La neblina del ayer Leonardo Padura

neblina   de    ayer, publicada per l'editorial Tusquets al mes de juny d'aquest mateix any, és la cinquena novel·la de Leonardo Padura protagonitzada pel seu personatge Mario Conde. Les anteriors, que formen la sèrie Les Quatre Estacions (Passat perfecte, Vents de Quaresma, Màscares i Paisatge de Tardor), presenten a Comte formant part d'un col·lectiu repressiu que a La neblina  de ayer és vist per ell des de fora, ja que han transcorregut catorze anys des que l'abandonés per la seva pròpia voluntat. Ara  es  guanya  la  vida  mitjançant la  compraventa de  llibres  de   segona  mà .

La  trobada  d’una  valuosa  biblioteca , li  canvien  el  destí , en  un  volumen d’aquesta biblioteca apareix un  full de  revista   on  la  cantant  de  boleros dels  anys  50 ,Violeta  del  Rio  anuncia  la seva  retirada  en  plena  fama .Aquí  Conde   comença  pel  seu  compte  la  investigació  d’aquest  personatge que  desvetllarà  un  passat  turbulent  que  com  la  biblioteca  porta  tapiat  més  de  quaranta  anys.

Des d'aquest lloc extern però amb un profund coneixement dels seus mètodes i les seves estratègies, Comte analitza el caràcter de la policia cubana criticant alguns dels seus trets com el constant abús de poder, la manca de comprensió cap als marginats i la seva conversió, en moltes ocasions , en el mateix que suposadament aquest col·lectiu persegueix: delinqüents. Denuncia la mentida, la hipocresia, la corrupció i el xantatge com a tècniques habituals del cos a què en un altre temps ell mateix va pertànyer.

No obstant això, tot i que aquest tema és important en la novel·la, hi ha un altre que s'aborda constantment, que impregna cada objecte de la història, cada lloc que visita Comte, a cada personatge, i que en certa manera està relacionat amb l'anterior: la misèria .

Leonardo Padura descriu aquesta misèria des de dins, exercint la crítica igual que Mario Conde ho fa pel que fa a la policia del seu país. Aquesta misèria és una misèria estructural, que afecta cada aspecte de la història protagonitzada per Mario Conde. El seu origen evident és l'escenari en què transcorre la història: una illa devastada per la pobresa, la fam, la malaltia desatesa, la decadència física i moral dels habitants, la destrucció implacable del temps, la manca de mesures d'higiene, el racionament, la soledat i la frustració de les il·lusions.

En ple segle XXI, Cuba, immersa en una situació que recorda molt a una eterna postguerra (els seus personatges no tenen millors condicions de vida que les dels personatges de La  Colmena, pateix les conseqüències, els llastos, d'una història plena d'incertesa i de situacions socials insostenibles, d'un descontentament general prolongat durant segles i d'uns canvis polítics extrems i inestables que suposadament han estat realitzats per millorar la qualitat de vida del poble però que només han beneficiat als de sempre. En les converses de Comte amb els seus amics Carles el Flac, Candito el Roig i el Conill assistim a una crítica ferotge i desencantada de les actuacions polítiques dels governants i de les conseqüències que aquestes han tingut per al poble  cubà.

Aquí cal indicar que cada cert espai / temps de la narració, s'intercalen cartes plenes de sentiment i de lliurament.

 Padura,poc  a  poc, ens va descobrint qui és l'autora de les mateixes una gran sorpresa  Comencen a presentar-aquestes cartes sense signatura. Posteriorment són rubricades com "El teu nena". Però hi ha un detall especial a nivell semiòtic i lingüístic, i és que a la carta del 13 de març, l'escriptora de les missives mostra un canvi en la seva signatura: ja no és la nena d'algú més, és, simplement, "Nena" . 

En aquesta carta s'acomiada definitivament de l'estimat:

És tant el dolor acumulat dins meu que em descobreixo sense forces per seguir escrivint aquestes cartes sense sentit. Mai les rebràs, primer perquè no vols rebre-les, i després perquè seria incapaç d'enviar-les, més coneixent el que ara conec, doncs prefereixo que em segueixis culpant a mi i que mai sàpigues aquesta tremenda veritat. De totes maneres, per a mi etern càstig, les vaig a conservar com a testimoniatge dels meus pecats, dels meus dolors