'Els treballadors de la mar' de Victor Hugo.
Edicions de 1984. Traducció d’Anna-Maria Corredor.
L’escriptor romàntic francès Victor Hugo va
fer una d’aquelles evolucions que contradiuen els tòpics: va ser un jove
conservador i un home gran revolucionari, o si més no prou rebel contra Napoleó
III per haver de passar vint anys a l’exili, a les illes anglonormandes de
Jersey i Guernsey. En aquesta última és on va residir més temps i és on es
devia enamorar del mar, o de la mar, com ha encertat a traduir Anna-Maria
Corredor. Va treure ploma i pinzell (també era dibuixant) i va deixar testimoni
d’aquest enamorament en un volum il·lustrat que Edicions de 1984 ha inclòs en
la seva col·lecció de clàssics.
Hi ha vida més enllà d’Els miserables : Hugo
escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les
millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantàstiques
que podrien ser tretes de Charles Nodier i de Guy de Maupassant. Si se’n vol
fer una lectura política també es pot, i de fet aquesta en va ser la
interpretació contemporània: que Hugo, dolgut per l’exili i alarmat pel
conservadorisme que s’havia imposat al Segon Imperi, s’havia empescat una
història sobre un vaixell de vapor que era un símbol de la República que només
la força del poble podria restaurar. No en va Hugo és un dels símbols de
l’escriptor compromès amb la política en un país on això es valora
positivament.
Els treballadors de la mar s’obre amb un
pòrtic d’unes vuitanta pàgines que ens presenta una
visió “v de les illes anglonormandes: un compendi d’informació
aclaparador sobre costums, història, geografia, lingüística i antropologia de
les illes del canal de la Mànega, entre França i Anglaterra, i que sempre han
servit de refugi per a criminals: lladres del nord d’Espanya com els que
descriu Victor Hugo i advocats de les fortunes més milionàries d’aquest nostre
món tan ple de contrastos. A continuació comença la novel·la pròpiament dita. Extraordinària.
De seguida coneixem Gilliatt, un
noi misteriós i solitari, a qui s’acusa de ser fill d’una dona i potser un
diable, i que té mil habilitats: és pescador, és ferrer, és fuster i és
calafatador. A vegades surt de nit a pescar i no torna fins al cap d’un mes,
potser dorm dins el mar, acotxat per les ones. O això diuen les males llengües,
que en els pobles petits són moltes, i llargues. El seu veí és el senyor
Lethierry, un devot de Voltaire i del progrés, que es desviu només per dues
coses: la seva neboda Déruchette i la seva barca de vapor, la Durande, no
necessàriament en aquest ordre. Per culpa d’una sèrie de coses que ara no venen
al cas, la Durande embarranca entremig de les roques més perilloses de tot el
canal de la Mànega, i el senyor Lethierry cau en una depressió total. Serà
Gilliatt qui, tot sol, recuperarà la maquinària intacta de la barca de vapor i
la remolcarà fins al port, en un acte d’heroisme que no tindrà la recompensa
que ell s’esperava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada