La nevada del cucut Blanca Busquets

"Neva.  Després   d’un  cap   de  setmana  gloriós, amb  molta  gent,  molt  sol  i  molta  calor  , avui  s’ha   girat  la   truita i s’ha posat  a nevar  suaument. Ho havia  dit  l’home  del  temps. Però  ningú  no se’l  creia  , momes  en  Pere  ,  que   ja  va   dir  que  faltava  la  nevada del  cucut...ja   ho  dia   la  meva  àvia  ,  és  la  nevada que falta  que  caigui a  la  Carena   quan   encara  no  ha  cantat el  cucut.  El  dia  que  el  cucut  canta   s’ha  acabat   la  neu...

“Una dona que va viure fa cent anys escriu d’amagat a la llum d’una espelma en un lloc perdut de Catalunya. Les seves lletres la lligaran amb fil invisible a una altra dona del segle XXI que tampoc pot viure sense escriure. Tan sols elles dues veuen un poble nevat en un quadre que aparentment només té taques...

L’art i les lletres, però també el dolor i sentiments molt intensos, són el que portarà aquestes dues dones a patir com ningú, però també a viure plenament la vida, probablement com ningú l’ha viscut.” (text de la contraportada)

La novel•la parteix d’una estructura on barreja dues vides paral•leles de dones nascudes en diferents èpoques, la Tònia del món rural de principis del segle XX ila Lali ubicada en l’actualitat.

Escrita alternant per capítols el passat i el present, barrejant històries i pensaments, que és tal i com vénen els records, no pas ordenats. I a mida que avancen les dues històries es van entreteixint.

Dues vides marcades per la tragèdia i el silenci. El silenci destructor dels maltractaments, dels secrets, de la incomprensió. Dues vides acompanyades de l’escriptura i també de la lectura i la pintura. Que senten una necessitat molt gran d’escriure per posar paraules als seus silencis. Dues protagonistes solitàries, fortes i lluitadores, que malgrat tot, aconsegueixen tirar endavant. Tal i com ens diu l’autora: “ L’escriptura les salva de la mort psicològica”.

La Tònia ens defineix aquesta necessitat de manera impecable en aquestes paraules: "La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau."

Totes dues acompanyades pel seu ídol, la Caterina Albert (Víctor Català) i la seva obra Solitud. Amb el personatge fictici de la Mila que acompanyarà a la Lali al llarg de la seva vida.

Dues dones marcades per les relacions amb els homes poc satisfactòries, però que sabran trobar la felicitat en la presència del veritable amor.

Els paral•lelismes en les dues vides donen la possibilitat d’observar-hi coincidències, moments ja viscuts que es tornen a repetir, però també de veure-hi sortides diferents i potser tot el que va quedar pendent en el passat ara es retroba en un present més esperançador, on els misteris es resolen, es tanquen les ferides.