanquen les ferides.
"Neva. Després d'un cap de setmana gloriós, amb molta gent ,molt sol i molta calor, avui,s'ha girat la truita i s'ha posat a nevar suaument...ningú se'l creia ,només en Pere que ja va dir que faltava la nevada del cucut... això ja ho deia l'avia, 'es la nevada que falta que caigui a la Carena quan encara no ha cantat el cucut.
Eldia que el cucut canta, s'ha acabat la neu"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada