Lauren Binet

La setena  funció  del  llenguatge


Un dels aspectes més interessants i divertits de la novel·la, perquè cal precisar que la novel·la és un divertiment, és la combinació de personatges de ficció amb personatges reals, intel·lectuals, filòsofs i polítics francesos molts populars en els anys 80, començant per Roland Barthes, el detonant de la trama detectivesca i nucli de la novel·la: “El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barhes és atropellat per una furgoneta.” El dia en què va ser atropellat, Barthes sortia de dinar amb Miterrand que començava a prepara les eleccions del 1981. Laurent Binet canvia l’accident en assassinat, fa que el president de la República, Giscard d’Estaing encarregui la investigació al comissari Jacques Bayard, un personatge hilarant, i converteix Julia Kristeva i Philip Sollers, que eren els seus millors amics, els filòsofs Derrida, Foucault… fins i tot Umberto Eco en els sospitosos. Si es parteix de la hipòtesi de l’assassinat, cal necessàriament un mòbil, això li va donar a Binet la idea de la setena funció del llenguatge. Es tractaria d’una funció que Roman Jakobson no havia publicat encara i que Barthes posseiria en un document manuscrit.

El comissari Bayard va completament perdut i ho ignora tot en matèria de lingüística i de semiòtica. Només cal veure’l entrar en una llibreria, establiment que no té el costum de freqüentar, o llegir l’hilarant primer diàleg entre el comissari i Michel Foucault. Com que no entén absolutament res i l’únic que li queda clar és que es tracta de “coses d’intel·lectuals merdosos”, pren com a assistent en Simon Herzog, un jove i obscur professor universitari. Bayard i Herzog componen com és evident una combinació explosiva de personatges a l’estil del Quixot i Sancho, Sherlock Holmes i el Dr Watson, i altres parelles literàries i cinematogràfiques, a més d’una font inesgotable de jocs de llenguatge, dobles sentits i malentesos, fins al punt que més que no parlar el mateix llenguatge sembla que ni parlin la mateixa llengua.

Un  divertit  conte  filosòfic ,parodia i  la  intriga  d’una  novel·la policíaca. La  seva  lectura  m’ha  portat  a conèixer  el  significat    i  l’aplicació  de  Semiótica, i  la   Semiologia.

I  com  molt  be  diu  el seu  autor:

 “L’home és una màquina d’interpretar i, per poca imaginació que tingui, veu signes pertot arreu” i encara que a l’inici afirmi irònicament que “la semiologia és una cosa molt estranya”, l’autor creu que dóna en la novel·la tots els elements perquè s’entengui de què està parlant i perquè el lector que no estigui familiaritzat amb aquests temes lingüístics no es perdi. Espera haver estat prou pedagògic sense caure en el didactisme excessiu, aquest era uns dels reptes a l’hora d’escriure la novel·la."